Per què els EUA perden guerres?

Els Estats Units tenen l'exèrcit més poderós del món, però segueixen perdent guerres. Per què?

Per què els EUA perden guerres?

Per què els EUA perden guerres?

.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Els Estats Units tenen l'exèrcit més poderós del món, però segueixen perdent guerres. Per què?
.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Els Estats Units, ens diuen, són la nació més poderosa de la història, l’única superpotència, guanyadora de la guerra freda, la «nació indispensable», una «hiperpotència» que ha aconseguit un domini complet (full spectrum dominance) i el «comandament dels recursos comuns», per sobre la resta de forces militars del món. I malgrat tot això, els EUA han fracassat a l’hora d’aconseguir els seus objectius a l’Iraq i a l’Afganistan, van ser completament derrotats al Vietnam i, des de la Segona Guerra Mundial, únicament ha aconseguit una clara victòria a la primera guerra del Golf, el 1991, un conflicte amb l’objectiu estrictament limitat d’expulsar l’Iraq de Kuwait, i en diverses «accions policials» contra adversaris patèticament petits i febles.

Com podem explicar aquesta distància entre un avantatge militar sense comparació amb la resta de les potències rivals i un historial a la pràctica sense victòries militars des de la fi de la guerra freda? I, com aquesta estranya mescla d’enormes capacitats militars i manca de destresa per fer-les servir per aconseguir victòries militars ha afectat l’habilitat dels EUA per mantenir la seva hegemonia geopolítica?

Els vietnamites als seixanta i els afganesos i els iraquians al segle XXI van ser capaços de trobar mètodes senzills i barats per burlar l’armament d’alta tecnologia estatunidenc. tweet

Les derrotes dels EUA són el resultat de tres factors.

El primer és que el Pentàgon destina el seu generós pressupost a adquisicions d’armes d’alta tecnologia complexes que estan dissenyades per a guerres contra la Unió Soviètica/Rússia i la Xina en comptes d’armes més barates i senzilles i l’entrenament de tropes en les tàctiques necessàries per a les guerres de contrainsurgència, que són les que en realitat els EUA lliura. Els vietnamites als seixanta i els afganesos i els iraquians al segle XXI van ser capaços de trobar mètodes senzills i barats per burlar l’armament d’alta tecnologia estatunidenc utilitzant armes velles (sobretot mines) i desenvolupant-ne de noves (sobretot artefactes explosius casolans o IEDs) que infligiren suficients baixes als estatunidencs com per fer que l’opinió pública dels EUA es decantés cap a posicions contràries a la guerra i crear, alhora, estralls que feien impossible als EUA guanyar suports locals per generar seguretat.

Flickr – Herve Boinay

Mentre els analistes militars veuen les eleccions pressupostàries del Pentàgon com el resultat d’una cultura que produeix comandaments que prioritzen equiparar-se als principals adversaris dels EUA, les adquisicions d’armament estan determinades per contractistes militars que es constitueixen en un grup de pressió per a les armes d’alta tecnologia, ja que aquestes aporten el major marge de beneficis i, als oficials, millores a les seves carreres i pensions gràcies a la seva vinculació a sistemes d’armament que romanen en desenvolupament i producció durant dècades.

El dels EUA és un cas únic entre les nacions: tot el seu armament el produeixen empreses capitalistes en comptes de públiques. El resultat és que la despesa militar és controlada sobretot per aquelles empreses que tenen com a imperatiu generar beneficis immediats, fins i tot si les seves decisions soscaven els interessos capitalistes a llarg termini tot sostenint l’hegemonia política del país en el qual es troben.

Els esforços per minimitzar les baixes estatunidenques han produït estratègies que encara maten molta gent als països que es troben al punt de mira dels EUA. tweet

En segon lloc trobem l’oposició de l’opinió pública als EUA a una xifra significant de baixes —de soldats estatunidencs, no estrangers—, una aversió que es desenvolupà com a part de la creixent resistència a la guerra del Vietnam, primer, i a les posteriors agressions exteriors, després. Aquesta oposició força l’adopció d’estratègies militars que limiten les interaccions entre soldats estatunidencs i civils a la zona de conflicte, reduint les possibilitats d’acumular informació d’intel·ligència i la voluntat local necessària per guanyar guerres de contrainsurgència. El marcat declivi en la xifra de morts en conflicte militar que l’opinió pública estatunidenca considera acceptable des de la guerra del Vietnam fins a les actuals guerres a l’Iraq i a l’Afganistan ha limitat la quantitat de tropes que poden ser enviades i accelerat el ritme en el qual han de ser retirades o confinades a bases properes.

Al seu torn, els fracassos militars dels EUA fan que les víctimes pròpies deixin de tenir sentit, aprofundint l’oposició a futures guerres. Malauradament, els esforços per minimitzar les baixes estatunidenques han produït estratègies que encara maten molta gent als països que es troben al punt de mira dels EUA. Els bombardejos aeris, l’ús de forces subsidiàries (proxies) (com és el cas de l’Aràbia Saudita al Iemen) i les sancions, poden ser tan mortíferes com les invasions dels EUA. Cal recordar que han mort tants iraquians com a resultat de les sancions de l’administració Clinton com de la guerra iniciada per Bush.

En tercer lloc, les poblacions locals cada cop estan més alienades per l’evolució dels governs dels EUA al segle XXI cap a una forma de neoliberalisme de saqueig als països que envaeix. Per exemple, l’Autoritat de la Coalició Provisional a l’Iraq sota tutela dels EUA refusà permetre a les empreses estatals reobrir després de la invasió si no eren privatitzades. Tant a l’Iraq com a l’Afganistan, els EUA demanen als governs que obrin els seus recursos naturals a l’explotació de les corporacions estatunidenques.

Flickr – David Ellis

Mesures com aquestes redueixen les oportunitats de les elits locals per enriquir-se i, en conseqüència, fan gairebé impossible als EUA reclutar aliats locals fiables. Quan els EUA forcen la privatització de les empreses estatals i exigeixen fortes retallades als pressupostos públics empobreixen també la massa de nadius, creant la ràbia i desesperació suficients per alimentar les insurgències locals.

Aquests tres factors han assegurat el fracàs dels EUA a les guerres del segle XXI i soscavat la capacitat del país per mantenir la seva hegemonia política.

Els EUA tenen un exèrcit incompatible per a les guerres que escull combatre tweet

En resum, mentre els EUA segueixen ben preparats per entrar en un combat cara a cara a la manera antiga amb els iraquians a Kuwait, amb Rússia per Ucraïna o amb la Xina pel continent asiàtic —el llegat dels veritables avantatges militars que s’ha construït durant els repetits programes de modernització d’armament—, aquests tres factors, combinats, afebleixen de manera considerable els EUA militarment en les guerres que ha lliurat des de l’any 2000 contra adversaris que segueixen, en diferents graus, les normes de les «guerres asimètriques» i que compten amb el suport de la població.

Els EUA tenen un exèrcit incompatible per a les guerres que escull combatre perquè la seva despesa militar ha estat determinada pels interessos i desitjos d’una aliança permanent entre generals que busquen millorar les seves carreres i contractistes militars que busquen augmentar els seus beneficis en la mesura en que aquestes carreres i beneficis poden guanyar-se millor desenvolupant i comandant un armament i equipament de la tecnologia més avançada. A més, les estratègies militars dels EUA han d’estat dissenyades per assumir les demandes tant de civils com de militars de mantenir les morts de soldats estatunidencs al mínim i posar fi a la fase de combat com més aviat millor, fins i tot si els insurgents que tenen com a adversaris són capaços d’acceptar una xifra molt més gran de baixes i combatre «tant com calgui» perquè, al cap i a la fi, estan defensant la seva pàtria contra invasors imperialistes.

Finalment, les campanyes militars a l’Orient Mitjà, iniciades per l’administració Bush, han posat un nou èmfasi en els objectius de l’expropiació i el saqueig de les societats locals per al benefici de les seves pròpies forces ocupants en comptes de qualsevol mena de compromís amb el desenvolupament nacional, com podia haver estat prèviament el cas, i, en conseqüència, han assegurat que no es pugui aconseguir cap mena de suport entre la població local.


Publicat originalment a Jacobin.
Traducció: Àngel Ferrero.


Foto de portada: Flickr – Nathan Rupert .


Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Professor de sociologia a la Universitat d'Albany, Nova York.

Comentaris

Per què els EUA perden guerres?

Registra't per comentar
  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris

El primer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa