Per què Alemanya de l’Est va perdre

Trenta anys d’ençà la reunificació alemanya, els ‘nou estats’ de l’antiga Alemanya oriental encara pateixen els efectes de la desindustrialització i l’emigració. Tot i que la reunificació no ha complert les promeses fetes el 1990, els socialistes han de reconèixer que la majoria dels alemanys orientals no defensaren el vell sistema, i que no n’hi ha prou amb el benestar i els serveis públics per construir una societat socialista viable.

Per què Alemanya de l’Est va perdre

Per què Alemanya de l’Est va perdre

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Trenta anys d’ençà la reunificació alemanya, els ‘nou estats’ de l’antiga Alemanya oriental encara pateixen els efectes de la desindustrialització i l’emigració. Tot i que la reunificació no ha complert les promeses fetes el 1990, els socialistes han de reconèixer que la majoria dels alemanys orientals no defensaren el vell sistema, i que no n’hi ha prou amb el benestar i els serveis públics per construir una societat socialista viable.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Avui [ pel passat 3 d’octubre, NdT ] se celebra el trentè aniversari de la reunificació alemanya, un esdeveniment decisiu en la fi del socialisme d’estat a Europa oriental. El 3 d’octubre del 1990, la República Democràtica Alemanya (RDA), un dels membres més entusiastes del Pacte de Varsòvia, va ser annexionada per la República Federal Alemanya (RFA) després de la victòria dels cristianodemòcrates a les eleccions. Només havien passat onze mesos des de la caiguda del Mur de Berlín, el que abans s’havia considerat com una frontera inalterable i impermeable va deixar d’existir i tot un sistema sociopolític al seu voltant es desintegrà.

Més que portar a la democratització, i menys encara a rejovenir el socialisme com alguns esperaven, les insurreccions del 1989-1990 a Europa oriental van veure la consolidació d’un ordre neoliberal com el suposat preu a pagar per llibertats civils bàsiques i una nominal llibertat de moviments. Els partits comunistes que havien governat durant dècades van caure en el desordre, es van transformar apressadament en socialdemòcrates o es van dissoldre per complet. La caiguda del bloc soviètic també va desmoralitzar a sectors sencers de l’esquerra a l’altra banda del teló d’acer, portant al col·lapse del moviment comunista internacional i ajudant a preparar el terreny per al gir neoliberal de la socialdemocràcia.

Si a Alemanya oriental no tot era bo, tampoc ho era al que la seguí. A principis dels noranta, l’atur es disparà a tot l’antic bloc oriental, el sector públic es desplomà i milions de persones es van veure obligades a emigrar per trobar una feina. La mortalitat s’incrementà i l’esperança de vida declinà uns quants anys. En un estudi portat a terme pel Banc Mundial, l’economista Branko Milanovic estimà que els nivells de pobresa als antics països socialistes van passar del 4% el 1989 a un esglaonant 45% a mitjans de la dècada següent.

Els ciutadans de la RDA van quedar protegits de la pitjor pobresa amb la seva integració a l’estat del benestar d’Alemanya occidental, però tot i això van veure com l’economia s’estimbava i la població es reduïa dramàticament. Encara que registrà una robusta recuperació econòmica a finals de la dècada, el creixement segueix encara concentrat als sectors de baixos salaris, i la promesa de mobilitat social segueix sent un somni impossible d’aconseguir per a la majoria. Els alemanys orientals posseïxen considerablement menys propietats que els seus veïns occidentals i continuen estant enormement infrarepresentats al món acadèmic, la política i els consells directius. Poc sorprenentment, milions d’ells encara se senten com ciutadans de segona categoria fins i tot després de viure tres dècades en un país unificat.

Quina reconstrucció?

La majoria dels polítics alemanys probablement no admetrà que, en retrospectiva, la transició hauria d’haver-se realitzat amb més cautela per tal d’evitar almenys alguns dels problemes socials i econòmics més greus. Però certament, afegirien, el món és millor sense els règims del socialisme d’estat autoritaris i disfuncionals que han passat definitivament a la història. El capitalisme pot no ser perfecte, però només el socialisme va haver d’emmurallar els seus ciutadans per mantenir el sistema en marxa.

L’espectre de la dictadura i l’estancament econòmic que s’utilitza (de manera simplista) per descriure la vida al bloc oriental continua citant-se com a ‘prova’ incontrovertible que el capitalisme és l’únic sistema socioeconòmic funcional, i encara més, desitjable. És més, el col·lapse del socialisme el 1989 demostrà que, davant de la possibilitat d’escollir, la majoria de treballadors escullen l’abundància material del capitalisme i la democràcia liberal abans que el que sigui que un sistema socialista els pot oferir.

Aquesta afirmació té la seva part de veritat. Després de tot, els aixecaments a Alemanya oriental van estar motivats sobretot pel desig d’unes eleccions lliures que, un cop es concediren, van veure un 50% del vot anar netament a un govern conservador, el que significava una ràpida integració en l’Occident capitalista. Encara que molts no s’adonaren que això significaria la destrucció del vast estat del benestar de la RDA, els guanys, fossin els que fossin, que els treballadors van aconseguir sota el socialisme no van ser evidentment els suficients per retenir la seva lleialtat quan arribà el moment. Les mancances del socialisme d’estat –les eleccions manipulades, les restriccions per viatjar, la manca de béns de consum– va arribar a definir finalment les seves aspiracions. Però havia de ser d’aquesta manera?

Ens aixequem de les ruïnes

L’emergència d’un estat socialista a Alemanya oriental és indestriable de la derrota del poderós moviment obrer alemany, que arribà a ser el més poderós del món, a mans dels nazis d’Adolf Hitler. Després de consolidar-se al poder el 1933, sistemàticament delmaren les organitzacions de l’esquerra i massacraren a milers de militants. Sis anys després enfonsaren Europa en una guerra de proporcions catastròfiques, causant una destrucció sense precedents i organitzant l’extermini dels jueus europeus abans que, el 1945, tropes soviètiques, nord-americanes i britàniques posessin fi als assassinats i es dividissin el Reich derrotat entre elles.

Els comunistes als quals s’encarregà construir un nou ordre a la zona soviètica s’enfrontaren a una tasca impossible: com construir el socialisme en un país devastat per sis anys de guerra i dotze anys de terror feixista, dividit per la meitat per les potències ocupants i ara subjecte a reparacions de guerra que obstaculitzaven el desenvolupament de la seva economia? Com confiar en la classe treballadora, la força social la qual els marxistes creien que naturalment lluitaria pel socialisme, després que fracassés tan espectacularment a l’hora de parar els peus als nazis? Fins i tot en els darrers episodis de la guerra, només una petita fracció de la població alemanya participà en la resistència armada. En contra de la idea dels comunistes d’una ruptura portada a terme per les masses amb consciència de classe, el socialisme arribà a Alemanya oriental amb les baionetes de l’Exèrcit Roig, que van vèncer la invasió alemanya i després van alliberar la major part d’Europa, perdent almenys 20 milions de ciutadans en el procés. Els soviètics, comprensiblement, no marxarien aviat.

Mentre bastants antics nazis van romandre en alts càrrecs governamentals a la RFA, a la RDA es féu un intent coordinat de purgar els nivells executius de l’estat de tota influència nazi

A la zona d’ocupació soviètica es podia comptar només amb desenes de milers de comunistes i antifeixistes en el recentment creat Partit Socialista Unificat (SED) per governar en nom seu. Però s’enfrontaven a una població de setze milions de persones, bona part de la qual havia estat fins no fa gaire nazis, i que d’alguna manera havien de reintegrar-se a la societat. Mentre els comunistes a països com Itàlia i Iugoslàvia havien aconseguit un suport massiu gràcies al seu rol liderant la lluita d’alliberament, els comunistes a Alemanya oriental no podien reivindicar tal cosa. Aquesta contradicció perseguiria a la RDA durant tota la seva existència, la seva legitimitat depenent sempre de la seva pròpia imatge de culminació d’una lluita antifeixista quan, en realitat, havia estat imposada per Moscou i depenia del seu suport.

Un acord incòmode

La constel·lació de postguerra tenia dues implicacions immediates: la primera és que la RDA, com totes les ‘democràcies populars’ a Europa oriental, feia front a enormes desafiaments econòmics des de bon principi, incapaç d’importar tecnologia occidental i obligada a reconstruir-se sobretot amb la pròpia. En segon lloc, l’experiència dels trenta i quaranta alimentava una sospita constant de les masses cap a la direcció comunista.

L’historiador Martin Sabrow els descriu com una «generació de patriarques sense confiança» que buscaven exercir el poder en nom dels treballadors i els camperols, però que no podien recolzar-se en ells per exercir el seu propi poder. La majoria d’aquells «patriarques» s’havia passat anys a la resistència il·legal, complert llargues sentències a les presons i camps de concentració (alguns no eren només comunistes, sinó també jueus) i eren sincers en el seu desig de construir una nova Alemanya antifeixista. Wilhelm Pieck, el primer i únic ‘president’ de la RDA, era un dels comunistes més coneguts del país: el 1919 havia estat arrestat juntament amb Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht en la nit del seu assassinat per soldats ultradretans. Erich Honecker, que acabà dirigint la RDA des del 1971 fins el 1989 i simbolitzà el fracàs del sistema a ulls de milions dels seus ciutadans, va servir amb coratge a la resistència i passà deu anys a les presons nazis. Aquestes biografies eren típiques dels líders de la RDA.

Encara que el monopoli del poder comunista estava garantit per la presència soviètica, l’entusiasme per moltes de les reformes inicials del govern particularment la redistribució de la propietat cultivable entre els camperols i la purga dels antics nazis de la vida pública, en comparació molt més a fons que la que es va portar a terme a la RFA– era real entre amplis sectors de la població. Mentre bastants antics nazis van romandre en alts càrrecs governamentals a la RFA, com el diplomàtic Herbert Blankenhorn i el president del parlament Hans Trossmann, a la RDA es féu un intent coordinat de purgar els nivells executius de l’estat de tota influència nazi, amb l’assistència de desenes de comitès antifeixistes dirigits per treballadors i sorgits a l’inici de la guerra.

Per a molts dels qui van sobreviure el feixisme i volien una Alemanya nova i millor, la RDA se’ls apareixia com una opció natural. Un nombre de destacats intel·lectuals i artistes d’esquerres, com el dramaturg Bertolt Brecht, el compositor Hanns Eisler, el filòsof Ernst Bloch i el jurista Wolfgang Abenroth van optar per traslladar-se a l’Est i oferir els seus serveis a la causa. Alguns van abandonar-la, decebuts, mentre que altres van escollir quedar-s’hi, criticant les mancances i excessos de l’estat, però sent lleials al que veien com un intent honest de construir una societat millor.

Més enllà d’aquests exemples cèlebres, no deuria oblidar-se que més de cinc-cents mil alemanys van decidir emigrar no a Alemanya occidental, sinó a l’oriental, durant la primera dècada d’existència de la RDA. Les esperances d’aquests pioners polítics quedaren resumides al nou himne nacional del país, amb partitura del ja mencionat Eisler: «Ens aixequem de les ruïnes i mirem cap al futur.»

Enfortint l’estat antifeixista

La discrepància entre aquestes elevades esperances i la realitat quedà significativament simbolitzada per la presència del Mur de Berlín, que dividí la capital alemanya en dos, separant a amics i en ocasions fins i tot a famílies. La ‘muralla de protecció antifeixista’, com se la coneixia en el vocabulari oficial, no es construí fins a l’agost del 1961, dotze anys després de la fundació de la RDA i setze anys després que l’Exèrcit Roig derrotés els nazis. Marcava la culminació d’un procés de dècades de militarització de la ‘frontera interna alemanya’ de 1.400 kilòmetres que començà el 1952, quan s’instal·laren els primers trams de filferro d’arç.

A diferència de la resta del bloc oriental, la divisió aliada d’Alemanya significava que els ciutadans insatisfets de la RDA podien abandonar-la per l’Occident capitalista sense abandonar el seu propi país. I això és el que van fer: tres milions i mig es van traslladar abans de la construcció del mur. Molts d’ells eren professionals educats atrets pels salaris més alts a Occident, un fet que significà serioses dificultats existencials per a un estat incipient que necessitava desesperadament mà d’obra instruïda per reconstruir la seva economia feta miques.

Malgrat la idea estesa d’una casta de buròcrates de partit corruptes que vivien a costa dels treballadors, les distincions de classe a la RDA es reduïren dramàticament, tant en termes materials com culturals

Mentre Alemanya occidental gaudia de generosos préstecs i subvencions atorgades pel Pla Marshall finançat pels EUA i aviat entrà en el llarg boom econòmic conegut com ‘el miracle al Rin’, Alemanya oriental estava forçada a pagar abundants reparacions de guerra a la Unió Soviètica, desmantellant i enviant més de dos mil fàbriques en direcció Est, el 30% de la seva capacitat industrial. El creixement quedà per darrere d’Alemanya occidental, i la bretxa entre els estàndards de vida dels treballadors cada cop es féu més evident.

Fins i tot l’aixecament del 17 de juny del 1953, presentat avui com una rebel·lió per la democràcia i la unitat alemanya, tingué com a guspira que el desencadenà els greuges econòmics, com palesà un dels eslògans d’aquell dia: «El treball a destall és assassinat».

Certament, les autoritats de la RDA no tenien cap problema amb el fet que antics nazis, conservadors i altres adversaris polítics abandonessin el país. Al llarg de la guerra freda, Alemanya oriental amb freqüència optà per deportar dissidents, normalment a canvi de considerables sumes de diners del govern d’Alemanya occidental, abans que malbaratar valuosos recursos en vigilància i empresonament. Però què fer amb aquells que escollien abandonar no per convicció política, sinó per frustració econòmica? Com estabilitzar i consolidar el nou ordre socialista mentre es perdia a centenars de milers de treballadors capacitats cada any?

En els dos anys previs a la construcció del mur, la RDA s’enfrontà a una altra ronda de dificultats econòmiques existencials. Els soviètics sempre s’havien oposat a separar físicament Berlín oriental i occidental, esperant eventualment reprendre el control de tota la ciutat. Però a finals dels cinquanta l’emigració estava esdevenint insostenible i Berlín oriental pregà a Moscou permís per tancar la frontera d’una vegada per totes per salvar a la RDA del col·lapse. Més que un signe de fortalesa era una expressió de la feblesa de l’estat, atrapat en una guerra freda que difícilment podia resoldre’s i sense la qual no hagués existit en primer lloc. En aquestes circumstàncies, molts ciutadans veien el mur com un mal temporal, però necessari, per protegir l’incipient estat socialista de la subversió i el col·lapse.

Intentant treure el millor d’una mala situació

Que la repressió aspra i la censura omnipresent caracteritzaren la vida a l’Alemanya oriental és un fet. Però reduir la RDA al mur i a la policia secreta no ens ajuda a comprendre com i per què va sorgir, i obscureix tota la resta del que passà dintre de les seves fronteres. Milions de persones a Alemanya oriental i altres països socialistes donaren suport de manera activa i s’identificaren amb el sistema, encara que fos en diversos graus, durant dècades. Angela Davis fins i tot completà un doctorat a la Universitat Humboldt de Berlín oriental. Estem disposats realment a creure que tots ells tenien el cervell rentat? O hi havia potser elements redemptors en la societat i en les seves vides que portaven a aquest suport?

El mur era lleig, amenaçador i, per a molts ciutadans, sens dubte angoixant. Però l’estabilitat econòmica i geopolítica que assegurava també va prorpocionar a la RDA l’oportunitat de construir una societat que estava caracteritzada generalment per una modesta prosperitat i una igualtat social entre classes i gèneres. Els treballadors tenien garantida la feina, l’habitatge i l’atenció dels seus fills tot el dia, mentre l’alimentació i altres béns estaven fortament subvencionats. Encara que els salaris eren només la meitat dels d’Alemanya occidental, els preus estaven ajustats als seus ingressos, de manera que el poder de compra dels treballadors a la RDA era més o menys el mateix. Aquest fet, combinat amb la manca crònica de certs béns de consum, va ensenyar els ciutadans a donar-se suport els uns als altres en temps de necessitat, una realitat que encara avui ressona a les enquestes, que mostren que els alemanys orientals són considerablement més sensibles a la desigualtat social i a la importància de la solidaritat.

La integració de les dones al mercat laboral i l’accés a escoles bressol les feien molt menys dependents dels seus companys

Malgrat la idea estesa d’una casta de buròcrates de partit corruptes que vivien a costa dels treballadors, les distincions de classe a la RDA es reduïren dramàticament, tant en termes materials com culturals. Els treballadors industrials guanyaven significativament més que els treballadors de coll blanc, i la diferència salarial entre els treballadors manuals i els que tenien una formació era només del 15%. Fins i tot l’elit del partit, reclosa a un suburbi protegit al nord de Berlín conegut com a Wandlitz, gaudia d’un estàndard de vida que era sorprenentment modest en comparació amb l’actual classe dirigent.

Particularment durant les primeres dècades de la seva existència, el sistema educatiu de la RDA obrí les seves portes de bat a bat a les masses, enviant a milers de joves treballadors a la universitat i després a l’administració de l’economia estatalitzada i el partit. Mentre les antigues jerarquies van romandre de manera ferma al seu lloc a Alemanya occidental, simbolitzades en el seu sistema escolar de tres itineraris gairebé medieval, a l’Alemanya oriental sorgí una nova majoria que s’identificava activament  com a treballadors i que donava suport, en diferent grau, a les actituds igualitàries com a producte de la seva socialització. Tots els estudiants d’Alemanya oriental anaren a les mateixes escoles fins al desè grau, i als fills dels treballadors –com a mínim els políticament obedients– se’ls garantia un accés prioritari a l’educació universitària. Amb la vella burgesia desapareguda i els nous dirigents reclutats sobretot de les pròpies classes treballadores, aquesta classe emergent es convertí en el pilar cultural i social del règim. La cultura proletària, o almenys una versió sanejada i aprovada pel règim, fou elevada públicament, mentre els símbols externs d’estatus social eren mal vistos.

Foto: Flickr – Gavin Stewart

Un resultat polític d’aquesta transformació social fou que els treballadors, encara que incapaços de criticar el règim en públic, retenien a tots els efectes la confiança en si mateixos i eren propensos a dir el que pensaven al lloc de treball. Al seu llibre recent sobre l’estructura de classes a la RDA, Steffen Mau descriu com la celebració de l’estat dels treballadors com la vertadera ‘classe dirigent’ els donà un considerable marge d’acció a l’hora de queixar-se de problemes i transformar les seves pròpies condicions laborals. Com ha demostrat recentment la investigació de Kristen R. Ghodsee, la integració de les dones al mercat laboral i l’accés a escoles bressol les feien molt menys dependents dels seus companys. Eren lliures de divorciar-se dels seus marits abusadors i gaudien de vides amb un grau d’autodeterminació significativament major. Avui, molts a Alemanya oriental descriuen aquest tret com una de les coses que més troben a faltar de l’antic sistema: com ara tenen la llibertat per queixar-se del govern, mentre que exercir qualsevol mena d’influència al seu lloc de treball està fora de la taula.

Una dinàmica similar s’esdevingué a la política fins a cert punt. Les eleccions a la RDA, comprensiblement rebutjades per molts com una farsa, no obstant servien per pressionar als funcionaris del partit perquè manifestessin la voluntat de respondre a les preocupacions de la població i, de negligir els votants, arriscar-se que fessin acte de presència el dia de les eleccions i els avergonyissin. Un bon exemple d’això va ser el referèndum del 1968 sobre la segona constitució de la RDA, celebrat a començaments d’abril després de dos mesos de consultes públiques. Milions de ciutadans participaren en aquests debats i milers van enviar les seves crítiques i suggeriments. Que el referèndum s’aprovaria era una cosa que tothom sabia, però el govern va incorporar alguns suggeriments de la ciutadania i va respondre seriosament a les preguntes crítiques.

A mesura que passà el temps, les característiques més prometedores de la RDA van començar a empal·lidir. Les economies planificades a Europa oriental s’esmerçaven per seguir sent competitives al mercat mundial, superades per un Occident més ric i avançat, i incapaces de canviar els processos de producció. Sobretot després de la crisi del petroli del 1973, la RDA es va veure forçada a acceptar grans quantitats de deute per mantenir la seva economia en marxa i va tenir problemes a l’hora d’invertir en noves tecnologies. La guerra freda va pujar en intensitat a principis dels vuitanta, amb la invasió soviètica de l’Afganistan i l’escalada retòrica de l’administració Reagan, que intensificava una mentalitat de setge.

Les dones i homes que van viure i treballar a la RDA van passar-se quatre dècades construint una societat que entenien que era tal i en el procés registraren una quantitat remarcable de fites

La insatisfacció amb la vida rere al teló d’acer va anar madurant com a resultat. Després de diverses dècades de pronunciada mobilitat social, l’estructura social de la RDA s’havia ossificat, i els joves tot sovint es veien incapaços d’ascendir a l’escala social. Les creixents dificultats econòmiques significaven que, malgrat que els treballadors continuaven cobrant salaris decents i gaudint d’amplis serveis socials, trobaven massa sovint poques mercaderies als prestatges de les tendes i les que hi havia disponibles eren notablement de pitjor qualitat que aquelles que els treballadors podien comprar a Occident, un fet reforçat a diari pels mitjans de comunicació d’Alemanya occidental.

El partit governant, dirigit per una generació cada cop més escleròtica de veterans antifeixistes de setanta i vuitanta anys, es demostrà incapaç de fer front al deteriorament de la situació i va respondre a la situació blindant-se. Mentre Mikhaïl Gorbatxov engegava la perestroika a la Unió Soviètica, el país que havia estat considerat per la RDA durant dècades com el gran mestre, la cúpula del SED s’entestà en rebutjar seguir-li els passos i incrementà la repressió. Quan la situació arriba a un tombant el 1989, la majoria de treballadors alemanys orientals havien deixat d’identificar-se amb el règim per complet, fent que qualsevol intent de reforma per dalt semblés una maniobra oportunista més que no pas un interès genuí en canviar les coses a millor.

Sort a la propera

Amb el ‘socialisme realment existent’ mort i enterrat, la qüestió de si era o no una alternativa viable al capitalisme realment existent és, en bona mesura, supèrflua. La situació política a la que enfrontem avui és enormement diferent a la de la primera meitat del segle XX. El que queda del vell moviment comunista és una ombra del que havia estat, i de tornar el feixisme a les costes d’Europa, no hi haurà un Exèrcit Roig que vingui a rescatar-nos. Si hem de trobar un camí al socialisme al segle XXI, necessàriament serà molt diferent al dels nostres pares.

Però seria igualment irresponsable despatxar l’experiència simplement com una mera aberració estaliniana. Tant si escollim anomenar-ho socialisme com si no, les dones i homes que van viure i treballar a la RDA van passar-se quatre dècades construint una societat que entenien que era tal i en el procés registraren una quantitat remarcable de fites. Com els seus camarades a Cuba o Vietnam, el seu estat començà i acabà sota setge i amb un desavantatge material significatiu, heretant societats marcades pel subdesenvolupament, l’opressió i l’ocupació.

Sense dubte, la falta d’una democràcia política funcional i l’absència d’una premsa lliure féu a la RDA incapaç de fer un ús productiu de les opinions divergents i del creixement dels desafiaments que suposaven els nous desenvolupaments socioeconòmics. Encara que les amenaces externes citades per justificar aquestes restriccions no eren en cap cas inventades, en aquest cas el remei es va demostrar pitjor que la malaltia. La censura i la repressió, concebudes com a mesures temporals fins que l’estat obrer estigués plenament desenvolupat, acabaren facilitant l’alienació dels propis obrers i l’oposició al que havia de ser ostensiblement el seu estat.

L’experiència de la RDA no és una que els socialistes hagin de tractar de repetir. No obstant, podem fixar-nos en molts dels seus èxits en ensenyament, habitatge, escoles bressol i relacions laborals com una prova que la societat no ha d’organitzar-se al voltant dels interessos dels rics i que el mercat lliure no és l’única manera d’organitzar l’economia. És possible assegurar que tothom tingui un lloc on viure, assistència mèdica, suficient menjar i accés a l’educació: coses que cap societat capitalista pot reclamar per a ella avui.

També ens recorda que en els 172 anys transcorreguts des que Marx i Engels publicaren per primera vegada El manifest comunista, el socialisme no ha arribat al poder a través d’una revolució obrera pura. Els marxistes tendeixen a visualitzar possibilitats futures, i hi ha pocs motius per creure que això canviarà en el futur immediat. Per tenir èxit, una estratègia socialista necessita mantenir-se oberta als nous desenvolupaments i a la voluntat d’intentar el que és possible en el moment donat. Serà necessari arribar a compromisos, i amb més freqüència de la que ens pensem. El Mur de Berlín i el fracàs de l’estat que el construí ens mostren que aquests compromisos només permeten arribar lluny si eviten soscavar el propi socialisme en el procés.

Article publicat originalment a Jacobin
Traducció d’Àngel Ferrero
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Editor col·laborador a Jacobin i co-editor de Die Anthologie (Surkamp, 2018)

Comentaris

Per què Alemanya de l’Est va perdre

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.