Per als mitjans de comunicació, la classe obrera real és invisible

Els mitjans de comunicació no parlen gaire de la classe treballadora, però quan ho fan, gairebé sempre només tenen una cosa a dir: que és completament blanca, masculina i molt de dretes. Totes aquestes tres coses són mentida.

Per als mitjans de comunicació, la classe obrera real és invisible

Per als mitjans de comunicació, la classe obrera real és invisible

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Els mitjans de comunicació no parlen gaire de la classe treballadora, però quan ho fan, gairebé sempre només tenen una cosa a dir: que és completament blanca, masculina i molt de dretes. Totes aquestes tres coses són mentida.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Ressenya de No Longer Newsworthy, de Christopher R. Martin (Cornell University Press, 2019)

Hi ha una imatge concreta del treballador –generalment home, blanc i empleat en treballs manuals– que ha estat un lloc comú al folklore nord-americà durant com a mínim un segle. És revelador, atesa aquesta ubiqüitat, que des del 2016 el treballador blanc s’hagi convertit en l’objecte constant de la fascinació i perplexitat dels mitjans: és el personatge principal d’un aparentment interminable torrent de notícies a la premsa i extensos assaigs en els quals els periodistes urbanites abandonen els seus paradisos costers per embarcar-se en safaris exòtics terra endins amb l’objectiu de descobrir i investigar «els estatunidencs de classe treballadora» (que tot sovint són presentats, de manera incorrecta, com a homes blancs i prou) en el seu hàbitat natural.

Com observa el professor de la Universitat d’Iowa Christopher R. Martin a l’inici del seu llibre, No Longer Newsworthy [ Ja no noticiable ], «qui són aquesta gent?» es convertí ràpidament en el crit d’angoixa de la majoria de mitjans de comunicació el dia després de la sorprenent victòria de Donald Trump el 2016, i el tema de tot un gènere destinat a proporcionar a un públic lector majoritàriament de classe mitjana una resposta senzilla i convincent. Això no obstant, argumenta, aquesta mena d’atenció no deuria ser malinterpretada com una preocupació sincera o un interès renovat en la classe obrera com a tal. La classe treballadora realment existent –vasta i diversa– de fet segueix sent majoritàriament invisible, excepte com a caricatura reduccionista invocada de manera oportunista pels polítics i les elits mediàtiques.

Únicament un 0,3% de les notícies a la televisió en els anys 2008, 2009 i 2011 va cobrir temes relacionats amb el món del treball.
tweet

Aquesta és la tesi de l’esforç de Martin en la seva crítica als mitjans de comunicació, que cartografia l’esborrat consistent i representació incorrecta que la premsa fa de la majoria de la classe obrera estatunidenca, així com la transformació gradual del vocabulari periodístic en un llenguatge virtualment indistingible dels mànagers, el capital i el consens bipartidista neoliberal.

En aquesta història és central el declivi dels reporters especialitzats en món laboral, que al seu dia van ser un dels pals de paller dels diaris. Avui, en canvi, i com escriu Martin, «una conferència de periodistes especialitzats en el món del treball dels principals diaris dels Estats Units podria cabre en una taula d’un restaurant de la cadena Applebee’s». Dels vint-i-cinc principals diaris, observa, la majoria ja no cobreix l’actualitat del món laboral a temps complet, i el panorama per a aquesta mena de cobertura encara sembla més magre a la televisió (un informe del 2013 citat per Martin, per exemple, revela que únicament un 0,3% de les notícies a la televisió en els anys 2008, 2009 i 2011 va cobrir temes relacionats amb el món del treball).

Font: Flickr – Michael Fleshman

Bona part del llibre s’ocupa de tractar aquest declivi, el qual, per a l’autor, és el resultat doble d’un esforç polític conscient i d’un canvi miop en el model de negoci pel qual van apostar els principals periòdics. Poc a discutir en el primer argument, encara que quedi il·lustrat en gran detall mitjançant, entre altres coses, un examen acurat de la retòrica al voltant dels treballadors i el món del treball emprat per diversos presidents, i el creixent marc pro-empresa dels mitjans de comunicació pel que fa al treball i a qüestions econòmiques. Pel que fa a com un model de negoci canviant ha servit per desapoderar i esborrar a la classe obra estatunidenca, Martin planteja que el principal culpable és un desplaçament als anys seixanta i setanta envers un model publicitari enfocat a un públic lector de classe mitjana. Amb la importància cada cop major de la televisió, la indústria de la premsa escrita encara es va capficar més en la seva preocupació de com adreçar-se i reflectir els interessos i els estils de vida d’una audiència predominantment de classe mitjana. En paraules de Martin:

“[En] aquesta nova visió de com un diari havia de servir a la seva comunitat, els periòdics i els seus propietaris corporatius només volien els lectors apropiats, aquells que eren ‘pròspers’, ‘moderns benestants’, ‘influents’, i gent amb capacitat ‘de poder de compra efectiu’ i ‘enormes ingressos per llar’. Pràcticament cada periòdic va començar a presentar al seu públic lector com si fossin els fills del Lake Wobegon fictici de l’escriptor” Garrison Keillor: per sobre de la mitjana.

Com a conseqüència, escriu, tot el llenguatge dels mitjans de comunicació va començar a desplaçar-se: la cobertura del món del treball va ser abandonada en favor dels continguts orientats al consum i l’estil de vida, els treballadors es van convertir en «empleats» que participaven no en una acció col·lectiva, sinó en una cultura individualitzada aspiracional animada pel capitalisme neoliberal, deixant de participar en els afers econòmics com a subjectes actius per a passar a ser «saludats» (en paraules de l’autor) com a «objectes passius» en un sistema d’empresa privada dirigit per emprenedors i directors executius.

Els diaris tendeixen a centrar-se en com les vagues i altres accions dels treballadors afecten els consumidors i causen inconvenients als membres de la classe mitjana.
tweet

L’esborrat i el desapoderament dels obrers com a classe contribuí a un altre desenvolupament significatiu als mitjans de comunicació estatunidencs explorat al llibre de Martin, en concret l’auge dels mitjans de comunicació conservadors populistes, capaços de capturar el nínxol de mercat que havien deixat buits els diaris generalistes explotant un fals anti-elitisme i polítiques culturals. Això, subratlla, no ha de ser confós amb la representació real de la classe obrera, que és considerablement més diversa (en un sentit tant ideològic com demogràfic) del que dóna a entendre la caricatura d’un home, blanc, conservador que trobem als mitjans de comunicació de la dreta.

Alguns dels moments més interessants del llibre són els detallats casos d’estudi que mostren el tractament de la classe treballadora en els seus millors i pitjors moments: una vaga de transport del 1941 a Nova York, per exemple, durant la qual The New York Times se centrà sobretot en la disputa contractual entre els treballadors i l’empresa en la seva cobertura contrasta vivament amb exemples de dècades posteriors que mostren com els diaris tendeixen a centrar-se en com les vagues i altres accions dels treballadors afecten els consumidors i causen inconvenients als membres de la classe mitjana.

Font: Twitter

Un altre important cas d’estudi és el tractament dels mitjans de comunicació a la visita de l’aleshores president-electe Trump a la fàbrica de Carrier a Indiana, que va passar per alt en bona mesura la diversitat de la força de treball a la factoria i els esforços de United Steelworkers Local el 1999 per evitar que els llocs de feina fossin deslocalitzats. Com escriu Martin,

els mitjans de comunicació d’abast nacional que van cobrir la història de Carrier ho van fer principalment des d’una perspectiva política. Aquests treballadors de Carrier eren de classe obrera, de coll blau, Middle America, homes blancs assalariats que eren la base de votants de Trump … El focus general dels mitjans de comunicació en els treballadors blancs de Carrier com a subjecte negava el fet que els obrers de Carrier eren en realitat molt més diversos en termes de gènere, raça i preferències polítiques que el paper que els hi havien assignat a la història, com a homes blancs i aferrissats defensors de Trump.”

Fins i tot aleshores, quan la classe treballadora rebia l’atenció dels mitjans de comunicació, la classe obrera fou en essència reduïda a una caricatura: es recorria a ella per reforçar una narrativa post-electoral afavorida per les elits polítiques i mediàtiques.

Com amb qualsevol altra història tan vasta i detallada, hi ha parts del llibre de Martin que plantegen preguntes irritants (i, donada l’extensió del llibre,també en bona mesura semàntiques) sobre la causa i l’efecte. Quina importància concedim, per exemple, al gir comercial de la premsa escrita als setanta en comparació al llarg gir a la dreta, de dècades, de la política i cultura estatunidenques que arrancà amb Reagan? Quin paper va tenir la creixent invisibilitat de la classe treballadora a l’hora de fer possible un desplaçament polític més ampli? O fou més aviat una conseqüència del desplaçament de la política i les condicions materials, com ara el declivi de l’afiliació sindical o la deslocalització dels llocs de feina del sector industrial?

Aquestes són qüestions que paga la pena investigar, però que no han de distreure del comentari brillant que ofereix No Longer Newsworthy, una important obra crítica a l’era Trump i una urgentment necessitada condemna a una cultura dels mitjans de comunicació que, persistentment, esborra i representa equivocadament la vida i les preocupacions de la immensa majoria de la diversa classe obrera estatunidenca.



Publicat originalment a Jacobin.
Traducció: Àngel Ferrero.

Foto de portada: Flickr – Ian Watson



Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Comentaris

Per als mitjans de comunicació, la classe obrera real és invisible

Registra't per comentar
  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El primer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.