Històricament, han estat els sindicats més radicals els qui han estat al capdavant de la lluita contra la brutalitat policial. Els sindicats han de donar un pas al front i fer el mateix avui: els moviments que demanen igualtat racial no poden assolir reformes sense el poder institucional dels treballadors organitzats

Entre els molts edificis que s’incendiaren aquesta setmana passada, un en destaca com un objectiu més aviat estrany: la seu del sindicat AFL-CIO a Washington DC. Mentre alguns especularen que els manifestants van incendiar l’entrada de bon grat el diumenge per la nit a causa del fracàs del sindicat en la lluita per la igualtat racial, l’explicació més raonable és que els manifestants no van veure més que un altre edifici luxós.

Això és ben bé una tragèdia. La seu de la federació sindical més important del país hauria de ser vista com un símbol en la lluita per la igualtat econòmica i racial. Que el sindicat no tingui una importància especial per a la gent que es rebel·la és una acusació contra l’AFL-CIO. Com el sindicat del transport Amalgamated Transit Union (ATU) del districte federal afirmà en un comunicat publicat ahir: «Per què treballadors negres i llatins, frustrats per la injustícia constant, no veuen a l’AFL-CIO com el seu aliat natural, amb la seva experiència de més d’un segle, en la lluita per la igualtat? Per què no van identificar aquest fet com la crema de la seva pròpia casa?»

La participació dels sindicats a les lluites antiracistes no és només una qüestió d’imperatiu ètic. És crucial per a l’èxit de la lluita contra la brutalitat policial i el racisme

Alguns sindicats, incloent-hi l’ATU, han ofert un exemple del millor del que és capaç el món del treball dels EUA, a la primera línia en la lluita contra totes les formes d’opressió. A Brooklyn, quan la policia intentà utilitzar un autobús urbà per transportar manifestants detinguts, el conductor de l’autobús abandonà la cabina i renuncià conduir-lo. El seu sindicat li donà suport. A Minneapolis, després que un conductor d’autobusos rebutgés transportar a agents de policia, l’ATU va publicar un comunicat reafirmant el dret dels seus membres a refusar ajudar als cossos de seguretat en les seves operacions. El sindicat transport Transport Workers Union (TWU), que representa a treballadors de San Francisco a Nova York, va publicar un comunicat afirmant que els conductors no estan obligats a treballar com a xofers de la policia.

 Tots aquests treballadors i sindicats van assumir el seu lloc a la llarga història d’accions antiracistes organitzades pel món del treball als Estats Units. Encara que moltes organitzacions han ignorat o fins i tot comès actes d’injustícia en aquest aspecte, altres sindicats, en particular aquells vinculats a l’esquerra socialista o comunista, s’han abocat a la lluita de tal manera que constitueixen un exemple per al que ocorre ara mateix.

Construir una aliança entre el món del treball i les lluites antiracistes no serà ni fàcil ni senzill

El 1946, immediatament després de la Segona Guerra Mundial, els afiliats sindicals de Nova York es van mobilitzar en suport dels germans Ferguson, quatre afroamericans (tres d’ells veterans) que es van retrobar després de la guerra a Freeport, Long Island. Després que una cafeteria de blancs es negués a atendre’ls, els homes van ser agredits per un agent de policia que disparà i matà a dos d’ells (per la qual cosa va ser immediatament elogiat per un jutge i un fiscal de districte). Juntament amb la NAACP (National Association for the Advancement of the Colored People), el Partit Comunista dels EUA (CPUSA) i altres forces, els sindicats progressistes van tenir un paper clau en el moviment que demandava justícia a Freeport. El TWU, proper al CPUSA en aquella època, va obrir el camí. En un acte, un dirigent del TWU vinculà la lluita contra la brutalitat policial als moviments anticolonials, manifestant: «Freeport, estimats col·legues del TWU, les lluites a l’Índia, tot forma part de la mateixa lluita.»

En aquells anys, el sindicat de l’ensenyament Teachers Union (TU) de Nova York, també vinculat al CPUSA, va fer campanya contra la policia. Una investigació anterior havia revelat que més de quatre-cents agents de la policia de la ciutat de Nova York eren membres del Front Cristià, una organització feixista fundada pel sacerdot Charles Coughlin. Després d’establir vincles entre l’antisemitisme i el racisme contra els negres, TU, la majoria dels afiliats de la qual eren jueus, pressionà a l’alcalde perquè els agents vinculats a l’organització fossin acomiadats.

A Los Angeles, en els anys de post-guerra, els sindicats es mobilitzaren també contra la brutalitat policial. El 1948, un agent de policia disparà i matà a Augustín Salcido, de disset anys, mentre era arrestat per, suposadament, vendre rellotges robats. El consell de la CIO de la ciutat liderà la lluita per demanar justícia per Salcido i publicà d’immediat un comunicat: «Els milers de membres mexicans-americans del nostre sindicat poden donar testimoni de les pallisses, intimidacions, xantatges, detencions arbitràries i terrorisme portat a terme per la policia a la comunitat mexicana-americana de Los Angeles.»

El cap de la United Office and Professional Workers of America envià una carta a l’alcalde en nom dels seus membres demanant que l’agent fos processat: «Si [l’agent de policia] no és portat als tribunals, aquest darrer incident serà de manera evident un signe d’aprovació oficial de com es terroritza a les minories.» Quan l’agent va ser absolt, una delegació de la CIO es dirigí per parlar amb el cap de la policia i insistir-li que devia acomiadar a l’agent.

Altres exemples més recents també mostren com el món del treball, organitzat, pot contribuir a la lluita contra la brutalitat policial. El 2014-2015, tota una sèrie de sindicats van signar les demandes dels activistes de Black Lives Matters (BLM). El sindicat del personal d’infermeria, National Nurses United, vinculà la violència de la policia a les desigualtats racials a la sanitat. A Califòrnia, el capítol 2865 del UAW exigí a l’AFL-CIO que es desvinculés dels sindicats policials. Communication Workers of America va emetre un comunicat en suport a BLM (encara que a contracor, ja que revelava les reticències de molts dirigents sindicals a l’hora d’enfrontar-se als sindicats de la policia.)

La participació dels sindicats a les lluites antiracistes no és només una qüestió d’imperatiu ètic. És crucial per a l’èxit de la lluita contra la brutalitat policial i el racisme, com a mínim per dues raons.

La primera és que els sindicats de policia són el principal enemic del moviment als carrers. Lluiten per l’aprovació de la legislació més reaccionària, es mobilitzen per defensar els seus afiliats culpables dels crims més detestables i, en general, fan gala del seu menyspreu pels afers civils i el seu govern. No obstant, en la majoria de ciutats i estats, els sindicats de la policia són tractats com a membres reputats de les federacions sindicals i els seus consells locals. Tot sovint cooperen estretament amb altres sindicats municipals, des dels bombers fins als mestres, per protegir els drets laborals i els pressupostos municipals. Per la seva grandària i poder, la majoria dels sindicats de la ciutat no volen alienar-los. Això suposa un problema polític enorme. Si han de reduir-se els pressupostos de la policia i controlar-la democràticament, els seus sindicats han d’escindir-se i ser aïllats de la resta del món del treball organitzat. Si els sindicats de la policia són capaços de mantenir un front comú amb altres sindicats de la ciutat, seran, amb tota seguretat, capaços de resistir qualsevol esforç significatiu per embridar-los.

Per crear una escissió d’aquesta mena cal l’acció dels propis afiliats. Els membres dels sindicats, en particular els del sector públic, hauran de pressionar a les seves organitzacions perquè professin obertament el seu suport a la lluita contra la brutalitat policial. Els sindicats han d’anar més enllà de les declaracions i dedicar recursos a la lluita antiracista. Aquesta mena d’accions eixamplaria la distància entre els policies i altres funcionaris, fent que els sindicats de la policia quedessin aïllats i fossin, així, més vulnerables a les reformes progressistes.

En segon lloc, no és clar d’on provindrà la força per obligar a la policia a reformar-se. Tot i que s’ha canalitzat una quantitat enorme d’energia a embridar la policia durant els darrers més de setanta anys, el que ha permès molts cops augmentar la percepció pública sobre l’opressió racial, aquests esforços ha tingut molt menys èxit a l’hora de treure poder a la policia a les institucions. Les victòries s’han guanyat contra agents a títol individual, però molt poques d’elles han estat contra el sistema com a tal.

Per afeblir de manera significativa la policia calen moltes forces socials: superar no només el poder institucional dels sindicats de la policia, sinó també els planificadors urbans capitalistes que donen suport a l’expansió de la presència policial. Per enfrontar-se a aquests interessos, el moviment necessita mobilitzar moltes més forces de les que actualment hi participen. Necessitarà ser capaç d’exercir el poder no únicament a través d’accions necessàriament breus de disrupció organitzada, sinó a través d’una coerció organitzada i no-violenta contra el capital i l’estat.

Construir una aliança entre el món del treball i les lluites antiracistes no serà ni fàcil ni senzill. Molts sindicats s’acontenten amb alinear-se amb els sindicats policials i d’altres aprovaran una corrua de resolucions sense cap acció que les acompanyi. Però els afiliats poden empènyer a aquestes organitzacions cap endavant fins i tot si els seus dirigents preferirien no moure’s. Quan les cendres comencin a apagar-se i sorgeixi la qüestió d’on apareixerà el proper moviment, aquests treballadors són un grup que podria proporcionar-nos una resposta.

Article publicat originalment a Jacobin

Traducció d’Àngel Ferrero

Foto de portada: Wikipedia – BLM Minneapolis