Pasolini, o flors roges per a un home trist

Amb motiu del 100è aniversari de Pier Paolo Pasolini, l’Ajuntament de Barcelona i Edicions Poncianes publiquen per primer cop en català Poemes en forma de rosa, gràcies a la traducció de Xavier Valls Guinovart.

Pasolini, o flors roges per a un home trist

Amb motiu del 100è aniversari de Pier Paolo Pasolini, l’Ajuntament de Barcelona i Edicions Poncianes publiquen per primer cop en català Poemes en forma de rosa, gràcies a la traducció de Xavier Valls Guinovart.

«Què hi ha al sol damunt del cementiri de Barcelona?», es pregunta Pasolini. A finals dels 60 i de la mà de Juan Goytisolo, el multifacètic artista de Friül va visitar diversos cementiris de la ciutat per potser contemplar el paisatge estètic i melancòlic, a la manera d’un poeta maleït. Amb la seva típica vestimenta de dandi opulent, va ser precisament a Montjuic on va arrencar roses encara fresques d’altres nínxols i va entregar-les a les làpides de Durruti, Francisco Ascaso, Ferrer i Guàrdia i Lluís Companys, en correspondència amb la seva fotografia davant les cendres de Gramsci. Al seu dia, aquests noms es podien distingir d’entre les tombes gràcies a alguns anarquistes que s’atrevien a escriure-hi al damunt amb llapis, malgrat la protocol·lària neteja dels treballadors. Una altra metàfora del règim franquista.

Enguany se celebra el 100è aniversari de Pier Paolo Pasolini, una de les figures més destacables del cinema italià i referent intel·lectual del moviment comunista de postguerra. A més de la càmera, però, també tenia temps per dedicar-se a la poesia, a les novel·les i als assaigs, tot i que la majoria han quedat postergats en l’oblit, malgrat la seva riquesa literària. D’aquesta passió i versatilitat creativa varen néixer els poemaris Le meglio gioventù, Le ceneri di Gramsci i La religione del mio tempo, a més del recull de poesia catalana Fiori di poeti catalani, que l’eclesiàstic Carles Cardó va seleccionar i traduir, i de la revista Il Stroligut, que defensava el valor de les llengües minoritàries romàniques —actualment una revista digital de literatura 

En honor a la seva obra tan avançada com compromesa, l’Ajuntament de Barcelona i Edicions Poncianes publiquen per primer cop en català Poemes en forma de rosa, gràcies a la traducció de Xavier Valls Guinovart. Aquest dietari líric es va llegir íntegrament al Centre de les Arts Lliures – Fundació Brossa, en el context del festival Barcelona Poesia, i posteriorment es va presentar a la fira Literal, a la Fabra i Coats. És una edició bilingüe, amb un pròleg molt elaborat de Ricard Vinyes i un disseny agradablement estètic que inclou, a banda de fotografies i poemes annexos com «Negocacions amb Franco», un article molt especial de Juan Goytisolo, on narra les seves experiències amb el poeta. Es titula «Un hombre triste». Per què un home trist? Aquesta obra és un dietari a nivell intern, plasma «l’evolució del meu pensament i del meu humor en aquests anys». Potser a través de la seva poesia, és a dir, de les seves confessions a veu trencada, podem esbrinar els motius d’aquesta tristesa tan profunda.

El dossier de premsa de l’Ajuntament ens informa que en aquest poemari l’escriptor «fa una rellevant aportació sobre els conceptes d’història, memòria, identitat, modernitat i tradició des d’una visió humanista i universal», i efectivament, els seus versos capturen els punts cardinals de l’univers Pasolini, passant per la seva condició de cristià-homosexual-comunista fins a les contradiccions que va trobar en el seu temps, l’herència cultural que la seva societat va rebre. Aquests poemes es van escriure en moments molt transcendentals i convulsos de la seva biografia, com els processos judicials per La Ricotta, els seus viatges per l’Àfrica, Jordania i Israel, i el rodatge de les pel·lícules Mamma Roma i Li vangelo secondo Matteo, en el qual el protagonista que feia de Jesús fou el jove sindicalista català Enric Irazoqui. La trama gira entorn d’aquests esdeveniments i d’una idea que es va reiterant com una tornada, ja que toca l’essència d’aquests poemes que, si bé en un principi sembla que no hi hagi connexió entre ells, les últimes pàgines acaben de donar forma a l’ideari d’aquesta rosa amb tants pètals.

Sota les pedres del miracle econòmic italià, arran del Pla Marshall, la vella Itàlia està perdent el seu color ataronjat clàssic i més autèntic. La modernitat dels gratacels i de la burgesia posa en perill d’extinció una identitat que es conserva en els monuments, els conreus i els parracs dels joves que tant enamoraven a Pasolini. Aquests canvis urbanístics aparentment superficials produeixen una mutació de les relacions humanes vers la barbàrie, una mutació antropològica que l’autor anomena «Nova Prehistòria», ja que passem de la civilització clàssica dels homes amb virtut sota el sol a una religió aburgesada que fa figa, perquè no es pot trobar el veritable amor en ella. Així doncs, «el Neocapitalisme ha guanyat», el passat, que era justament el que ens defineix, resta en l’oblit, però al mateix temps encara es mantenen les construccions feixistes com el barri romà de l’Eur, que «és horror i prou». Els partisans abandonen el camp de joc amb les seves metralletes, la guerra ha acabat, i els grans canvis que abans es predicaven queden en un gran silenci de derrota. El govern de centre-esquerra del 63 no entusiasma a Pasolini, un melancòlic, i «per a qui es veu crucificat a la seva racionalitat lacerant, mortificat pel puritanisme, ja només té sentit una aristocràcia i, ai, impopular oposició. La Revolució ja és només un sentiment». Més que un home trist, un home derrotat, per les circumstàncies.

La llibertat cromàtica dels paratges que descriu també és símptoma de la gran quantitat de recursos literaris i de temes que es poden veure en una mateixa estrofa. Els tercets encadenats dantescos de tant en tant canvien per un vers més lliure, amb vocabulari cinematogràfic: «ràpides panoràmiques, i tràvelings endavant o enrere a significatius monuments». I és que l’artista no va ser només un bon director, una prova son les cartes de reconeixement d’Italo Calvino, on es preguntava quan deixaria el cinema i es dedicaria plenament a la poesia. És un literat, un reconeixedor de la geografia que l’envolta i un erudit de la cultura mediterrània, des de les referències al Po, Bari, Calafarnaüm, a amics i autors com Alberto Moravia, Ezra Pound, Vicenzo Gemito o Francesco Leoneti. És encertadament contradictori, perquè junta la composició clàssica amb l’argot romanesco dels baixos fons, la delicadesa amb les sentències sinceres i, per tant, dures, escandaloses per alguns. És aparentment desordenat, parla d’un tema i salta a l’altre, un home que “al mateix instant que riu es recorda del plor, i en el plor, del riure” i que fa “de la seva docilitat una arma que no perdona”. És un dels pocs autors que ha sabut defensar la idea d’utopia com una idea clàssica i moderna. Poesia in forma di rosa és un text melancòlic però ple de vida, «d’una desesperada vitalitat», que reconeix dins la derrota amarga de l’esquerra les ganes de continuar ferm amb les conviccions.

Era un home trist, Pasolini, com deia Goytisolo? Segons la seva poesia no exactament, perquè el seu compromís ideològic demanava per obligació que hi hagués sempre esperança. En aquesta revolució que ha acabat en derrota pot haver-hi un senyal de victòria, demà, o fins i tot en el present: «el meu germà retorna al son sangonós, sol entre fulles seques, els fencs calents d’un bosc dels prealps —en el dolor i la pau d’un Diumenge interminable… I així i tot, avui és un dia de victòria». Potser la seva visió no es compartiria entre alguns sectors de l’esquerra, ja que tenia una visió romàntica del món pagès i dels partisans, potser tampoc el seu crit contra la Nova Prehistòria coincideix amb alguns plans urbanístics de zones verdes —no gaire verdes— d’alguns partits polítics. «Què hi ha al sol damunt del cementiri de Barcelona?», es pregunta el poeta. I la resposta son aquelles tombes d’homes que només son homes, i algú amb un gest melancòlic que encara escriu sobre les runes del passat, encara que el present vulgui esborrar-ho.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Grau en Humanitats i màsters en Democràcies Actuals i Història del Món a la Universitat Pompeu Fabra. He sigut voluntari a Amnistia Internacional Barcelona-L'Hospitalet i a PEN Català.

Comentaris

Pasolini, o flors roges per a un home trist

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.