Finalment, després de mesos insinuacions i amenaces vetllades, Chuka Umunna ha anunciat el seu trencament amb el Partit Laborista i la creació del Grup Independent. Mereixia la pena l’espera? Serà el començament d’un moviment que pot aturar Corbyn? O està encapçalant els seus rebels al camí del no-res?

La idea que l’ocorregut equival a una «divisió del Partit Laborista» és una ofensa al llenguatge. Una «divisió» significa un trencament en dues meitats iguals, una ruptura per la meitat. Berger, Umunna, Coffey, Leslie, Smith, Shuker, Gapes, això no es pot comptar ni com una esquerda. Als qui intenten magnificar-ho i presentar-ho d’aquesta manera us proposo que anem a dinar i «dividim» la factura. De la part del Grup Independent ja me’n faig càrrec jo.

Així de gran, n’és la cosa. Però pot aquesta tropa de rebels convertir-se en una nova força al centre polític? És ben segur que poden afectar al laborisme, però si el partit sap jugar les seves cartes, tot sembla indicar que acabaran sent una ombra del que va ser el Partit Socialdemòcrata (SDP) dels vuitanta.

El vell nou laborisme

Umunna està tractant de revitalitzar el nou laborisme (New Labour) temps després que aquest hagi caducat. El projecte del nou laborisme trencà amb el thatcherisme oferint un augment de la despesa social. Des del 1997, el laborisme va injectar més diners a les escoles, hospitals i ajudes socials. Però va seguir al thatcherisme a l’hora de gastar aquests diners en mètodes de mercat que van enfortir les empreses i acomodar els rics. El sector públic va ser reconstruït, però només gràcies a la iniciativa de finançament privada (Private Finance Initiative, PFI), que va entregar el control de les escoles i hospitals a Carillion i companyia. Els programes de l’estat del benestar es portaven a terme, però alhora companyies de workfare com Atos rebien diners per perseguir als receptors.

El projecte del nou laborisme trencà amb el thatcherisme oferint un augment de la despesa social

Durant els anys de boom, el nou laborisme va aconseguir la quadratura del cercle i guanyar eleccions, encara que el nucli del laborisme anava esvaint-se al mateix temps. Amb la crisi financera del 2008 la despesa social es retallà. Només faltava l’entrega al poder empresarial. La fórmula del nou laborisme havia fracassat. El laborisme només seria capaç de reconstruir l’entusiasme pel partit i apel·lar als votants fent un gir a l’esquerra.

Malauradament, això va deixar Umunna i el seu equip de carreristes a la deriva en un partit que ja no els oferia una carrera. Mostrar-se amistós amb els donants del gran capital, les corporacions i els think tanks centristes no és el camí per a un càrrec de ministre a l’ombra ara que el laborisme vol taxar els multimilionaris i embridar les corporacions.

Umunna, no obstant, va ser creat en aquell laboratori del nou laborisme. Escollit el 2010, vaig ser conscient de la seva existència per primer cop el 2011, quan va ser l’amfitrió d’un acte a la Societat Fabiana per a nous diputats titulat ‘Pensadors i faedors’ (Thinkers and Doers). Als seus comunicats, Umunna s’oferia a reunir-se amb els seus partidaris en una «recepció de vermut molt informal» que «ha estat possible gràcies al suport de A4e». La festa la finançava una empresa de workfare, A4e, que era completament depenent dels grans contractes governamentals i que va desaparèixer quatre anys després entre acusacions de frau, corrupció i denúncies de falsos receptors d’ajudes.

Umunna es convertí aleshores en un dels ministres a l’ombra laboristes depenent a la gran  consultora –amiga dels evasors d’impostos– PricewaterhouseCoopers (PwC), que el subministrava amb assiduïtat documentació. PwC fou un dels principals arquitectes de la PFI, i ha estat una de les defensores més importants de la privatització del NHS (servei nacional de salut, NdT). «L’assistència» a Umunna de la companyia sumà a gairebé 100.000 lliures esterlines.

El centre canviant

Sent polítics més de carrera que de campanya, Umunna i els seus aliats han estat dubtant i endarrerint el moment de la ruptura. La seva major esperança era que els laboristes obtinguessin uns mals resultats a les eleccions generals del 2017, portant a l’escapçament de Corbyn. Però no ha estat això el que ha passat. Així que el trencament serà sobre la base del brexit. Quines són ara les seves perspectives d’èxit?

Per la part positiva, no tindran cap mena de problema per trobar suports financers i mediàtics. Per l’altra, hauran de lluitar seriosament per obtenir una base militant. El pla d’Umunna es basa en la idea que els votants estan desesperats per una política sensata de centre. Però el partit centrista ja existent, els Liberal-Demòcrates, està lluitant per aconseguir vots malgrat donar suport a moltes de les mateixes polítiques –oposició al brexit, una política econòmica de mercat, intervenció a conflictes com el de Síria– que aquells que han marxat del Partit Laborista han reclamat.

El pla d’Umunna es basa en la idea que els votants estan desesperats per una política sensata de centre

Es planteja, en conseqüència, la pregunta de quin és, per començar, el compromís d’Umunna amb l’europeisme. Després de tot, estava disposat a llençar per la borda fonaments de la UE com el moviment lliure de persones després del vot del brexit. Abans de les eleccions generals del 2015, Umunna va contractar Jonathan Rutherford, un dels gurús de la facció, com a redactor de discursos.

En data tan recent com 2016, Umunna repiulava i elogiava articles de Rutherford argumentant que una direcció «pro-UE» seria un «desastre» per al laborisme i atacant «la política progressista liberal». Però a l’octubre de l’any passat, Umunna argumentava que la «política progressista ha tornat». Caldrà veure quina d’aquestes dues opcions li sembla més rendible a llarg termini.

En qualsevol dels casos, Umunna no tindrà cap problema amb els diners per al seu nou projecte. Ell mateix guanya 65.000 lliures esterlines anuals (o 450 lliures esterlines per hora) per dirigir un think tank anomenat ‘The Progressive Centre UK’. Els fundadors del centre són anònims, però està dirigit per persones associades al sugar daddy del nou laborisme Lord Sainsbury. El 2017 diversos milionaris que donaven suport al laborisme van entregar al voltant de 150.000 lliures esterlines a l’oficina d’Umunna, una quantitat vista àmpliament com una ajuda al pols pel lideratge que va quedar avortat quan Corbyn no es va estimbar a les eleccions generals.

No els serà tampoc difícil trobar suports als mitjans de comunicació. La premsa conservadora exagerarà la iniciativa d’Umunna per intentar desestabilitzar el Partit Laborista. Els periodistes liberals ja estan a l’aguait: la darrera portada de The Observer [l’edició dominical de The Guardian, NdT] intentà magnificar el «suport significant» existent per a un partit centrista.

La premsa conservadora exagerarà la iniciativa d’Umunna per intentar desestabilitzar el Partit Laborista

El nou laborisme era molt atractiu per a molts dels periodistes de capçalera perquè els permetia sentir-se socialment conscients i moderns sense fer-los sentir incòmodes per les segones residències i taxes escolars a l’ensenyament. Umunna és especialment atractiu per als especialistes que es van sentir vius per darrera vegada el 1997, amb Tony al número 10 de Downing Street i Shed Seven al reproductor de CD.

Money… o un moviment?

Incapaços de veure una carrera al Partit Laborista, però igualment incapaços de la dura feina de construir un partit, semblen disposats a vagarejar com un grup parlamentari flotant, sense cap mena de connexió amb el món més enllà de Westminster i els mitjans de comunicació. El pla sembla consistir en danyar el Partit Laborista amb una marxa sorollosa i després esperar que algú altre els busqui les estructures que els donaran una feina a llarg termini.

Aquesta no és després de tot la primera iniciativa centrista. Segueix la del multimilionari LoveFilm Simon Franks United for Change, i un altre projecte encapçalat pels antics assistents de Blair Jonathan Powell i Philip Collins. Hom sospita que el Grup Independent va estar rumiant-s’ho tant de temps abans de trencar perquè, com tots els anteriors, fins i tot les seves projeccions demogràfiques indicaven que haurien de picar pedra per trobar vots i afiliats.

Als vuitanta el SDP tenia una cúpula amb líders molt més forts, incloent-hi antics ministres com Shirley Williams i David Owen. Eren una escissió per la dreta del Partit Laborista, però s’esmerçaven per semblar positius. Deien coses com «no creiem en la política d’un centre inert.» Parlaven de «trencar el motllo» de la política britànica.

Tot era de cara a la galeria, però com a mínim tenien una galeria. El llançament malgirbat del Grup Independent a dures penes ha aconseguit això. El seu discurs se centra en invectives anti-laboristes. La major part dels darrers deu anys d’austeritat s’ha portat a terme sota el centre polític. És molt difícil veure quina mena de noves propostes polítiques proporcionaran ara.

Això no significa ni de bon tros que el Grup Independent no sigui un problema: els laboristes i els conservadors estan empatats, al voltant d’un històric 40% de la intenció de vot. La crisis financera i l’austeritat han conduït a la polarització de l’esquerra i la dreta. No hi ha espai per a un nou partit de centre que pugui aconseguir el 25% que va guanyar el SDP el 1983. Això no obstant, fins i tot un 5% per a una nova força serviria per mantenir els conservadors al poder. Tenint en compte el discurs anti-Corbyn del Grup Independent, sembla que aquest és l’objectiu que ambicionen.

Els laboristes i els conservadors estan empatats, al voltant d’un històric 40% de la intenció de vot. La crisis financera i l’austeritat han conduït a la polarització de l’esquerra i la dreta

Els afiliats del Partit Laborista deurien mantenir la calma. Veure com un grapat de diputats carreristes s’embarquen en un altre ego trip pot emprenyar, però una de les estratègies dels centristes serà alimentar-se d’aquest enuig. És molt millor tractar aquesta darrera escissió com una rabiola que com una gran traïció. És l’estratègia fallida d’un home amb una carrera en davallada, que només ha aconseguit reunir al seu voltant diputats que són llegendaris a l’hora d’esmorzar i a casa seva.

El Partit Laborista hauria de mantenir els principis que van fer el projecte de Corbyn créixer. Ha redescobert les seves arrels com un partit de centenars de milers de persones a peu de carrer que tracten de canviar el sistema. El Partit Laborista vol prendre els diners, els recursos i el poder als multimilionaris i les multinacionals, i emprar-lo per donar habitatge, alimentar i millorar les vides de la majoria. El Grup Independent és un intent desesperat per impedir que això passi. En última instància, les seves polítiques no tindran cap atractiu per ningú excepte pels seus propis líders.

Foto portada: Labour Party
Traducció d’Àngel Ferrero

Article publicat originalment a tribunemag.co.uk