Pamela Anderson: “Alguns diuen que els manifestants francesos protesten per poder seguir contaminant el planeta. Però crec que no és veritat. Protesten perquè els rics estan destruint el planeta. I els pobres ho estan pagant”

Les últimes setmanes han estat un xoc per les elits franceses. La taxa sobre els hidrocarburs proposada pel President Emmanuel Macron va fer esclatar protestes arreu. Talls de carreteres al llarg i ample del país i violents enfrontaments amb la policia a París. El moviment de les gilets jaunes (les armilles grogues) ha imposat una reculada humiliant pel president liberal, forçat a abandonar la taxa esmentada així com a augmentar el salari mínim.

Aquestes protestes han donat veu a parts de la societat francesa sovint ignorades. Mentre molts mitjans de comunicació han mostrat el seu menyspreu pels implicats, el moviment ha trobat una aliada en Pamela Anderson. L’exestrella de Baywatch (Vigilants de la platja) i model de Playboy ha defensat altres causes com la dels drets dels animals amb PETA (People for the Ethical Treatment of Animals), passant per les seves postures ambientalistes o en suport als damnificats pels terratrèmols a Haití. Actualment s’ha sumat a la revolta contra l’austeritat.

En els seus tweets i publicacions al seu blog, Anderson emfatitza l’amplitud i la importància de les protestes, anomenant-les una batalla entre «les polítiques representades per Macron i el 99% que està fart de la desigualtat, no només a França, a tot el món». Va contestar a la violència de les protestes twitejant: «Detesto la violència… però què és la violència de tota aquesta gent, i els cotxes de luxe cremats, comparat amb la violència estructural de les elits franceses i globals?»

Anderson emfatitza l’amplitud i la importància de les protestes, anomenant-les una batalla entre «les polítiques representades per Macron i el 99% que està fart de la desigualtat»

A aquestes mostres d’interès pels actuals trastorns polítics que viu el continent, cal sumar-hi el seu suport al líder d’esquerres del partit Laborista britànic, Jeremy Corbyn, i les dures crítiques al ministre d’interior italià d’extrema dreta, Matteo Salvini, per la seva agenda racista. En una entrevista amb David Broder de Jacobin, Anderson i el filòsof Srećko Horvat, analitzaven les protestes a França, la crisi a Europa i l’activisme de la pròpia Anderson.

David Broder:
Les protestes de les armilles grogues a França han estat molt menyspreades pels mitjans de comunicació i per les elits polítiques, però els vostres comentaris han donat suport, i assenyalen que aquesta “revolta ha estat cremant durant uns anys”. Què creieu que aquestes protestes representen? Responen a un estat d’ànim que veieu a França més en general, ja que heu viscut allà?

Pamela Anderson:
En un primer moment els meus comentaris van ser motivats per les imatges de violència. Tothom estava hipnotitzat. Per què? I per què van causar tanta sorpresa? Què hi ha darrere la violència ? Ho volia entendre. Sé que no és fàcil acceptar-me tal i com sóc. Plantejo les coses des d’una perspectiva  pròpia, i seguiré fent-ho.

Pocs dies després que esclatessin les protestes a França, vaig viatjar a Milà. Allà em vaig llegir a Salvini dient al diari «Macron és un problema pels francesos». Jo ho veig diferent. Penso que és un problema europeu. De la mateixa manera que la creixent xenofòbia a Itàlia no és només un problema italià.

Poc abans d’arribar a Itàlia, li van dir al millor xef italià Vittorio Castellani que no fes servir «receptes estrangeres» al seu programa de TV. M’encanta el menjar italià. Però què és el menjar italià -o qualsevol menjar- sense «influències estrangeres»? Estic segura de que Salvini també gaudeix del «menjar estranger». D’acord, m’he desviat de la qüestió de les armilles grogues…

Srećko Horvat:
Però aquesta és una excel·lent identificació del problema. De fet això va començar al 2009 amb la campanya de Silvio Berlusconi contra el menjar «no italià» a Itàlia, és un procés continu de «normalització» – la lenta introducció de mesures o, fins i tot lleis, que en un futur proper semblaran «normals».

Si no recordo malament, va ser Vittorio Castellani qui, ja en aquell moment, fa quasi deu anys, assenyalava que no existia tal cosa com «menjar italià» autèntic, ja que el tomàquet venia del Perú i els espaguetis de la Xina. Sense influència estrangera, “menjar italià” tindria un gust literalment diferent. Quan dius que Salvini probablement gaudeix de “menjar estranger”, llavors nombres el veritable problema.

Pel que fa al cas de Macron parlant amb les armilles grogues des del seu saló daurat, rodejat d’un decorat d’or, hi ha una desconnexió entre les elits polítiques i la gent. És més, es tracta d’un cinisme absolut per part de les elits dominants. En relació a França, esdevé evident que «l’esperit global sobre el cavall» (com Hegel veia a Napoleó, i Jürgen Habermas veu en Macron) no és altre cosa que el rei boig que creu que és rei de Jaques Lacan.

Per mostrar el buit entre els obrers pobres i l’elit política, un ministre del gabinet del partit de Macron es queixava que un sopar a París costa «200e sense vi». Aquesta és una altre mostra de la desconnexió entre les elits i la gent.

Les armilles grogues creuen, i tenen raó, quan diuen que Macron no viu al «món real». Alhora, aquests dies podries haver vist, com si vingués de la realitat alternativa dels mateixos Situacionistes, un graffiti clamant «Pamela Anderson Presidenta!»

David Broder:
Alts funcionaris del govern francès i alguns mitjans de comunicació clamen que els manifestants ignoren la necessitat de protegir el medi ambient. Com a algú preocupat per la protecció mediambiental, creus que les demandes dels armilles grogues poden encaixar amb una agenda ecologista?

Pamela Anderson:
No crec que els pobres hagin de pagar el canvi climàtic. Tot i això són els que n’estan pagant el preu més alt. Alguns diuen que els manifestants francesos protesten per poder seguir contaminant el planeta. Però crec que no és veritat. Protesten perquè els rics estan destruint el planeta. I els pobres ho estan pagant.

Pamela Anderson: “Alguns diuen que els manifestants francesos protesten per poder seguir contaminant el planeta. Però crec que no és veritat. Protesten perquè els rics estan destruint el planeta. I els pobres ho estan pagant”

Al 2013, després del devastador terratrèmol, vaig visitar Haití per a distribuir-hi ajuda humanitària. Vaig visitar un hospital infantil i un camp de refugiats. Altre cop, eren els pobres els que en pagaven el preu. Des de llavors, hi han nascut molts projectes de base que mostren el que podria ser una transició ecològica.

A França, les protestes van començar quan el president Macron va anunciar un augment en les taxes sobre les emissions de carboni i contaminació de l’aire. Aquesta taxa havia de servir per augmentar el pressupost de l’estat i incentivar a la gent a buscar alternatives als cotxes alimentats amb gasoil. Però l’estat francès ha estat molts anys incentivant la compra de cotxes de gasoil.

Per exemple, al 2016, el 62 per cent dels cotxes a França eren de gasoil, així com el 95 per cent de totes les furgonetes i camions petits. No és cap misteri que molta gent vegi la nova política com una traïció.

Comprar un cotxe nou no deu ser un gran problema per al president Macron i els seus ministres. Però és una gran dificultat per a molta gent amb problemes econòmics. Molta gent pobre no podrà anar a treballar, especialment si no hi ha un bon transport públic que pugui substituir el cotxe.

Srećko Horvat:
Tens el mateix problema a Alemanya. És genial que moltes ciutats alemanyes estiguin prohibint l’ús de cotxes de gasoil. Però saps a on s’exportaran? Principalment als Balcans i a l’Europa de l’est. I no pots culpar a la gent d’allà per comprar cotxes de gasoil, perquè és més barat i ja viuen en condicions precàries. Per tant, com sempre en el capitalisme, no només tens la divisió interna en les societats de l’Europa occidental, entre els rics metropolitans i els pobres de les zones rurals o les banlieues, també hi ha una divisió entre el centre i la perifèria de la Unió Europea.

Srećko Horvat: “Com sempre en el capitalisme, no només tens la divisió interna en les societats de l’Europa occidental, entre els rics metropolitans i els pobres de les zones rurals o les banlieues, també hi ha una divisió entre el centre i la perifèria de la Unió Europea”

Segons les bases de dades d’observació de l’aire, els que viuen a la part d’Europa d’on jo vinc, normalment respiren partícules més tòxiques a causa de la contaminació de l’aire que aquells que viuen a l’Europa Occidental. Si mires el mapa veuràs que Alemanya, França, Bèlgica, Portugal, Espanya i parts del Regne Unit, tenen una millor qualitat de l’aire, i Croàcia, Romania, Sèrbia, Bulgària i Polònia tenen un aire tòxic.

Aquest hivern la crisi de la contaminació de l’aire a Sofia o Sarajevo s’està convertint en el pa de cada dia. Mentre a l’Europa Occidental s’orienta cap a la «transició verda», les economies dels països de l’Europa de l’Est encara són fortament dependents de les explotacions de les reserves de carbó.

Alhora, tot i la transició energètica, Alemanya encara és molt dependent de la importació d’energies fòssils. És clar que la solució per als nostres problemes no pot consistir en una «transició verda» de base nacional; necessitem un European Green New Deal, com defensa DiEM25. És més, necessitem un Green New Deal global.

David Broder:
En un post recent defenses la idea de «Lexit»: un Brèxit organitzat de tal manera que defensi la gent humil, i donaves suport a la crida de Jeremy Corbyn per convocar unes eleccions generals en lloc d’un segon referèndum sobre el Brèxit. Què creus que pot fer Corbyn?

Pamela Anderson: És vital que la Unió Europea sigui profunda i estructuralment reformada. Europa mereix molt més de la cooperació organitzada. I jo recolzaria ferventment al Regne Unit intentant crear una alternativa per a Europa. Però retirar-se a posicions nacionalistes no és una alternativa. L’únic camí per la llibertat és una lluita conjunta dels no privilegiats. Això inclou als treballadors estrangers.

L’actual proposta d’acord de Theresa May no ofereix tal alternativa. Vaig fer broma dient que estava segura que podria haver negociat millors condicions que les que planteja aquest acord. Porto dècades negociant amb Hollywood. Podria encarregar-me de Michael Barnier (el negociador principal de la Unió Europea).

Vas veure Theresa May mostrant dificultats per sortir del cotxe mentre fora l’esperava Merkel? És la millor metàfora pel Brèxit. En aquesta situació, un segon referèndum no és una solució, s’han de celebrar eleccions generals. I espero que Jeremy Corbyn sigui el proper Primer ministre.

Srećko Horvat:
És una bona pregunta el què podrà fer Jeremy Corbyn. La meva opinió és que la solució no passa per retirar-se a la política de base nacional, el Laborisme ha de seguir treballant en teixir llaços estrets amb altres progressistes europeus.

Serà interessant veure la relació que plantejarà el Laborisme amb les eleccions europees del maig de 2019 (en principi no es celebraran al Regne Unit ja que el país pot haver deixat la Unió Europea a finals de març), crec que poden jugar un rol important. Alhora, crec que tots hauríem de fer campanya al RU mostrant els motius pels quals les eleccions europees són especialment importants també al RU.

Si la profunda crisi de la Unió Europea no es resol, que no és només interna perquè també afecta a la seva política exterior, em temo que veurem com la situació es deteriora encara més.. Enlloc de la simple solució del «Lexit», crec que necessitem més política transnacional, no només internacional (entre nacions), sinó transnacional. Hem de superar l’Estat nació.

Srećko Horvat: “Enlloc de la simple solució del «Lexit», crec que necessitem més política transnacional, no només internacional (entre nacions), sinó transnacional. Hem de superar l’Estat nació”

David Broder:
Tant el Brèxit com les armilles grogues han vist com gent que normalment no controla els titulars es feia sentir. Tot i el passat activista de Pamela, alguns mitjans s’han mostrat sorpresos sentint-la parlar sobre aquestes qüestions. Perquè diries que és?

Srećko Horvat: 
El que em sorprèn és que algú es sorprengui. S’ha mantingut activa durant anys en diverses campanyes o visitant llocs devastat per terratrèmols. Puc entendre que la gent encara relacioni a la Pamela amb Baywatch o Playboy i es puguin sorprendre amb les seves opinions sobre el Brèxit o les armilles grogues, però justament, no és aquesta la bellesa del fet?

Si Baywatch, un programa seguit setmanalment per 1,1 mil milions de persones a 148 països, li dona a Pamela una plataforma per expressar-se i no només comentar, sinó intervenir en el panorama polític actual, s’ha de celebrar.

Encara recordo quan durant la guerra a Iugoslàvia als anys 90, jo i la meva germana miràvem  Baywatch, i per a nosaltres, nens d’un país en procés de desintegrar-se davant dels nostres ulls, la televisió sovint era una via d’escapament a un possible i desitjat futur.

En el cas de Baywatch va ser la realitat alternativa dels «feliços 90s»: ara que el «socialisme realment existent» s’havia acabat, estàvem camí del «capitalisme realment existent».  Baywatch estava plena de taurons, assassins en sèrie i terratrèmols, però per als nens de Iugoslàvia, les feines de socorristes de Mitch Buchannon (David Hassekhoff) i C.J. (Pamela Anderson) a les precioses costes de Califòrnia van ser l’encarnació d’«el final de la història».

Com a nens no sabíem el significat d’«el final de la història», i no sabíem que Pamela, casualment, o no, feia la seva primera portada Playboy justament el 1989, el mateix any en què Francis Fukuyama publicava el seu famós assaig. Tampoc sabíem que la transició post-Iugoslava del comunisme al capitalisme no convertiria aquesta part d’Europa en una nova Califòrnia. Tot i això, no hi havia ningú de la meva generació, i de moltes altres, que no estigués veient  Baywatch. No hi ha cultura sense cultura popular.

David Broder:
Creus que tens la responsabilitat d’utilitzar aquesta plataforma pública per defensar aquestes causes?

Pamela Anderson:
Sento moltes històries d’aquestes de parts remotes de Zimbabwe. Baywatch es veia en carpes envoltades per natius. A àrees perilloses per tot el món, inclosa Amèrica. Senzillament no érem conscients que ens estàvem infiltrant a la nostre manera en tots aquests llocs, amb el somni d’una «bona vida». La platja, Califòrnia, escapisme. Jo era part d’això, però això em dona el privilegi i l’oportunitat d’alçar la veu per totes les causes en les que crec.

Fa poc, quan Deutsche Welle em va demanar que recolzés la seva campanya per l’aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans i l’Article 19, la declaració a favor de la llibertat d’expressió, vaig parlar de Julian Assange, que encara està «detingut arbitràriament» (tal i com ho defineixen les Nacions Unides) i que es troba davant la possibilitat de ser extradit als Estats Units.

Tinc la responsabilitat de parlar sobre aquestes causes. Tothom la té. Sense llibertat d’expressió i periodisme independent, incloent organitzacions com WikiLeaks i whistleblowers, no es pot construir un món millor.

Pamela Anderson: “Sense llibertat d’expressió i periodisme independent, incloent organitzacions com WikiLeaks i whistleblowers, no es pot construir un món millor”

David Broder:
Has estat molt activa en campanyes del PETA, amb l’ajuda humanitària a Haití després del terratrèmol i últimament has fet algunes intervencions públiques més polítiques. En quina mena d’activisme estàs implicada actualment? Quines publicacions llegeixes i quins pensadors i escriptors creus que tenen més influència en tu?

Pamela Anderson:
Llegeixo llibres, miro pel·lícules, estic aprenent francès i viatjo arreu del món, un lloc misteriós i meravellós. Però un lloc molt preocupant. Em preocupa el canvi climàtic. L’extinció. Encara estic vinculada activament amb Sea Shepherd i organitzacions que ajuden a refugiats. Sovint penso en Julian Assange, especialment ara que arriba el Nadal i no podrà estar amb els seus amics i familiars.

Penso que està tot connectat. Cada cop estic més preocupada per Europa, un lloc que estimo. Estant a Itàlia, aquests últims dies, abans dels comentaris que vaig fer sobre el govern de Matteo Salvini, llegia l’assaig «Feixisme Etern» d’Umberto Eco, escrit el 1995.

En ell, defineix catorze característiques generals del feixisme, que per a ell no era un sistema coherent. Parla de «Ur-feixisme» i característiques com el «culte a la tradició», «la por a la diferència», «l’apel·lació a la classe mitja frustrada», «l’obsessió amb la conspiració», «el menyspreu pels febles» i el «masclisme».

Si mirem a líders com Trump, Bolsonaro i Salvini, veurem exactament aquestes característiques. Estan destruint l’Amazones, l’Àrtic, el planeta sencer en «temps real». I no hi ha planeta B.

Srećko Horvat:
Excepte aquells homes, blancs, utopistes llibertaris de Silicon Valley que potser s’escapen a Mart, la resta de nosaltres viurem una distòpia realment existent. Crec que la Pamela té raó. Ho anomenis «post-feixisme», com Enzo Traverso, o «Ur-feixisme» com Eco, el fet és que el feixisme mai va morir. No estem tant lluny de la «Internacional negre» del segle XX a la formació d’un «Eix de la voluntat» entre Itàlia, Alemanya i Àustria proposat per Sebastian Kurz, actual primer ministre d’Àustria

A això li hem d’afegir els avenços tecnològics de la IA a l’automatització, de Silicon Valley a Cambridge Analytica, i tens una combinació explosiva per a quelcom que pot ser fins i tot pitjor que el feixisme tradicional. Segurament la figura històrica que millor encarna l’«Ur-feixisme» és el poeta i bel·licista italià Gabrielle D’Annunzio que va ocupar la ciutat costanera de Rijeca a Croàcia. Allà hi va inventar una estranya utopia o distòpia, no només feixista (fins i tot Lenin anomenava D’Annunzio «l’únic revolucionari a Europa»), però hi havia totes les característiques feixistes sumant-hi el culte a les noves tecnologies.

Ell va inventar els «discursos des del balcó» (que Mussolini adoptaria), però Marconi li va permetre transmetre un missatge al món des del seu iot. També va inventar una forma feixista de «narcocapitalisme»: fins hi tot abans que els nazis produïssin tones de pervitin, Fiume estava ple de drogues. Com deia Passolini, l’anarquia real és l’anarquia del poder.

Gràcies a l’interès renovat en la figura de D’Annunzio – com la biografia The Pike, de Lucy Hughes Hallett, la novel·la de ciència ficció Utopia Pirata, de Bruce Sterling i els treballs del director cinematogràfic croat Igor Bezinovic – espero que les lliçons d’aquell curt període històric es puguin anar descobrint.

Fa poc parlava amb Adam Curtis de quan vam visitar junts Rijeca, i coincidíem en que és massa fàcil desatendre aquest període boig com una simple manifestació prèvia al feixisme. El que ho fa realment traumàtic però tremendament interessant, és que Fiume de D’Annunzio no es pot descriure com una distòpia o com una utopia, ja que era ambdues alhora.

David Broder:
L’extrema dreta està creixent a molts països, però al mateix temps hi ha una radicalització de l’esquerra, desestabilitzant certeses polítiques. Què creieu que hi ha darrere de tot això?

Srećko Horvat: 
Després de visitar els carrers en flames a París, Jerome Roos va publicar un magnífic anàlisi que deia que les armilles grogues han fet esclatar categories polítiques, el que presenta perills i oportunitats. Ens recorda una cita preciosa i apropiada de Saint-Just que diu: «L’ordre present és el desordre del futur.»

Desafortunadament, després de totes les «primaveres» que hem vist, hem de girar la cita i preguntar-nos què passa si l’actual desordre – totes aquestes energies libidinals i potencial revolucionari – no es converteix en un nou ordre en el futur?

L’Estat d’excepció, definit per Carl Schmitt i elaborat per Giorgio Agamben, ja és la norma – no una excepció – a Europa. Després de les protestes contra el G20 a Hamburg, els líders d’Europa ja apostaven per un registre europeu d’activistes. Una mena de Minority Report per a preservar l’ordre. O l’anarquia del poder.

Pamela Anderson:
Estic d’acord amb l’Strecko. Tal com m’he expressat quan parlava del moviment de les armilles grogues, la qüestió és si la desobediència pot ser constructiva i què ve el dia de després: poden els progressistes a França, i a tot el món, utilitzar aquesta energia perquè en comptes de violència, puguem veure societats iguals i igualitàries en construcció? Això és un toc d’atenció.

Anderson: “La qüestió és si la desobediència pot ser constructiva i què ve el dia de després”

Somio en una societat en la que la gent devora llibres i art. Tenim la responsabilitat d’omplir els nostres cors i ments amb música i art, no amb PlayStations. Les connexions humanes estan morint. Quan ens oblidem de com fer l’amor. Aquí és on ens oblidem els uns dels altres. Lluitem juntes i aprenem juntes.

Foto de portada de Sébastien Huette.
Traducció Àlex Winfield.
Publicat originalment a Jacobin Magazin el 17/12/2018.