Search
Close this search box.

País Valencià: del canvi que no va arribar mai al retorn de la dreta

Anàlisi dels últims resultats electorals al País Valencià i dels reptes i estratègia a seguir per l'esquerra independentista d'ara endavant.

País Valencià: del canvi que no va arribar mai al retorn de la dreta

Anàlisi dels últims resultats electorals al País Valencià i dels reptes i estratègia a seguir per l'esquerra independentista d'ara endavant.

L’abril de l’any 2021, des d’Endavant OSAN fèiem públic un llibret amb títol: País Valencià, del canvi que no va arribar a l’autodeterminació dels Països Catalans com a motor d’alliberament. Sense cap voluntat profètica, ens dedicàvem a fer la nostra aportació a la lectura del cicle polític a partir d’una tesi central: la via valenciana del govern del Botànic havia estat la fórmula política que la socialdemocràcia trobava al País Valencià per actualitzar l’autonomisme, és a dir, per a mantenir inalterades les condicions de dominació socials i nacionals que exercia l’Estat.

Esperonats per les lluites obreres i populars desencadenades arran de la crisi del 2008, l’any 2015 arribava el primer govern de coalició entre PSPV, Podem i Compromís. El missatge traslladat llavors a la societat valenciana per part del govern del canvi reclamava una oportunitat, un vot de confiança per fer fora la corrupció que assegurava que a partir d’una gestió transparent de les institucions valencianes es podria millorar la vida de la gent. En sintonia amb el futur govern espanyol, els partits de la socialdemocràcia van acompanyar al PSOE en la seua funció de reestabilitzar l’estat: garantint la desmobilització, assimilant quadres polítics dels moviments socials dins les institucions de tota mena i apostant per la política del mal menor (fer fora al PP i la corrupció).

La funció pacificadora i conciliadora amb l’estat de la nova política autonomista es va acabar de consolidar l’any 2017. Amb el referèndum d’autodeterminació a Catalunya, l’Estat va mobilitzar tota la seua capacitat repressiva inclosa l’activació del feixisme als Països Catalans. Els fets del 9 d’octubre del mateix any a València no van ser més que l’anunci d’un aprofundiment en la persecució espanyolista cap a qualsevol signe de ruptura o desestabilització amb l’Estat, que es va anar repetint amb multitud d’agressions feixistes durant els següents mesos i anys fins l’arribada de la pandèmia.

Va ser llavors quan el PSOE activava la seua baula més forta amb la figura de Ximo Puig i l’anunci de la commonwealth mediterrània. Enfront del caràcter desestabilitzador per la burgesia que representava la dinàmica de lluita de l’independentisme popular, el govern valencià oferia una via de conciliació per assolir millores parcials a partir del reclam de mesures com un finançament més just. La via valenciana va tenir la seua translació nacional-cultural i arribava així l’hegemonia dels postulats de tercera via arraconats fins al moment al calaix dels thinks-thanks de Compromís. La cultura valenciana dominant passava doncs de ser una cultura popular de confrontació amb la lògica espanyolista del PP i vinculada a la construcció nacional dels Països Catalans, a una cultura sistèmica i superficial, alimentada pels tòpics folklòrics que històricament havien reivindicat la dreta i el regionalisme. Un procés d’absorció políticocultural que ha fet saltar durant els darrers anys les alarmes dels qui reclamen una cultura pròpia al servei dels interessos de les classes populars.

La darrera oportunitat d’afiançament del govern del botànic va arribar amb la gestió política de la pandèmia de la covid-19, un moment idoni per reivindicar el trellat valencià, el civisme obedient que va permetre una lectura globalment positiva de la gestió de la pandèmia. Tot i això, els processos de privatització de la sanitat pública no van ser mai revertits (només es va esperar a finalitzar les concessions en un procés de submissió total als interessos de Ribera Salud) i al País Valencià el 90% de les places a residències encara són privades amb un preu mitjà mensual d’entre 1586 i 2045€ al mes.

El canvi que no va arribar mai no depenia de la millor o pitjor voluntat dels gestors socialdemòcrates de les engrunes del capitalisme. El canvi no podia arribar en primer lloc perquè el nou cicle d’acumulació capitalista no permet una reedició de l’estat del benestar i, en segon lloc, perquè això es tradueix a casa nostra en el fet que qualsevol alternativa que no confronte propietat privada i estat, és a dir, que no plantege la superació del capitalisme i la disputa de la sobirania nacional a l’estat espanyol, no pot assolir res més enllà que més explotació capitalista i més imposicions del nacionalisme espanyol. I malgrat això, els gestors del pacte del Botànic a l’esquerra del PSPV no han tingut problemes no només en enganyar amb falses promeses i acords que mai arribaven, sinó a més acusant d’infantil i idealista qualsevol forma de dissidència política.

El retorn de la dreta com a símptoma i no com a causa

Però aquest és un relat que pretén explicar els resultats de les darreres eleccions fent una lectura dels avenços i retrocessos a la lluita de classes que modulen l’orientació de vot de la classe treballadora. Una lectura que reclama observar si, efectivament, ha existit cap millora o canvi positiu a les nostres condicions de vida des del 2015 que faça explicable l’abstencionisme i la desafecció.

Així doncs les eleccions han arribat a un País Valencià on s’ha vist duplicat el preu del lloguer des del 2015, amb una pujada interanual del 16% el 2022, assolint el màxim històric al novembre de l’any passat i acumulant una mitjana aproximada de 6.000 desnonaments anuals (un cada 40 minuts) des del 2021. Que ha normalitzat l’empobriment generalitzat de la classe treballadora, amb una pujada desorbitada de preus, una davallada dels salaris reals i l’assumpció que es pot no estar a l’atur i continuar empobrits. Que ha vist expandir-se les bombolles especulatives lligades als fons europeus Next Generation que han destruït el territori amb macroprojectes lligats a les renovables o amb fenòmens expansius del capital com l’ampliació del Port de València o l’imperi de les multinacionals amb la gigafactoria de bateries elèctriques de Volkswagen a Sagunt. I que ha vist retrocedir el català en totes les àrees, amb una RTVV cada vegada més espanyolitzada, una llei de plurilingüisme al servei de la castellanització de les aules i una política lingüística al servei de les pressions de la dreta espanyolista.

La desafecció, la desorganització i la proletarització d’una classe mitjana en descomposició junt amb els processos d’empobriment generalitzat de la majoria de les treballadores han tingut també la seua canalització electoral. Una canalització que el nacionalisme espanyol reaccionari ha sabut fer seu tant per mèrit propi com per acomplexament d’una esquerra que no constitueix cap alternativa i que presenta la gestió del capitalisme com a l’ordre natural de les coses. El viratge a la dreta de les institucions autonòmiques és la conseqüència lògica, per tant, d’un cicle d’enganys i promeses buides de contingut polític.

Més enllà d’entendre les eleccions com a un sumatori de vots per analitzar el grau de dretanització real o de derrota de l’esquerra a la societat valenciana, convé interpretar-les com el darrer signe de culminació d’un procés d’estabilització de l’estat, pacificació social i ofensiva de la classe dominant que ha trobat en la socialdemocràcia el seu instrument més útil i en el nou regionalisme valencià l’opció nacionalment més conciliadora. L’avenç de l’ofensiva antipopular, antiobrera i reaccionària de la burgesia espanyola que inauguren els nous resultats electorals mereix ser analitzada igualment a través de dos fenòmens concrets.

D’una banda, el de la irrupció a les institucions del feixisme que amb VOX consolida la seua normalització com a una força democràtica més, legitimada socialment malgrat que haja integrat entre les seues llistes a multitud d’ex-membres d’organitzacions d’extrema dreta i tot i estar liderada per un maltractador exmilitant de Fuerza Nueva, el partit de l’assassí de Miquel Grau. D’altra banda, el del fracàs de la socialdemocràcia, tant per la tebiesa nacional d’un Compromís filial de Yolanda Díaz com per l’estratègia del Moviment Comunista Español que veu com la seua integració total dins la dinàmica electoralista del tàndem EU-Podem no dona victòries ni tan sols en una lògica estrictament pròpia de la democràcia burgesa. Dues tendències, auge del feixisme i fracàs de la socialdemocràcia, profundament relacionades, si bé no com una causa-conseqüència rígida, sí en un sentit dinàmic.

El nou cicle polític: els límits de la (social)democràcia espanyola

La principal victòria de l’Estat espanyol ha sigut, per tant, la d’instrumentalitzar les bases dels partits de la socialdemocràcia i els sindicats pactistes per estendre entre la classe treballadora la idea que no hi ha alternativa. Arraconant les posicions comunistes, feministes i independentistes en el terreny de la utopia (quan no directament de la desestabilització i el terrorisme) el sentit comú que s’imposa és el de la classe dominant. Què té cabuda a la seua proposta política encaixada dins dels límits de la democràcia espanyola? Doncs tota proposta que no impugne la indissoluble unitat de la nació espanyola garant de la propietat privada dels mitjans de producció (de l’energia, de la terra, del treball).

Aquesta victòria dels «realistes» enfront dels «utòpics» és en realitat la victòria de les idees de la classe dominant front a les necessitats concretes de la classe treballadora. És la victòria de la renúncia, del conformisme, de les darreres expressions d’un classemitjanisme obsolet d’ascensors socials que no convencen a ningú perquè poc o res tenen a veure amb les nostres vides ofegades. Aquesta és sobretot la victòria cultural de la classe dominant que ofereix com a límit de la política la gestió eficient del capitalisme, la victòria dels mantres del possibilisme socialdemòcrata: fer fora al PP, acabar amb la corrupció, unitat independentista a Catalunya, vot útil per tombar a la dreta o inclús vot útil al PSOE dels GAL, del 155, de l’OTAN i les privatitzacions per tombar al feixisme a les pròximes eleccions generals espanyoles.

Malgrat que arriben els seus cants de sirena sabem ben cert que l’arrel de totes les contradiccions centrals que afecten les nostres vides (acomiadaments, habitatge, violència masclista, pujada de preus, manca de sobirania, cultura, llengua, etc.) tenen el seu orígen en el tàndem propietat privada-dominació nacional. I si nosaltres, des d’Endavant i gràcies a l’organització col·lectiva, vam ser intel·ligents en identificar els límits del pacte autonomista; molt més intel·ligent ha estat la classe treballadora que fidel a la seua missió històrica no ha retrocedit en la construcció d’espais propis d’autoorganització obrera i popular que no ha sucumbit al possibilisme i ha fet reals les condicions per a la lluita passada, present i futura. Perquè parafrasejant algú més intel·ligent que nosaltres: no és la revolució la que necessita a la classe treballadora sinó la classe treballadora qui necessitem la revolució.

Les bases per a una política dels desposseïts, dels sense política, del qui no tenim res més que la nostra força col·lectiva, existeixen. El País Valencià del moviment feminista i anticapitalista que ha liderat l’autoorganització de les dones treballadores i ha concretat la seua lluita amb l’impuls de successives vagues generals que han despertat la bèstia reaccionària del feixisme espanyol segueix dempeus. Com segueixen les comarques que han llegit perfectament que l’avenç dels macroprojectes de renovables era una trampa per a l’avenç del poder de les multinacionals de l’energia al nostre territori. I per això, des de l’experiència col·lectiva, descobrim on resideix el nostre poder realment i com de buides de capacitat política estan les institucions autonòmiques davant l’Estat, la Unió Europea, Endesa i Iberdrola.

Les bases perquè la política no siga feta contra nosaltres segueixen als Casals Populars i els Ateneus que fan possible l’organització de les treballadores, la defensa d’una cultura popular i una llengua pròpies. Com segueixen des de l’experiència dels sindicats d’habitatge, sindicats de barri, plataformes d’afectats per les hipoteques i el sindicalisme de classe de tot el moviment obrer que entre anuncis de prohibició de desnonaments i anuncis de regulació dels preus del lloguer ocupen pisos a bancs i fons voltor, aturen desnonaments, convoquen vagues i s’organitzen perquè el lloguer ja representa la meitat de les despeses que tenim a casa. Les bases estan en l’antifeixisme popular que desmunta actes i paradetes de Vox i que barra el pas als nazis als estadis de futbol o als carrers cada 9 d’octubre des del 2017 i que davant la violència feixista i institucional imposa la legítima autodefensa popular.

Però no hi ha prou amb una política de resistència sense aspiracions concretes. La guerra imperialista i l’increment de l’escalada bèl·lica internacional han col·locat sense matisos al conjunt de les forces polítiques que participen de les institucions autonòmiques al País Valencià plenament alineades amb l’OTAN i la Unió Europea. Alhora que la crisi d’acumulació de capital, accelerada per la covid-19 i els seus efectes, va inaugurar un cicle d’increment de preus que les grans multinacionals (especialment les lligades a l’energia) transfereixen directament a la classe treballadora augmentant els preus finals dels productes (o pujant els tipus d’interés) no només per sostenir sinó per incrementar els seus marges de benefici.

Alhora, la topada entre creixement indefinit i recursos finits evidencia cada vegada més que lluny dels discursos col·lapsistes no hi ha possibilitat de solució científicament eficaç als efectes devastadors del canvi climàtic que no passe per una nacionalització completa de la indústria, un control democràtic d’aquesta i una planificació orientada a la satisfacció general de les necessitats humanes. Qualsevol proposta que, per contra, es limite a presentar un capitalisme o keynesianisme verd amb mesures que no expropien als propietaris dels mitjans de producció (noves energies renovables, digitalització, limitació de vehicles antics a grans ciutats inundades de creuers) aguditzarà encara més aquestes contradiccions capitalistes que s’expressen en un sentit ecològic.

Construir l’alternativa i disputar el poder

L’ofensiva reaccionària que acompanyarà al programa econòmic de la classe dominant farà pivotar el procés de feixistització social des de l’altaveu de les institucions al voltant de dos elements claus: intensificació del programa nacionalista espanyol d’assimilació i destrucció de les nacions perifèriques com els Països Catalans i ofensiva masclista i lgtbifòbica contra els drets de les dones treballadores que respon a la lluita feminista de la darrera onada. Sense una proposta que combata de manera integral a aquesta triple ofensiva política de la burgesia (de classe, nacional i patriarcal) i que sintetitze les múltiples lluites dins d’un programa únic que concentre les aspiracions de la majoria de la població (la classe treballadora), estem perduts. Dit d’una altra manera, hem de superar la lògica resistencialista dels moviments socials/populars i inclús de les nostres pròpies organitzacions, trencar amb les inèrcies que deixen la política real a les institucions i ens fan autoconcebir-nos com a elements d’acompanyament i pressió de la política oficial.

Això no vol dir ni molt menys interpretar que aquest siga un moment d’ofensiva revolucionària de la classe treballadora. Però sí, sens dubte, de concloure que amb les darreres eleccions autonòmiques i municipals s’ha posat fi a un cicle, el de la política del mal menor que modifica els discursos però no la realitat. I que se n’ha d’imposar un altre, el d’unir tota la lluita i la conflictivitat de la classe treballadora, totes les contradiccions emergents, per a construir col·lectivament un programa propi, per a encarar definitivament el debat i la lluita pel poder polític. Perquè ha quedat de sobra demostrat que gestionar unes institucions no és el mateix que exercir poder, democratitzar la política i transformar la realitat.

No cap en aquest sentit la renúncia a cap conquesta de drets efectiva. Al contrari, el previsible esclat de lluites laborals, successions de vagues i lluites contra la retallada de drets han de ser impulsats per tal que en el marc del conflicte capital-treball no retrocedim ni un mil·límetre més. Per tal de mantenir l’esperança en que la victòria és possible i el poder és realment una manifestació de força col·lectiva. El que venim a assegurar amb voluntat purament constructiva és que és l’organització la que dota a totes aquestes lluites parcials d’un sentit estratègic unitari, orientat a la presa del poder polític per la classe treballadora. I que aquesta organització ha de partir, ara més que mai, d’haver constatat el caràcter irreformable de l’estat espanyol i la incompatibilitat entre vida digna i capitalisme.

L’aposta independentista és l’aposta que fa confluir en un mateix moment polític la lluita revolucionària de la classe treballadora amb el trencament amb l’estat espanyol. És una lluita que parteix de constatar que la construcció nacional dels Països Catalans avança simultània a la construcció d’una classe conscient de la seua condició d’explotada. És una lluita per la sobirania, contra la propietat privada dels mitjans de producció i per un poble alliberat de qualsevol forma de dominació, explotació o opressió. És una lluita conscientment enmarcada dins la lluita pel socialisme a escala internacional i el reconeixement de la necessària aliança internacionalista i antiimperialista amb la resta de pobles del món.

Però sobretot és una lluita impossible de concretar sense organització. Sabem de sobres que la construcció del partit/organització de les treballadores en el seu sentit històric està en marxa, ja que l’anàlisi i els principis exposats en aquest article són bonament compartits. I sabem també que en el seu sentit concret estem encara lluny de que Endavant OSAN siguem l’aposta organitzativa per a totes les qui comparteixen amb nosaltres la necessitat de construir una alternativa socialista a les relacions socials de producció que se’ns presenten com a ordre natural de les coses, però que alhora tenim en l’organització, en el conjunt de l’Esquerra Independentista i en el si del moviment popular les bases per a l’acumulació d’experiència i la construcció d’un nou poder per avançar cap a una nova societat.

Estem convençuts que aquesta alternativa tindrà en la lluita feminista l’impuls necessari per a l’alliberament total de les dones treballadores i en la lluita independentista el mecanisme necessari per resistir al nacionalisme espanyol com a via per a l’assimilació i l’alienació de les treballadores. Convençuts que l’aliança antifeixista serà imprescindible, però aquesta haurà d’avançar en la direcció de construir una alternativa popular i revolucionària, una alternativa socialista a la gestió socialdemòcrata de la misèria capitalista. La crida és, definitivament, a la lluita i al conflicte. A construir l’organització que retorne l’esperança a les treballadores. Perquè hi ha alternativa i està a les nostres mans fer-la possible.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Portaveu d'Endavant al País Valencià

Comentaris

País Valencià: del canvi que no va arribar mai al retorn de la dreta

Feu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cataris-blau