Pactes de la Moncloa II?

S'anuncien uns nous Pactes de la Moncloa. Al marge de les posturetes inicials d'alguns partits i sindicats, jo crec que la cosa va de debò. El desvergonyiment polític no té límits. Cal anar afilant les respostes.

Pactes de la Moncloa II?

Pactes de la Moncloa II?

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

S'anuncien uns nous Pactes de la Moncloa. Al marge de les posturetes inicials d'alguns partits i sindicats, jo crec que la cosa va de debò. El desvergonyiment polític no té límits. Cal anar afilant les respostes.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La Constitució espanyola i el règim al qual va donar pas es va assentar sobre tres grans acords. Cadascun d’ells estava lligat als tres grans poders que van sustentar el franquisme: Exèrcit-Policia, capital i Església. Es tracta de la Llei d’Amnistia, els Acords amb el Vaticà i els Pactes de la Moncloa. Entre els tres van tancar les portes a les exigències de ruptura democràtica que havia estat senyal d’identitat fins llavors del conjunt de les forces de l’oposició democràtica i d’esquerres.

La Llei d’Amnistia, de 15 d’octubre de 1977, va garantir als responsables polítics, militars i judicials dels crims contra la humanitat del franquisme, la seva més completa impunitat. Els Acords amb el Vaticà, negociats durant 1978 i signats el 3 de gener de 1979, van fer els ulls grossos respecte a la complicitat de l’Església en el cop del 18 de juliol, guerra i dictadura posterior, i van deixar a les seves mans els poders econòmics, educatius, fiscals… que havia acumulat durant 40 anys.

Els Pactes de la Moncloa, subscrits per UCD, PSOE, PSP, PCE, PNB, CiU i AP (aquesta última només va signar la seva part econòmic-social) i recolzats per CCOO i UGT, es van signar a l’octubre de 1977, una setmana després de promulgar-se la Llei d’Amnistia. Van ser un autèntic punt d’inflexió respecte a la dinàmica política i social que es vivia. En un context marcat en aquells anys per la forta crisi econòmica internacional -petroli-, la incertesa política viscuda pel capital espanyol i un moviment obrer i popular cada vegada més fort, els Pactes van suposar, en essència, la imposició d’un dràstic pla d’ajust amb càrrec als sectors populars: pèrdua de poder adquisitiu (4,3 punts per sota de la inflació), retroactivitat d’aquesta retallada en els convenis signats, beneficis en les quotes empresarials a la Seguretat Social, deterioració de les prestacions socials, autorització de l’acomiadament del 5% de la plantilla…

Foto: Wikipedia – Rob Croes

Van dir els seus signants que també contenia contrapartides socials i polítiques. Pura cel·lofana. Les primeres (foment de l’ocupació juvenil, millora de zones deprimides per la crisi, mesures per a evitar l’especulació del sòl…) no van ser sinó un mer acudit. Les segones (llibertat de premsa, reunió, expressió…), poc van fer excepte ratificar el ja conquistat al carrer a través de fortes lluites. Nicolás Sartorius, un dels primers espases del PCE, va haver d’admetre que la major part de les mateixes no es van complir.

Martín Villa, ministre de la Governació, va deixar clar el seu objectiu. En una Instrucció dirigida als governadors civils va afirmar que «cal no confondre democràcia amb falta d’autoritat» i que calia tenir «un ampli criteri de llibertat en el terreny de les idees i restrictiu i inflexible al carrer», en la qual calia «acabar costi el que costi amb els piquets». Dit això per qui, al costat de Fraga Iribarne, havia estat responsable de la matança policial del 3 de març en Gasteiz, no era alguna cosa que podia prendre’s a la lleugera.

Aquests dies, el president Sánchez ha afirmat que «tots els partits, amb independència de la seva ideologia, treballarem en uns nous Pactes de la Moncloa per a rellançar i reconstruir l’economia i el teixit social del nostre país». És a dir, com el coronavirus no fa distincions entre les persones, la resposta a donar ha de partir d’aquesta mateixa consideració.

Però això no és del tot cert, perquè mentre milers d’afectades s’amuntegaven en els Serveis d’Urgències hospitalàries, algunes poques (Baltasar Garzón, Carmen Calvo, vicepresidenta del Govern;…) eren ateses en exquisides clíniques privades (Ruber). El mateix ha succeït amb les mesures preses per a fer front a la pandèmia (test, material de protecció…), l’aplicació de la qual no ha estat la mateixa per a les residències-rateres de persones majors i centres sanitaris, que per a la cúpula política, econòmica i militar-policial. Les mesures d’aïllament tampoc han ocasionat els mateixos problemes a la gent que viu en els barris populars, que a les quals ho fan en xalets amb jardí propi en les zones residencials.

Hi ha hagut més pactes d’aquest pèl. En l’anterior crisi, poc després d’arribar el PP al Govern, el 25 de gener de 2012, CEOE, CEPYME, CCOO i UGT, van signar l’anomenat II Acord per a l’Ocupació i la Negociació Col·lectiva. En aquest s’assumia el marc ideològic difós per la patronal respecte a la crisi, segons el qual aquesta es devia al fet que «havíem estat vivint per sobre de les nostres possibilitats». L’acord afirmava així que “el major creixement dels salaris nominals a Espanya en relació amb els països de la zona euro…. ha estat un element determinant de la pèrdua de la competitivitat de l’economia espanyola”. L’Acord va acceptar així retallades salarials, mesures de flexibilització i precarització laboral, despengis empresarials, etc. Després, el PP, vistes les portes obertes, va multiplicar les agressions. La tan enyorada competitivitat va créixer i es va aconseguir de nou que la Banca i el ciment fossin feliços i mengessin anissos.

Quan algú està amb l’aigua al coll, baixar un esglaó més en la seva situació suposa passar a una altra qualitativament diferent. A la pobresa s’uneix ara l’ofec i l’asfíxia. No obstant això, per a qui se situa en el més alt de l’escala social, baixar aquest mateix esglaó no és major problema. Defraudadors d’hisenda (futbolistes, cantants, etc.), empresaris tèxtils i multinacionals de l’IBEX-35, anuncien aquests dies a so de bombo i platerets els seus generosos donatius per a combatre aquesta crisi. Són els mateixos que s’han folrat en les anteriors afirmant que «tots hem d’estrènyer-nos el cinturó» i ara pretenen continuar fent-lo a l’empara d’aquest bacteri monarcavirus que, segons diuen, ens colpeja a tots per igual, al marge de la nostra ideologia.

S’anuncien uns nous Pactes de la Moncloa. Al marge de les posturetes inicials d’alguns partits i sindicats, jo crec que la cosa va de debò. El desvergonyiment polític no té límits. Cal anar afilant les respostes.

Article publicat originalment a Viento Sur
Foto de portada: Wikipedia – Yeray Díaz
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Advocat, sindicalista i polític basc

Comentaris

Pactes de la Moncloa II?

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.