Pa, sostre, treball i… temps

El temps és també un valor material que cal reivindicar des del feminisme. Com ha afectat però la pandèmia i la crisi a la seva distribució dins i fora les llars?

Pa, sostre, treball i… temps

Pa, sostre, treball i… temps

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El temps és també un valor material que cal reivindicar des del feminisme. Com ha afectat però la pandèmia i la crisi a la seva distribució dins i fora les llars?
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

L’organització social del temps i la crisi de la COVID-19 des d’una perspectiva feminista

La precarietat laboral generalitzada i les noves tecnologies, més que obrir-nos les portes a pensar noves formes de relacionar-nos amb el temps menys centrades en la jornada clàssica de vuit hores diàries, ens esclavitzen a l’expectativa del temps laboral. Estar enganxades al mòbil pendents de la trucada per saber quin torn et toca, contestar missatges al cap o gestionar les xarxes socials i els correus de torn mentre fas el sopar. La jornada laboral és com un xiclet enganxifós que dona forma i s’impregna a la resta de les nostres vides subordinant i invisibilitzant, sobretot, el temps necessari per al treball domèstic i de cura i les dones que el duen a terme.


Aquest havia de ser l’inici d’un article que volia escriure pels voltants del 8 de març i, com tot allò que no sembla urgent, vaig acabar desant en un calaix virtual simbòlic. Una setmana més tard, l’arribada del confinament generalitzat de la població com a principal mesura per combatre la COVID-19, motivava a una reflexió crítica no només al voltant de la producció, el consum i els treballs essencials com celebro que s’estigui fent, sinó també al voltant dels usos del temps i les seves implicacions pel benestar col·lectiu. Una reflexió que requereix observar-nos i pensar-nos de més a prop per proposar una alternativa a la gestió neoliberal de la crisi també des d’allò més quotidià: qui fa què, quan i com.

És el moment de recuperar propostes polítiques palpables i valentes per acompanyar els valors feministes que ha adquirit gran part de la societat


La manera com emprem i vivim el temps importa. Per una banda, les persones aturades o que han patit un ERTO han experimentat un «temps buit» arran de l’absència dels horaris del mercat laboral que regulen i estructuren la majoria de les nostres vides. Tanmateix, més enllà de la incertesa econòmica, han gaudit del plaer del temps de lliure disponibilitat, aquell temps que ens han robat, el temps d’avorrir-se, i han pogut experimentar una nova organització del temps al voltant del treball domèstic de la llar i la cura dels seus sense les interferències de la intensitat de la dedicació laboral. D’altres han hagut de compaginar el teletreball amb la criança i el treball domèstic en un mateix espai físic, amb un clar component diferenciador de gènere i classe. I finalment, les treballadores dels sectors essencials (clarament feminitzats) han hagut de seguir compaginant unes condicions laborals precàries amb el treball domèstic i de cura en un context d’estrès inèdit. Com va assenyalar La Directa, la COVID-19 ha provocat un doble biaix de gènere tant en contagis —més de la meitat de contagiades han sigut dones —com en càrregues de treballs— remunerats i no remunerats.

Foto: Wikipedia


Entre altres coses, les conseqüències del confinament han fet visible allò que des de sempre havíem intuït quan escrivíem que «no odiem els dilluns, sinó el capitalisme»: som esclaves d’una organització social del temps capitalista i androcèntrica. Amb aquest article proposo recuperar la reflexió i les propostes feministes al voltant dels usos del temps que complementen les teories de la divisió sexual del treball i l’economia feminista. La dimensió temporal com a ingredient imprescindible per la construcció d’una resposta política feminista, d’esquerres i rupturista a la crisi de la COVID-19 i d’una nova economia al servei no només de les persones, sinó sobretot del seu benestar i la seva felicitat.

La crítica feminista a l’organització social del temps

Com expliquen teòriques socials com Barbara Adam o Carmen Leccardi, dels inicis de la industrialització les classes dominants van imposar la concepció del «temps-rellotge». Un temps quantificable, divisible i traduïble en diners al servei del funcionament capitalista. La consecució de la jornada laboral de 8 hores va ser una conquesta cabdal de la classe obrera de finals del segle XIX, però continuava responent a aquesta mirada masculina del temps. El model que es defensava – 8 hores de treball, 8 hores de lleure i 8 hores de descans – ignorava el temps de dedicació imprescindible a les tasques de reproducció de la vida: la neteja de la llar, l’elaboració d’aliments, la cura d’infants i persones dependents, etc.

Les comunistes italianes van ser pioneres en plantejar interessants reflexions per caminar cap a societats on el benestar fos realment un dret universal amb una transformació radical de l’organització social del temps

El moviment feminista va qüestionar aquest model no només des de la invisibilització del valor del treball reproductiu en termes econòmics (amb propostes com el salari pel treball domèstic, que podríem debatre pel seu risc de reforçament de la divisió sexual del treball), sinó també, potser de forma menys reconeguda, des del punt de vista del temps. Els subjectes socialment vàlids, serien, aleshores, aquells que tenen els privilegis econòmics i socials de transferir el treball domèstic i de cura a les seves parelles heterosexuals o a altres dones. Una transferència de treball i temps – altrament dita explotació – que, com assenyala Silvia Federici, hem confós amb l’amor.

Així doncs, les dones de classe treballadora han patit històricament dobles i triples jornades laborals intentant encaixar dues maneres d’entendre i utilitzar el temps contradictòries: el temps mercantil i el temps de la vida, on el segon és sotmès i subordinat a les necessitats i horaris del primer. És l’anomenada, per la italiana Laura Balbo, situació de doble presència-absència en l’àmbit públic-privat, separat jeràrquicament. Com a resposta a aquest malestar, les feministes proposaven reivindicar la lògica dels temps de la vida quotidiana. És a dir, estructurar les polítiques públiques i els drets de ciutadania més enllà de la seva relació amb el mercat laboral i fer-ho, per tant, des d’una lògica temporal més flexible, més oberta als imprevistos inherents a la vulnerabilitat de les persones, i a on la jornada laboral tindria un pes secundari o, si més no, no imposaria ritmes contradictoris a les necessitats quotidianes. En definitiva, prioritzar els temps pausats i diversos que demana la vida per damunt d’una organització mecànica, capitalista i androcèntrica del temps dissenyada per la maximització del benefici productiu.

Foto: Flickr – Brick Broadcasting

Recollint aquests anhels, els anys 80, les dones del Partit Comunista Italià (PCI) van desenvolupar un interessant avantprojecte de llei anomenat «Le donne cambiano il tiempo» que oferia propostes polítiques concretes, locals i contextualitzades, per caminar cap a un nou model d’organització social del temps. Fent referència als vells debats entre les esquerres i el feminisme i a la tensió entre la incidència institucional i els objectius revolucionaris, les comunistes italianes insistien en el component rupturista de les seves propostes al voltant de l’organització social del temps: «La cultura de les dones demana mesurar-se amb una visió inèdita pels homes d’esquerres, que neix “nova”, aliena a velles contraposicions entre reformisme i revolució i que, no obstant, implica una transformació radical de la societat» (Cordoni, 1993).

Malgrat que les seves propostes no van arribar a implementar-se del tot, les comunistes italianes van ser pioneres en plantejar interessants reflexions per caminar cap a societats on el benestar fos realment un dret universal amb una transformació radical de l’organització social del temps com a element central per fer-ho possible. A grans trets, proposaven la reducció diària de la jornada laboral, trencar amb el projecte de cicle de vida masculí (formar-se, tenir una feina, jubilar-se) mitjançant la normalització i la promoció de les excedències laborals per cuidar a altres persones, descansar o formar-se i, finalment, harmonitzar els horaris i els espais de la ciutat per a gaudir d’uns entorns més amables i sincronitzats amb els temps de la vida quotidiana.

Els resultats de l’Enquesta sobre qüestions de gènere del CEO ens permeten fer visible de manera molt clara la contradicció entre els avenços d’una hegemonia feminista i la persistència de les pràctiques desiguals entre les parelles heterosexuals

Sociòlogues com Teresa Torns i Sara Moreno han fet una revisió les propostes de les italianes alertant de la necessitat de transformar l’imaginari ideal masculí al voltant d’un projecte de vida autònom. Els éssers humans som vulnerables i interdependents al llarg de la nostra vida. El fet que els homes tinguin més facilitats per desenvolupar trajectòries professionals i polítiques exitoses s’explica perquè altres persones destinen el seu temps a fer-los part del treball domèstic i de cura que implica la seva existència i la de la seva descendència o ascendència. En comptes de penalitzar a les dones que veuen les seves trajectòries professionals interferides per la criança o la cura de persones grans, cal capgirar la dinàmica i sospitar de les persones a qui això no els passa. En definitiva, transformar els criteris de què entenem per èxit en la nostra societat. Precisament, les resistències masculines a aquest canvi de paradigma, així com els interessos econòmics de les classes dominants, han limitat l’èxit de la implementació de polítiques del temps inspirades en les propostes de les italianes.


Anys després de la primera vaga feminista i de la nova hegemonia que batalla el moviment, pensant encara en com afrontar des de les esquerres la crisi de la COVID-19, i amb la sacsejada social que ha suposat al voltant dels usos del temps, els treballs i els espais, ens trobem en les condicions òptimes per recuperar i repensar aquestes propostes?


Entre l’auge de la lluita feminista i l’amenaça d’una nova gestió neoliberal de la crisi


Els resultats de l’Enquesta sobre qüestions de gènere del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO, 2019), sense entrar en la dimensió temporal però sí en el repartiment de les tasques, ens permeten fer visible de manera molt clara la contradicció entre els avenços d’una hegemonia feminista i la persistència de les pràctiques desiguals entre les parelles heterosexuals. Així, mentre que un 95% de les persones enquestades està d’acord en el fet que els homes haurien d’assumir una part igualitària de les tasques de la llar, un 75% de les dones consideren que són elles les que fan la bugada (i un 57% dels homes reconeixen que ho és la seva parella). De la mateixa manera, mentre un 92% dels homes està d’acord en el permís de paternitat, a l’hora de faltar a la feina a causa de la malaltia d’un/a familiar són les dones les que majoritàriament assumeixen aquesta absència repercutint negativament en la seva trajectòria laboral pensada per persones que no han de tenir cura d’altri.

Font: Centre d’Estudis d’Opinió

Les dades de l’enquesta sobre l’impacte del coronavirus del CEO (2020) que es divulguen en aquest article de Nació Digital assenyalen un augment de la dedicació dels homes en les tasques domèstiques i de cura durant el confinament. Tanmateix, seguint la tendència dels últims anys, cal especificar que ho han fet principalment en les tasques més puntuals en el temps, més reconegudes i fins i tot plaents com sortir a fer la compra o a passejar les criatures. Les dones han sigut responsables del sosteniment quotidià de les llars amb la sobrecàrrega addicional que ha suposat el confinament. Són elles les que han continuat fent dobles i triples jornades laborals teletreballant o sortint a treballar als sectors essencials feminitzats (personal sanitari, caixeres de supermercat, cuidadores de gent gran, etc.) mentre feien l’acompanyament escolar als seus fills i filles i organitzaven i executaven el manteniment de la llar.

És innegable que la COVID-19 ha tingut a les dones treballant a primera línia i que això s’ha reconegut mediàticament, però també cal exigir-ne el protagonisme en la resposta política a la crisi.


Un amic, fent broma, em deia, «amb el confinament molts homes no només hem descobert què era realment la paternitat, sinó també que no ens agrada». Crec que no s’adonava de la certesa de la seva introspecció. Efectivament, és probable que el confinament hagi reforçat les desigualtats de gènere en els usos del temps de les parelles heterosexuals. Una gestió neoliberal de la crisi com la del 2008, ho culminaria. L’empobriment generalitzat de la població duu a la classe treballadora a prescindir d’uns serveis d’atenció a la cura mercantilitzats, com les residències de gent gran i les escoles bressol, que recauen en les dones i el seu temps. Per altra banda, la planificació de l’inici d’un nou curs escolar semipresencial sense perspectiva de gènere, implicaria també una sobrecàrrega de temps i treball a totes les dones que no puguin pagar a altres dones, molt sovint migrades o amb menys capacitat econòmica que elles, per obtenir un respir o, senzillament, poder dormir a les nits.

Foto: Flickr – Shawn Harquail


Malgrat les dificultats per transformar les pràctiques quotidianes de les persones més enllà dels seus valors, si realment la consciència feminista està creixent, urgeix que tant des dels moviments socials com a les institucions recuperem els seus debats i propostes també en l’àmbit material (i això, recordem-ho, també inclou el temps): desaccelerar la productivitat recordant allò que és realment essencial, reduir les jornades laborals sense perdre poder adquisitiu, facilitar la corresponsabilitat social del treball domèstic i de cura a partir de l’assumpció completament pública dels serveis d’atenció a la cura (residències de gent gran, escoles bressol, etc.) i la no penalització laboral per agafar permisos de cura, relacionar-nos de forma més sostenible amb el planeta, dissenyar l’espai públic d’acord amb les prioritats de la vida quotidiana i no del consum i la producció mercantil; en definitiva, redistribuir els treballs i la riquesa per tenir temps per cuidar-nos i cuidar els vincles comunitaris.

 
És innegable que la COVID-19 ha tingut a les dones treballant a primera línia i que això s’ha reconegut mediàticament, però també cal exigir-ne el protagonisme en la resposta política a la crisi. No només ocupant espais de decisió de forma paritària, sinó sobretot executant propostes feministes en tots els àmbits des de les cambres polítiques institucionals, als comitès d’expertes i als moviments socials. Prenent l’exemple de les comunistes italianes, cal posar el debat al centre de l’agenda política i en les negociacions col·lectives sindicals. El feminisme no pot tornar a ser un apèndix al final de la llista de propostes, sinó el pal de paller que orienti la transformació social que trenqui amb la nova normalitat. És el moment de recuperar propostes polítiques palpables i valentes per acompanyar els valors feministes que ha adquirit gran part de la societat. En aquest sentit, proposo completar la consigna: volem pa, sostre, treball i temps.

Foto de portada: Pxhere.com
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Sociòloga, militant feminista i estudiant predoctoral en sociologia de gènere.

Comentaris

Pa, sostre, treball i… temps

  Notificacions  
Notificació per rebre
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.