Otto Bauer i el ‘socialisme integral’

Otto Bauer fou un dels intel·lectuals marxistes més lúcids de la socialdemocràcia. Les seves aportacions teòriques en el camp de l’economia, sociologia i política van inspirar bona part del moviment obrer austríac i alemany i van plantejar reflexions poderoses a favor de l’autodeterminació.

Otto Bauer i el ‘socialisme integral’

Otto Bauer fou un dels intel·lectuals marxistes més lúcids de la socialdemocràcia. Les seves aportacions teòriques en el camp de l’economia, sociologia i política van inspirar bona part del moviment obrer austríac i alemany i van plantejar reflexions poderoses a favor de l’autodeterminació.

Una tarda d’octubre del 1930, any de crisi. Els socialdemòcrates de Berlín, els joves socialistes, es dirigeixen a riuades al Palau d’Esports per escoltar Otto Bauer. Bauer, el carismàtic dirigent de la socialdemocràcia austríaca, un autor àmpliament llegit, feu una conferència sobre les ‘onades llargues’. Aclarí als seus oients, majoritàriament joves, per què la crisi econòmica mundial que havia començat a l’octubre del 1929 duraria molt més i tindria uns efectes més devastadors a l’economia mundial capitalista que totes les crisis anteriors de la història del capitalisme[i].

Durant la República de Weimar Otto Bauer fou un convidat freqüent a Alemanya. El seu professor Karl Grünberg, el primer director de l’Institut de Frankfurt, es preocupà perquè els austromarxistes fossin convidats regulars. Les conferències de Bauer al partit van ser amb freqüència reproduïdes a la premsa socialdemòcrata alemanya, els seus escrits, llegits, i ocasionalment va prendre la paraula en els debats a Alemanya, amb la invitació de la direcció del Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD) o sense ella[ii].

El 1931, l’any de la fallida bancària i de la crisi creditícia mundial, va aparèixer el llibre d’Otto Bauer sobre la racionalització i la falsa racionalització, el primer volum del seu extens estudi sobre els canvis estructurals del capitalisme després de la Primera Guerra Mundial, amb el qual volia continuar El capital financer de Hilferding. Va ser el primer estudi sistemàtic d’un marxista sobre l’aleshores nou i molt debatut fenomen de la racionalització a l’empresa, sobre el taylorisme, el fordisme i les transformacions en el «mode de treballar» capitalista, que acompanyaven a la segona revolució industrial[iii].El nou llibre de Bauer va ser molt debatut a Alemanya, sobretot perquè suggeria per primer cop que la política d’industrialització forçada a la Unió Soviètica, el primer pla quinquennal per a «atrapar» les economies capitalistes, podia tenir èxit.

Otto Bauer era un orador brillant, que pujà a l’estrada a tots els congressos de la socialdemocràcia austríaca, a tots els congressos de la Internacional Obrera Socialista i a molts congressos sindicals. Quan Bauer parlava les seves paraules omplien la sala, es feia el silenci i se l’escoltava amb atenció. Sense ocupar cap càrrec de partit, amb la força del seu intel·lecte, com a intel·lectual públic i diputat, com a orador i com a escriptor, a l’Arbeiter-Zeitung, a Kampf (després de Die Neue Zeit, la revista teòrica més important del socialisme europeu), Bauer dominava la política de la socialdemocràcia a Àustria i de la Internacional. Bauer era la figura política més destacada de la Primera República, tant al Parlament com a la premsa (escrivia pràcticament a diari un article per a l’Arbeiter-Zeitung) constantment present[iv]. Al mateix temps era un home de ciència, un científic social del més alt nivell, com a historiador, com a economista, com a sociòleg i com a politòleg, així com un filòsof versat i ric en idees. No és cap sorpresa que el camp burgès el veiés com el més perillós de tots els socialdemòcrates i els comunistes el temessin i detestessin com el més perillós de tots els revisionistes[v].

Quan el jove i desconegut Otto Bauer va modestament oferir al venerable Karl Kautsky el seu primer article per a Die Neue Zeit, un text sobre la «teoria de Marx de les crisis econòmiques», aquest va reconèixer el seu talent extraordinari. «Així és com m’imagino al jove Marx», va dir Kautsky a Friedrich Adler. Bauer no va acceptar mai aquesta comparació, ell es veia com un deixeble a qui el llegat de Marx i Engels animava a continuar el seu programa d’investigació, posar a prova el seu mètode d’investigació en nous camps i enriquir les seves descobertes amb nous coneixements. No va ser mai un dogmàtic: mai li interessà un «marxisme» que només s’ocupés de Marx i de si mateix.

Bauer
Otto Bauer en 1919. Foto: Wikipedia

El primer gran llibre de Bauer tractava la problemàtica de la nació, de l’Estat nacional i el nacionalisme, una qüestió de la que no es podia escapar a l’Estat plurinacional d’Àustria-Hongria. Com podia explicar-se que els treballadors, també els socialdemòcrates, pensaren i sentiren no només de manera patriòtica, sinó també nacional? Amb La qüestió de les nacionalitats i la socialdemocràcia, un llibre de 573 pàgines escrit amb prou feines en 10 mesos, Bauer va proporcionar el 1907 una bona resposta marxista a la qüestió de la nació i el caràcter nacional. En consonància amb el bon marxisme, amb un coneixement precís dels fets històrics, tenint en compte els punts de vista de les ciències socials contemporànies (per exemple Tönnies, Simmels o Max Weber), seguint els desenvolupaments econòmics, polítics i culturals i els seus nexes i relacions, per poder explicar els fenomen al mateix temps polític i cultural de la nació. Les nacions, els caràcters nacionals, els moviments nacionals, son presentats per Bauer com a formes de construcció d’identitat col·lectiva en el seu context d’origen i la seva interdependència, una relació extremadament complexa que té un paper en la formació dels Estats i els sistemes estatals moderns així com en el pas de les societats de classes «tradicionals» a les «modernes». Aquest llibre va fer de cop famós a Bauer, que aleshores tenia vint-i-sis anys i fins al dia d’avui se’l considera un clàssic de les ciències socials i del marxisme i l’austromarxisme[vi].

Otto Bauer no és un autor d’un sol llibre (com Rudolf Hilferding amb El capital financer), sinó de molts llibres. Almenys set d’ells es consideren avui obres mestres de l’anàlisi històrica, econòmica i política, i ocupen un lloc destacat en qualsevol cànon del marxisme clàssic. Després de La qüestió de les nacionalitats del 1907 trobem La revolució austríaca del 1923, la seva anàlisi de la lluita de classes a Àustria del 1918 al 1922 que va acabar amb la proclamació de la Primera República. El llibre va donar peu a una llarga controvèrsia sobre els fonaments de la teoria política, sobre la teoria de l’Estat marxista, sobre l’anàlisi i l’explicació del domini de classe polític en una democràcia, en la qual participà públicament —com és habitual en l’austromarxisme— un no-marxista declarat com el gran teòric del dret Hans Kelsen. El 1924 va aparèixer l’estudi de Bauer sobre «la imatge del món del capitalisme», una breu descripció del sorgiment i les transformacions de la «cosmovisió», marcada per les ciències naturals i la filosofia, de la burgesia moderna en el capitalisme. Aquests esborranys van ser redactats a la presó, i d’haver estat elaborats, havien de servir de fils conductors, teòrics i ideològics, per a una construir una «epistemologia marxista» (o teoria de la ciència). Li va seguir, el 1925, La lluita pels prats i els boscos, una història de l’economia, en la que traçà el sorgiment de la pagesia i de les relacions de propietat, de treball i de vida al món rural en el seu conjunt com una història de lluita de classes. Després, el 1931, el ja esmentat estudi sobre La racionalització i la falsa racionalització (l’anàlisi de Bauer del fordisme i l’americanisme), i el seu penúltim llibre, Entre dues guerres mundials, del 1936, una anàlisi de la crisi econòmica mundial i les seves conseqüències polítiques per a les democràcies i els moviments obrers a Europa, de la crisi de la postguerra a la victòria del feixisme. Finalment, El partit il·legal, el seu estudi incomplet sobre l’evolució històrica dels partits socialistes, que és al mateix temps un llibre sobre teoria de partits i que es publicà de manera pòstuma l’any 1939[vii].Qui vulgui i pugui llegir-los, troba en el socialdemòcrata marxista Otto Bauer tot allò que preocupa a un cor i un cap d’esquerres: des de la teoria de la ideologia fins a l’anàlisi històrica i política passant per la filosofia, sense oblidar l’economia política i la seva crítica, tot a l’alçada dels temps i de la filosofia i les ciències socials contemporànies.

Com Rosa Luxemburg, Otto Bauer també va impartir classes d’economia política durant molts anys a les escoles de partit de la socialdemocràcia. La seva Introducció a l’ensenyament de l’economia es basa en les classes que va impartir del 1926 al 1930 a l’institut de treballadors de Viena. En aquestes classes va aconseguir vincular la teoria econòmica de Marx amb els punts de vista de l’economia acadèmica «burgesa» i presentar els trets generals d’una «teoria del mercat» marxista, és a dir, exactament l’anàlisi dels fenòmens de competència que Marx havia llegat als seus deixebles[viii].En els seus articles i obres de divulgació va adreçar problemes de l’economia política de Marx sense resoldre i altament complexos i ho va fer de manera valenta, intel·ligent i rica en idees. La seva aspiració fou anar «amb Marx més enllà de Marx», criticar i corregir a Marx amb Marx. I ho va aconseguir una vegada i una altra, per al disgust dels doctrinaris «marxistes».

Després de la catàstrofe esperava que se superés la desastrosa divisió al moviment socialista. La seva proposta fou la d’un «socialisme integral», una trobada dels dos extrems: una radicalització de la socialdemocràcia en la seva lluita contra les dictadures feixistes i una democratització de la Unió Soviètica

Otto Bauer és el teòric del socialisme democràtic par excellence. Com a bon «centrista», home del centre, va mantenir la distància dels reformistes i dels radicals, criticant tots dos. Bauer s’esforçà constantment per explicar els biaixos i les exageracions dels només reformistes i dels entusiasmes de la revolució de manera materialista històrica, a partir de les condicions de vida i socials modificades i diferents del moviment obrer en diverses èpoques, en diferents països i regions, en diferents fases i períodes del desenvolupament capitalista. Per a l’enuig dels dogmatistes de totes dues bandes, que no volien cap explicació, sinó judicis terminants. La seva teoria política, a partir de l’elaborat, agut i detallat estudi de les canviants relacions de poder polític a Àustria, Europa i el món, es troba als seus nombrosos llibres, articles, conferències i articles de premsa[ix]. A Bauer (com a Marx)  hom pot trobar una idea motora. La trobem a l’explicació de Bauer del «domini del capital a la democràcia», de l’hegemonia de la burgesia, les seves maneres de veure el món (Weltbilder) mantenen la societat burgesa sota el seu encanteri, com la lògica d’una economia capitalista determina el curs de la vida quotidiana. Cap socialdemòcrata que hagi llegit Otto Bauer se sorprendrà o impressionarà especialment pel recent descobriment de Wolfgang Streeck sobre la fragilitat d’un «capitalisme democràtic». El capitalisme i la democràcia no són compatibles, ni «per la seva natura» ni «per sempre». Saber com de fràgil és aquesta simbiosi, com d’amenaçada es troba, saber que el capitalisme modern ha estat i és compatible amb tots els règims polítics i formes d’Estat possibles, aquest coneixement, tan complicat i alhora elemental, no pot perdre’l de vista cap moviment ni partit socialista democràtic.

Detlev Albers ha mostrat en un estudi comparatiu sobre Bauer i Gramsci la seva proximitat com a teòrics polítics. Del fet que Gramsci acabés guanyant per punts en aquesta competició n’és culpable el Zeitgeist eurocomunista[x], ja que  Antonio Gramsci, presentat avui com el teòric polític més important del marxisme, coneixia ben poc una democràcia política funcional. En comptes d’apunts fragmentaris, a Bauer trobem els mateixos temes —formes de partit, hegemonia, formació i educació, lluita per la cultura de classe, les diferències entre estratègia i tàctica polítiques a Rússia i Europa occidental, guerra de posicions, guerra de moviments, etcètera— en anàlisis elaborats i reflexionats. Les experiències polítiques de Bauer van més enllà de les de Gramsci, i en «l’art de l’anàlisi marxista de la situació política del dia» es troba clarament per sobre. Això no obstant, la difusió del leninisme (al qual Gramsci pertany) va aconseguir fer oblidar Otto Bauer, i amb ell l’època daurada del marxisme clàssic a Viena, a Àustria i a la socialdemocràcia europea[xi].

Simpatitzants socialdemòcrates fent campanya el 1919. Foto: Wikimedia Commons – Bundesarchiv Bild

A les acusacions habituals contra Bauer pertany el mite que tot i ser un gran teòric, era molt dolent a l’hora de posar aquestes teories a la pràctica a la política, un polític vacil·lant, un dogmàtic, un «il·lusionista». Aquesta mena de coses poden llegir-se a la recent biografia de Bauer escrita per l’historiador de Salzburg Ernst Hanisch[xii]. Res més fals que aquest clixé. Com ha mostrat Richard Saage, els partidaris d’aquesta llegenda minimitzen sistemàticament les limitacions del context i les circumstàncies de l’acció política —o les consideren directament ideologia— que el propi Bauer va analitzar detalladament. Ningú va criticar més punyentment, i amb més claredat, els errors tàctics i estratègics de la socialdemocràcia austríaca que el propi Bauer, i ningú els ha reconegut més públicament. Bauer era un socialista democràtic i un marxista clàssic, no era cap Lenin. Va ser un polític responsable, que no estava disposat a sacrificar a centenars de milers de vides, o fins i tot milions, a l’altar de la «revolució» o el «socialisme».

Qui vulgui conèixer a Bauer per complet deuria de llegir el seu penúltim llibre, Entre dues guerres, escrit el 1935 a l’exili i publicat a l’any següent a Bratislava, un llibre que va convertir-se en el seu llegat per a la Internacional Socialista[xiii]. Bauer el va escriure a corre cuita perquè creia que no seria capaç d’acabar la seva major obra, l’anàlisi sistemàtic del capitalisme de postguerra i les seves crisis. Comença amb una anàlisi de les grans crisis de l’economia mundial capitalista, en realitat un resum de les anàlisis de les crisis esmentat abans. Les conseqüències polítiques i socials d’aquesta crisi, la «crisi de la democràcia» i la «crisi del socialisme» en tots els països capitalistes desenvolupats, culminen en la victòria del feixisme. Com continuar a partir aquí? Després d’aquesta derrota, hi ha encara un futur per a la democràcia, per al moviment socialista? Bauer veu aproximar-se la fi de la Segona Guerra Mundial, però desconeixia el seu desenllaç. La seva esperança la diposità en un «socialisme integral».

Tota la seva vida Bauer lluità per la unitat del partit, dels sindicats i del moviment obrer. Després de la catàstrofe esperava que se superés la desastrosa divisió al moviment socialista. La seva proposta fou la d’un «socialisme integral», una trobada dels dos extrems: una radicalització de la socialdemocràcia en la seva lluita contra les dictadures feixistes i una democratització de la Unió Soviètica. Però l’esperança de Bauer quedà enterrada amb el fracàs de l’intent de Gorbatxov d’una reforma des de dalt (com Bauer havia previst). Aquesta fórmula, lligada a la seva època, també pot llegir-se d’una altra manera. El socialisme integral seria l’intent de reunir a les corrents del moviment obrer  internacional políticament (no necessàriament a una mateixa organització) en el sentit de la «via democràtica» al «socialisme democràtic» per la qual Bauer sempre va lluitar, en l’esperit de la Unió de Partits Socialistes per l’Acció Internacional (UPSAI), de la qual va ser, durant alguns anys, el principal cap i la principal veu[xiv].

Traducció d’Àngel Ferrero
Foto de portada: Wikipedia

NOTES

[i] Així ho relata Albert O. Hirschman, que va assistir a la conferència d’Otto Bauer. Una experiència que l’influiria decisivament en la seva llarga trajectòria personal. Uns 50 anys després encara es mostrava profundament impressionat per la conferència de Bauer. Per primera vegada copsà què era la teoria socialista, l’anàlisi marxista i l’economia política, per primer cop va trobar-se amb un intel·lectual marxista i dirigent polític el carisma i alçada intel·lectual del qual impressionava a aquell amb qui es trobava. (vegi’s Jeremy Adelman, Worldly Philospher. The Odyssey of Albert O. Hirschman, Princeton — Oxford: Princeton University Press 2013, p. 66 i següents).

[ii] Per a la influència d’Otto Bauer i els austromarxistes a la socialdemocràcia alemanya, veieu Franz Walter/Michael Scholing/Gerd Storm, Die Bedeutung Otto Bauers für die deutsche Sozialdemokratie, a Detlev Albers, Horst Heimann i Richard Saage (Eds.), Otto Bauer: Theorie und Politik, Berlín, 1985.

[iii] El títol complet és Kapitalismus und Sozialismus nach dem Weltkrieg. Erster Band:  Rationalisierung — Fehlrationalisierung, el text del llibre pot trobar-se reimprès a Otto Bauer Werkausgabe, vol. 3, Viena, 1976, pp. 719 — 914.

[iv] L’any 1968 van publicar-se els seus discursos al parlament amb el títol Zum Wort gemeldet: Otto Bauer (Pren la paraula Otto Bauer), editats i prologats per Heinz Fischer,  l‘aleshores president de la República d‘Àustria.

[v] Pel que fa a leninistes, trotskistes i estalinistes de tota mena, el seu odi cap a l‘austromarxisme en general i contra Otto Bauer en especial es manté fins al dia d‘avui.

[vi] És l’únic dels molts llibres d’Otto Bauer que va ser traduït, encara que molt tard, a molts altres idiomes (anglès, francès, espanyol, italià). Kautsky i Bauer van discutir-se amablement, però sense dubte van discutir-se sobre el significat correcte de la nació a Die Neue Zeit. Cap dels comentaris ‘marxistes’ posteriors sobre la qüestió, tots ells escrits polèmics contra Bauer, arriba ni rudimentàriament al nivell analític i força d’estil d’aquest Bauer primerenc. Lenin, Trotsky, Stalin i d’altres van apropiar-se amb el seu (per dir-ho amb paraules de Marx) «interès brutal» dels conceptes de major ús polític d’immediat per portar-los, amb controvèrsia, a la conclusió del «dret de les nacions a la seva autodeterminació», en concret al dret a la formació d’un Estat propi.

[vii] Tots els textos aquí mencionats es troben a l’edició en nou volums de les obres completes d’Otto Bauer. En aquesta enumeració falta una altra obra mestra d’Otto Bauer, la seva presentació i anàlisi gairebé acabada de la crisi econòmica del 1929 al 1933, escrita entre el 1932 i el 1934. El manuscrit s’ha conservat i serà publicat properament a l’editorial VSA.

[viii] Bauer havia presentat amb La inflació del 1910 la primera anàlisi de la inflació internacional en l‘època de l‘estàndard or i amb ell va obrir el primer gran debat sobre la teoria de l‘or entre els marxistes. La seva crítica a Luxemburg del 1913 va tenir una important influència després d’un llarg article sobre la teoria d‘acumulació de Marx i la crítica a Luxemburg que va publicar-se a Die Neue Zeit. Fins al dia d‘avui aquest text es considera un treball pioner, un dels primers exemples del tractament amb models d‘un problema central de qualsevol anàlisi macroeconòmica.

[ix] Les queixes habituals de que Karl Marx (o qualsevol altre) no van llegar-nos «cap teoria de l’Estat» (o cap teoria d’això o d’allò) és una brolleria acadèmica que darrerament ha esdevingut una mala costum, i certament enutjosa.

[x] Veieu Detlev Albers, Versuch über Bauer und Gramsci, Hamburg, 1983.

[xi] Van haver-hi ben bé noms comparables a la socialdemocràcia russa, sobretot el genial Alexander Bogdanov, que com Bauer, fou un talent multidisciplinar: economista polític, polític i investigador de les ciències naturals (mèdiques) tot alhora. Lenin va combatre enèrgicament aquest rival. El seu pamflet esporuguidor Materialisme i empiriocriticisme, que els leninistes segueixen considerant fins el dia d‘avui com a filosofia marxista, és un atac directe contra Bogdanov, qui, amablement però contundent, va redactar una resposta destructiva a Vely i nauka (la veritat i la ciència), que no es va traduir mai i fins al dia d‘avui és conegut només per uns pocs especialistes. Per als qui llegien rus, ja el 1910 sabien que Lenin era lluny de ser un teòric.

[xii] Veieu Ernst Hanisch, Der grosse Illusionist. Otto Bauer (1881 — 1938), Viena — Colònia — Weimar, 2011.

[xiii] Des d‘aleshores el llibre no es va tornar a reeditar. Al quart volum de les obres completes d‘Otto Bauer es troba reimprès. Hi ha una traducció italiana de l’any 1979. La primera versió anglesa d’aquest clàssic del socialisme internacional ha estat publicada recentment, en una edició de John E. King i Michael R. Krätke.

[xiv] Els intents d‘alguns dels pioners intel·lectuals del SPD de sortir al pas del «socialisme democràtic» amb una «democràcia social» no haguessin impressionat gaire a un home com Bauer. En darrera instància, la diferenciació analítica entre democràcia política, econòmica i social, així com els fonaments de les seves relacions, procedeix dels propis austromarxistes.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Michael R. Krätke ha estat professor d’economia política a les universitats d’Amsterdam i Lancaster. És membre del consell científic de la Fundació Rosa Luxemburg i Attac Deutschland, així com assessor de la nova edició crítica de les Obres Completes de Marx i Engels (MEGA-2) i membre del consell editorial de la revista Sin Permiso. El seu darrer llibre, Friedrich Engels o cómo un ‘cotton lord’ inventó el marxismo, sortirà aviat a l’editorial Bellaterra.

Comentaris

Otto Bauer i el ‘socialisme integral’

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.