Onze tesis sobre Veneçuela

La política dels EUA respecte de Veneçuela no és motivada per un neguit humanitari per la democràcia o els drets humans. I la seva intervenció arrogant agreuja encara més la crisi humanitària del país.

Onze tesis sobre Veneçuela

Onze tesis sobre Veneçuela

.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La política dels EUA respecte de Veneçuela no és motivada per un neguit humanitari per la democràcia o els drets humans. I la seva intervenció arrogant agreuja encara més la crisi humanitària del país.
.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

1

Veneçuela travessa una profunda crisi humanitària. Qualsevol intent de negar-ho és abominable per tal com ignora el sofriment massiu del poble veneçolà.

2

La crisi ha causat de tot excepte esborrar els innegables i impressionants avenços socials aconseguits entre 2003 i 2013, quan Veneçuela veié reduccions massives de pobresa i desigualtat i millorà dràsticament el nivell de vida. La crisi també ha erosionat severament els igualment impressionants i innegables avenços polítics del chavisme, com ara l’apoderament significatiu (encara que desigual) de franges de la societat exclosos anteriorment de la política. Hauríem de reconèixer aquestes pèrdues sense rendir-nos al relat que proclama que el chavisme estava condemnat a fracassar des del principi. Aquest relat s’ha de refusar no només perquè és fals, sinó també perquè forma part d’un projecte reaccionari més ampli de demonitzar el chavisme i el projecte d’esquerres de construir un món millor. També hem de rebutjar el relat que el chavisme és “mort”. Tot i estar seriosament abonyegat, els moviments populars que eren el cor batent del chavisme no han desaparegut: aquests moviments continuen lluitant i seran de vital importància a l’hora de determinar el futur de Veneçuela.

Font: Flickr – David Hernández

3

Els orígens de la crisi són complexos i comprenen una mescla de factors de llarg, mitjà i curt termini, incloent-hi: la dependència secular del petroli de Veneçuela, que és, al seu torn, un llegat de l’ordre capitalista mundial i la posició perifèrica de Veneçuela dins d’aquest ordre; mesures governamentals defectuoses, relacionades en particular amb la política monetària, que han fomentat una corrupció que s’estima que sobrepassa els centenars de milers de milions de dòlars; la repressió governamental de la protesta pacífica i la dissidència enmig d’un gir més ampli de la democràcia política cap al mandat autoritari; accions d’oposició com ara l’acaparament especulatiu de béns, l’assassinat de civils i personal del govern, i el dany intencionat a infraestructures públiques i recursos, incloent-hi instal·lacions mèdiques i menjar emmagatzemat; les accions del govern dels EUA, incloent-hi suport obert i encobert als sectors més violents de l’oposició, i els efectes directes i indirectes de les sancions, que des de 2015 com a mínim han privat el govern de fons significatius, principalment denegant-li l’accés als mercats internacionals de crèdit.

Les accions recents dels Estats Units (…) s’han de veure ara com la principal causa immediata de la situació extremament alarmant que afronten milions de veneçolans. tweet

4

Les accions recents dels Estats Units –en particular les sancions imposades l’agost de 2017 i el gener de 2019- han exacerbat severament la crisi i s’han de veure ara com la principal causa immediata de la situació extremament alarmant que afronten milions de veneçolans. Un report recent estima que les sancions d’agost de 2017 causaren 40.000 morts addicionals a Veneçuela fins a finals de 2018. Tot i que aquesta xifra és impossible de comprovar, i tant pot ser massa alta com massa baixa, és alhora il·lògic i abominable de negar que les sancions dels EUA han causat un increment enorme del sofriment a Veneçuela.

5

La política dels EUA envers Veneçuela no ve motivada per una preocupació per la democràcia, els drets humans o l’humanitarisme. Washington ha sostingut durant molt de temps règims amb un historial polític i de drets humans que sovint són força pitjor que els de l’administració de Maduro, incloent-hi Aràbia Saudita, Colòmbia (on ser un organitzador sovint és una sentència de mort), el Brasil, Hondures i Haití. Bastants d’aquestes països han convocat recentment unes eleccions profundament defectuoses o obertament fraudulentes que han estat tanmateix reconegudes pels Estats Units. La manca de preocupació real de Washington pel patiment dels veneçolans també és palmària: com interpretar sinó la bona disposició dels oficials de Trump de bromejar sobre l’efecte debilitant de les sancions comparant-les, per exemple, amb l’engrapada mortal de Darth Vader? O bé tingueu en compte la recent decisió dels EUA de suspendre tots els vols a Veneçuela, cosa que fins i tot el New York Times apunta que amb tota probabilitat aprofundirà significativament el nivell ja catastròfic de patiment humà.

Font: Flickr – Joka Madruga

6

A part d’immoral, il·legal i hipòcrita, el suport obert dels EUA al canvi de règim ha estat extremadament inefectiu. Tot i gairebé quatre mesos d’agressió sense parar dels EUA, Maduro continua al càrrec, amb un suport aparentment sòlid dels escalafons superiors de l’exèrcit i l’estat. Les accions dels EUA també semblen haver solidificat el favor de Maduro entre els sectors populars de Veneçuela: segons els militants de base chavistes hi hagué una mobilització creixent entre el sector popular contra Maduro a principis de gener del 2019, però des de l’autoproclamació com a president de Juan Guaidó el 23 de gener, els líders de base chavistes han fet pinya amb Maduro tot i les seves crítiques ferotges cap a (i fins i tot a disgust pel) seu lideratge.

Els EUA han sabotejat repetidament els intents per a resoldre la crisi de Veneçuela de manera pacífica a través de negociacions entre el govern i l’oposició. tweet

7

Els EUA han sabotejat repetidament els intents per a resoldre la crisi de Veneçuela de manera pacífica a través de negociacions entre el govern i l’oposició. Fent això, Washington ha incrementat les possibilitats que la crisi es resolgui a través de la violència.

8

Les accions de Juan Guaidó han convertit la situació de Veneçuela en més perillosa de diverses maneres: incrementant la probabilitat d’una acció militar dels EUA, la qual ell ha reclamat obertament; soscavant sectors moderats de l’oposició més oberts a les negociacions i al diàleg; casant l’oposició amb els EUA, cosa que redueix la possibilitat que l’oposició perfili mesures positives per tal de revertir la crisi de Veneçuela i apel·li més directament a sectors populars crítics amb Maduro però cautelosos amb l’oposició i els EUA; no condemnant el perillós esperit de venjança dels seus partidaris més propers, com ara el seu “ambaixador als EUA” Carlos Vecchio, el qual proclamà que tallava l’electricitat a l’ambaixada de Veneçuela a Washington D.C. per tal de donar als activistes del “Col·lectiu de Protecció de l’Ambaixada” “una tast de l’experiència de viure a Veneçuela”; i no condemnant la pèssima violència recent de l’oposició, com ara el saqueig i incendi de “la seu de la Comuna Indio Caricuao al sud-oest de Caracas”, que tingué lloc la vigília de l’intent del cop desesperat i còmicament inefectiu de Guaidó del 30 d’abril.

Guaidó amb Mike Pence. Font: Wikipedia

9

La popularitat de Juan Guaidó a dins de Veneçuela sembla haver caigut, encara que l’evidència disponible apunta que continua sent popular i gaudeix d’un cert suport del sector popular. Per a alguns, i en particular per aquells dels sectors populars, el suport a Guaidó probablement es relaciona més amb el seu estatus d’opositor més prominent de Maduro que no pas amb un suport a les polítiques d’extrema dreta i pro-mercat de Guaidó.

10

La persones raonables poden discrepar sobre l’avinentesa i eficàcia tàctica de criticar (o donar suport) obertament a Maduro, però no hi hauria d’haver debat sobre la necessitat urgent dels que són als EUA d’oposar-se a les sancions i amenaces de guerra en totes i cadascuna de les formes, incloent-hi: pressionant representants i senadors perquè donin suport o copromoguin la proposició de llei HR 1004 i la Resolució Conjunta S.J. Res. 11 del Senat, la Llei prohibint l’acció militar no-autoritzada a Veneçuela; pressionant els Demòcrates progressistes perquè adoptin una postura més ferma contra l’intervencionisme dels EUA; empènyer contra els esforços de Guaidó i els seus associats per a minar les esperances en les negociacions fent-se càrrec il·legalment de la representació diplomàtica; i manifestant-se i implicant-se en altres accions de protesta per tal d’oposar-se a la guerra i les sancions dels EUA.

La Revolució Bolivariana comprèn un bon conjunt de lliçons positives i negatives de què i què no hauria de fer l’Esquerra. tweet

11

Els intents de tancar el debat pendent sobre Veneçuela o fer del suport (o l’oposició) a Maduro una prova de foc per a oposar-se a l’intervencionisme dels EUA haurien d’evitar-se per tres raons. Primer, per principis. L’Esquerra ha de sostenir el debat obert i el respecte per les diferències d’opinió. Segon, per raons substantives. La Revolució Bolivariana comprèn un bon conjunt de lliçons positives i negatives de què i què no hauria de fer l’Esquerra. Algunes d’aquestes lliçons són evidents: les polítiques que redueixin la pobresa i la desigualtat i apoderar la majoria poden ser molt populars políticament i s’hi hauria de donar suport; els poderosos interessos domèstics i estrangers s’hi oposaran, i l’Esquerra ha de pensar com afrontar-ho. Unes altres lliçons no són tan evidents: com evitem els errors que han turmentat les revolucions passades, incloent-hi polítiques econòmiques disfuncionals, un allunyament de les bases, el poder popular, i burocràcia i corrupció al si de l’Estat? I com fem això mentre també ens defensem de l’agressió domèstica i estrangera? Desxifrar les respostes a aquestes i altres qüestions urgents és cabdal. L’única manera de fer-ho és amb un debat honest i obert. Finalment, hi ha la qüestió de l’estratègia. Ens agradi o no, el moviment de solidaritat amb Veneçuela i el més ampli moviment antiimperialista comprenen gent i grups amb un ventall de punts de vista sobre Maduro i Veneçuela. Insistir en el fet que tothom comparteix la mateixa perspectiva és una recepta perquè el moviment continuï essent petit i irrellevant. Fer això és mala política: podem i hem d’evitar el sectarisme sense renunciar a principis fonamentals com l’igualitarisme, l’antiimperialisme, l’antiracisme, el feminisme, i un compromís comú per a construir un món inclusiu, profundament democràtic, no-capitalista i ecològicament sostenible.

Foto de portada: Flickr

Originalment publicat a Jacobin
Traducció d’Oriol Valls

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]rsimagazin.cat. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Sociòleg. Treballa sobre populisme, participació i política a la Universitat d'Albany

Comentaris

Onze tesis sobre Veneçuela

Registra't per comentar
  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris

Articles relacionats

Properament més articles disponibles de la mateixa temàtica.

El primer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa