És divendres nit, després de sopar. T’asseus al sofà, encens la televisió i apareixen, davant teu, Jordi Sánchez i Joel Joan en un bar. Tu, que has estat fan de Plats Bruts des de la més tendra infantesa, fas uns ulls com unes taronges: per fi ha arribat l’spin-off de la sèrie que tant esperàvem! Però l’alegria dura pocs minuts. T’adones de la conversa forçada, dels rostres incòmodes, del decorat artificial. És clar, es tracta de la gala dels 40 anys de TV3! No saps per què, però t’envaeix una sensació agredolça, d’estranyament, de malestar. Potser és nostàlgia? Si té raó Grafton Tanner, aquest sentiment té més a veure amb la situació fantasmal de la qual has estat espectador que amb el “Que torni Plats Bruts!” que tants cops has comentat a Twitter.

L’ordre del discurs nostàlgic

Grafton Tanner és un escriptor i acadèmic estatunidenc que ha gaudit d’una recent popularitat en els estudis culturals. Publicà el seu primer assaig sobre el vaporwave l’any 2016, encara que el seu interès per la nostàlgia s’iniciaria el 2020, amb la publicació de The Circle of the Snake, i es consolidaria en la seva obra més ambiciosa fins al moment, Les hores han perdut el rellotge (2021), traduïda l’any passat per Tigre de Paper. Ara farà uns mesos, però, aparegué el tercer integrant d’aquesta trilogia, Foreverism, un llibre on Tanner es dedica a resoldre moltes de les preguntes obertes anteriorment, i engega un procés de reconceptualització que de segur influirà profundament en el debat actual. Mai és fàcil el primer esforç per traduir nous conceptes filosòfics, i en aquest país sovint fem tard. En aquest sentit, agraeixo la diligència d’Oriol Rossell en parlar de “persemprisme” en català quan feia menys de dues setmanes que el llibre s’havia publicat al Regne Unit. Igualment, cal felicitar Tigre de Paper per traduir una obra com aquesta: poques vegades som pioners en publicar al català abans que hi hagi ja una traducció castellana o francesa.

A Persemprisme, l’autor defineix la nostàlgia com una emoció «que pot ajudar a generar i reinterpretar la memòria», i la contraposa a la ideologia moderna del progrés moral. Està clar que aquesta és una descripció amb unes implicacions polítiques concretes que l’allunyen de la seva definició original. El mot “nostàlgia” fou encunyat per primera vegada l’any 1688, quan un jove suís, Johannes Hofer, entregant la seva tesi doctoral, definí com a malaltia un fenomen que ja feia algunes dècades que preocupava els homes de lletres europeus: la proclivitat dels suïssos expatriats a caure presos d’una profunda melangia en recordar la seva terra natal, que afectava la seva imaginació i els entotsolava fins a fer perillar la seva vida.

Tanner recupera aquesta «medicalització de la nostàlgia», és a dir, aquest discurs mèdic que, barrejat posteriorment amb concepcions de l’atavisme i el darwinisme social, s’anà transformant en un nou discurs polític i social contra minories culturals i identitats no hegemòniques que emmarcava el sentiment nostàlgic com un tret primitiu a superar. L’autor anomena «discursos positivistes sobre la nostàlgia» tots aquells discursos jurídico-mèdics que la contraposaven al progrés civilitzador i condemnaven la seva inquietant habilitat per abstreure les persones de la seva temporalitat present —el temps del treball, la producció i el capital. Després de les guerres mundials, però, el discurs mèdic sobre la nostàlgia perdrà força, i el discurs positivista es convertirà ràpidament en un incòmode residu del passat, cosa que farà que la nostàlgia esdevingui una mera mercaderia de consum.

Tanmateix, Tanner no està d’acord amb una narració que tingui com a conseqüència una ideologia subjacent de “progrés” en la nostàlgia: primer com a malaltia, després com a trastorn perillós, fins a esdevenir un objecte de consum. L’autor observa en aquesta estructura el mateix objectiu del «discurs positivista»: fer-nos creure que la nostàlgia ja no és el que era abans. I no és que la nostàlgia hagi desaparegut de les nostres vides, certament, sinó que es troba actualment en lluita permanent amb un nou discurs que vol anul·lar-la: el “persemprisme”.

Persemprisme: quan trobem que res ens falta, no trobem a faltar res

Tanner anomena persemprisme un determinat discurs, dominant en la cultura i la política contemporànies, que manté el passat present perpètuament, de manera que fa la impressió que la nostra societat es troba tota l’estona mirant al passat, nostàlgica. L’autor es reapropia d’aquest terme creat per diverses webs de màrqueting digital que proposaven, fa una dècada, un «mode beta permanent» per a tota mercaderia: l’actualització constant, les converses mai acabades, els productes mai finalitzats. El persemprisme ens proporciona un passat disfressat de present; com el discurs positivista, pretén eliminar la nostàlgia, però aquest cop no des de l’estratègia disciplinària, sinó des de la il·lusió del lliure consum. Ens obliga a creure que el boom de contingut “passat” que inunda les nostres pantalles és la conseqüència del nostre desig nostàlgic quan, sospita l’autor, potser no és així. Més aviat, tot apunta a una certitud ineludible: Occident no ha arribat mai a una convivència tranquil·la amb la nostàlgia, i continua angoixat per la seva existència com en segles passats.

La preocupació no és ja preservar (només podem fer-ho amb allò mort) o restaurar (un procés que mai s’acaba): es vol “persempritzar” el món. Per a aquest objectiu se serveix de diverses estratègies: una d’elles, per exemple, és l’accessibilitat contínua, sigui a les nostres fotografies en un servei d’emmagatzematge al núvol, sigui a tot el catàleg d’una plataforma d’streaming. Una altra és la remasterització de documents audiovisuals amb IA: eliminar tota «l’estètica de la decadència», la pàtina benjaminiana —acolorir les imatges, eliminar la crepitació del so, “higienitzar” el resultat final com si hagués estat enregistrat amb les millors tècniques del nostre temps. Però hi ha veritats, com escriu Tanner, que «sols poden ser descobertes interactuant amb la idiosincràsia dels objectes»: tot mitjà es troba històricament contextualitzat, i les remasteritzacions només creen una simulació d’un passat autèntic. La neteja de tota honestedat de la transmissió crea un registre de present amb “característiques” del passat, però no un registre del passat mateix, que més que apropar-se, s’allunya.

L’excepcionalitat política i la persistència narrativa

L’estratègia de persemprisme per antonomàsia és la “narració constant”: que tota pel·lícula pugui esdevenir una franquícia, que tota sèrie pugui continuar indefinidament, en definitiva, que tot producte audiovisual pugui esdevenir “contingut”, que «es consumeix fàcilment però també s’oblida ben de pressa», per donar pas a la nova seqüela. Segons Tanner, es tracta d’imitar la infantil experiència de la infinitud, i reproduir en la ficció audiovisual la il·lusió de progrés que el sistema ja no és capaç de transmetre. Per a la indústria cultural, es tracta d’un negoci rodó: ja no existeix el risc de produir fracassos d’audiència, i el fet que una franquícia mai desaparegui d’aparadors i escenaris desperta en el públic la sensació que no cal que acabi mai, ja que mai se’n farà una de millor. Els crítics diuen que ens hem tornat nostàlgics, però ¿com sentir nostàlgia per un objecte que mai sabrem quan restarà prou finalitzat com per a suscitar-la?

Aquesta persistència modela també la subjectivitat contemporània. A la biopolítica de l’excepcionalitat permanent —que Tanner resumeix en l’expressió «No és qüestió de si o no, sinó de quan»—, se suma la subjectivitat persemprista, estar tota l’estona vigilant, mai perdre’s res, sempre millorant i adaptant-se. El món persempritzat, tot i ser cada cop més conscients de la seva finitud material, sembla estendre’s sense final, i això provoca que sigui molt cansat viure-hi; sempre queda feina per fer. L’individu nostàlgic, en el passat objecte de correcció per no haver pogut adoptar la identitat progressista que pregonava la Il·lustració, sotmès a teràpies mèdiques i mesures punitives, encara existeix en la societat persemprista. Això no obstant, és ara subjectat a una terapèutica de mercat: mitjançant el consum de passats persempritzats, és inscrit en patrons emocionals d’enyorança, i aquests passats, paradoxalment, com més eternitzats en el seu present, més inaccessibles li semblen. Ara bé, de la mateixa manera que Gilles Deleuze pregonava el pas de la societat disciplinària a la societat de control, també hem passat del disciplinament al control de la nostàlgia. Si l’objectiu nostàlgic de restaurar el passat genera treball pel sistema capitalista, llavors és permès i encoratjat. Si no és així, llavors es desitja el subjecte amnèsic, massa immers en el present per recordar el seu passat.

L’energia nostàlgica i la restauració política

Així doncs, tot aquest treball de Tanner podria semblar una disquisició cultural més sobre el capitalisme tardà. Però tota aquesta tasca teòrica té una aplicació clara: entendre de quina manera el discurs del persemprisme cultural es relaciona amb la suposada “política nostàlgica”. El renaixement de la política reaccionària en l’última dècada no és accidental: el seu catalitzador han estat poders fàctics que ens vengueren la idea d’un present perdut irremeiablement, i assenyalaren una sèrie d’elements com a culpables: la teoria queer, els immigrants del Sud global, el moviment woke, etc. Aquí rau, per tant, la importància del pensament de Tanner: ens dona eines per dubtar de la part “nostàlgica” d’aquesta política. Certament, es tracta d’una sèrie de dispositius que exploten les energies dels subjectes nostàlgics, però la seva estratègia s’assembla sospitosament al persemprisme: es tracta de donar el passat per perdut, suggerir que la teva plataforma política és la solució per restaurar-lo per sempre més i llavors posar el públic a treballar-hi, a investir-hi tota la seva energia emocional. Trump vol fer present el passat americà, així que no pretén que els seus votants el puguin trobar a faltar, perquè persempritzar el passat inhibeix tota nostàlgia.

La nostàlgia per se no és productiva: aïlla el subjecte, el deixa inoperant; el capitalisme necessita que produeixi i consumeixi. La política reaccionària mobilitza els individus per restaurar el passat, per produir, treballar i no quedar-se quiets. Però el passat és tan difícil de restaurar, i encara més de persempritzar! L’esforç i el temps malgastats es tornen llavors ràbia i frustració, ja que el present s’ha tornat invivible, ens han allunyat el passat, i el futur-passat promès no arribarà mai.

Segons Tanner, hem de començar a entendre que discursos persempristes com els de Trump volen suprimir la nostàlgia i tantes altres emocions que amenacen la reproducció de l’opressió capitalista, com ho intentaren abans metges, psiquiatres i jutges. Perquè la nostàlgia és capaç de qüestionar els discursos del progrés moral, la idea que vivim en el millor món possible. La nostàlgia és capaç de distanciar-nos de la immediatesa, de comparar expectatives, de recordar-nos promeses truncades. Tot sembla indicar, a més, que no serà fàcilment exterminada: encara que tinguem tanta accessibilitat i revitalització artificial com vulguem, no podrem mai “reviure” el passat, i la possibilitat de trobar-lo a faltar sempre continuarà oberta.

Reapropiar-nos de la nostàlgia, resistir el present

El persemprisme ha reemplaçat els antics discursos positivistes contra la nostàlgia perquè ha esdevingut una millor solució a un problema perdurable del capitalisme: com extingir l’enyor per temps passats mentre en treus benefici. El persemprisme, com exposa Tanner, té encara la missió de suprimir tota emoció que pugui amenaçar l’ordre de treballar i produir, inclosa la tasca de mantenir viu el passat en el present. Quan res acaba, quan tot roman en el present, els sentiments associats als finals —sentiments positius com els de satisfacció o alleujament, però també tristesa, dol i nostàlgia— muten cap a la ira i la desesperança. La trampa del discurs persemprista és que promet alleujar aquests sentiments al mateix temps que en produeix de més violents encara.

L’americà aconsegueix ara desenvolupar la temptativa oberta a Les hores han perdut el rellotge: reclamar el dret a la nostra nostàlgia. Proposar que potser és massa el que s’atribueix a la “nostàlgia”, i que l’autèntica nostàlgia, la nostra, és molt menys freqüent. La seva proposta: aprendre a viure-la com una emoció més, no eliminar-la políticament ni intentar alleujar-la amb el consum. Potser sentir-nos nostàlgics és bo en una situació determinada, potser pot proveir d’un sentit la nostra comprensió del passat i el futur que, d’altra manera, ens perdríem.

Ara bé, per tal de reapropiar-nos de la nostàlgia, cal esdevenir quirúrgics amb el llenguatge i la crítica, destriar el blat de la nostàlgia de la palla del persemprisme. Això implica mirar aquell refregitde Plats Bruts i preguntar-nos si l’enyor pel primer cop que vam veure la sèrie serà mai superat per un spin-off, o per l’afició de tornar a mirar-la periòdicament a la nova plataforma persemprista de 3Cat. Caldrà, doncs, preguntar-nos si la nostàlgia que sentim per la sèrie és desig que es converteixi en una franquícia que ens doni més i més contingut, o anhel de restaurar la societat i la política tal com eren en el seu temps, o més aviat expressió del malestar per tot allò que aquell passat no ha acomplert.

Ara, amb l’ajuda de l’últim llibre de Tanner, traçar la línia divisòria és més fàcil: “nostàlgia” serà tota aquella experiència d’enyor profund pel passat, mentre que “persemprisme” serà tot aquell discurs que ens implora reviure el passat per tal de perpetuar el sistema capitalista i la seva promesa: que l’ara sigui per sempre, i que sempre sigui ara.

Que res canviï, i que, com escrivia Walter Benjamin, l’enemic no pari mai de vèncer.