Norma Pedemonte: «La Generalitat està avalant que els Mossos vagin predicant la seva ideologia política als jutjats»

Norma Pedemonte (Barcelona, 1993) és advocada especialitzada en la defensa d’encausats polítics i professora de dret penal a la Universitat de Barcelona. Hi conversem sobre l’actualitat repressiva a Catalunya.

Norma Pedemonte: «La Generalitat està avalant que els Mossos vagin predicant la seva ideologia política als jutjats»

Norma Pedemonte (Barcelona, 1993) és advocada especialitzada en la defensa d’encausats polítics i professora de dret penal a la Universitat de Barcelona. Hi conversem sobre l’actualitat repressiva a Catalunya.

Norma Pedemonte (Barcelona, 1993) és advocada especialitzada en la defensa d’encausats polítics, membre de l’organització antirepressiva Alerta Solidària i professora de dret penal a la Universitat de Barcelona. Hi conversem sobre l’actualitat repressiva a Catalunya.

Has defensat nombrosos joves acusats de «desordres públics», «atemptat a l’autoritat» o «lesions» en el marc de l’exercici del dret de manifestació. Quina estratègia defensiva adopteu en aquest tipus de judicis?

Depèn. Primer, de les circumstàncies en què, suposadament, s’han produït els fets, quines proves hi ha i quina voluntat tenen les persones represaliades a l’hora d’enfrontar-se a això. Per exemple, en el cas del judici als encausats d’Arran per la protesta de 2017 a la seu del PP per reivindicar el referèndum d’autodeterminació, el qual va consistir en una roda de premsa, resulta evident es tractava d’un acte polític i que de cap manera es va alterar la pau pública.

En aquest cas, el mateix PP s’ha retirat de la causa…

Aquí el PP s’ha retirat, suposem, perquè va treure molt mals resultats a les eleccions de 2019, per la pèrdua pressupostària que comporta perdre regidors. L’acusació particular té el risc que li imposin costes, i demanaven sis anys de presó per a totes les encausades, acusant-les d’un delicte de violació de domicili de persona jurídica. Ara bé, a la seu del PP, no s’hi va entrar. La protesta es va fer a la porta de la seu, penjant-hi cartells i enganxines i posant una caixa de cartró; s’exigia al Govern espanyol que posés urnes. Que el PP demanés condemnar per aquest delicte era una condemna en costes assegurada. Suposem, doncs, que es van retirar per no haver-la de pagar.

La Fiscalia demana multes per «desordres públics», que, fins on jo sé, impliquen violència sobre persones o danys materials…

Els desordres requereixen alterar la pau pública i generar alguna mena d’alteració en aquell espai, condicionar el normal funcionament de la zona, no permetre una activitat normal a les persones. P. ex., si en aquell carrer no s’hagués permès la circulació dels cotxes, vianants, si s’hagués impedit amb violència que la gent de la seu pogués sortir. Però, en aquest cas, el trànsit estava obert i no va deixar de funcionar en cap moment. La seu del PP estava oberta, va continuar oberta, l’acció va durar cinc minuts, la gent que hi havia a dins va sentir una roda de premsa a l’exterior i prou, ja que estava ple de mitjans de comunicació, i si no en van sortir va ser perquè no van voler. Si haguessin sortit, s’haurien trobat persones dempeus darrere d’una persona que feia declaracions a la premsa. No es va trencar cap vidre ni malmetre cap objecte, no hi va haver violència, i el cost de treure una enganxina és aigua i una rasqueta.

En els judicis en què les acusacions demanen l’agreujant d’haver comès els fets en el marc de manifestacions previst a l’article 557.bis.3 del Codi penal, les defenses acostumeu a demanar al jutjador que plantegi al Tribunal Constitucional (TC) una qüestió d’inconstitucionalitat sobre el precepte.

Sí. El que va fer el PP el 2015 quan va reformar el Codi penal va ser agreujar el marc punible amb aquesta circumstància. És a dir, si aquest fet punible es du a terme mitjançant una manifestació, la pena se’ns dispara d’un a sis anys. Quan es va aprovar aquesta llei orgànica, diversos partits polítics en el Congrés van presentar recursos d’inconstitucionalitat al·legant que no es podia agreujar una conducta pel fet d’estar exercint un dret fonamental. El TC, ara per ara, no s’hi ha pronunciat i, per tant, com que no és llei derogada ni declarada inconstitucional, és perfectament aplicable. Aleshores, gairebé sempre que es du a terme una conducta d’aquestes en una manifestació, incorporen aquest agreujant. El que fem en els escrits de defensa és demanar que, abans de fer el judici, el tribunal que hagi de jutjar elevi la qüestió al TC per sol·licitar-li si hauria o no d’aplicar aquest agreujant, apel·lant a la seva inconstitucionalitat pel fet d’agreujar el marc penològic per l’exercici d’un dret fonamental. El que els tribunals estan fent a la pràctica, com a mínim avui dia, és dir que no fan aquesta elevació perquè només ho farien en cas de considerar que és aplicable aquest agreujant. I, quan resolen en sentència, diuen «no he vist necessari aplicar aquest agreujant i, per tant, no elevo la qüestió».

Aquesta contradicció que una policia d’un govern que diu ser contrari a la causa general en sigui l’executora mostra de manera punyent el problema de tenir policia autonòmica sense poder judicial propi.

Quines expectatives tens pel que fa a la resolució del TC del recurs interposat pels partits?

Del TC en tinc poques expectatives, però també hem de tenir en compte que estem parlant d’un dret fonamental que s’ha protegit molt. El TC s’ha pronunciat moltes vegades sobre el dret de manifestar-se o el dret de reunió. Seria molt gros que de cop canviés tot el que ha dit fins ara i digués que, si tires una pedra en el marc d’una manifestació, sí que preval la pedra davant del dret de manifestar-se. Però podria trobar una manera de sortir-se’n una mica: dir que hi ha manifestacions que ja s’han convocat d’entrada com a mesura de protecció per a la gent que vol cometre-hi delictes. L’Audiència Provincial (AP) de Girona, a la sentència del judici a Charaf Fadlaoui i Ibrahim Afquir, deia que no elevava la qüestió al TC perquè aquest agreujant només podria ser aplicat en aquest supòsit. Aleshores, si ja s’està començant a justificar que en aquest cas sí, implícitament s’està donant la justificació perquè el TC pugui agafar-la com a pròpia. Però què entenem per aquest tipus de manifestació? Una vaga general? Perquè, en un context de vaga general, i hi ha molta jurisprudència que ho avala, és evident que hi haurà desordres públics: hi haurà talls de carrer, manifestacions… La mateixa idea de vaga general comporta una certa confrontació amb qui té el poder.

En el cas de Fadlaoui i Afquir, el tribunal va absoldre els acusats.

Igual que absolen tantes altres persones, però el que es fa a l’Estat espanyol és utilitzar la repressió, no només amb els polítics, sinó també amb la ciutadania que no té un partit polític al darrere ni ressò mediàtic. És una molt bona notícia l’absolució, però també enfada, perquè aquestes persones han estat durant un cert temps amb una petició de pena de x anys que et condiciona la vida per complet. I ja no és només en els grans tribunals, sinó que també en jutjats de primera instància s’està avalant tot aquest engranatge repressiu i estan posant de la seva part, en detenir, imposar mesures cautelars… Sembla que el sistema de justícia, tant des del punt de vista judicial com sobretot, la Fiscalia, van de la mà en una mateixa idea. L’octubre de 2019 es van viure situacions absolutament surrealistes als jutjats i un ús absolutament desproporcionat i injustificat de la presó preventiva. Com pot ser que la directriu de la Fiscalia General de l’Estat sigui qui sol·liciti presó preventiva per a tothom? Per què? Perquè són independentistes? En principi, el dret penal que tenim vigent en aquest estat no avala aquestes situacions, que són pròpies del dret penal de l’enemic.

Un altre aspecte políticament rellevant sobre l’article 557.bis.3 és que, havent interposat un recurs d’inconstitucionalitat en contra, el PSOE ara disposa de prou majoria al Congrés per resoldre el problema per via legislativa…

Igual que la llei mordassa, la derogació de la qual va ser un dels arguments de la seva campanya electoral. I la llei mordassa també és la gran estratègia repressiva. En el procediment administratiu no hi ha ni declaracions i, només que un policia posi uns fets en una acta, ja t’arriba la sanció. Això ja dóna un poder increïble a aquest cos.

ERC i Junts diuen que defensen l’amnistia, però la Conselleria d’Interior ha comparegut com a acusació particular en judicis a manifestants contra la causa general i ERC i la CUP han acceptat que això es continuï produint, ja que el preacord que han signat preveu que «només» hi compareixerà quan els agents hagin patit lesions, però no sé si això canvia gaire la situació actual, perquè costa d’imaginar com pot ser part acusadora un agent si no és com a afectat per un delicte de lesions o atemptat…

L’argument que utilitzava la Generalitat entre 2012 i 2016, quan ells encara no havien patit la repressió, era que no havien atacat un mosso, sinó el cos de Mossos d’Esquadra. Quan es va començar a qüestionar aquest fet, van fer un canvi d’argument i van dir: «només compareixem quan hi ha mossos lesionats». Evidentment, tu no pots comparèixer en representació d’un cos per un atac a una persona concreta. Si un mosso d’Esquadra vol personar-se, com qualsevol altre treballador públic, ha de recórrer als seus sindicats —si considera que té relació amb el seu àmbit laboral— o bé a un advocat o advocada extern a la Generalitat. No té gens de sentit que s’utilitzin les institucions públiques, com la Generalitat, per a aquest fi. Amb quina legitimitat o quin aval poden personar-s’hi? Encara menys quan estan fent aquest doble joc. L’acord d’ERC i la CUP no avala aquestes conductes. El que intenta la CUP aquí, amb les forces que té, és posar fi o començar a filtrar el que està passant.

Hi ha un altre tema, que és el gran descontrol de la Conselleria d’Interior. Sembla que és una conselleria com qualsevol altra, però la sensació que a mi em fa des de fora és que no està controlada, que el conseller d’Interior, sigui qui sigui, no té control efectiu del cos de Mossos d’Esquadra. Per tant, tots els acords que es prenguin de procurar que les actuacions d’Interior o dels Mossos siguin d’una determinada manera són lletra morta si no hi ha maneres de controlar de forma efectiva qui dóna les ordres, com i sota qui està la responsabilitat.

Així, doncs, limitar la personació com a acusació particular als casos en què hi ha agents lesionats, que se suposa que era un compromís que la CUP havia arrencat d’ERC, en realitat és el que ja es fa actualment?

Com a mínim va aconseguir que ERC tingués un paper firmat on posés això, és a dir, que no sigui només en un míting electoral, declaracions a mitjans, articles…

Aquest criteri de limitar la personació a quan hi ha agents lesionats, canvia gaire la quantitat de compareixences de la Generalitat com a acusació particular?

No, perquè de què estem parlant quan parlem de lesions? Una contusió al dit petit és una lesió, queda registrada com una lesió. Aleshores, si en unes imatges d’una actuació on els Mossos usen les porres, hi ha aldarulls i després aquest mosso diu que s’ha trencat un dit o ha tingut una contusió, o una contractura, qui em diu que aquesta lesió no se l’ha fet ell pegant a la ciutadania? Seria molt interessant agafar totes les causes que hi ha amb lesions a mossos i mirar de quin tipus de lesions estem parlant. Generalment no hi ha traus, no hi ha ossos trencats, no hi ha ferides causades amb objectes. Aleshores, una contusió, un mal de canell, una contractura… Em sembla increïble que amb aquest aval la Generalitat s’estigui personant. I encara que hi hagi un mosso amb un tíbia trencada; la Generalitat li pot donar la mateixa protecció que a les víctimes de qualsevol delicte: informació, assessorament i orientació. Ara: que el representi en una causa? Quin interès hi tenen, tant el mosso d’Esquadra com la Generalitat? Qui decideix quina pena se sol·licita, i amb quins paràmetres? Si es tracta de reprimir la dissidència i condicionar la mobilització popular de qualsevol reivindicació, la resposta tindrà un fonament ideològic. És per això que es denuncia la incoherència de la Generalitat quan es persona com a acusació, ja que o bé és la mateixa Generalitat que hi té interès (extrem que sovint desmenteixen), o bé és el cos de Mossos d’Esquadra. Si ens trobem en aquest últim supòsit, la Generalitat avala que els Mossos vagin predicant la seva ideologia política als jutjats.

El Govern català al·lega com a fonament per personar-se en aquestes causes la Llei d’organització dels serveis jurídics de l’Administració de la Generalitat de Catalunya (Llei 7/1996, de 5 de juliol), però l’article 9.2 diu que «l’advocat de la Generalitat pot assumir la representació i la defensa dels membres del Govern, dels alts càrrecs i dels funcionaris i empleats públics de l’Administració de la Generalitat i dels seus organismes». No diu ha de, és potestatiu, no obligatori.

És un tema de voluntat política, de cap manera hi ha una obligació que ho facin. Ara bé, els motius entre Generalitat de Catalunya, Conselleria d’Interior i cos de Mossos d’Esquadra tan sols els saben ells. La sensació que em genera és que hi ha mala maror dins del cos dels Mossos d’Esquadra i que al conseller d’Interior li costa gestionar el seu propi cos. L’ús dels serveis jurídics és si més no opac, ja que no acaben d’exposar de manera transparent quins acords hi ha que avalin o exigeixin aquestes personacions.

Com s’acobla la defensa de la unilateralitat com a via per a assolir la independència de Catalunya i dels «embats democràtics» amb la incapacitat d’esbandir-se les pressions de la dreta policial per deixar de col·laborar amb la causa general contra l’independentisme?

És una gran pregunta, que no sé si jo et puc contestar. Tenim un problema amb els cossos policials. Ara estem parlant dels Mossos, però també podem parlar de la Guàrdia Urbana o de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, que aquí no tenen tant de pes. Formalment, un cos policial hauria de tenir la mateixa imparcialitat que un jutge o un fiscal. I això, a la pràctica, no passa.

El principi d’imparcialitat que hom pressuposa a tot funcionari acostuma a ser precisament l’argument al·legat per alguns jutjadors per donar més crèdit a la versió dels policies i condemnar manifestants només a partir de les declaracions d’aquells.

Així és, tot i que de vegades abans d’entrar a sala coincidim totes al passadís del jutjat esperant per a entrar, i s’hi arriben a veure situacions surrealistes. L’engranatge de Fiscalia i poder judicial, sense la pota imprescindible dels Mossos d’Esquadra o de la Policia Nacional, té més difícil la feina. I els Mossos ho saben i juguen amb aquest poder. És habitual que diguin a la persona detinguda: «ja veuràs el que et caurà», «ara diré que aquest blau me l’has fet tu». Quan, en un judici, el jutge d’ofici veu que un mosso ha dit blanc i l’altre, negre, no només són declaracions que poden influir en la decisió del tribunal, sinó que, en funció del grau de contradicció. fins i tot es podria remetre còpia de les actuacions i deduir testimoni per un delicte de fals testimoni, perquè els mossos són allà en qualitat de testimonis i, per tant, tenen obligació de dir la veritat. Ara bé, en poques ocasions es qüestionen les actuacions de la policia.

En el cas de Marcel Vivet (encausat per suposada participació en incidents durant una manifestació contra un acte del sindicat policial d’extrema dreta Jusapol), la defensa va acusar Interior d’haver dilatat l’inici del judici perquè comencés després de les eleccions i no fer mal als interessos electorals de Junts.

Va ser així. Ho van fer de manera molt poc dissimulada. Va ser la Generalitat qui va voler ajornar el judici de manera absolutament innecessària, perquè s’acostaven les eleccions. En el cas del Marcel Vivet hi ha hagut un grup de suport, una campanya política i hi havia una visibilització d’aquest cas. En conseqüència, per a ells no tenia gens de sentit enfrontar-se a una campanya electoral en la qual la repressió era un punt estrella per a ells (dir «jo tinc represaliats») i, en aquelles mateixes dates, estar demanant presó per a una persona que s’ha mobilitzat contra l’extrema dreta.

Arran de les desorbitades peticions de presó per incidents en manifestacions contra la sentència del Tribunal Suprem (TS) sobre la causa principal del procés i on sovint la Generalitat també és part acusadora, alguns encausats han arribat a acords amb la Fiscalia, tot i no haver comès els fets de què els acusen.

En un judici hi poden haver o aparèixer diverses variables, i de cap manera es pot garantir un resultat. Això, evidentment, fa por. Hi ha gent que prefereix assumir uns fets que no ha comès, però assegurar-se que no ingressarà a presó. Ara bé, aquesta garantia tan sols es pot obtenir si s’aconsegueix reduir per sota dels dos anys (de presó) la pena, i per a fer-ho cal reduir les acusacions o bé modificar agreujants. Aleshores, què estan buscant en aquestes situacions? Condemnes, dir que, de les persones detingudes, n’hi ha hagut tantes condemnades. És un discurs polític mitjançant el sistema judicial, que hauria de ser imparcial.

Foto: Wikimedia Commons

Tornant a l’article 9.2 de la Llei 7/1996,parla de«procediments que se segueixin per actes o omissions relacionats amb l’exercici del càrrec», però han estat diversos els casos en què Interior ha posat els seus serveis jurídics a disposició d’agents acusats d’abús de llurs funcions (actuacions desproporcionades, coaccions, maltractaments, tortures…), que són accions que no deriven del càrrec.

Absolutament, i és increïble que la mateixa Generalitat tingui la posició de defensar els agents en comptes de perseguir una investigació eficient i eficaç sobre els fets denunciats. Considero que cal revisar, modificar i limitar l’abast dels serveis jurídics a disposició del cos de Mossos d’Esquadra.

Portes la defensa d’una noia, la Paula, detinguda el 18 d’octubre de 2019 durant les manifestacions de protesta per la sentència del TS que va denunciar haver patit maltractaments, fou empresonada durant quinze dies i declarà sentir-se alleujada en ser traslladada de la comissaria de la Verneda a la presó. Aquesta mena de maltractaments és pròpia de detinguts sota legislació de contrainsurgència.

Totes les persones que van ser detingudes aquell dia, fins i tot el fotoperiodista d’El País que van detenir, van relatar que a Via Laietana hi havia una situació de caos, descontrol absolut i una violència desfermada dels agents de la policia, sang a les parets i moltes persones ferides. Aquestes greus declaracions, tot i ser pròpies d’altres èpoques, malauradament no han comportat cap tipus de resposta ni investigació d’ofici. Ans al contrari.

També representes en Guillem, el menor agredit per la Policia espanyola a la Via Laietana en una de les manifestacions contra la sentència de la causa principal del procés.

Amb en Guillem tenim dues vies: va ser jutjat el 14 d’abril i estem esperant la sentència i, d’altra banda, ell va denunciar maltractaments i diversos delictes relacionats amb la integritat moral, vexacions, delictes contra els seus drets constitucionals, i ens van inadmetre la querella, amb arguments lamentables, com ara que hi havia hagut molta violència, que aquest noi va denunciar massa tard (parlem de tres setmanes o tres setmanes i mitja; una querella no es fa en dos dies), que la detenció va ser comunicada i, per tant, ell hauria pogut exposar la tortura o el maltractament que va patir al Ministeri Fiscal. Vam posar recurs a l’AP, que va ratificar la inadmissió; va dir que, com que al vídeo que havíem aportat de TV3 es veia que l’agredien en el moment de la detenció, les lesions que pugui tenir eren relacionables amb el moment de la detenció i que no calia entrar a valorar les altres lesions que tenia, si eren d’algun altre moment, tot fent cas omís de la resta de circumstàncies que relatàvem. Per tant, vam posar recurs d’empara al TC, perquè entenem que l’Estat espanyol té obligació, a través de la Convenció Europea de Drets Humans i dels compromisos que ha adquirit, d’investigar qualsevol denúncia que es pugui interposar per vulneració de la integritat moral o tortures. És una jurisprudència reiterada del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), que sempre condemna aquest estat pel fet de no garantir aquesta investigació. Ens l’ha admès a tràmit i això vol dir que el tribunal entrarà en el fons de l’assumpte i, per tant, d’aquí a ja veurem quants anys, dirà si s’han vulnerat els drets del Guillem i si, realment, era necessària aquesta investigació. Si el TC, en cinc, sis o vuit anys diu que se li han vulnerat els drets i que, per tant, no s’ha garantit una investigació eficaç i eficient, quin sentit tindrà reobrir aquest cas? Les proves que podríem haver obtingut l’octubre de 2019 no les podrem tenir. Com es podrà reparar el dany causat?

Una cosa és que els Mossos tinguin el legítim ús de la força per aturar i prevenir els delictes i una altra que, per fer-ho, sàpiguen qui forma part de cada lluita política, de quina manera, què pensa, on viu i quin és el seu entorn.

Com veus les diverses estratègies defensives desenvolupades en el principal sumari del procés a la Sala Segona del TS?

Des del punt de vista jurídic, el que més em va interessar va ser la part de les qüestions prèvies, perquè, independentment de com es plantegés la prova, era evident que no aniria bé. Fessin el que fessin, era molt difícil aconseguir una absolució de tot, perquè era un tema polític. Les qüestions prèvies em van agradar molt perquè es va confrontar el no-respecte dels drets fonamentals, tot qüestionant l’actuació de diferents tribunals i el paper del Jutjat d’Instrucció número 13 de Barcelona. Espero que aquestes qüestions prèvies siguin elevades a instàncies superiors, i que puguin comportar canvis a l’hora de dur a terme instruccions i procediments penals a l’Estat.

Aquest plantejament, però, no va ser el de totes de les defenses…

Va ser-ho de les qui ho van considerar, però, com diuen alguns dels advocats i advocades que hi actuaven, es tractava del millor i el pitjor judici de les seves vides.

Carme Forcadell ha reconegut recentment que es penedeix de no haver declarat en català al judici. Quan el judici estava a punt d’acabar, Josep Lluís Carod-Rovira va apuntar que «els catalans injustament empresonats, sobre els quals penja l’amenaça d’una sentència duríssima, han renunciat a l’ús del català, desaprofitant així la imatge emblemàtica d’un judici polític on els acusadors d’un país acusen i volen condemnar, en castellà, els acusats d’un altre país que parlen una altra llengua».

Desconec els motius de fons que els van dur a prendre aquesta decisió. Jo he utilitzat aquesta estratègia en un judici i dificulta prou fer la teva feina, i cal decidir bé quan la utilitzes. Vaig portar un guàrdia civil a judici per l’actuació de l’1 d’octubre de 2017, acusat de vulneració de la integritat moral per haver agredit manifestants. Com que venia de Sevilla, no entenia el català i, per tant, va demanar intèrpret, i jo vaig dir que no renunciaria a parlar el català i que els meus clients, tampoc. Això va fer que el judici, en comptes de durar dues o tres hores, en durés gairebé cinc, perquè utilitzaven traducció consecutiva, havíem de parar a cada frase. Això, tant en un interrogatori, a l’hora de fer conclusions, o qualsevol argumentació, dificulta la feina. Intenta exposar un tema amb una interrupció a cada frase sense perdre el fil!

Tanmateix, si es pensava que la sentència estava decidida per endavant, tenia sentit renunciar als drets lingüístics, amb la força simbòlica i política que té el fet de visibilitzar el conflicte lingüístic?

Era una bona estratègia per visibilitzar la confrontació màxima amb l’Estat. Tot i que crec que s’haurien pogut trobar altres maneres per confrontar, era un judici on s’havien de tenir en compte diverses vulneracions de drets.

Arran de la detenció de Pablo Hasél per portar-lo a la presó, s’ha tornat a qüestionar l’actuació dels Mossos com a policia judicial, com abans havia passat amb les detencions del regidor Joan Coma o la batllessa Montserrat Venturós. Aquesta contradicció que una policia d’un govern que diu ser contrari a la causa general en sigui l’executora mostra de manera punyent el problema de tenir policia autonòmica sense poder judicial propi.

Foto: wikipedia

És que no som un estat, no podem tenir poder judicial propi. La policia autonòmica està reprimint la dissidència amb l’aval del Govern autonòmic. En aquest sentit, crec que el Govern de Catalunya està fent el mateix que el Govern espanyol, intentant dissimular una mica.

Darrerament es debat sobre «model policial». Què en penses?

Una remodelació completa del model policial seria l’ideal, però, tenint en compte la dificultat que pot comportar fer un canvi de model policial, tampoc vull ser utòpica. Parlem de política i, per tant, hi ha molts interessos i conflictes en joc. Cal fer un canvi d’organigrama complet i s’han de reforçar els organismes de control. Crec que no hi ha mecanismes de control efectius i reals. Quines actuacions du a terme la policia, qui les fa, qui dóna l’ordre i amb quins requisits? La policia és l’únic cos que té l’ús legítim de la força, i donar l’ús de la força a un grup/cos que no està controlat és preocupantment perillós. Una cosa és que els Mossos tinguin el legítim ús de la força per aturar i prevenir els delictes i una altra que, per fer-ho, sàpiguen qui forma part de cada lluita política, de quina manera, què pensa, on viu i quin és el seu entorn. Això és gravíssim, perquè o hi ha una directriu de la Generalitat de saber amb noms i cognoms les persones que es mobilitzen o és el mateix cos de Mossos d’Esquadra que està prenent aquesta decisió de manera unilateral.

Foto de portada: beteve
Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Daniel Escribano és col·laborador de Catarsi i autor del llibre El conflicte lingüístic a Catalunya, el País Valencià i les illes Balears durant la Segona República (Lleonard Muntaner Editor / Obra Cultural Balear, 2020)

Comentaris

Norma Pedemonte: «La Generalitat està avalant que els Mossos vagin predicant la seva ideologia política als jutjats»

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.