Sobre l’Espanya plural i la resignifcació dels símbols

Hi ha una frase cèlebre del militar i polític andalús Antonio Alcalá Galiano: «Uno de los objetos principales que nos debemos proponer nosotros es hacer a la nación española una nación, que no lo es ni lo ha sido hasta ahora».

La va pronunciar en un discurs al Congrés espanyol el 1835 enmig d’una situació política convulsa. Feia dues dècades de la invasió francesa, que havia generat un cert sentiment nacional espanyol, però el restabliment de l’absolutisme, l’esclafada del Trienni Liberal i l’aixecament carlí (amb especial seguiment a Euskal Herria i als Països Catalans) feien evidents els problemes de cohesió nacional. També, en un sentit totalment oposat al carlisme, en aquell 1835 a Catalunya esclataven les bullangues, que posaven de manifest el sorgiment de nous actors socials i polítics, el proletariat i el republicanisme, lligats a una industrialització que només es produïa a terres catalanes i que seria fruit de més desajustaments i conflictes.

Espanya no és una excepció perquè aquest mateix procés de construcció nacional el van seguir, per exemple, França, Itàlia o Alemanya. La particularitat espanyola és el franquisme, una dictadura de quatre dècades que es va allargar fins el 1975 (i amb força continuïtats després) i que es proposava com a missió principal precisament la unitat d’Espanya i per això els seus partidaris es van autoanomenar els nacionals. Una dictadura que va portar al màxim nivell una idea del nacionalisme espanyol que ja venia del segle XIX: tot el que no era políticament monàrquic, socialment conservador, lingüísticament uniformitzador i ideològicament catòlic, tot allò era la antiespaña.

Petita història de la rojigualda o estanquera

En la construcció nacional són determinants les dinàmiques socials profundes (guerres, transformacions econòmiques, aliances i lideratges de classe, moviments culturals) però els símbols també són un element primordial per articular aquestes dinàmiques.

En el cas de la bandera, la rojigualda esdevé bandera oficial de l’Estat espanyol durant el regnat d’Isabel II. La Segona República la va canviar el 1931 per la tricolor però la victòria dels nacionals el 1939 va implicar el restabliment de la bandera monàrquica.

Quan el 1977 els postfranquistes de Suárez i companyia van legalitzar el PCE, les principals exigències van ser de caràcter simbòlic: havia d’acceptar la bandera rojigualda i renunciar a la tricolor republicana, de la mateixa manera que havia d’acceptar la monarquia, que també jugava un fort paper simbòlic de continuïtat amb el franquisme i d’unitat nacional espanyola. Potser no cal recordar-ho, però per si de cas: la monarquia la va restablir Franco, nomenant Joan Carles el seu hereu, i les últimes paraules que li va dir van ser que sobretot vetllés per la unitat d’Espanya. Un mandat que queda plasmat a l’article vuitè de la Constitució, que fa de l’exèrcit (i el Rei n’és el cap) la garantia d’aquesta unitat.

La rojigualda i la Monarquia necessitaven imposar-se per la força perquè no eren acceptades amb naturalitat. Eren clarament símbols dels vencedors de 1939 i per això generaven rebuig. A casa nostra, per exemple, a la rojigualda se la denomina estanquera perquè era la bandera que tenien de fons els rètols dels estancs, un monopoli de l’Estat que el règim solia atorgar a famílies afins.

Si no pots amb el teu enemic, uneix-t’hi

L’esquerra i el republicanisme espanyols han tingut una crisi de símbols durant totes aquestes dècades: la bandera tricolor ha sobreviscut però amb poca força, fins al punt que quan va sorgir Podemos la rebutjava com a símbol de la vella esquerra que volien deixar enrere. I la República ha estat un ideal cada cop més abstracte, mai s’ha fet cap iniciativa política seriosa en aquesta direcció i el 14 d’abril no és una data assenyalada per a pràcticament ningú.

Per la seva banda, la dreta espanyola va continuar fent servir la rojigualda i ja en el segle XXI era molt present en totes les manifestacions que es feien contra l’Estatut català, contra la negociació amb ETA, contra l’avortament o contra el matrimoni igualitari. Era la bandera oficial però no era ni neutra ni de tothom, sinó connotada amb els valors dels vencedors del 1939.

Però en l’última dècada s’han produït canvis importants en la relació entre l’esquerra i els símbols espanyols. Podemos va arribar amb el discurs de la resignificació dels símbols, en la línia dels «significants buits» de Laclau i Mouffe, i per això podem trobar, per exemple, que Pablo Iglesias pronunciés algun «Viva España». Per la seva banda, el PSOE també va passar a utilitzar més la rojigualda, en especial a partir de les eleccions espanyoles de juny del 2015 quan Pedro Sánchez va comparèixer amb una enorme pantalla projectant la bandera de fons.

La meva impressió és que l’esquerra espanyola parla de resignificació o apropiació fent de la necessitat virtut. És la cobertura teòrica d’una renúncia. Si no pots amb (els símbols) del teu enemic, uneix-t’hi. Començar a fer servir la rojigualda aviam si així deixen de considerar-los la antiespaña.

En aquest canvi hi han tingut molt a veure, també, les victòries futbolístiques espanyoles a partir del 2008, que han aconseguit estendre la bandera a sectors socials més enllà de la dreta postfranquista.

Però no deixa de ser una victòria del nacionalisme espanyol perquè la bandera continua connotada políticament. És la bandera preferida de totes les dretes espanyoles, de les liberals a les feixistes. I si fa uns anys era la bandera que dominava en les protestes anticatalanistes o antiavortament, la setmana passada vam veure que era la bandera que duien els que sortien a colpejar els marroquins que havien creuat la tanca a Ceuta.

La selecció espanyola ha estat un mitjà, sens dubte, de regeneració de l’espanyolisme, no tan sols de la bandera. No és casualitat que un càntic originat a les grades, «a por ellos», sigui el que van corejar els policies que venien a reprimir amb violència el referèndum de l’U d’octubre. Llavors van venir a recordar-nos que la unitat d’Espanya no es pot votar, que està per sobre de la voluntat de les persones. La selecció de futbol representa la mateixa idea: la seva força ve de prohibir competir internacionalment la selecció catalana i obligar tots els futbolistes, sota amenaça de sanció, a acudir a la convocatòria.

La pluralitat és totalment funcional a l’espanyolisme

En un altre exercici de fer de la necessitat virtut hi ha qui ha animat Espanya al Mundial amb la idea que hi té molt de pes el futbol català. Però tota la pluralitat que puguin arribar a representar els jugadors de la Masia no resignifica res.

El 1964 Espanya va guanyar una Eurocopa i el diari falangista Arriba ja feia bandera de la pluralitat com una de les claus de la victòria:

«con mozos nacidos en Galicia, en Andalucía, en Cataluña, en Castilla y en Vizkaya, en el ámbito de toda la geografía hispana».

L’espanyolisme vol uniformitzar lingüísticament i vol sacralitzar la unitat, però mentre quedi subordinada a aquests objectius, la pluralitat és funcional i reforça l’objectiu. Com han explicat els millors estudiosos del nacionalisme espanyol, com per exemple el gallec Xosé M. Núñez Seixas, la pluralitat territorial era exaltada fins i tot pels feixistes. L’any 1939, en ple apogeu del nacionalisme franquista, la falangista Pilar Primo de Rivera parlava en aquests termes: 

«cuando los catalanes sepan cantar canciones de Castilla; cuando en Castilla se conozcan también las sardanas y se toque el chistu; cuando del cante andaluz se entienda toda la profundidad y toda la filosofía que tiene (…); cuando las canciones de Galicia se canten en Levante; cuando se unan cincuenta o sesenta mil voces para cantar una misma canción, entonces sí que habremos conseguido la unidad entre los hombres y las tierras de España».

Ja abans, en temps del pare de Pilar, és a dir en temps del dictador Miguel Primo de Rivera, s’havien consolidat alguns canvis en el relat nacionalista perquè calia deixar enrere el sentiment de derrota de la pèrdua de Cuba i les Filipines i van optar per potenciar els elements andalusos que prèviament ja havia exaltat el romanticisme i l’orientalisme. Així ho explica Pablo Batalla:

«L’estratègia nacionalitzadora de Primo va consistir també en una andalucització de la representació nacional, consistent a presentar una imatge festiva i jovial d’Espanya enfront del patriotisme del dolor de la Generació del 98».

Espanya pot tenir moltes cares sempre que no se’n qüestioni la unitat ni l’hegemonia del castellà. Pot tenir moltes cares però té una sola creu.

Nosaltres

Acabo amb unes paraules del mestre Joan Fuster: 

«O ells renuncien al seu nacionalisme, o els altres haurem de ser nacionalistes. […] Tot nacionalisme és nacionalitis: una inflamació de ser allò que un és, en determinades reclamacions. Seria molt agradable que uns i altres deixéssim d’esgrimir la nació com una arma —sentiment o ressentiment—, i denunciéssim el joc o contrajoc de classe que s’hi amaga. […] En un instant d’eufòria arribo a suposar que tot funcionaria millor si ells […] renunciessin a ser nacionalistes, i no ens obliguessin a ser nacionalistes als altres… Una il·lusió passatgera, oi!…».

Amb sornegueria, explica l’evidència: allò que a bona part del món es viu amb normalitat, és a dir tenir una identitat nacional (i expressar-la en l’esport) i poder parlar i transmetre la llengua pròpia, per a nosaltres implica una militància política. Perquè enfront hi tenim un(s) Estat(s) que ens vol(en) negar. Una militància que, és clar, la vivim alhora amb les altres militàncies com ara la classe de la qual parla Fuster.

Per això les neutralitats no són possibles. O reforces una identitat o reforces l’altra. I per molt plural que la vulguis, l’espanyolitat es basa en subordinar, per la força, la identitat i la llengua catalanes. No hi ha resignificació possible de la unitat d’Espanya.