No va ser un accident, va ser un assassinat diu la família. No va ser un accident, va ser un assassinat, criden als actes de protesta. Fa 15 dies va morir en Xavi Cayuela Camino, tenia 19 anys i era bon noi. Va morir triturat per bobines de tela asfàltica, i la seva mort ha destapat les condicions de manca de seguretat integral en què es treballava a la fàbrica CIDAC de Cornellà. Maquinària vella, instal·lacions insalubres, jornades de més de 12 hores, manca de formació i d’equips de protecció. Li pagaven 1.000 euros.

Les bobines el van matar, però les bobines no són les culpables. Xavi era un de tants joves precaris. Havia fet de cambrer sense contracte i el van fer fora amb la pandèmia. Els treballs de merda dels joves entre 25 i 34 anys es van volatilitzar l’any passat, i la taxa d’atur juvenil a Catalunya va arribar a màxims històrics (33,97% el 2020, segons l’INE). Dupliquem la mitjana europea. A principis d’any Xavi va entrar a la fàbrica. Necessitava els diners perquè a casa seva no treballava ningú. Ningú tampoc li va explicar quins eren els riscos. «Te ponen al lado de otros compañeros a mirar cómo funciona, y luego lo haces tú». Pim-pam.

Segur que ni en va sentir parlar però dos dies abans que morís es celebrava el Dia Mundial de la Salut i la Seguretat en el Treball. Els sindicats van publicar el seus informes i, contra tota lògica, malgrat la pandèmia i els ERTEs i el confinament, l’any passat va pujar la sinistralitat i va morir més gent a la feina que l’any anterior: 89.106 accidents de treball, 100 mortals. L’informe de CCOO parla d’un augment salvatge a la indústria, un creixement del 155% de la mortalitat. El que no és cap sorpresa és que la quantitat i la gravetat dels accidents està directament relacionada amb el fet que els contractes siguin fixes o temporals. La CGT del Baix Llobregat creu, a més, que la requalificació dels terrenys on s’aixeca la fàbrica està darrere l’abandonament i les pèssimes condicions laborals. Certament resulta una anomalia al mig de la nova Cornellà, plena de nous edificis. No cal una inspecció de Treball per veure que CIDAC no és una empresa d’aquest segle: amb aquella torre amb aquelles lletres, amb aquella entrada i amb aquella web. «Frabricantes desde 1925». No diu fabricantes. Diu frabricantes. I tenen un catàleg digital i uns vídeos que fan pena. CIDAC fa olor a decadència i perill sense necessitat d’entrar-hi.

Els periodistes tendeixen a parlar de les seves feines i les dels seus amics

Xavi no és avui un mort anònim perquè a la família hi havia un sindicalista i un tiet amb twitter. Van buscar la notícia als mitjans i es van indignar: quatre línies i enlloc el seu nom, ni el de l’empresa. Twitter a la desesperada: «estoy buscando a persones de buen corazón que puedan ayudarnos a mi y a mi família difundiendo la desgracia que acabamos de vivir». I llavors, sí. 49.000 retuits després, els mitjans van fer un forat entre les notícies de botellots i van parlar del Xavi, i darrere d’ell va aparèixer la família de Víctor Nuño Salvador, un altre noi de 18 anys que va morir en circumstàncies similars a Castellar del Vallès, el novembre  passat. Dos nens. Dos nens que estaven vivint aquell moment tan especial dels primers sous, les primeres relacions, les primeres festes pagades amb els teus propis diners. Aquella sensació de llibertat, autonomia i futur. I zas. Ara d’ells només queda el record i la necessitat de les seves famílies que es faci justícia.       

I no hi ha justícia sense atenció. Perquè de teletreball hem parlat molt. Dies i hores. I dels autònoms. Els periodistes tendeixen a parlar de les seves feines i les dels seus amics. Però com que fa anys que vam decretar la mort de la classe obrera, la gent de les fàbriques ja no interessa. I la gent jove de les fàbriques encara menys. L’últim informe sobre tractament mediàtic de la joventut, del Barnils, ho confirma: notícies majoritàriament negatives, on quasi no surten els joves sense estudis superiors. De teletreball parlem massa. De quanta gent mor aixafada, asfixiada, engolida, degollada, desmembrada o mutilada a les fàbriques, massa poc.

La mani de record-protesta de dijous passat estava plena d’amics i companys del Xavi. «Va x ti bebè» es llegia a samarretes i pancartes. La classe obrera no existirà però aquells xavals de barri i classe obrera estan ben vius, tristos i enrabiats. I després de la mort del Xavi seran intuïtivament, feroçment i, a la seva manera, anticapitalistes. Com ho és tothom quan s’adona que només és carn de canó. Diu la família del Xavi que era un boig del flamenc i que no parava de cantar. Segur que va sentir moltes vegades a Camarón. Segur que li hauria agradat  «Los dos se juegan la vía», un cant de mines i penes: «Cuando van a trabajar / los dos se juegan la vía / los marineros del mar / y los mineros en la mina / sin saber si volverán. A cuestas con la sentencia / de la muerte caminamos / la llevamos con paciència / y nunca cuenta le echamos / aunque se tenga experiència». Massa experiència. Segles d’experiència en jugar-se la vida a la feina. No va ser un accident. Per en Xavi ja és tard. Ni un xaval més sacrificat. 

Foto de portada:  pxhere.com