No podem tornar a l’època daurada del capitalisme

Les dinàmiques de distribució de la renda i la desigualtat estan canviant, i únicament a pitjor. L’economista Branko Milanovic parla amb Jacobin sobre el malestar social i per què tornar a ‘l’època daurada’ del capitalisme no és una opció.

No podem tornar a l’època daurada del capitalisme

No podem tornar a l’època daurada del capitalisme

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Les dinàmiques de distribució de la renda i la desigualtat estan canviant, i únicament a pitjor. L’economista Branko Milanovic parla amb Jacobin sobre el malestar social i per què tornar a ‘l’època daurada’ del capitalisme no és una opció.

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

L’economista serbi-estatunidenc Branko Milanovic és un dels principals acadèmics mundials en matèria de desigualtat global i autor de nombrosos estudis importants sobre distribució de la renda. Antic economista al Banc Mundial, Milanovic s’ha dedicat des d’aleshores a estudiar la desigualtat des d’una perspectiva mundial, mesurant tant la desigualtat als països com entre ells.

El treball de Milanovic ha estat una guia clau per entendre algunes de les característiques principals del capitalisme contemporani, entre les quals trobem un increment de la desigualtat a Occident durant els darrers 40 anys, mentre, al mateix temps, la desigualtat mundial ha disminuït, gràcies en no poca mesura a l’ascens de les classes mitjanes a la Xina i l’Índia; i les diferents formes que el capitalisme ha adoptat des dels seus orígens, aprofundint en les seves transformacions més recents al seu darrer llibre. Milanovic també ha escrit profusament sobre l’aparició d’una nova classe dirigent a Occident que combina ingressos procedents tant del capital com dels salaris.

Encara que Milanovic en ocasions sembla suggerir que aquest retrat del capitalisme contemporani és un anatema a la noció de Marx del segle XIX de les divisions de classe, al seu darrer llibre, Capitalism, Alone, dialoga amb l’anàlisi marxista i, com apunta el títol, s’ocupa de l’especificitat del capitalisme com a sistema històric.

Milanovic va prendre’s un moment per parlar amb Pablo Pryluka per a Jacobin sobre el seu darrer llibre i els esdeveniments mundials recents.

Al vostre darrer llibre, Capitalism, Alone, heu fet un tomb respecte a la vostra obra anterior: més que centrar-vos en la desigualtat, sembleu més interessat en examinar els fonaments del propi capitalisme. Curiosament, també Thomas Piketty ha adoptat una aproximació semblant al seu darrer llibre, Capital i ideologia. Què us ha portat a passar de la desigualtat a una explicació que abasti tot el capitalisme?

Sempre vaig estar interessat de fet en els estudis empírics del capitalisme, des que era a la universitat. Algunes de les coses en les que treballo ara són essencialment coses que m’hagués realment agradat fer fa quaranta anys: per exemple, les relacions entre diferents tipus d’ingressos —capital versus treball— i com interactuen empíricament a la societat, això és una cosa que sempre m’ha interessat. Però aleshores aquesta mena de dades no eren disponibles.

Heu mencionat Thomas Piketty. Ha fet una gran contribució, que ha estat recuperar l’estudi del capital i la importància dels ingressos per capital a la distribució de la renda, que a la pràctica havia estat expurgada dels estudis sobre desigualtat de renda durant molt de temps. La idea bàsica del meu darrer llibre no és molt diferent a la seva, és realment un intent per combinar el que en ocasions s’anomena distribució de la renda factorial amb la desigualtat de renda interpersonal.

Una cosa de la que vaig començar a adonar-me treballant al meu llibre és que cada cop hi ha més llars que són el que jo anomeno ‘homoploutiques’. Amb això em refereixo que les persones amb un elevat capital i ingressos salarials generalment acaben al dalt de tot de la distribució de renda. Quan es combinen aquesta mena d’avantatges (per exemple, propietat de capital i treball) amb el que s’anomena aparellament selectiu —bàsicament quan hom es casa amb algú dels mateixos ingressos, nivell educatiu o estatus social— això porta a una transmissió intergeneracional de la desigualtat. Bàsicament el que estic descrivint és una dinàmica que impulsa la formació d’una elit capaç de sostenir-se per si mateixa. El segon capítol de Capitalism, Alone el dedico a això.

Foto: pxhere.com

La dificultat a l’hora de tractar alguns aspectes de la desigualtat és que no són per si mateixos controlables o necessàriament dolents. Per exemple, si algú es casa amb una persona d’estatus similar, no hi ha res de dolent en això. Però el fet és que quan ho fan, augmenta la possibilitat que siguin rics i transmetin aquests avantatges als seus fills, creant una mena de nova aristocràcia. I això és ja una qüestió important.

Parlant de desigualtat salarial, potser seria útil fer un pas enrere i comparar la nostra època amb la dels Estats del benestar. Quina fou la principal característica de l’anomenada era daurada del capitalisme de postguerra? Per què creieu que l’Estat del benestar fou capaç de reduir la desigualtat mentre garantia el creixement econòmic? I en quina mesura s’ha malbaratat això sota el neoliberalisme?

El tret principal que hom tendeix a emfatitzar és l’habilitat dels països europeus occidentals i els Estats Units per, com dieu, tant mantenir els elevats índexs de creixement com reduir la desigualtat de rendes. Ara bé, si plantegeu la qüestió en aquests termes, no hi ha cap dubte que totes dues afirmacions són vertaderes. Els països europeus occidentals, des del 1945 fins probablement la fi del que els francesos anomenaren Les Trente Glorieuses, tenien índexs de creixement al voltant del 4 al 5%. Això era absolutament nou, mai s’havia vist un creixement d’aquesta magnitud en el passat. En segon lloc, la desigualtat va declinar a la pràctica de manera significativa. Així que aquestes dues afirmacions, penso, són certes.

Però recomanaria certa cautela aquí a l’hora de parlar dels anys daurats de l’Estat del benestar. Vaig viure tot aquell període i no hauríem d’embellir-lo. Va tenir moltes parts difícils. Durant aquell període, França va vorejar dos cops la guerra civil, amb la crisi d’Algèria i la resistència, per no mencionar que la ultradretana Organisation Armée Secrète estava portant a terme atacs terroristes a França, incloent diversos intents d’assassinat de [Charles] De Gaulle. I hi havia moltes històries semblants a aquesta a tot el món. Si fou un període tan fabulós, per què hi havia una junta militar a Grècia, o Franco a Espanya, Salazar a Portugal, etcètera? Com és que vam tenir a la Baader-Meinhof, o a les Brigades Roges a Itàlia? Passaven moltes coses, així que deuríem tenir cura per no creure que vivíem en alguna mena d’utopia o Arcàdia durant aquella època.

Però retornant a la seva pregunta, com era d’elevat el creixement o com de reduïda la desigualtat assolida? Penso que la història principal és que, pel que fa a l’elevat creixement, hi havia un procés d’acceleració a causa dels efectes de la Segona Guerra Mundial. A molts països —Alemanya, per exemple— es destruí un volum de capital significatiu durant la guerra, però la qualificació es va mantenir, i amb ella l’habilitat d’organitzar la producció. Això volia dir que es comptava amb una enorme quantitat de capital humà i mà d’obra que havia de posar-se a treballar. I sota les condicions adequades, com les quals es trobà, va tenir l’efecte de produir creixement.

Quant a la reducció de la desigualtat, penso que el que jugà un paper va ser la consciència de la classe capitalista —o el que la gent anomena el bloc burgès de partits— que havien de tenir molta precaució o del contrari serien derrocats. La gent hauria de recordar que, per exemple, el 1947 els comunistes eren al govern a França. Eren un partit considerablement poderós, com ho eren a Bèlgica. A Itàlia el 1973, els comunistes van esdevenir el major partit del país. Però a la pràctica van empènyer els partits burgesos o dretans per ser molt més conciliadors ja que en realitat volien preservar el capitalisme contra diverses amenaces.

I aleshores, de manera semblant, hi havia una forta oposició procedent dels partits socialistes i comunistes, que estaven connectats als sindicats. A tot això se sumava el sistema fordista de producció, en el qual es podia organitzar als treballadors en el lloc de treball mateix. Essencialment, tots aquests factors van facilitar que la classe capitalista acceptés les idees associades amb la socialdemocràcia o l’Estat del benestar. Per descomptat, estic emfatitzant Alemanya, França, Itàlia, però altres processos, encara que no exactament iguals, van ocórrer als països nòrdics.

I finalment, per respondre a la seva altra pregunta, va venir al gir neoliberal. Bàsicament venia impulsat per una creixent insatisfacció amb el paper de l’Estat del benestar, en particular amb l’alentiment del creixement després de la crisi del petroli del 1973. Crec que Margaret Thatcher veritablement va copsar el sentiment del moment quan va dir: «Volem créixer més ràpid, hem de desfer-nos de totes aquestes coses que ens ho impedeixen.» Així que l’Estat del benestar, que havia estat percebut molt positivament als seixanta, va començar a ser vist com un llast per al creixement econòmic a finals dels setanta. Aquest fou un canvi dramàtic, encara que potser més dramàtic en el llenguatge que en la realitat. Si compareu la mida de l’Estat del benestar avui i aleshores, en realitat no ha canviat gaire. Ha esdevingut menys redistributiu, això és cert. Però el neoliberalisme ha estat incapaç de tombar l’Estat del benestar de la manera que afirmen haver-ho fet.

Molts afirmen també que l’Estat del benestar estava impulsat per motius polítics, en concret per apaivagar l’atractiu del socialisme. A Capitalism, Alone, argumenteu que el socialisme ha servit per fomentar el desenvolupament a les societats pobres, endarrerides i colonitzades. La Xina acostuma a ser el vostre principal exemple. Aquesta via de desenvolupament roman oberta? O la globalització ha cancel·lat aquesta possibilitat?

En relació al paper històric general o global del comunisme, el meu argument és que va ser un procés històric que la gent no anticipà, ni els qui s’hi oposaven ni fins i tot aquells que participaven en el moviment comunista. Però penso que els partits comunistes estaven molt ben situats per tenir efecte sobre dues revolucions. La primera era alliberar països de la interferència estrangera, és a dir, descolonitzar els seus països. Fins i tot un país com la Xina, que formalment no estava colonitzat, tenia impostos duaners que eren recaptats per estrangers i, essencialment, la seva política econòmica era dictada per estrangers, hi havia principi d’extraterritorialitat per als ciutadans estrangers, etcètera.

La segona revolució fou posar fi a tota una sèrie de pràctiques pseudofeudals, o quasifeudals, o fins i tot feudals, sense més. El paper dels terratinents, la pràctica de la usura, la situació miserable de les dones, l’ensenyament per al poble, i així successivament. El moviment comunista en aquests països establí les bases per a una transformació social que fou similar a la que la burgesia havia aconseguit a Occident. Per suposat, la diferència és que a Occident no van tenir moviments d’alliberació ja que eren Estats independents. Al meu llibre tracto a grans trets dotze països —la Xina, Vietnam, Algèria, Etiòpia i d’altres— on pot observar-se aquesta combinació de moviments d’independència nacional i una mena de moviment antifeudal que va combatre per eliminar els obstacles feudals al creixement. Així que penso que això és el que el moviment comunista efectivament van fer, i aleshores, sense ser-ne conscients, van posar els ciments per al desenvolupament del capitalisme indígena, com va passar a la Xina i el Vietnam. Per descomptat, la qüestió és molt més complicada que això, i al meu llibre també parlo del paper del Komintern als anys vint del segle passat, i la decisió inusual que van fer de formar aliances amb partits burgesos als països colonitzats, que no era part en realitat del manual marxista.

I pel que fa a si aquesta via roman oberta, no ho crec. I el motiu és perquè dos factors clau —el feudalisme i la colonització— han desaparegut. Ja no tenim aquestes condicions: les relacions de caire feudal encara poden existir en algun lloc als límits del món desenvolupat, però això és tot. D’altra banda, ja no tenim colònies formals i ni tan sols informals. Hi ha, és clar, països que depenen de creditors estrangers o bé organitzacions internacionals com el FMI i el Banc Mundial, però no és el mateix que una relació colonial.

Hi ha certes escoles de pensament a Amèrica Llatina, penso en particular en la teoria de la dependència, que possiblement rebutjarien el que dieu. De fet, critiqueu de la teoria de la dependència al vostre llibre i m’agradaria saber si podríeu elaborar aquesta qüestió.

Els estructuralistes llatinoamericans són un cas interessant. Naturalment, la qüestió poden respondre-la millor els qui estan més familiaritzats amb aquesta escola, però penso que el que va passar, com dic al llibre, és que van arribar tard. El que vull dir és que si haguessin arribat abans, posem per cas als anys vint del segle XX, penso que haurien evolucionat molt més a l’esquerra. Però van aparèixer als seixanta, quan hi havia ja un desencís amb l’experiment socialista i el propi sistema socialista, a causa de l’estalinisme i els enormes costos humans que clarament suportaven els pobles d’aquells països. I addicionalment, la via anticolonial que he mencionat abans —la lluita combinada contra el colonialisme i el feudalisme— no era la mateixa perquè Amèrica Llatina s’independitzà a la dècada dels vint del segle XIX. Així que no podien repetir als seixanta el que havia passat cent cinquanta anys abans.

Penso que aquesta qüestió planteja un tema separat, però relacionat. Algunes persones m’han preguntat si Turquia, per exemple, podria seguir aquesta via. I crec que la resposta és que no, perquè Turquia no va ser colonitzada. Encara que hi ha qui suggereix que quan Turquia era més feble, abans de la Primera Guerra Mundial, el país es trobava a la pràctica en una posició colonial, malgrat el fet que la pròpia Turquia era una potència colonitzadora a l’Orient Mitjà. Sota Atatürk, Turquia adoptà un moviment polític molt fort i en certa manera d’esquerres, no molt diferent al Kuomintang a la Xina.

Foto: pxhere.com

A la introducció de Capitalism, Alone, escriviu que l’èxit del capitalisme es deu en bona mesura a convèncer al món que els seus objectius de gran abast estan en consonància amb els desitjos i valors quotidians de la gent. Per què el capitalisme té tant d’èxit?

El que es necessita per a l’èxit de qualsevol sistema es que hi hagi una coincidència o concordança entre les necessitats del sistema i els valors que mantenen les persones. I això es remunta fins i tot a Plató quan parla de quatre sistemes imperfectes diferents: democràcia, tirania, oligarquia i timocràcia. El mateix val per al capitalisme: necessita el benefici, perquè sense benefici no es pot tenir creixement capitalista. Però també, a un nivell personal, ha d’inculcar un sistema de valors que posi l’adquisició de riquesa al capdavant de l’agenda, perquè només a través de l’adquisició de riquesa com a valor suprem un pot esdevenir un consumidor, un inversor o un treballador, tot s’enfoca cap a l’ampliació dels objectius del sistema.

La qüestió realment important és: per què ha tingut tant d’èxit? Aquí hi ha dues possibilitats diferents. Una opció és senzillament acceptar que el capitalisme és un sistema natural, perquè hi ha desigs humans innats de riquesa i domini. En aquesta línia de pensament, el capitalisme és el reflex més exacte de la naturalesa humana. Estic en contra d’aquest punt de vista perquè penso que el capitalisme, com qualsevol altre sistema, és un sistema històric.

Penso que el que realment ha passat és que el capitalisme ha estat capaç de concordar molt bé les nostres necessitats històriques actuals. Per descomptat, quan parlo de necessitats hem refereixo a aquelles necessitats que són socialment creades. En aquest sentit, es pot dir fins i tot que ara mateix ens sentim bastant còmodes amb el capitalisme. Però això no significa que les nostres necessitats no puguin modificar-se: hom pot imaginar-se un sistema diferent, una organització de la producció diferent, una major abundància de mercaderies, potser més temps lliure, on el treball pugui esdevenir el factor dominant de la producció, en el sentit que el treball seria escàs i el capital seria abundant.

Un dels apartats més interessants de Capitalism, Alone tracta de la connexió entre capitalisme i democràcia liberal. Aquí definiu dos tipus de capitalisme: el capitalisme meritocràtic liberal, per una banda, i el capitalisme polític, per l’altra. En què es diferencien aquestes dues versions del capitalisme?

Penso que com a resultat de la maquinària propagandística capitalista en els darrers trenta anys, la gent bàsicament identifica capitalisme amb un sistema polític liberal. Però si hom revisa l’historial dels règims capitalismes i estableix un balanç de les societats capitalistes democràtiques i les no democràtiques, probablement trobarà que des del 1815 cap endavant menys de la meitat dels països capitalistes ha estat veritablement democràtic. I en el cas de les societats capitalistes democràtiques hem de recordar l’exemple d’aquelles com els Estats Units, on el 13% de la població posseïx tot el país i —oblidem-nos del dret a vot— i la resta de la població bàsicament es tractada com a màquines.

Si feu l’exercici mental que estic descrivint, aviat us adonareu que no hi ha cap associació necessària entre capitalisme i democràcia política. Aquest vincle és una idea relativament recent, i fins i tot fins no fa molt, molts dels països que ara són democràtics no ho eren fa uns seixanta anys. Només cal pensar en totes les dictadures militars a l’Amèrica Llatina —a l’Argentina, Brasil o Xile— per no mencionar, un cop més, Portugal, Turquia, Espanya i tota una sèrie d’altres països. Considereu l’exemple d’Indonèsia, un país que era clarament capitalista, però que també era una dictadura. La qüestió és que podem continuar amb la llista d’aquesta mena de països: Tailàndia, Alemanya i el Japó abans de la Segona Guerra Mundial, estem parlant d’alguns dels majors països capitalistes, i cap d’ells era democràtic.

Podeu explicar a què us referiu quan distingiu entre capitalisme polític i capitalisme meritocràtic liberal?

Deixeu-me fer-ho en aquests termes: una de les coses que em va portar a escriure aquest llibre és que em sentia molt anti-Fukuyamista. Un cop més, començo rebutjant la idea que capitalisme i democràcia liberal tenen alguna mena de relació necessària. I en segon lloc, aleshores ha de tenir-se en compte a un país capitalista poderós com la Xina, o altres països capitalistes similars que divergeixen dels models polítics normals que amb el temps hem acabat associant amb el capitalisme. Si prenem l’exemple de la Xina contemporània, podem dir amb certa seguretat que el futur no estarà dominat per un sol model polític. En part, el món és massa complicat per ser dominat per un sol model econòmic i polític.

La qüestió que sorgeix llavors, doncs, és: en què es diferencien aquestes països? Es diferencien en que, en el reialme polític, a la Xina no hi ha una democràcia. Hi ha un sistema de partit únic i el paper de l’Estat és tan dominant que hom diria que és immune a la possibilitat de caure en mans d’interessos privats. Permeteu-me esmentar un exemple del que parlo: recentment, el que havia de ser la major OPV (oferta pública de venda) a la història del món —Jack Ma i la seva companyia, AMD— va ser cancel·lat pel govern xinès.

I en realitat encara era molt més interessant: la reunió on això va passar va ser entre Jack Ma, una de les persones més riques del món, i els funcionaris del govern xinès, que no són alts funcionaris sinó més aviat mitjans, de la comissió reguladora. Això demostra el poder de l’Estat a la Xina. Hauria estat molt més difícil fer alguna cosa així als Estats Units. Imagineu-vos que haguessin de reunir-se amb Elon Musk o algú així i que enviessin funcionaris d’aquesta categoria del Departament de Comerç a dir-li que li cal refer la seva OPV.

Una de les idees principals del vostre llibre té a veure amb com, si centrem el focus en els superrics, observem que la composició de capital i treball en aquesta classe ha canviat de manera important en els darrers trenta anys. Podeu explicar-ho, això?

Es remunta al concepte de «homoplutia» que he esmentat abans, on tenim persones a dalt de tot de la distribució de renda que són rics en termes de capital i ingressos per treball. Això és un desenvolupament nou. Permeteu-me explicar-ho així: per a qualsevol que hagi estudiat economia clàssica o s’hagi interessat de debò —fins i tot sociològicament— en el que van escriure Smith, Ricardo i Marx, sap que aquests pensadors entenien que el món estava bàsicament dividit en classes.

A Ricardo hi ha terratinents, capitalistes, treballadors, i aquestes tres classes no se superposaven a la pràctica. Això no vol dir que no hi hagués un treballador que tingués més riquesa que algú amb capital, i hi havia, és clar, diferències entre treballadors. Però parlant en termes generals, hi havia pocs capitalistes que el 1817 estiguessin prenent el lloc dels terratinents, i no havia gairebé cap treballador que, amb el seu salari, pogués prendre el dels capitalistes. Així que a la pràctica la distribució funcional de la renda determina la posició a la distribució de la renda interpersonal. Però això ha canviat amb el caràcter evolutiu del capitalisme al segle XX. Ara tenim que ben amunt de l’escala de distribució salarial hi ha persones amb salaris molt elevats. No estic parlant de persones que tenen, per exemple, paquets d’accions. Parlo de gent que tenen salaris elevats, que poden ser directors d’empresa, metges d’èxit, treballadors del sector digital, enginyers o alguna cosa semblant. D’altra banda, trobeu persones que acumulen grans salaris, i que usen aquests ingressos per estalviar i invertir, o que potser han heretat una considerable riquesa dels seus pares. Sigui com sigui, acaben tenint una voluminosa cartera d’actius que a la pràctica els proporcionen molts de diners on invertir. I aquestes mateixes persones tenen alhora una bona qualificació, que els proporciona majors ingressos salarials.

Foto: pxhere.com

Un cop més, això no té res de nou. A les dades dels EUA ho veiem que des del 1980 fins avui, si preneu el 10% de les rendes superiors, al voltant d’un terç d’aquestes persones es troben en el 10% de majors ingressos per treball i en el 10% de majors ingressos per capital. I un cop més, això no és el que passava abans. En els setanta el percentatge de persones que estaven en el desè percentil de ingressos per treball i per capital era del 15%; aquesta xifra s’ha duplicat. Aquest és el cas d’una sèrie de països. No tots ells, és clar: a l’Amèrica Llatina, a Mèxic i el Brasil, per exemple, no es troba aquesta superposició perquè són països capitalistes més estàndard, amb grans capitalistes que no treballen.

Ara bé, la qüestió interessant sobre aquestes dades és: Què passa? És a dir, què passa quan gairebé el 100% de les persones al decil superior d’ingressos per treball estan també al decil superior d’ingressos per capital. Això és, de nou, una situació totalment nova a la història. Fins a cert punt, es pot dir que es tracta d’una millora, perquè no hi ha una associació automàtica entre capital i riquesa, i entre treball i pobresa. Però per altra banda, es converteix en una societat on tots els actius estan en mans d’un grup de persones. I aquest grup de persones transmet aquests actius a la següent generació. Així que penso que esdevé una qüestió molt interessant preguntar-se si les tendències actuals no poden portar a una societat encara més segmentada i estratificada de la que tenim ara.

Recentment heu qüestionant la tendència del Premi Nobel a obviar economistes que treballen fora del canon de la teoria econòmica acceptada. Podeu explicar-nos alguna cosa de la professió i la disciplina de l’economia? Quins són els economistes que no han rebut un tracte just a l’economia establerta?

El debat s’inicià amb una piulada a Twitter, i per descomptat va anar creixent com una bola de neu. Fa poc he llegit un llibre excel·lent escrit per Avner Offer i Gabriel Söderberg, The Nobel Factor, que recorre tota la història del Premi Nobel. Llegir la història del premi és com llegir la història de les famílies riques: bàsicament comença amb crims i saquejos. El Premi Nobel —que no era originalment el Premi Nobel— el proporcionava el Banc Central de Suècia.

La idea rere el premi és que reforçaria la independència del Banc Central contra el govern socialdemòcrata. Aquesta mai va ser la idea del Premi Nobel tal i com el coneixem, aquest era bàsicament un premi de dretes que suposadament havia de reforçar aquesta posició política contra el govern. Amb el temps, el Banc Nacional Suec va donar al Comitè Nacional del Nobel permís per investir en alguns instruments financers. Per dir-ho en poques paraules, el Comitè Nacional va ser subornat.

Però deixant de banda l’origen del Premi Nobel, si us fixeu en els grans desenvolupaments, realment significatius, que estem testimoniant en els nostres dies, tot apunta un altre cop a la Xina. Després de la Revolució industrial, i fins i tot incloent el gran període d’expansió econòmica americana, mai ha existit un esdeveniment de rellevància econòmica com l’ascens de la Xina. Estem parlant de més de mil milions de persones expandint-se al ritme d’un 8% durant 40 anys. El meu argument és que mentre som testimonis d’aquest esdeveniment no tenim cap guanyador del Premi Nobel que hagi estat capaç d’entendre el que està passant. Ningú està realment estudiant la Xina d’aquesta manera.

És una mica com si, al naixement de la Revolució industrial anglesa, ignoréssiu Adam Smith mentre parlava del naixement de la societat comercial i el creixement del capitalisme i diguéssiu, bé, això no passà aquí ni allà. Això és el que passa avui en els departaments d’Economia quan es tracta de la Xina. Si a la vostra visió del món el capitalisme és el mateix que l’economia, i tota la resta no és economia, això vol dir que no penseu que sigui rellevant entendre el sistema feudal, o els sistemes romà, bizantí o grec, i, per extensió, no us importa la Xina abans del 1978. L’única cosa que us interessa és Occident en els darrers trenta o quaranta anys. Qualsevol altra cosa que pertanyi a la història de l’economia, o a diferents sistemes econòmics, és millor rebutjar-la.

Ara bé, la reducció global de la desigualtat és essencialment un producte de l’ascens d’Àsia, i no només de la Xina, sinó també de l’Índia, Indonèsia, i d’altres. Aquesta tendència és en cert sentit un mirall que reflexa el que va ocórrer durant la primera Revolució industrial, quan, no cal dir-ho, la desigualtat s’incrementà perquè Occident va enriquir-se molt més ràpidament que la resta del món i va imposar aquesta desigualtat durant el segle XIX. Ara, amb l’ascens d’Àsia, tenim gairebé un negatiu fotogràfic d’aquells esdeveniments mundials: tota una regió que va començar amb nivells d’ingressos molt baixos i que, mentre esdevé més rica, redueix la desigualtat global.

M’agradaria seguir plantejant una qüestió política. Hem vist una polarització cada cop més gran en els darrers anys a molts països occidentals: amb les armilles grogues a França, Donald Trump als Estats Units i Jair Bolsonaro al Brasil; i a l’esquerra: amb l’ascens de Bernie Sanders i Podemos, l’aixecament social als països andins, especialment a l’Equador i Xile. Com dieu, el món és menys desigual globalment, però alhora afegiu que cada cop és més desigual a Occident. Quina és la relació entre l’augment de la desigualtat a Occident i la polarització política?

Hi ha pocs dubtes que l’augment de la desigualtat, i certament l’estancament dels ingressos de les classes mitjanes, estan relacionades amb aquesta polarització. Ho hem vist de manera molt clara a les darreres eleccions als EUA: la gent rebutjava Trump, però va guanyar més de 70 milions de vots, que no és poca cosa. I quan mireu d’on provenen els vots, provenen de gent desafecta, molts dels quals descontents per veure com un 1% del 10% de les rendes més elevades cada cop és més ric.

Com he escrit abans a diversos llocs, aquest és un procés de ‘desarticulació’ que avança. El que veiem és que en països com França —on es va començar a escriure sobre el fenomen de la desarticulació als setanta— hi ha una elit que està molt ben integrada a la globalització i a la que realment no li importa gaire el Hinterland. Tal i com jo ho veig, passa una cosa semblant als Estats Units: s’ha convertit en una lluita entre la classe dirigent i el Hinterland.

Foto: pxhere.com

Penso que aquesta polarització és el resultat d’una major desigualtat, la globalització i la manca d’interès de l’elit pel que passa a la classe mitjana. Les solucions no són, per desgràcia, òbvies, però penso que hi ha algunes polítiques que l’esquerra pot impulsar en un esforç per no seguir perdent terreny a la dreta i a les tendències plutocràtiques dels Trumps d’aquest món.

Això ens porta a la meva propera pregunta, que és sobre la globalització i les sobiranies fragmentades. Heu afirmat que més que intentar tornar als anys daurats de l’era Bretton Woods, que en comptes d’això l’esquerra hauria de treballar per formar un nou internacionalisme que proporcioni una resposta efectiva a la globalització. Penseu que això és possible? El que vull dir és, més enllà de la retòrica de la solidaritat internacional, quin és el concepte de sobirania subjacent a la vostra tesi?

Aquesta és, potser, la gran qüestió, i no penso que pugui fer-li plena justícia. Començaria responent-vos de manera negativa: crec que aquests sospirs per l’era daurada del capitalisme o Les Trente Glorieuses és completament equivocada, perquè les condicions són completament diferents avui. Penso que és suficient clar per a tothom que aquest període no pot simplement conjurar-se perquè torni a ser. Però malgrat tot, trobem gent a l’esquerra que està a favor de limitar la immigració o intentar restringir la sortida de fluxos de capital, dues coses difícils perquè impliquen retrocedir en el procés de globalització, la qual cosa tindria com a efecte una reducció dels ingressos mundials. Penso que aquestes mesures reaccionàries són perjudicials i necessitem guardar-nos de certs impulsos anti-internacionalistes.

Penso que la dificultat bàsica aquí és que l’esquerra ha estat molt còmoda, per motius històrics, a l’hora de treballar dintre dels paràmetres de l’Estat nacional mentre proclamava una mena de solidaritat retòrica amb altres pobles. Però ara tenim un problema en el qual la gent pobre vol desplaçar-se a les nacions amb un Estat del benestar existent, i, fent-ho, soscava potencialment la posició dels treballadors nadius.

Aquí hi ha, per tant, un conflicte real: a qui representar i com reconciliar aquestes dues coses? Una de les qüestions del meu darrer llibre és com abordar la qüestió de la immigració. Suggereixo que intentem trobar alguna mena de solució intermèdia: permetre als immigrants estrangers entrar al país, però sense proporcionar-los una via ràpida a la ciutadania. Això reduiria l’oposició de la dreta als treballadors immigrants, perquè veurien la seva entrada com una mesura temporal. Hauríem de començar a considerar diferents opcions amb la immigració, el que en ocasions s’anomena «formes graduals de ciutadania», que bàsicament significa tenir diferents capes de ciutadania.

Més enllà d’això, tinc una sèrie de recomanacions que faig al final del meu llibre: hem de fraccionar la propietat capitalista, i això no pot fer-se en un sol dia. El que jo defenso és que podríem adoptar molts dels mateixos avantatges que ara gaudeixen els propietaris de grans actius i donar-los a aquells amb actius molts més modestos. Això passaria per deduccions fiscals o impostos més baixos per als petits inversors, o plans d’accions per als empleats, que podrien estar vinculats a impostos a l’empresa més baixos a canvi que més treballadors participin en l’accionariat de l’empresa.

Una segona part de la meva proposta té a veure amb l’eliminació de l’ensenyament extremadament car, que únicament serveix per mantenir i reproduir la desigualtat social. Això pot assolir-se donant molts més diners a les escoles públiques i establint impostos a les institucions privades i els seus fons. Finalment, les demandes clàssiques del món del treball: augmentar el salari mínim, com s’ha fet ja a molts municipis i ciutats dels Estats Units, reforçant els drets dels treballadors, incloent-hi els drets sindicals, etcètera. Aquestes són mesures que, penso, també serien atractives per a la classe mitjana.

Encara hi haurien alguns problemes: continuaria la deslocalització perquè fins i tot avui les forces de la globalització són molt poderoses. Si poden contractar a algú a Laos per una desena part del salari als Estats Units, això seguirà sent un problema. Però el que vull dir és que podem començar a treballar per millorar les vides de les generacions futures. Per a la generació actual que va fent-se gran, podem començar a proporcionar una seguretat social i sanitat com cal perquè puguin permetre’s viure vides que mereixin la pena viure’s. I aleshores els seus fills no tindran el risc de formar part d’una mena de creixent classe subalterna, com passa als Estats Units. Aquest, crec jo, és el veritable perill al que ens enfrontem, que en el futur tindrem tres generacions de persones sense una educació suficient, sense un treball fixe, i així successivament.

Heu comentat que la globalització segueix tan forta com sempre. Hi ha qui sosté que a l’era del coronavirus estem veient un replegament de les economies integrades globals i les cadenes de valor.

No estic d’acord. Molts estan afirmant que la pandèmia significarà un replegament total de les cadenes de valor globals. Per descomptat, hem de revisar la nostra comprensió del món una mica, perquè el model actual no es capaç de suportar la mena de shocks externs al sistema que el coronavirus suposa. Però hem de ser curosos. Fins i tot si parem atenció al conflicte entre la Xina i els Estats Units, la inversió a la Xina ha estat més alta que abans de la pandèmia. El motiu, és clar, és que la Xina s’ha recuperat molt més ràpid que tota la resta.

Però penso que les forces motores de la globalització són tan poderoses que no poden simplement desfer-se d’un dia per l’altre. Mentre hi hagi diferències descomunals entre els salaris dels països occidentals rics i els d’Àsia o Àfrica, les forces del capitalisme donaran suport a la globalització. L’única cosa que podria desfer aquesta tendència seria una convergència global dels salaris en la qual l’avantatge del treball deslocalitzat barat desaparegués. Però passarà molt de temps fins que això ocorri.

Article publicat originalment a Jacobin
Traducció d’Àngel Ferrero
Foto de portada: pxhere.com
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Comentaris

No podem tornar a l’època daurada del capitalisme

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.