No per un fi per a la psicologia marxista, sinó per un principi

La psicologia marxista, tot i les dificultats a les que s’ha enfrontat, representa una forma de repensar una disciplina que ha sigut acusada de complicitat amb el sentit comú de la classe dominant.

No per un fi per a la psicologia marxista, sinó per un principi

La psicologia marxista, tot i les dificultats a les que s’ha enfrontat, representa una forma de repensar una disciplina que ha sigut acusada de complicitat amb el sentit comú de la classe dominant.

Sovint costa dibuixar horitzons que ens portin a pensar més enllà del nostre horitzó capitalista que sembla inquebrantable. Tot i això, a vegades és possible imaginar futur amb les lletres de tinta seca i desgastada del passat. A dia d’avui és més important que mai recuperar alternatives, una espurna d’esperança a través de la lluerna de la història. La psicologia marxista –en concret, la aquí presentada pertany a la Unió Soviètica–, tot i les dificultats a les que s’ha vist enfrontada, com un materialisme mecanicista i on es troba a faltar la dialèctica predominant a la URSS, representa aquesta forma de repensar una disciplina que ha sigut acusada de complicitat amb el sentit comú de la classe dominant –a través de la psicologització , per exemple–. Molts marxistes assumim allò que deia Rosa: quan algú parla de moral, ciència i democràcia de forma general pot cometre el risc de parlar de la moral, la ciència i la democràcia de la classe dominant (Luxemburg, 2015).

Oposició a la psicologia idealista

Dur a terme, com deia Marx, la crítica despietada contra tota cosa existent comporta la identificació del corc a les estructures del capital. A vegades hem d’assumir que són aquells blocs de pedra impertèrrits i fins i tot imperceptibles, per enormes que se’ns mostren, on el capital clava millor les seves urpes, això és el normal, el natural i l’acceptable com a enemics de tot el que és veritablement bo. La psicologia marxista dels primers anys de l’URSS es construeix en oposició a allò que es considera com a ciència del subjecte natural i que conceben com una psicologia idealista. Prenent la crítica que fa Rubinstein a la psicologia més enllà de les fronteres de l’URSS –encara que també mordaç de portes endins, seria injust presentar tota la psicologia com una argamassa indistingible– ell enarbora l’existència objectiva d’allò psíquic en oposició a la psicologia introspectiva, aquella que peca de trobar-se en als límits de l’idealisme, que crea una separació artificial d’un món intern i que relegava el seu objecte a aquest, també en oposició del conductisme al qual assenyala un mecanicisme absolut reduint el món a allò extern i observable (Rubinstein, 2017).

Front al dualisme de l’època, Rubinstein assumeix la unitat del que és intern (psicològic) i del que és extern (realitat). I, tot i que hi ha un procés d’amnèsia col·lectiva davant aquests descobriments que segueix el fil infecte de l’època neoliberal, per a Rubinstein el psicològic és una construcció que es desenvolupa de forma sociohistòrica, la consciència individual és impossible de dilucidar sense valorar l’activitat i el context social, sense excloure el treball, concebut de la forma en què el concep Engels com a procés de transformació de la naturalesa en tant que aquesta es dona en el subjecte i en l’objecte (Rubinstein, 2017).

No obstant això, no podem criticar per complet la psicologia occidental sense entrar a debatre aquella que es troba dins de les cases burgeses, aquella que converteix la llar en una tragèdia on el teu pare i la teva mare passaran de ser botiguers petit-burgesos a ser els mateixos Layo i Jocasta, és a dir, el cor: el freudisme. La crítica més mordaç a aquesta disciplina la realitza el psicòleg Valentín Nikolaevich Voloshinov en el seu text «El contingut de la consciència com a ideologia». Voloshinov argüeix que qualsevol contingut en les nostres accions conscients és un contingut ideològic, no hi ha un límit fonamental entre el psiquisme i el contingut ideològic. Qualsevol acció conscient s’embasta amb un processament ideològic (Voloshinov, 2017). Per a ell la nostra consciència es forma del que podríem anomenar «ideologia conductual», la qual és més responsiva, excitable i més vivaç que una ideologia formulada i oficial. Tanmateix, té la mateixa relació amb la base socioeconòmica i el mateix tractament que qualsevol superestructura ideològica en sentit estricte. És, al mateix temps, on s’acumulen les contradiccions que fan esclatar una ideologia «oficial» –és a dir, un sistema ideològic formulat–. Per això per a ell els conflictes són ideològics, no psíquics, de manera que no sols són inaprehensibles per la consciència, sinó que s’escapen a l’individu mateix. Per a ell parteix d’aquesta força i expressió ideològica dels conflictes tractats en la psicoanàlisi es basa en el sistema verbal i de representacions del patiment, sota el que s’amaguen diverses tendències i corrents ideològics que formen aquesta «ideologia conductual» (Voloshinov, 2017).

Cercle de Bajtín. Asseguts, d’esquerra a dreta: Bajtín, Mariya Yúdina, Valentín Volóshinov, Lev Pumpiansky, Pável Medvédev. Font: Wikipedia

L’acusa, al mateix temps, d’enterrar les relacions socials en el desig sexual propi de la psicoanàlisi. Redueix la classe a una categoria no essencial i només dona carta de valor a les relacions potencialment sexualitzables. D’aquesta manera el triomf del Freudisme suposaria una ideologia conductual enroscada contra si mateixa que desintegra tota ideologia «oficial». L’establiment d’un context de classe i valors socials que opera sense problemes i és universalment respectat. La trituradora del freudisme deixaria una mar de detritus recolzat sobre una única realitat objectiva: la sexualitat com a criteri suprem de la realitat, un context en el qual contrasten l’obvietat i l’evidència de les pulsions sexuals amb la vaguetat i la incertesa dels valors ideològics socials. La psicoanàlisi representa la despolitizació i desocializació del subjecte i les seves relacions. Com més desclassada estigui una persona més vivament sent la seva «nua naturalitat», la seva «essència» (Voloshinov, 2017).

La concepció marxista d’alguns elements de la psicologia

Excavar els jaciments del passat a vegades ens porta a construir al costat dels gegants d’un altre temps, recolzar-nos en la seva bellesa, molts psicòlegs soviètics van comprendre això i retornaven constantment a Marx i Engels com a recurs per a impregnar del Marxisme les seves anàlisis. Si hi ha algú impregnat d’aquells vells teòrics i les seves línies aquest és Aleksandr Romanovich Luria, qui abrigallat en els clàssics s’adona d’alguna cosa que resulta cada vegada menys obvia: el marxisme és una eina privilegiada per a la construcció d’alternatives. Havien de retornar a Engels a través del materialisme monista i la dialèctica. El materialisme monista tal com el defineix Luria vol definir el món com un només, distanciat de la filosofia idealista que ens suggereix una falsa separació en el món, el dualisme recalcitrant de sempre (cos i ànima són un bon exemple d’això). D’aquesta manera el món és una infinitat de moviments materials en el qual la vida interior de l’ésser humà només forma una petita part d’ells. Es podria resumir en com per a Marx i Engels la consciència és una propietat de la matèria organitzada que enfonsa les seves arrels en l’activitat humana i les influències de les condicions socials de producció completament (Rubinstein, 2017). Resulta important, una vegada distanciats de l’idealisme a través del materialisme monista, apartar-nos dels cants de sirena que es produeixen des del materialisme més estàtic i metafísic, per a això el marxisme sempre ha comptat amb un fort aliat: el materialisme dialèctic. Luria creu essencial aplicar el moviment del materialisme dialèctic a la nostra interpretació del món: veure les condicions materials com alguna cosa que es transforma de manera constant i que es troba en un moviment incessant malgrat les ruptures i discontinuïtats. Aquí és on el marxisme resulta també d’una necessitat apressant, l’aportació de dinamisme que permeti repensar al subjecte i les seves relacions socials com alguna cosa en constant canvi mutu (Luria, 2017). El subjecte transforma la realitat i, en el mateix procés, es transforma a si mateix.

En aquestes batusses amb la psicologia d’aquella època sorgeixen del xoc d’espases petites espurnes que perfilen també alguns dels conceptes més importants per a la psicologia marxista soviètica, i és Aleksei Nikolaevich Leontiev qui per a mi defineix millor alguns d’ells. Veient com el mètode introspectiu s’enfonsa pels quatre costats a l’hora de plantejar-se la seva manera de construir la psicologia i una interpretació d’allò humà pren gairebé completament el significat que Marx li dona a la consciència. Marx inverteix la forma idealista de fer psicologia en la seva fórmula «No és la consciència de l’home la que determina el seu ser sinó, per contra, el ser social és el que determina la seva consciència» (Marx, 2013) i que repeteix a la ideologia alemanya «No és la consciència la que determina la vida, sinó la vida la que determina la consciència» (Marx, 2014). De la mateixa manera assumeix com a L.S. Vygotsky que qualsevol eina psicològica és en primera instància una eina social (Vygotsky, 2012).

Lev Vigotski

Tot i això, no existiria necessàriament la consciència per a aquest psicòleg sense l’empremta que l’activitat deixa l’activitat. Prenguem la fórmula de Marx: En el seu desassossegat camí l’activitat laboral, el treball, deixa el seu segell al producte. Es realitza un camí que porta des de l’activitat a la sublimació d’aquesta en el que podríem dir la propietat en repòs. En paraules del mateix Leontiev: és un procés d’encarnació del contingut objectiu de l’activitat, que ara es presenta al subjecte en la seva forma d’objecte percebut (Leontiev, 2017). És aquest un procés semblant al qual s’opera amb la consciència que es crea a través de l’activitat. Per a aquest psicòleg la consciència només funciona  om a corretja de transmissió i en la funció de «reforç/no reforç».

I, sent realment aquesta una manera de descriure la teoria marxista de Leontiev que abraça i explica en gran mesura tres elements molt presents a la psicologia soviètica de manera molt interessant (Malgrat estar o no d’acord amb ell), la linealitat del guió ens porta a parlar de la personalitat com a concepte marxista dins del paradigma de la psicologia. El nostre mètode requereix, pel que fa a la manera d’analitzar al subjecte, no pensar en aquest sac foradat on tot entra com surt cap al buit més estèril, és a dir, requereix no pensar en un món separat i essencialista. Construir barreres artificials és, en realitat, una forma molt capitalista de concebre la naturalesa de l’ésser humà: el capitalisme (I posteriorment el neoliberalisme) s’han relacionat amb qualsevol mena de naturalesa tractant de subjugar-la, dominar-la i controlar-la, potser és això el que subjau a la concepció de la personalitat i la naturalesa humana com un arxivador compartimentat, com una figura purament artificial que resulta perfectament aprehensible per a la racionalitat capitalista. És potser menys productiu assumir, com assumeix Leontiev, que l’ésser humà, aplicant allò de la dialèctica que paràgrafs més amunt parlàvem, és fruit de l’automoviment, de relacions motrius puix que les seves premisses resulten transformant-se en ell mateix. Això implica el factor socio-històric de la personalitat, del qual deduïm que la personalitat sorgeix en societat i la persona entra a la història, i que només es converteix en persona (en Subjecte) en el si de les relacions socials. Segons Dobrinin l’especificitat de l’home consisteix precisament en el fet que la seva activitat i voluntat li permeten no sols adaptar-se a les condicions de la vida, sinó influir en elles (Bozhovich, 2017). De nou amb Leontiev: «Dit d’una altra manera, a diferència de l’individu, la personalitat de l’home no és una cosa preexistent en cap sentit respecte a la seva activitat.» (Leontiev, 2017).

Però Rubinstein va més enllà i planteja que la psicologia només és una ciència natural en la forma en la qual estudia la naturalesa del subjecte, és a dir, la psicologia cobra cabdal importància en el seu estudi d’allò humà. Així i tot, llança un advertiment clau: la ciència psicològica és per sobre de tot una ciència històrica, perquè la naturalesa humana és per sobre de tot un producte històric. (Rubinstein, 2017).

Si hi ha quelcom similar a un final i no a un horitzó

El valor que representen és que són un inici al qual acudir cercant el coneixement enterrat a l’oblit de la història que ens fa veure que hi ha buits en la vella tomba de la transformació de les presons que ens ofereix el neoliberalisme. Sortir de l’embolic del realisme capitalista a vegades resulta complicat i fins i tot implica adonar-se que quan sortim del pitjor femer sortim plens del seu fang fins a les orelles. És per això, potser, que mai s’ha arribat a desenvolupar el que L.S. Vygotsky planteja a «el sentit històric de la crisi de la psicologia»: ningú ha desenvolupat el Capital de forma que pugui donar un sentit marxista a la psicologia (Vygotsky, 2013). La idea és que lliurar una batalla contra el capitalisme és plantejar-nos una transformació radical que netegi del seu greix totes les relacions humanes. Per això és tan important repensar també la psicologia, replantejar la nostra concepció del subjecte és una necessitat transformadora en un horitzó d’interdependència. La història ha de servir com a esperó per a començar a pensar el futur, no en nom d’un passat enyorat, sinó en nom del més profund present. Per a plantejar un començament a vegades és necessari fer la vista enrere. La meva intenció és, al cap i a la fi, obrir aquesta curiositat que no creu en els finals, sinó en els horitzons.

Referències

Luxemburg, R. (2015). Reforma o revolución. Ediciones Akal.

Marx, K., Engels, F., & Roces, W. (2015). La ideología alemana (Cuestiones de antagonismo núm. 81). Ediciones Akal.

Marx, K., & Llorente, R.F. (2013). Manuscritos de economía y filosofía. Alianza. Universitario.

Vygotsky, L.S. (2012). El desarrollo de los procesos psicológicos superiores. Ed. Austral.

Vygotsky, L.S. (2013). Obras escogidas I. Machado Grupo de Distribución.

VVAA. (2017). Marxismo, psicología y psicoanálisis. Paradiso Editores.


Foto de portada: Marxismo Crítico

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Alberto Cordero és militant d’Abrir Brecha Madrid i d’Anticapitalistas

Comentaris

No per un fi per a la psicologia marxista, sinó per un principi

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.