«No. No m’enterro en un particularisme estret. Però tampoc en un universalisme descarnat.»

Publiquem la cèlebre nota d'Aimé Césaire «Carta a Maurice Thorez» del 24 d’octubre de 1956. Es tracta d’una carta de dimissió adreçada al Secretari General del Partit Comunista Francès; a causa de la política i posicionament del PCF envers la qüestió colonial.

«No. No m’enterro en un particularisme estret. Però tampoc en un universalisme descarnat.»

«No. No m’enterro en un particularisme estret. Però tampoc en un universalisme descarnat.»

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Publiquem la cèlebre nota d'Aimé Césaire «Carta a Maurice Thorez» del 24 d’octubre de 1956. Es tracta d’una carta de dimissió adreçada al Secretari General del Partit Comunista Francès; a causa de la política i posicionament del PCF envers la qüestió colonial.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Carta d’Aimé Césaire al Secretari General del PCF, Maurice Thorez

Em seria fàcil d’articular, tant envers el Partit Comunista Francès com envers el Comunisme Internacional tal com està patrocinat per la Unió Soviètica, una llarga llista de greuges o de desacords. La collita ha estat particularment rica aquests darrers temps i les revelacions de Khrusxov sobre Stalin són tals que han submergit, o almenys, això espero, tots aquells que han participat, en el grau que sigui, en l’acció comunista, en un abisme d’estupor, de dolor i de vergonya.

Sí, contra aquests morts, aquests torturats, aquests sotmesos a suplici, ni les rehabilitacions pòstumes, ni els funerals nacionals, ni els discursos oficials prevaldran. No són d’aquells de qui conjurem l’espectre amb alguna frase mecànica.

És molt cert dir que l’endemà de l’informe Kruschev ens hem estremit d’esperança.

D’ara endavant, la seva cara apareix com a filigrana en la mateixa pasta del sistema, com l’obsessió del nostre fracàs i la nostra humiliació.

I, per descomptat, no és l’actitud del Partit Comunista Francès, tal com fou definida al seu XIV Congrés, actitud que sembla abans que res haver estat dictada per la irrisòria preocupació dels dirigents de salvar les aparences, aquella que haurà permès dissipar el malestar i haurà aconseguit que cessi d’ulcerar-se i sagnar en el més viu de les nostres consciències una ferida.

Els fets són allà, massissos.

Maurice Thorez. Foto: Wikimedia Commons

Cito sense un ordre concret: les precisions donades per Kruschev sobre els mètodes de Stalin; la veritable natura de les relacions entre el poder estatal i la classe obrera en massa democràcies populars, relacions que ens fan creure en l’existència en aquests països d’un veritable capitalisme d’Estat explotant la classe obrera d’una manera no gaire diferent de la manera com les gasten amb la classe obrera en els països capitalistes; la concepció generalment admesa en els parits comunistes de tipus estalinià de les relacions entre estats i partits germans, com a testimoni el gavadal d’injúries abocat durant cinc anys sobre la Iugoslàvia culpable d’haver afirmat la seva voluntat d’independència; la manca de signes positius que indiquin la voluntat del Partit Comunista Rus i de l’Estat Soviètic de donar la independència als altres partits comunistes i als altres estats socialistes; o també la manca de pressa dels partits no russos i singularment del Partit Comunista Francès de no apoderar-se d’aquesta oferta i afirmar la seva independència respecte de Rússia; tot això ens autoritza a dir que –a excepció de Iugoslàvia- en nombrosos països d’Europa, i en nom del Socialisme, unes burocràcies aïllades del poble, unes burocràcies usurpadores i de les quals ara s’ha provat que no hi ha res a esperar-ne, han aconseguit la lamentable meravella de transformar en malson allò que la humanitat ha acariciat durant molt de temps com un somni: el Socialisme.

A Le Havre només hem vist obstinació en l’error; perseverança en la mentida; absurda pretensió de no haver-se equivocat mai

Pel que fa al Partit Comunista Francès, no hem pogut no ser copejats per la seva repugnància a implicar-se en els camins de la desestalinització; la seva mala voluntat a condemnar Stalin i els mètodes que l’han conduït al crim; la seva inalterable autosatisfacció; el seu rebuig a renunciar pel que fa a ell als mètodes antidemocràtics tan cars a Stalin; breu, per tot allò que ens autoritza a parlar d’un estalinisme francès que té la vida més llarga que Stalin mateix i que, podem conjecturar-ho, hauria produït a França els mateixos catastròfics efectes que a Rússia, si l’atzar hagués permès que, a França, s’instal·lés al poder.

Aquí, com callar la nostra decepció?

És molt cert dir que l’endemà de l’informe Kruschev ens hem estremit d’esperança.

Esperàvem del Partit Comunista Francès una autocrítica prova; una no solidarització amb el crim que el disculpés; no un renegament, sinó una nova i solemne partida; alguna cosa com el Partit Comunista fundat una segona vegada… En lloc d’això, a Le Havre [Lloc on es celebrà el XIV Congrès del PCF, l’any 1956] només hem vist obstinació en l’error; perseverança en la mentida; absurda pretensió de no haver-se equivocat mai; breu, en uns pontífexs pontificant més que mai, una incapacitat senil per desprendre’s de si mateixos per elevar-se al nivell de l’esdeveniment i totes les argúcies puerils d’un orgull sacerdotal desesperat.

Què! Tots els partits comunistes es mouen. Itàlia. Polònia. Hongria. La Xina. I el partit francès, enmig del remolí general, es contempla a si mateix i es declara satisfet. No he tingut mai tanta consciència d’un tal retard històric afligint un gran poble…

Kruschev i Stalin. Foto: Wikimedia Commons

Però per greu que sigui aquest greuge –i per si sol molt suficient per fallida d’un ideal i il·lustració patètica del fracàs de tota una generació-, vull afegir un cert nombre de consideracions que tenen a veure amb la meva qualitat d’home de color.

Diguem-ho en una paraula: que a la llum dels esdeveniments (i feta la reflexió sobre les pràctiques vergonyoses de l’antisemitisme que han tingut curs i encara continuen, sembla, tenint curs en països que es reclamen socialistes), he adquirit la convicció que les nostres vies i les del comunisme tal com es duen a la pràctica no coincideixen purament i simplement; que no poden coincidir purament i simplement.

Un fet als meus ulls capitals és aquest: que nosaltres, homes de color, en aquest moment precís de l’evolució històrica, en la nostra consciència, hem pres possessió de tot l’abast de la nostra singularitat i estem disposats a assumir en tots els plans i àmbits les responsabilitats que es desprenen d’aquesta presa de consciència.

La qüestió colonial no pot ser tractada com una part d’un conjunt més important, una part sobre la qual altres podran transigir o arribar a un compromís

Singularitat de la nostra «situació en el món», que no es confon amb cap altra.

Singularitat dels nostres problemes, que no es redueixen a cap altre problema.

Singularitat de la nostra història, marcada amb terribles avatars que només pertanyen a ella.

Singularitat de la nostra cultura, que volem viure de manera cada cop més real.

¿Què en resulta, sinó que les nostres vies al futur, dic totes les nostres vies, la via política com la vida cultural, no són preconcebudes; que estan per descobrir, i que els afanys d’aquesta descoberta només ens corresponen a nosaltres? N’hi ha prou dient que estem convençuts que les nostres qüestions, si es vol, la qüestió colonial no pot ser tractada com una part d’un conjunt més important, una part sobre la qual altres podran transigir o arribar a un compromís al qual els semblarà just d’arribar tinguda en compte una situació general que podran apreciar ells sols.

És clar, aquí, que faig al·lusió al vot del Partit Comunista Francès sobre Algèria, vot pel qual el partit atorgava al govern Guy Mollet Lacoste plens poders per a la seva política a Àfrica del Nord –eventualitat de la qual no tenim cap garantia que no pugui renovar-se. En tot cas, és notori que la nostra lluita, la lluita dels pobles colonials contra el colonialisme, la lluita dels pobles de color contra el racisme és molt més complexa -què dic, d’una natura ben diferent, que la lluita de l’obrer francès contra el capitalisme, i que no podria ser considerada de cap manera com una part, un fragment, d’aquesta lluita.

M’he plantejat sovint la qüestió de saber si en societats com les nostres, rurals com són, les societats pageses, on la classe obrera és ínfima i on, per contra, les classes mitjanes tenen una importància política sense relació amb la seva importància numèrica real, les condicions polítiques i socials permetrien, en el context actual, una acció eficaç d’organitzacions comunistes que actuessin isoladament (amb més raó organitzacions comunistes federades o infeudades al partit comunista de la metròpoli) i si, en lloc de rebutjar a priori i en nom d’una ideologia exclusiva uns homes amb tot honestos i essencialment anticolonialistes, no hi hagués manera de buscar una forma d’organització tan ampla i flexible com fos possible, una forma d’organització susceptible de donar impuls a un nombre més gran, més que no a controlar-ne un de petit. Una forma d’organització on els marxistes no fossin ofegats, sinó on jugarien el seu paper de ferment, d’inspirador, d’orientador, i no aquell que en el present juguen objectivament, de divisors de les forces populars.

Foto: Wikimedia Commons

L’atzucac en què som avui a les Antilles, malgrat els nostres èxits electorals, em sembla que clou la qüestió: opto pel que és més ample contra el que és més estret; pel moviment que ens posa braç a braç amb els altres i contra el que ens deixa entre nosaltres; per aquell que aplega les energies contra el que les divideix en capelletes, en sectes, en esglésies; per aquell que allibera l’energia creadora de les masses contra el que la canalitza i finalment l’esterilitza.

A Europa, la unitat de les forces d’esquerra és a l’ordre del dia; els fragments separats del moviment progressista tendeixen a reagrupar-se, i no hi ha cap dubte que aquest moviment d’unitat esdevindria irresistible si de la banda dels partits comunistes estalinistes es decidís llançar per la borda tota la impedimenta de prejudicis, costums i mètodes heretats de Stalin.

No hi ha cap dubte que en aquest cas es privaria de tota raó, millor, de tot pretext per fer mala cara a la unitat a aquells que en els altres partits d’esquerra no volen unitat, i així els adversaris de la unitat es trobarien aïllats i reduïts a la impotència.

El temps de la nostra dispersió a mercè de les discrepàncies dels partits metropolitans és també el temps de la nostra feblesa i les nostres derrotes.

I aleshores, ¿com en el nostre país, on molt sovint la divisió és artificial, vinguda de fora, vinculada a divisions europees abusivament trasplantades en les nostres polítiques locals, com no estaríem decidits a sacrificar-ho tot, em refereixo a tot el que és secundari, per a retrobar l’essencial? aquesta unitat amb germans, amb camarades que és la muralla de la nostra força i la penyora de la nostra confiança en el futur.

Per altra banda, aquí la mateixa vida tanca la qüestió. Vegeu doncs la gran alenada d’unitat recorre tots els països negres! Vegeu com, aquí i allà, es remalla el teixit estripat! És perquè l’experiència, una experiència durament adquirida, ens ha ensenyat que només tenim a disposició una arma, una sola d’eficaç, una sola de no oscada: l’arma de la unitat, l’arma de l’agrupament anticolonialista de totes les voluntats, i que el temps de la nostra dispersió a mercè de les discrepàncies dels partits metropolitans és també el temps de la nostra feblesa i les nostres derrotes.

Per part meva, crec que els pobles negres són rics en energia, en passió; que no els manca ni vigor ni imaginació, però que aquestes forces només poden marcir-se en organitzacions que no els siguin pròpies, fetes per a ells, fetes per ells i adaptades a fins que només ells poden determinar.
Paternalisme i fraternalisme 

No és la voluntat de lluitar sol i el menyspreu de tota aliança. És la voluntat de no confondre aliança i subordinació. Solidaritat i dimissió. Ara bé, això és exactament allò de què ens amenacen alguns dels defectes més aparents que constatem en els membres del Partit Comunista Francès: llur assimilacionisme inveterat; llur xovinisme inconscient; llur convicció passablement primària –que comparteixen amb els burgesos europeus- de la superioritat unilateral d’Occident; llur creença que l’evolució tal com s’ha donat a Europa és l’única possible; l’única desitjable; que és aquella per la qual el món sencer haurà de passar; per a dir-ho tot, llur creença rarament confessada, però real, a la civilització amb C majúscula; al progrés amb P majúscula (com a testimoni, llur hostilitat al que anomenen amb desdeny el «relativisme cultural», tots els defectes que, evidentment, culminen en la gent literària que dogmatitza sobre tot i sobre res en nom del partit).

Cal dir de passada que els comunistes francesos han anat a una bona escola. La de Stalin. I Stalin és efectivament qui ha reintroduït en el pensament socialista la noció de pobles «avançats» i pobles «endarrerits». I si ell parla del deure del poble avançat (en aquest cas els Grans Russos) d’ajudar els pobles endarrerits a superar el seu retard, jo no sé si el paternalisme colonialista proclama una altra pretensió.

En el cas de Stalin i els seus acòlits, potser no es tracta de paternalisme. Però de ben segur és alguna cosa que s’hi assembla al punt de confondre-s’hi.

Inventem la paraula: és «fraternalisme».

Perquè evidentment es tracta d’un germà, d’un germà gran que, imbuït de la seva superioritat i segur de la seva experiència, us agafa de la mà (amb una mà, ai las!, de vegades aspra) per a conduir-vos pel camí on sap que es troben la Raó i el Progrés.

Ara bé, exactament això és allò que no volem. Allò que ja no volem més.

Volem que les nostres societats s’elevin a un grau superior de desenvolupament, però per si mateixes, per creixement intern, per necessitat interior, per progrés orgànic, sense que res de fora vingui a tòrcer aquest creixement, o alterar-lo o comprometre’l.

Cap doctrina no val si no és repensada per nosaltres, repensada per a nosaltres, convertida a nosaltres. Això sembla obvi. I, amb tot, en els fets això no és obvi.

En aquestes condicions, s’entén que no puguem delegar en ningú que pensi per a nosaltres; que busqui per a nosaltres; que no podem acceptar a partir d’ara que qui sigui, encara que fos el millor dels nostres amics, es faci garant de nosaltres. Si l’objectiu de tota política progressista és de tornar un dia la llibertat als pobles colonitzats, com a mínim cal que l’acció quotidiana dels partits progressistes no entri en contradicció amb el fi buscat i no destrueixi cada dia els fonaments, els fonaments organitzatius com els psicològics d’aquesta futura llibertat, els quals es redueixen a un únic postulat: el dret a la iniciativa.

Crec haver dit prou per a fer entendre que no és ni del marxisme ni del comunisme que renego, sinó que és l’ús que certs han fet del marxisme i del comunisme el que reprovo. Que el que vull és que el marxisme i el comunisme es posin al servei dels pobles negres, i no els pobles negres al servei del marxisme i del comunisme. Que la doctrina i el moviment siguin fets per als homes, i no els homes per a la doctrina o el moviment. I, evidentment, això no és vàlid per als comunistes únicament. Si fos cristià o musulmà, diria el mateix. Que cap doctrina no val si no és repensada per nosaltres, repensada per a nosaltres, convertida a nosaltres. Això sembla obvi. I, amb tot, en els fets això no és obvi.
Aquí cal imposar una veritable revolució copernicana, de tan arrelada com és a Europa, i en tots els partits, i en tots els àmbits, de l’extrema dreta a l’extrema esquerra, el costum de fer per a nosaltres, el costum de disposar per a nosaltres, el costum de pensar per a nosaltres, breu, el costum de contestar-nos aquest dret a la iniciativa de què parlava abans i que és, en definitiva, el dret a la personalitat.
Sens dubte, aquí hi ha l’essencial de la qüestió.

Existeix un comunisme xinès. Sense conèixer-lo massa bé, tinc un prejudici dels més favorables respecte d’ell. I n’espero que no caigui en els monstruosos errors que han desfigurat el comunisme europeu. Però m’interessaria també i encara més veure brotar i florir la varietat africana del comunisme. Ens proposaria, sens dubte, variants útils, precioses, originals, i les nostres antigues savieses matisarien, n’estic segur, o completarien força punts de la doctrina.

Però jo dic que no hi haurà mai variant africana, o malgaix, o antillana del comunisme, perquè el comunisme francès troba més còmode d’imposar-nos la seva. Que no hi haurà mai comunisme africà, malgaix o antillà, perquè el Partit Comunista Francès pensa els seus deures envers els pobles colonials en termes de magisteri a exercir, i que el mateix anticolonialisme dels comunistes francesos encara porta els estigmes d’aquest colonialisme contra el qual combat. O encara, tornant al mateix lloc, que no hi haurà comunisme propi de cadascun dels països colonials que depenen de França mentre els despatxos del carrer Saint-Georges, els despatxos de la secció colonial del Partit Comunista Francès, aquest paral·lelisme perfecte del Ministeri del carrer Oudinot, continuïn pensant en els nostres països com a terres de missions o països sota mandat. Per a tornar a la nostra idea, l’època que vivim es troba sota el signe d’un doble fracàs: un d’evident des de fa temps, el del capitalisme. Però també l’altre, també, espantós, que durant molt de temps hem pres per socialisme el que només era estalinisme. El resultat és que, actualment, el món es troba en un atzucac.

Foto: Wikipedia

Això només pot voler dir una cosa: no només que no hi ha cap camí per a sortir-ne, sinó que ha arribat l’hora d’abandonar tots els vells camins. Els que han portat a la impostura, la tirania, el crim.

N’hi ha prou dient que per part nostra, ja no volem acontentar-nos d’assistir a la política dels altres. Al trepig dels altres. Als tripijocs dels altres. Als apedaçaments de consciència o la casuística dels altres.
La nostra hora ha sonat.

I el que acabo de dir dels negres no és vàlid només per als negres. Sí, encara pot salvar-se tot, tot, fins i tot el pseudosocialisme instal·lat aquí i allà a Europa per Stalin, a condició que es torni la iniciativa als pobles que fins ara només l’han sofert; a condició que el poder baixi i arreli en el poble, i no amago que la fermentació que es produeix actualment a Polònia, per exemple, m’omple de joia i esperança.

És d’aquesta Àfrica Negra, la mare de la nostra cultura i de la nostra civilització antillana, que espero la regeneració de les Antilles, no d’Europa.

Permeteu-me aquí de pensar més particularment al meu malaurat país: Martinica.

Hi penso per a constatar que el Partit Comunista Francès es troba en la incapacitat més absoluta per a oferir-li una perspectiva qualsevol que no sigui utòpica; que el Partit Comunista Francès no s’ha preocupat mai d’oferir-n’hi; que no ha pensat mai en nosaltres sinó en funció d’una estratègia mundial per altra banda desconcertant.

Hi penso per a constatar que el comunisme ha acabat de passar-li al voltant del coll el nus escorredor de l’assimilació; que el comunisme ha acabat d’isolar-lo a la conca caribenya; que ha acabat de submergir-lo en una mena de gueto insular; que ha acabat de separar-lo dels altres països antillans l’experiència dels quals podria ser alhora instructiva i fructuosa (perquè tenen els mateixos problemes que nosaltres i la seva evolució democràtica és impetuosa): que el comunisme, finalment, ha acabat de separar-nos de l’Àfrica Negra, l’evolució de la qual es dibuixa ara en un sentit contrari a la nostra. I amb tot, és d’aquesta Àfrica Negra, la mare de la nostra cultura i de la nostra civilització antillana, que espero la regeneració de les Antilles, no d’Europa, que només pot perfer la nostra alienació, sinó d’Àfrica, l’única que pot revitalitzar, repersonalitzar les Antilles.

Foto: Wikipedia – Michele Marcheux

Ho sé bé. Se’ns ofereix a canvi la solidaritat amb el poble francès; amb el proletariat francès, i a través del comunisme, amb els proletariats mundials. No nego aquestes realitats. Però no vull erigir aquestes solidaritats en metafísica. No hi ha aliats de dret diví. Hi ha aliats que ens imposa el lloc, el moment i la natura de les coses. I si l’aliança amb el proletariat francès és exclusiva, si tendeix a fer-nos oblidar o contrariar altres aliances necessàries i naturals, legítimes i fecundes, si el comunisme destrossa les nostres amistats més vivificadores, la que ens uneix a Àfrica, aleshores dic que el comunisme ens ha fet un mal favor en fer-nos trocar la Fraternitat viva per això que corre el risc de semblar la més freda de les abstraccions. Previnc una objecció? Provincialisme? No. No m’enterro en un particularisme estret. Però tampoc vull perdre’m en un universalisme descarnat.

La meva concepció de l’universal és la d’un universal ric de tot allò particular, ric de tots els particulars, aprofundiment i coexistència de tots els particulars.

Hi ha dues maneres de perdre’s: per segregació emparedada en el fet particular o per dilució en l’«universal».

La meva concepció de l’universal és la d’un universal ric de tot allò particular, ric de tots els particulars, aprofundiment i coexistència de tots els particulars. Aleshores? Aleshores ens caldrà tenir la paciència per a reprendre l’obra, la força per a refer el que ha estat desfet; la força per a inventar en lloc de seguir; la força «per a inventar» el nostre camí i alliberar-lo de les formes preconcebudes, de les formes petrificades que l’obstrueixen. Resumint, considerem des d’ara el nostre deure conjugar els nostres esforços als de tots els homes amants de justícia i veritat per a construir organitzacions susceptibles d’ajudar de manera honesta i eficaç els pobles negres en la seva lluita per avui i demà: lluita per la justícia; lluita per la cultura; lluita per la dignitat i la llibertat; organitzacions capaces, en una paraula, de preparar-los en tots els àmbits per a assumir de manera autònoma les feixugues responsabilitats que la història, en aquest moment, els fa pesar tan feixugament sobre les espatlles.

En aquestes condicions, us prego de rebre la meva dimissió com a membre del Partit Comunista Francès.

Aimé Césaire, París, el 24 d’octubre de 1956.

Originalment publicada a LMSI
Traducció d’Oriol Valls
Foto de portada: Wikipedia – Barraki

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Poeta, polític i escriptor de Martinica. Ideòleg del concepte de "negritud" i figura teòrica clau de l'anticolonialisme.

Comentaris

«No. No m’enterro en un particularisme estret. Però tampoc en un universalisme descarnat.»

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.