No hi ha poder sense violència: sobre policia i exercici de l’hegemonia

En un context d'increment de la faceta repressiva de l'Estat, és imprescindible abandonar el fetitxisme i dotar-nos d'un programa mediat d'afebliment del poder polític de la policia.

No hi ha poder sense violència: sobre policia i exercici de l’hegemonia

No hi ha poder sense violència: sobre policia i exercici de l’hegemonia

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

En un context d'increment de la faceta repressiva de l'Estat, és imprescindible abandonar el fetitxisme i dotar-nos d'un programa mediat d'afebliment del poder polític de la policia.

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Durant les últimes dècades, el capitalisme ha tingut menys contrapesos que, potser, en cap altra fase de la seva història. L’anomenat neoliberalisme ha significat abans que res una radicalització sistèmica. El capital s’ha constituït com una relació social cada vegada més expansiva, destruint i envaint els espais de llibertat que els moviments emancipatoris havien construït durant gairebé dos segles de lluites. Això, per descomptat, no ha significat la desaparició de l’antagonisme ni que el somni de Thatcher d’una societat composta només per individus s’hagi fet realitat. La societat no s’ha convertit en una gran plana: més aviat podríem comparar-la amb un terreny escarpat, on les restes monàstiques del vell moviment obrer conviuen amb noves lluites en forma d’erupcions volcàniques, que mantenen viu el record d’un altre món i la possibilitat d’un altre, però sense arribar a constituir-lo. Aquesta situació on el capital ha vençut temporalment i la classe antagònica està situada estructuralment a la defensiva ha generat una il·lusió òptica dins la societat. El sistema apareix com un Leviathan (recordem que en el Leviathan no hi ha un «a fora» i que, per tant, no hi ha un esquinçament social), un poder majestàtic acceptat sense traves pel conjunt de la població. S’ha creat així una visió irreal d’una hegemonia basada simplement en el consentiment dels subalterns, ocultant sistemàticament que el neoliberalisme es constitueix a través d’un procés de lluites violentíssim dels de dalt contra els de baix. La «neutralitat» de l’Estat i el monopoli de la legitimitat de la violència mai existeix per se: és un procés que la classe dominant ha de batallar i lluitar políticament.

El nostre actual període històric es caracteritza per un doble moviment. D’una banda, una tendència a l’afebliment dels aparells redistributius de l’Estat, que van ser un producte de la lluita de classes i de la capacitat del moviment obrer per a incidir en l’Estat. Per una altra un enfortiment corporatiu dels organismes repressius, com la judicatura i la policia, que tendeixen fins i tot a emancipar-se del poder legislatiu i executiu. És a dir, ens trobem davant una situació que podria semblar il·lògica. L’enfortiment del capital i la victòria del «no hi ha alternativa» tatcherià no s’ha traslladat en l’augment del consens entorn del sistema. El somni neoliberal d’una societat en la qual tots els individus acceptessin amb goig i voluntàriament l’ordre del capital ha esclatat en mil trossos: al contrari, com enunciàvem més amunt, la policia ha enfortit el seu paper com a garant de l’ordre sistèmic.

És difícil que un govern, sobretot d’esquerres, controli la policia. És vergonyós que, en comptes de reconèixer el problema, tendeixin a ocultar-lo a partir de secundar acríticament a la policia

I és que durant els últims anys, la irrupció de nous processos polítics protagonitzats per les classes populars ha posat en qüestió, a la pràctica, el dogma de l’exercici de l’hegemonia sense violència. No es pot entendre el procés que portà a SYRIZA al govern sense la confrontació al carrer i l’enfrontament amb les forces de l’ordre. Tampoc les revolucions àrabs sense la fallida de la capacitat repressiva de l’Estat. Més recentment, la rebel·lió anti-racista als EUA liderada pel moviment negre ha posat de nou en primer pla el rol social de les forces policials. A Xile, l’alçament popular contra el neoliberalisme també ha estat molt marcat per l’acció brutal dels carabiners. L’Estat torna a ser més plenament Estat. Aquests processos han remogut profundament a les seves societats revelant i produint el doble moviment en el si de les estructures estatals al qual al·ludíem més amunt.

La policia, entre la autonomització i la constitució de part

Aquest procés ha adoptat moltes formes, en funció de la relació de forces entre les classes, la forma particular de l’exercici del poder polític per part de la respectiva elit nacional o de les formes de lluita dels moviments d’impugnació. No obstant això, existeix un procés general que converteix a la policia en, per dir-ho així, l’avantguarda i en el nucli social de moltes tendències anti-democràtiques i que tendeixen a traduir-se en un vincle polític amb la nova extrema dreta. A Grècia, per exemple, segons estimacions de la premsa grega, més de la meitat dels policies votava Alba Daurada. Als EUA, la vinculació entre el supremacisme blanc i la policia és més que evident. A l’Estat espanyol, hem viscut un procés de radicalització política en el si de la policia, amb el sorgiment de nous «sindicats» com JUSAPOL (avui dia majoritari dins del cos), primer vinculat a Ciutadans, posteriorment hegemonitzat per VOX. És a dir, existeix una tendència a la feixistització dels cossos policials, paral·lela a l’auge de l’extrema dreta.

Foto: Flickr – Fotomovimiento

M’agradaria fer dos aclariments sobre aquest tema, per a fonamentar el perquè d’aquest procés i explicar també les seves tendències i contra-tendències. Qui escriu no creu que la policia formi part de la classe obrera, per molt que facin servir la citeta de Pasolini. Per a la tradició marxista, el rol social no està simplement determinat per la forma jurídica en la qual reps els teus ingressos. Això ja no seria economicisme vulgar, seria simple estupidesa. Si «l’ésser social determina la consciència», el rol social de la policia sobre-determina clarament la seva tendència política. La policia compleix el rol essencial de defensar l’ordre sistèmic i la propietat: és des d’aquesta posició com construeix la policia la seva visió del món, i la que condiciona les seves experiències, en confrontació amb els sectors que qüestionen l’ordre social, però també contra els quals més el pateixen. En aquest sentit, la policia tendeix a aliar-se de manera natural amb les velles classes mitjanes i a empatitzar amb el procés que subjau a l’auge de l’extrema dreta: una crisi moral i material d’aquests sectors socials que, davant del procés de proletarització social que pateixen per la crisi del capitalisme occidental, busquen armar un nou bloc amb les elits que els permeti salvar la seva posició relativa dins la societat a canvi d’aixafar encara més als de baix, especialment als migrants i a la població racialitzada. Un procés enfortit per la pròpia estructuració de la policia com a cos social tancat, articulat com una comunitat assetjada enfront de forces socials hostils cap al seu paper repressiu.

Aquest punt de vista ens hauria d’ajudar a evitar simplificacions. Que la policia pateixi un procés de radicalització cap a la dreta i que en aquest procés convergeixi amb l’extrema dreta no significa que, automàticament, la forma política de l’Estat muti i estiguem davant un «Estat feixista». Ni tan sols en el cas de Trump va passar això. L’Estat-Integral és un conjunt de relacions i contrapesos i el pas al feixisme requereix un procés de ruptura política amb la democràcia liberal pel qual les elits polítiques no han apostat encara a Occident. Més aviat, la conclusió temporal del procés que hem descrit és l’autonomització de la policia respecte el poder polític executiu i legislatiu, l’augment del marge a l’hora d’exercir el seu poder corporatiu. És difícil que un govern, sobretot d’esquerres, controli la policia. És vergonyós que, en comptes de reconèixer el problema, tendeixin a ocultar-lo a partir de secundar acríticament a la policia. Per això, és just demanar responsabilitat política als qui formalment la controlen, però això no soluciona el problema.

Entre la tàctica i l’estratègia. Sobre la confrontació amb la policia i un programa mediat

El problema, llavors, té dues cares. D’una banda, davant d’uns cossos policials cada vegada més agressius contra la protesta, és necessari organitzar una estratègia de mobilització que tingui en compte aquest factor. D’altra banda, és necessari dotar-se d’un programa mediat concret, que busqui revertir una relació de forces aclaparadorament favorable al poder policial, cada vegada més consolidat material i ideològicament, sostingut per unes polítiques securitàries que enforteixen el corporativisme del cos i s’articulen amb els pànics morals de les classes mitjanes.

En aquest sentit, i per dir-ho cruament, crec que l’esquerra s’ha de comprometre amb un projecte que busqui afeblir el poder social i polític de la policia

Respecte les estratègies de mobilització, crec que cal diferenciar dos plans. D’una banda, la revolta espontània, que respon als impulsos del moment i que és producte de la ràbia legítima, expressant de forma condensada el malestar social. L’esquerra que cau a condemnar això s’està condemnant a si mateixa. Condemnar la crema d’uns contenidors o la trencadissa dels vidres d’un banc és un acte insuportablement hipòcrita: només respon a la voluntat impotent d’una certa esquerra de ser acceptada en la institucionalitat liberal. El més lamentable políticament és que gairebé mai funciona: aliena a l’esquerra de la seva base social potencial i la col·loca estructuralment a la defensiva enfront de la necessitat insaciable de condemnar la protesta dels partits de l’ordre. L’altre pla, no obstant això, té a veure amb la possible reaparició de tàctiques semi-insurreccionalistes, que, a través de la confrontació avantguardista, busquin despertar «la consciència de les masses». El que estem dient aquí no és cap novetat. Sempre sorgeixen aquest tipus d’expressions polítiques davant la impotència i el descrèdit legítim de la política institucional, la frustració enfront d’una esquerra oficial nècia i timorata i la ràbia que produeix una situació socio-vital percebuda com a absurda. No es tracta d’acollir de manera paternalista aquest tipus de fenòmens; tampoc de condemnar-los moralment, mentre no optin per un camí greu. Es tracta de col·locar damunt de la taula les estratègies de lluita més útils per a recompondre un moviment social capaç de ser eficaç en les circumstàncies actuals del capitalisme tardà. La desobediència civil pacífica (que en cap cas exclou l’autodefensa) ha demostrat ser la via més útil durant totes les últimes dècades per a combinar radicalitat amb massivitat. Al contrari del que mostren molts benintencionats mems d’internet, el factor decisiu per a conquerir drets mai va ser exercir la violència, si no per ser prou massius i tenir la suficient capacitat organitzativa com perquè l’ús de la violència per part de l’Estat no fos decisiu. Sé que pot resultar dolorós per l’imaginari esquerrà, però crec que urgeix bandejar com a exemples mites com el final desastrós i tràgic del moviment autònom a Itàlia a la fi dels anys 70. Crec que aquest tipus de qüestions no tenen massa centralitat avui dia, però em sembla important esmentar-les per si ressorgeixen en el futur.

policia
Foto: Flickr – Fotomovimiento

Finalment, crec que l’esquerra requereix d’una estratègia estatal respecte la policia. Les mesures que proposo no estan pensades per a una situació revolucionària en la qual es trenca el poder dels aparells estatals, sinó com a mesures programàtiques que l’esquerra podria incloure en el «aquí i ara» per a anar generant un marc de disputa en clau ofensiva amb aquest tema. És evident que això tindrà costos en un sector de l’opinió pública i que han d’enquadrar-se en una estratègia consistent a ampliar el marc i els repertoris de protesta, llibertats i auto-organització popular. Per exemple, l’aclaparadora presència policial en els barris metropolitans no contribueix a generar sensació de seguretat, sinó tot el contrari. Exactament el mateix que passa amb les manifestacions: la presència dels cossos policials sol ser una garantia de disturbis. L’esquerra ha d’assumir la tasca de despolicialitzar els barris i la protesta, com a part d’un programa que posi la convivència i la reivindicació pacífica al centre. Aquestes són propostes que potser generen rebuig en sectors de les classes mitjanes posseïts pels seus pànics morals, però que contribueixen a acostar l’esquerra a amplis sectors socials del subproletariat urbà (i especialment a sectors d’origen migrant) que pateixen la pressió policial en la seva vida quotidiana.

En aquest sentit, i per dir-ho cruament, crec que l’esquerra s’ha de comprometre amb un projecte que busqui afeblir el poder social i polític de la policia. La reducció de la despesa policial, la dissolució de les brigades especialitzades en els avalots (els mal anomenats anti-avalots) o la prohibició dels «sindicats» policials són propostes concretes que podem col·locar en el debat públic. Sens dubte, farà falta valentia política, però la covardia suïcida basada a mirar cap a un altre costat davant aquesta dinàmica d’enfortiment del «parlamentarisme negre» (com el definí Gramsci) que hem descrit no sembla una solució molt eficaç.

Foto de portada: Flickr – Fotomovimiento
Traducció de Catarsi Magazín
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Brais Fernández és militant d'Anticapitalistes i forma part de la redacció de Viento Sur.

Comentaris

No hi ha poder sense violència: sobre policia i exercici de l’hegemonia

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.