No, el Sinn Féin no votarà al Parlament

És la fantasia preferida dels mitjans de comunicació britànics: el Sinn Féin trencant amb un segle de pràctica política i dramàticament acudint al rescat d’un vot pels pèls a la Cambra dels Comuns. També és un insult als votants irlandesos.

No, el Sinn Féin no votarà al Parlament

No, el Sinn Féin no votarà al Parlament

.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

És la fantasia preferida dels mitjans de comunicació britànics: el Sinn Féin trencant amb un segle de pràctica política i dramàticament acudint al rescat d’un vot pels pèls a la Cambra dels Comuns. També és un insult als votants irlandesos.
.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Article publicat a Jacobin l’11 d’abril del 2019.

Dos dirigents del Sinn Féin, Mary Louc McDonald i Michelle O’Neill, visitaren Londres a principis d’aquesta setmana per reunir-se i parlar del brexit amb el líder laborista, Jeremy Corbyn, i la ministra conservadora Karen Bradley, responsable del nord d’Irlanda, coneguda anteriorment pels seus comentaris absolutament insensibles i completament ahistòrics sobre la violència perpetrada pels soldats britànics al nord abans de l’alto el foc.

Com sempre ocorre a les compareixences davant els mitjans dels dirigents d’aquest partit, se’ls va preguntar si el Sinn Féin ocuparia els seus escons al parlament britànic per trencar l’empat sobre el brexit. Totes dues van dir que no ho farien.

El Sinn Féin no reconeix la legitimitat de la sobirania del parlament britànic sobre el nord ni accepta que hagi de tenir alguna cosa a dir en qüestions relatives a l’illa d’Irlanda. tweet

Aquesta qüestió la treuen a passejar tothora els mitjans de comunicació i els adversaris polítics del Sinn Féin. Recentment, el ministre de Sanitat de Fine Gael, Simon Harris, va publicar a Twitter una crítica al partit per no ocupar els seus escons a Westminster, una manera oportuna de desviar l’atenció de la crisis al sector que hi ha ara mateix a Irlanda. Deliberadament, Harris va presentar erròniament la raó per la qual el Sinn Féin practica l’abstencionisme parlamentari, mentre molts d’altres senzillament no entenen i no tenen cap desig d’aprendre a entendre-ho.

Com a partit republicà irlandès, el Sinn Féin no reconeix la legitimitat de la sobirania del parlament britànic sobre el nord ni accepta que hagi de tenir alguna cosa a dir en qüestions relatives a l’illa d’Irlanda. Si el paper del Regne Unit és el d’opressor colonial, participar en el procés polític a Westminster significa donar suport a aquest paper i agafar-se hipòcritament al poder a costa de valors morals. De manera semblant, decidir no presentar-se a aquests escons seria un acte de derrota a un parlament que molts veuen com a imposat: entregaria tota la representació a aquella part de l’electorat que accepta la sobirania britànica.

Els seus diputats fan una altra mena de feina, treballen a la política local i en resolen els problemes, busquen suports al Regne Unit, Irlanda i, recentment, Brussel·les, però no entren a formar part de la cambra. tweet

Un altre argument feble contra l’abstenció és que els votants mereixen estar representats en el parlament. Criticar el Sinn Féin per no enviar membres electes al parlament a prestar jurament a la monarquia i votar en la cambra significa no entendre als votants d’aquest partit. Quan els simpatitzants del Sinn Féin voten, ho fan sabent plenament que els seus candidats no ocuparan els seus escons. És una posició a la qual dóna suport l’electorat, no estan votant un partit i després sentint-se enganyats a l’esbrinar que són abstencionistes. Els seus diputats fan una altra mena de feina, treballen a la política local i en resolen els problemes, busquen suports al Regne Unit, Irlanda i, recentment, Brussel·les, però no entren a formar part de la cambra. Els contraris a l’abstencionisme argumenten que altres votants dels districtes pels quals són escollits mereixen ser representats, però aquest problema existeix per a qualsevol votant que doni suport a un partit que no guanyi a la seva demarcació. Si visc a un districte de majoria conservadora però vaig votar laborista no em sentiré particularment representat al parlament, però aquesta és la natura del nostre model de democràcia representativa.

Font: Twitter

Més irritant és l’obsessió dels cercles de Westminster a l’hora de tractar l’abstenció com una mena de caprici més que no com una tàctica política amb profundes arrels històriques. Per a molts periodistes polítics a Londres, l’únic ús possible del Sinn Féin és aparèixer al rescat d’alguna votació molt renyida, decidint, de manera sobtada i inesperada, córrer cap a la Cambra dels Comuns i inclinar una votació a favor del Partit Laborista per acabar amb el govern. És un esquema mental que revela tot allò que hi ha d’incorrecte en la cobertura política als mitjans de comunicació: l’obsessió per les minúcies, les punyalades per l’esquena, els acords a despatxos tancats, els rumors i la dramatització. La política és la major part del temps un treball poc reconfortant, burocràcia i una feinada rere els bastidors. El fracàs dels mitjans de comunicació per entendre per a què s’utilitza l’abstenció –i com aquells que refusen participar en un parlament que veuen com a il·legítim no canviaran la seva manera de pensar per apuntalar una petita decisió el dia de la votació– és indicatiu de la poca profunditat de pensament i coneixement històric que hi ha a les redaccions en el cicle polític actual.

Preguntar constantment al Sinn Féin si ocuparan els seus escons és una pèrdua de temps, un insult als votants tweet

Però també és un exemple d’un rebuig continu a endinsar-se com cal a la història d’Irlanda més enllà d’un coneixement de la Viquipèdia. L’abstencionisme com a principi i com a tàctica es remunta a més d’un segle, i inclou a la primera diputada elegida a la Cambra dels Comuns, Constance Markievics, que va rebutjar ocupar el seu escó pel Sinn Féin a Westminster el 1918.

Els partits irlandesos i el DUP [Partit Demòcrata Unionista] estan encara intel·lectualment encotillats per els estrets límits de les expectatives a Westminster de periodistes i polítics britànics: creure’s que el Sinn Féin preferiria obtenir una victòria a curt termini contra el DUP en comptes de mantenir una tàctica i principi moral de més d’un segle, i que qualsevol dels partits es plegarà a la pressió en les negociacions a desgrat de tenir més poder de negociació col·lectiva que tota la resta de partits de l’establishment de comú.

Hi ha moltes preguntes interessants que poden fer-se als polítics sobre el brexit. Preguntar constantment al Sinn Féin si ocuparan els seus escons és una pèrdua de temps, un insult als votants i exposa, de manera lamentable, la comprensió limitada d’aquell qui plantegi la pregunta.


Foto de portada – La líder del Sinn Féin, Mary Lou McDonald, i la líder adjunta, Michelle O’Neill. Font: Twitter @sinnfeinireland
Traducció: Àngel Ferrero


Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Membre de la redacció de Jacobin.

Comentaris

No, el Sinn Féin no votarà al Parlament

Registra't per comentar
  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris

El primer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa