Search
Close this search box.

Ni regulació ni prohibició: el camí cap a l’abolició de la prostitució

Aquest article desenvolupa una crítica als enfocaments regulacionista i prohibicionista de la prostitució, defensant una via cap a l'abolició que passi per l'eliminació de les circumstàncies econòmiques, socials i culturals que la fan possible.

Ni regulació ni prohibició: el camí cap a l’abolició de la prostitució

Aquest article desenvolupa una crítica als enfocaments regulacionista i prohibicionista de la prostitució, defensant una via cap a l'abolició que passi per l'eliminació de les circumstàncies econòmiques, socials i culturals que la fan possible.

La prostitució és un fenomen social que forma part del sistema capitalista i patriarcal i, per tant, cal analitzar-la per entendre quina funció social compleix i com hem de donar-hi resposta com a feministes.

De què parlem quan parlem de prostitució

La construcció del gènere és un fenomen molt complex i que té múltiples cares, i un dels elements que hi intervenen és el control de la sexualitat i els cossos de les dones. El patriarcat intenta aconseguir aquest control a partir de dues institucions: el matrimoni i la prostitució, creant així la disjuntiva entre la dona respectable (vinculada a la llar, a l’esfera privada, al treball reproductiu, modesta…) i la mala dona (lligada a l’àmbit públic, impúdica, disponible per al consum de qualsevol home…). Aquesta dicotomia genera una doble moral patriarcal, en què només són dignes les dones que encaixen amb el primer model i les segones són menyspreades per la seva poca respectabilitat sexual (com que han estat «utilitzades» moltes vegades, perden «valor»); però, alhora, també son hipersexualitzades i objectivades per al plaer masculí. Així doncs, el patriarcat s’assegura el control de la sexualitat femenina amb el matrimoni i la prostitució, de manera que, mentre no es perd la llibertat sexual dels homes, es garanteix que les dones assumeixen el treball reproductiu dins del matrimoni, fet que beneficia el capitalisme perquè li permet reproduir la força de treball amb costos mínims.

A més, cal entendre també que la prostitució es nodreix de la desigualtat inherent en el capitalisme, alhora que la perpetua. Les dones que es dediquen a la prostitució són majoritàriament les que estan en una situació de misèria més greu: dones pobres, sense papers, sense llar, amb drogoaddiccions, persones trans (cal recordar que aquest col·lectiu pateix un 85 % d’atur)… en definitiva, les persones més excloses pel sistema. Sense aquesta condició de pobresa la prostitució no podria existir, ja que és una institució que obliga les persones en situació de necessitat a renunciar a la seva llibertat sexual.

Així mateix, la indústria del sexe també beu directament del racisme i l’imperialisme. De la mateixa manera que les últimes dècades la producció de mercaderies ha patit una deslocalització a països en vies de desenvolupament, la prostitució a Europa ha patit un procés semblant. Moltes dones europees, que tenen unes condicions de vida una mica millors, poden escollir no dedicar-se a la prostitució, mentre que les dones de països empobrits per l’imperialisme es veuen obligades a emigrar i, un cop als països d’acollida, com que es troben en situació d’irregularitat administrativa, sovint han d’acabar dedicant-se a la prostitució com a única sortida. D’aquesta manera, la demanda de prostitució dels homes del món desenvolupat és coberta amb dones forçades a marxar dels seus països, dones racialitzades i hipersexualitzades també precisament pel seu origen i el seu aspecte físic. Una altra cara d’això mateix és el turisme sexual, que té un pes importantíssim en alguns països asiàtics i llatinoamericans. Per tant, la prostitució és una institució que es construeix en l’opressió racial i les desigualtats fruit de la globalització capitalista.

Alhora, també és una pràctica profundament lligada al tràfic de persones amb finalitat sexual, en què es fa molt difícil distingir on acaba l’explotació sexual i on comença la prostitució forçada per la pobresa. Tot i això, és important també entendre que, ni que aconseguíssim que cap persona es veiés obligada per les seves condicions materials a exercir la prostitució, mentre hi hagi demanda hi haurà prostitució forçada. En altres paraules, mentre els homes segueixin assumint que tenen dret a comprar sexe, hi haurà dones que seran prostituïdes. Per tant, és imprescindible que qualsevol política sobre la prostitució posi també el focus en els homes que la fan possible.

En definitiva, la prostitució com a institució és una activitat que només és possible en un context de desigualtat (de classe, de gènere i racial) i és una institució i una indústria que s’aprofita dels sistemes de dominació (capitalisme, patriarcat, imperialisme) alhora que els reforça. Així doncs, és un fenomen social intrínsecament lligat a la violència, al patriarcat i al capitalisme, que respon a la voluntat de dominació de les dones i la seva sexualitat. Per això, com a feministes el nostre objectiu ha de ser el de la desaparició de la prostitució.

Abolicionisme i regulacionisme

Ara bé, com hi arribem? A Europa les darreres dècades hi ha hagut dues grans perspectives en l’abordament de la prostitució des del feminisme: el regulacionisme i l’abolicionisme. Entenent que la prostitució és una institució masclista i intrínseca al patriarcat i el capitalisme, cal caminar cap a l’abolició, però és necessari observar les polítiques dutes a terme en els últims anys per conèixer-ne els efectes i conseqüències.

Les experiències abolicionistes segueixen el model nòrdic iniciat a Suècia el 1999, que consisteix a despenalitzar l’exercici de la prostitució però criminalitzar el proxenetisme i la compra de sexe. En alguns països, com en el suec, aquesta proposta penal va acompanyada de mesures enfocades a garantir que les dones que es dediquen a la prostitució puguin deixar-ho, per tal de caminar cap a l’abolicionisme real (assistència mèdica i psicològica, formació professional, renda mínima de reinserció, cases d’acollida per a ex treballadores sexuals, formació i sensibilització a cossos policials i judicials…).

A aquest model, que a priori pot semblar molt eficaç perquè desincentiva la demanda però no penalitza les dones, cal fer-hi dues consideracions. En primer lloc, si aquestes mesures legals no van acompanyades d’eines per a garantir la subsistència de les dones que es dediquen a la prostitució, no estem parlant d’un model abolicionista, sinó prohibicionista a la pràctica, ja que no s’estan posant les condicions materials per a la desaparició de la prostitució, sinó que només s’està abocant les dones que l’exerceixen a la misèria, com és el cas d’Irlanda, per exemple. En segon lloc, tot i que aquest model no criminalitza la venda de sexe, és evident que a la pràctica dona menys seguretats i garanties a les dones que s’hi dediquen i contribueix a l’estigmatització i marginació d’aquest col·lectiu, ja que fa que la prostitució hagi de ser comprada en la clandestinitat. Això, segons demostren alguns informes, fa que a països com Irlanda s’hagi observat un augment de la violència exercida contra les prostitutes des de l’aplicació de la llei.

A l’altra banda hi ha les propostes regulacionistes, dutes a terme a Alemanya, Dinamarca o els Països Baixos, per exemple. Aquestes propostes, que es basen a considerar la prostitució com a treball sexual —és a dir, una feina legal com qualsevol altra que es pot exercir per a una mateixa o per a altri—, també tenen llums i ombres. En primer lloc, és evident que aquest model no aboca les dones que exerceixen la prostitució a la clandestinitat i, per tant, els dona més garanties a l’hora de fer-ho. Alhora, també els permet inscriure’s com a treballadores sexuals a la seguretat social i cotitzar, amb tot el que això suposa.

En segon lloc, el regulacionisme té altres conseqüències no desitjables, com l’augment de la demanda (tant interna com externa, sota la forma de turisme sexual) i l’augment del tràfic de dones amb finalitat sexual. La correlació entre regularització i augment del tràfic de dones i nenes segurament es deu a aquest augment de demanda —que les dones que es dediquen voluntàriament a la prostitució no poden suplir— i també al fet que és més fàcil encobrir l’explotació sexual en un país en què la prostitució és legal. Així doncs, tot i que la regulació obre les portes a millorar en algun aspecte la vida de les dones que s’hi dediquen, també facilita a la indústria del sexe poder seguir explotant dones en situació de necessitat.

La proposta de llei del PSOE, per últim, la podríem qualificar més aviat de prohibicionista, en tant que, malgrat seguir la proposta del model nòrdic, no dona cap mena de garantia a les persones que es dediquen a la prostitució perquè puguin sortir-ne. Això, a l’Estat espanyol, en què la gran majoria de prostitutes estan en situació d’irregularitat per la Llei d’Estrangeria, en què l’accés a l’habitatge no està garantit en absolut, en què les persones trans pateixen una exclusió laboral brutal, etc., aquesta llei només significa abandonar-les a la misèria.

Superar la falsa dicotomia

Així doncs, quines mesures prenem o intentem aconseguir per tal de garantir la seguretat de les que ara per ara l’exerceixen i, alhora, assegurar que cap dona és obligada a prostituir-se per les seves condicions materials? Com es pot caminar cap a l’abolició sense deixar cap dona pel camí? A continuació s’esbossen algunes propostes que pretenen atacar l’arrel del problema i també millorar les condicions de vida de les dones que s’hi dediquen.

En primer lloc, cal posar el focus en els homes consumidors de prostitució, ja que si no s’acaba amb la demanda no es podrà abolir ni la prostitució legal ni el tràfic de dones. Cal treballar per trencar amb la ideologia masclista que assenta la idea que els homes tenen dret a tenir sexe pagant i, fins i tot, que tenir sexe és un dret. En aquest sentit és imprescindible l’educació sexual i afectiva des de la infantesa, i també cal assenyalar el vincle de la pornografia i la representació del sexe que fa amb la violència sexual, i com contribueix a crear futurs consumidors de prostitució. Tot i això, evidentment, amb mesures només educatives no n’hi ha prou i en aquest sentit, penar la compra de sexe funciona, ja que no només desincentiva la demanda, sinó que també contribueix a crear un estat d’opinió negatiu cap al consum de prostitució. Tanmateix, aquest recurs té les mancances assenyalades en l’apartat anterior.

En segon lloc, cal treballar per eliminar les condicions que provoquen la prostitució no voluntària. D’una banda hi ha propostes més assistencialistes (com les mesures que aplica Suècia esmentades més amunt), que per si mateixes no ataquen l’arrel de la prostitució, però que poden suposar una millora important de la vida de les dones que ho volen deixar, qüestió gens secundària.

Però cal apostar també per una sèrie de propostes que van més a l’arrel del problema, que poden millorar les condicions de vida de de les prostitutes i que també lliguen amb demandes que poden ser compartides pel conjunt de la classe treballadora i, de fet, són lluites que ja estan en marxa. Aquestes propostes són: la derogació de la Llei d’Estrangeria i la regularització de les persones sense papers, la Renda Bàsica Universal, la garantia de l’accés a l’habitatge (a partir de la regulació de lloguers i l’ampliació del parc públic d’habitatge), la millora generalitzada de les condicions laborals i, per últim, una sanitat i educació públiques de qualitat i universals. Aquestes propostes, que poden interpel·lar la majoria de la població i fer avançar la lluita de classes, són les úniques que poden evitar la prostitució no voluntària.

En definitiva, entenent que la prostitució és una forma més de violència cap a les dones, cal avançar cap a l’abolició, però cal buscar la millor manera d’arribar-hi, posant els drets de les dones al centre, superant el fals debat entre la realitat i l’objectiu. És possible fer una política que treballi amb el propòsit d’abolir la prostitució i alhora doni garanties a les dones que avui en dia s’hi dediquen; es pot superar la dicotomia entre regularitzar la prostitució i prohibir-la. Les demandes esmentades més amunt són les que poden atacar la base que permet existir la prostitució i la seva violència —la desigualtat pròpia del capitalisme i el patriarcat—, a la vegada que dignifiquen la vida de les dones. Així doncs, caminar cap a l’abolició de la prostitució és caminar cap a la superació d’aquest sistema, és caminar cap a la millora de la vida de tota la classe treballadora.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Eulàlia Duran és militant d ela CUP de Cardedeu.

Comentaris

Ni regulació ni prohibició: el camí cap a l’abolició de la prostitució

Feu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cataris-blau