Neoliberalisme automatitzat

El govern automatitzat pressuposa l’eliminació de la distinció entre allò legal i allò tècnic mitjançant la implementació d’una progressiva supressió d’allò polític.
El govern automatitzat pressuposa l’eliminació de la distinció entre allò legal i allò tècnic mitjançant la implementació d’una progressiva supressió d’allò polític.

Va ser durant el 2020 quan ens vam adonar que vivíem en la Nova Era Digital anunciada deu anys abans pels profetes del capitalisme Eric Smith i Jared Cohen. Durant el confinament de la covid-19, vora set de cada deu persones van dependre de les xarxes socials per a les comunicacions més bàsiques. Segur que moltes van assistir a algun dels múltiples esdeveniments en línia llançats per a l’ocasió. Un que tanmateix va passar desapercebut fou el Surveillance Festival. Allà, els senyors digitals, juntament amb un elenc virolat de buròcrates apassionats pel control i la vigilància, organitzaren una sessió especial de hard tech: rastreig i geolocalització de la ciutadania, seguiments i escoltes no autoritzats per part de corporacions com Apple i Google, constants «escletxes de seguretat» en els sistemes de comunicació que bona part de la població es veia obligada a fer servir, així com un flux salvatge de dades personals (no autoritzades) entre corporacions i estats.

Així, i sense que gairebé ens n’adonéssim, vam passar a habitar una extravagant democràcia. En aquesta nova societat, l’esfera pública digitalitzada va passar a estar dominada quasi del tot per monstres digitals com Facebook, Twitter, Tik Tok i Instagram. L’estat va renunciar a prestar bona part dels serveis públics, i va delegar aquesta responsabilitat a corporacions com Google, encantades de crear «plataformes educatives gratuïtes» i de pas extreure massivament dades de professores i estudiants. Les administracions públiques decidiren traficar amb l’existència datificada de milions de ciutadanes pujant-ne les dades més íntimes a uns núvols privatitzats. Amazon es va convertir en l’àrbitre de la circulació global de productes bàsics controlant, entre d’altres, el mercat, la logística i els preus. Un grapat d’algoritmes de propietat privada van seleccionar els productes culturals que consumiríem. YouTube, Spotify i SoundCloud es van transformar en els governants de la indústria de la música. El mateix s’aplica a la indústria cinematogràfica, dominada de facto per Amazon Prime, HBO, Netflix i Disney. Durant el distanciament social forçós, gairebé totes les comunicacions es van fer en línia. Les interaccions entre famílies, amics, companys de feina, enemics o amants van ser emmagatzemades, processades i comercialitzades per algun centre de dades desconegut. Milions de sentiments, converses intenses, sexting, petites converses, desenganys, drames, tragèdies i alguns bons moments es van convertir en actius privats. Però al cim d’aquesta constel·lació d’algoritmes que van passar a controlar aspectes particulars de la vida pública i privada en destaquen uns altres de no tan coneguts per al públic general. Són els Sistemes Automatitzats de Presa de Decisions, que han estat definits com : [Qualsevol] software, sistema o procés que tingui com a objectiu automatitzar, ajudar o substituir la presa de decisions humana. (AI Now).

L’automatització del govern neoliberal

La pandèmia ha estat el happy moment dels Sistemes Automatitzats de Presa de Decisions, que, com una plaga, s’han escampat en tots els sectors, ja que segons els seus defensors redueixen costos i augmenten l’eficàcia de les administracions. Segons un estudi de les universitats d’Stanford i de Nova York, gairebé la meitat (45%) de les agències estudiades utilitzen algun tipus de sistema automatitzat de presa de decisions. No és que no vulgui parlar dels que hi ha aquí, és que, tal com reconeixen l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya, no sabem amb certesa quants operen actualment en el conjunt de la nostra societat. I és que aquestes noves tecnologies governamentals cobreixen quasi totes les esferes de l’Estat (justícia, salut, regulació financera, benestar social, comerç, medi ambient, ciència i energia, comunicacions, agricultura, treball i ocupació, transport, habitatge o educació) i cada tasca de governança (investigació regulatòria, anàlisi i monitoratge, execució, serveis públics i participació, gestió interna, adjudicació).

La Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona han mostrat un interès profund per aquest tipus de tecnologies, tal  i com ha quedat palès tant en sengles estratègies d’Intel·ligència Artificial com en documentació específica destinada a aquests sistemes. Per a aquestes administracions, el futur de l’atenció a la ciutadania passa per l’automatització de bona part de les funcions de govern. Però aquestes tecnologies no estan exemptes de riscs.

Tal com han assenyalat nombroses investigadores i activistes, l’ús dels sistemes automatitzats ha servit com a excusa per soscavar encara més els ja erosionats drets civils, econòmics i socials. Pensem en les anomenades tecnologies de policia predictiva emprades, entre d’altres, a l’Estat espanyol, i que no fan sinó codificar tecnològicament el racisme i el classisme existents en els cossos i en la societat. Recordem els intents d’implantació de tecnologies de reconeixement facial en instituts, o la seva presència ja notòria en espais públics com ara estacions d’autobusos. O la progressiva automatització de serveis socials, que, com a Suècia, el Regne Unit o els EUA no han servit més que per automatitzar retallades i el programa neoliberal. És a dir, fer de la ideologia ultracapitalista una part fonamental de les infraestructures digitals sobre les quals desenvolupem bona part de les nostres vides.

Malgrat això, no són poc els líders polítics que confien en aquestes tecnologies per a la solució de problemes estructurals. Per exemple, el governador de l’Estat de Nova York, Andrew Cuomo, ha recorregut al lord digital Eric Schmidt per dirigir la comissió que va orquestrar la transició de l’administració cap a sistemes automatitzats, així com a la Fundació Bill & Melinda Gates per reformar el sistema educatiu.

La crisi desencadenada per la covid-19 no ha fet sinó accelerar l’expansió del capitalisme digital. La història es repeteix; la classe capitalitza utilitza un episodi de crisi per implantar una transformació radical. Com a dir fa poc Naomi Klein: «Tot això es mou molt ràpid. El govern australià ha contractat Amazon per emmagatzemar les dades de la seva controvertida aplicació de seguiment del coronavirus. El govern canadenc ha contractat Amazon per lliurar equipaments mèdics, cosa que ha suscitat preguntes sobre per què ha omès el servei postal públic. I en només pocs dies, a principis de maig Alphabet ha posat en marxa una nova iniciativa de Sidewalk Labs per refer la infraestructura urbana amb 400 milions de dòlars en capital llavor. Josh Marcuse, director executiu de la Junta d’Innovació en Defensa, que presideix Schmidt, va anunciar que deixaria aquesta feina per treballar a temps complet a Google com a cap d’estratègia i innovació per al sector públic mundial, fet que significa que ajudarà Google a treure profit d’algunes de les moltes oportunitats que ell i Schmidt han estat creant amb el seu lobby».

Les grans corporacions consideren la societat un software programable i controlable, governable mitjançant instruments tècnics. Els sistemes automatitzats de presa de decisions, diuen les corporacions, suposen un estalvi per a les contribuents, i així mateix faciliten més i millors serveis a les administracions. Malgrat el nombre creixent d’evidències científiques que demostren que aquests sistemes no només no són més eficients, sinó que contribueixen a ocultar el racisme i la desigualtat enquistats en les nostres societats, cada vegada són més les administracions que busquen plataformitzar-se i automatitzar les seves responsabilitats de govern, fet que estableix una forta relació de dependència tecnològica amb els gegants digitals. Això és el que Naomi Klein ha denominat Screen New Deal.

El paradigma del govern obert, en línia, automatitzat i innovador que defensen les corporacions i els buròcrates de la innovació oneja també la bandera de la transparència i el flux lliure d’informació. Amb tot, l’obertura de les dades està limitada per la mateixa arquitectura d’aquest «ecosistema ciutadà». Els qui són dins de la matriu serien transparents entre si, però també per a qui, com l’opac i inescrutable cibersobirà, miraria des de dalt. Uber té un nom per a aquesta manera particular de mirar omniscient: la visió de Déu. Si bé cada treballador i client només té una part segmentada i fragmentada de la informació sobre tarifes, rutes, clients i treballadors disponibles, Uber té informació completa en directe, 24 hores al dia, 7 dies a la setmana. La informació es captura a partir d’una gran varietat de punts de dades. La noció que la visió de Déu va més enllà del que és econòmic és una declaració política molt explícita. Com deia Tiqqun: «Amb el capitalisme cibernètic, el moment polític de l’economia política domina per consegüent el seu moment econòmic».

El que proposen els tecnoutopistes de Silicon Valley, i allò que compren de manera quasi acrítica les nostres administracions, és abraçar el racó més íntim de la ideologia de mercat. El territori que quantifica, mesura i valora segons criteris d’eficiència i rendibilitat capitalista cada subjecte, cada ésser o cosa. Les tecnologies automatitzades de presa de decisions concebudes sota el prisma de Silicon Valley situen el mercat com un lloc ontològic de formació de la veritat. Les decisions polítiques que emanen d’aquests sistemes no serien, doncs, neutrals o científiques, són un sistema d’automatització del liberalisme més cruel i despietat.

El govern automatitzat pressuposa l’eliminació de la distinció entre allò legal i allò tècnic mitjançant la implementació d’una progressiva supressió d’allò polític. Però la regulació algorítmica no és un fi, sinó el mitjà per a una nova forma de governança en què les corporacions tecnològiques jugaran un paper fonamental en l’estat plataformitzat. Els capitalistes digitals visualitzen una maquinària legal capaç de regular un país. Una regulació algorítmica constitucional composta per molts subsistemes que produeixen governança i sobirania i modulen el comportament de poblacions senceres. Aquesta enèsima declinació del neoliberalisme es ven sota la marca de l’humanisme, de la ciència i de la innovació. Però el codi amb què està escrita continua sent, malgrat les mutacions, el mateix: explotació, domini i opressió. Si bé és cert que els sistemes sociotècnics orquestrats pel neoliberalisme suposen un salt qualitatiu en la dominació i la vigilància, no és menys cert que el seu poder és lluny de ser omnímode. És nostra la responsabilitat de plantar cara a aquestes formes de dominació, ja sigui a la feina, al carrer o als centres educatius. És nostra la possibilitat de construir el comunisme que vindrà.

Traducció d’Oriol Valls
Foto de portada: Andrea Ayala
Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Investigador a la Universitat de Melbourne. Escriu habitualment a premsa i col·labora amb diferents organitzacions interessades en el desenvolupament d'alternatives al capitalisme digital (i qualsevol altre en general).

Comentaris

Neoliberalisme automatitzat

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.