La soledat d’Armènia

Amb el suport de Turquia i Israel, Azerbaidjan ha infringit una rotunda derrota militar a Armènia. El suport de Rússia i Iran a Erevan ha sigut escàs. Moscou ha restablert el seu paper al Caucas, però Turquia soscava el pati del darrere rus i fa apel·lacions al nacionalisme panturc.

La soledat d’Armènia

La soledat d’Armènia

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Amb el suport de Turquia i Israel, Azerbaidjan ha infringit una rotunda derrota militar a Armènia. El suport de Rússia i Iran a Erevan ha sigut escàs. Moscou ha restablert el seu paper al Caucas, però Turquia soscava el pati del darrere rus i fa apel·lacions al nacionalisme panturc.

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Sembla que hagin passat segles des que els armenis, victoriosos sobre l’exèrcit de Bakú, van imposar la independència de la República d’Artsaj al Nagorno-Karabakh i van conquerir les set províncies d’Azerbaidjan que l’envolten.

Avui dia, però, una Armènia commocionada dona la benvinguda a desenes de milers de refugiats els quals, després d’haver-los incendiat llurs cases, abandonen els territoris conquerits pels àzeris o cedits a Bakú per l’alt al foc mediat per Moscou. La capital de la República d’Artsakh, Stepanakert, és ara una ciutat fantasma i Shushi, la segona ciutat de l’enclavament, està perduda.

L’enèsim xoc ètnic i geopolític a les muntanyes del Caucas ha causat més de 6.000 morts i Armènia, petit país de 3 milions d’habitants, es troba a la vora de la crisi econòmica i l’emergència per la COVID. Gràcies als drons kamikaze israelians i d’altres armats amb míssils turcs guiats per làser, les tropes azerbaidjaneses van derrotar ràpidament als armenis recuperant el 40% d’Artsaj, ara completament envoltat i connectat a Armènia només per l’estret «corredor de Lachin», defensat per alguns dels 2.000 soldats russos enviats per vigilar el compliment de la treva. El temor dels armenis és que Bakú intenti esborrar el que queda d’Artsaj, tot i que la presència de l’exèrcit de Moscou representa, almenys durant els pròxims cinc anys, un element fortament dissuasiu.

Els armenis, desanimats, són testimonis de la debilitat i l’aïllament del seu país, i el temor d’un nou Medz Yeghern (el genocidi de 1915-16) o d’un col·lapse del projecte nacional armeni s’està estenent. Molts, enutjats i decebuts, acusen al primer ministre Pashinyan de «traïció» per haver acceptat les clàusules d’alto al foc (que en qualsevol cas evitaran una derrota encara més greu) i demanen la seva renúncia.

L’equidistància de Rússia

Durant el primer conflicte amb Azerbaidjan, el suport rus va resultar decisiu per la petita Armènia. Aquesta vegada, Moscou també ha sigut fonamental per la supervivència de l’enclavament armeni al territori azerbaidjanès, que estava en perill de desaparèixer, i per la mateixa integritat territorial d’Armènia, d’altra manera indefensa. Però el Kremlin no va actuar de forma preventiva per evitar una guerra que Azerbaidjan havia estat preparant durant anys, i només va intervenir quan la batalla va arribar a la perifèria de Stepanakert.

La proposta informal de solució al conflicte que Moscou ha defensat durant els últims anys es va basar en una retirada gradual de les forces armènies de les províncies azerbaidjaneses ocupades

Moscou manté un pacte d’assistència militar amb Ereván (el «Tractat de Seguretat Col·lectiva») que reuneix a diversos països de la zona, i té dos grans bases militars a Armènia, a Erebun i Gymri, que apleguen milers de soldats, avions de combat, helicòpters i tancs. Inclús sense intervenir, Rússia podria haver convençut a Bakú de bloquejar el seu avenç.

Bakú. Foto: Wikipedia – Diego Delso

Però Moscou ha optat per mantenir una posició equidistant en nom dels seus interessos geopolítics, impulsada per la necessitat de mantenir l’hegemonia sobre Armènia però també de no trencar amb Azerbaidjan, amb qui manté unes sòlides relacions comercials i energètiques, i amb Turquia, que és partner i al mateix temps competidor de Rússia a Síria i Líbia.

No és casualitat que el text que acompanya la treva, inacceptable pels nacionalistes armenis, segueix l’anomenat «pla Lavrov»: la proposta informal de solució al conflicte que Moscou ha defensat durant els últims anys es va basar en una retirada gradual de les forces armènies de les províncies azerbaidjaneses ocupades i en l’enviament d’una missió russa de manteniment de la pau.

Per Moscou, TurkStream, el gasoducte que transporta gas rus a Turquia i el Mediterrani (8 mil milions de metres cúbics l’any) és encara més important després que les sancions estatunidenques fessin fracassar SouthStream i també NorthStream2, aquest darrer cap a Alemanya.

A més a més, Moscou persegueix l’allunyament d’Erdogan de l’OTAN i de l’esfera de Washington. A l’hora d’intervenir massa a favor d’Armènia, Rússia s’havia enfrontat a alguns països adherits al Tractat de Seguretat Col·lectiva, com Kazakhstan, Kirguizistan i Tadjikistan —islàmics i vinculats a Turquia per comuns orígens etnolingüístics, sobre els quals Ankara exerceix una influència creixent— arriscant la seva desvinculació, tal i com ja va passar amb Uzbekistan i Azerbaidjan.

No obstant, Rússia fou decisiva pel cessament dels combats després del fracàs de les propostes de mediació de França i els EUA, suplantant amb la seva iniciativa al grup de Minsk de l’OSCE (al qual també pertany), encarregat des de 1992 de la gestió multilateral de la crisi.

A més, l’enviament de dos mil soldats russos a Artsaj durant, com a mínim, els propers cinc anys, renovables, representa una victòria estratègica innegable per a Moscou, que estén així el seu control militar a la zona.


El resultat de la guerra, a més a més, permet a Moscou posar en dificultats al govern armeni de Nikol Pashinyan i al seu corrent polític pro-occidental, al poder des de 2018 després de l’anomenada «Revolució de Vellut» que va provocar la destitució d’un executiu pròxim als interessos russos.


Finalment, la forma de l’acord tripartit —els dos contendents, més Rússia— sobre l’alto el foc exclou a Turquia, que en canvi exigia signar el tractat.



Els apetits francesos i el cinisme de la UE


Alguns corrents polítics armenis acusen a Moscou de prestar més atenció als seus interessos que a la defensa d’Armènia. Mentre Pashinyan es veu obligat a buscar un suport a Moscou del qual havia intentat distanciar-se des que governa, el desencantament amb l’abraçada russa sufocant però fluctuant podria afavorir la intervenció d’altres potències, especialment França i els Estats Units.

Foto: Wikipedia – Achemish


Sobretot França està tractant de recuperar un paper al Caucas i la seva influència històrica a Armènia, després que el seu intent de mediació fos anul·lat per la iniciativa russa durant el conflicte. Després de l’armistici, avions carregats amb ajuda humanitària van volar a Erevan des de París, i el Senat francès aprovà de forma aclaparadora una resolució que demana a Macron que reconegui la sobirania armènia sobre Nagorno-Karabakh.


No obstant això, París està alineada de fet amb la posició equidistant de la Unió Europea. Brussel·les també ha fet acords amb Bakú per a assegurar el subministrament de gas que fa que la UE sigui menys dependent de les exportacions de Moscou. Existeixen nombrosos corredors energètics i comercials que connecten l’Azerbaidjan amb Geòrgia i Turquia, sense passar pels corredors russos: a més del gasoducte transanatòlic i de l’oleoducte Bakú-Tbilissi-Erzurum, també estan l’oleoducte Bakú-Tbilissi-Ceyhan i el ferrocarril Bakú -Tbilissi-Kars. Al novembre s’estrenpa també el TAP (Trans Adriatic Pipeline), que porta gas azerbaidjanès a Salento, al tacó d’Itàlia.



l’Azerbaidjan, una petita potencia petroliera


La pobra exrepública soviètica s’ha convertit en una petita potència gràcies als generosos ingressos del petroli i del gas. Encara que afeblit per la caiguda del preu dels hidrocarburs, l’Azerbaidjan pot comptar amb un bilió de metres cúbics de reserves de gas natural i amb set mil milions de barrils de petroli, un soci molt més interessant que la petita i pobra Armènia.


El dictador Ilham Aliyev ha invertit aquesta riquesa en armes d’última generació. Durant l’última dècada ha augmentat la despesa militar en un 500%, modernitzant l’exèrcit i equipant-lo amb sistemes sofisticats, mentre que les tropes armènies s’han hagut de conformar amb armes obsoletes, majoritàriament russes. Els preparatius de guerra de Bakú van ser secundats sobretot per Turquia i Israel, però Moscou també va vendre més armes a Bakú que a Erevan.

Ankara va sortir enfortida i podrà continuar instrumentalitzant al nacionalisme azerbaidjanès incitant a l’«alliberament» de tot Nagorno-Karabakh.



L’assalt turc al Caucas


Erdoğan va dedicar grans esforços a la victòria de l’Azerbaidjan. Els últims subministraments de drons turcs van arribar a Bakú just abans de l’inici del conflicte. La majoria es fabriquen per Baykar Technologies de Selçuk Bayraktar, gendre del «sultà». Amb un cost mitjà de només cinc milions, un Baykar TB2 és molt més barat que un caça (que costa 100) i igual de destructiu.

Foto: Wikimedia Commons – Пресс-служба Президента Российской Федерации


Àdhuc sense intervenir oficialment, Ankara va enviar al capdavant uns quants assessors militars i milers de mercenaris gihadistes reclutats al nord de Síria, que Ankara va ocupar a l’octubre de 2019 amb l’operació «Font de la pau» destinada a fer fora les Forces Democràtiques Sirianes amb hegemonia kurda.


Després de lluitar a Síria i Líbia en nom d’Ankara, els milicians de la «Divisió Hamza» i de les brigades «Sultan Mureu» i «Sultan Suleiman Chan» van ser emprats en la línia del front, estalviant a les tropes azerbaidjaneses moltes pèrdues.


Sovint Erdoğan ha incitat a Aliyev a què no s’aturi, que recuperi no sols les províncies ocupades de l’Azerbaidjan, sinó també Nagorno-Karabakh. Oposant-se a la treva mentre podia, el «sultà» es prepara per a enviar soldats turcs en el costat azerbaidjanès de la línia del front.

Turquia apunta a establir-se com el protector de totes les poblacions turques contra Rússia i Occident.


Així, Ankara ha aconseguit penetrar amb força al «pati posterior» de Moscou, reduint la influència d’aquest últim en el seu espai geopolític i obligant a Rússia a una cohabitació competitiva amb el projecte neo-otomà d’Erdoğan que té com a objectiu expandir la seva influència entre les repúbliques ex soviètiques islàmiques i de parla turca.


Turquia apunta a establir-se com el protector de totes les poblacions turques contra Rússia i Occident. Encara que la majoria dels turcs són sunnites i els àzeris són de confessió xiïta, els seus respectius líders parlen de «la mateixa nació dividida en dos estats».


Finalment, el «sultà» va explotar hàbilment la victòria sobre Armènia per a recuperar popularitat a casa, erosionada per la crisi econòmica, apel·lant al nacionalisme i al sentiment panturc que també caracteritza a molts dels partits de l’oposició, exceptuant l’esquerra radical i els kurds.


El paper de l’Iran i Israel


A favor de l’aclaparadora victòria de l’Azerbaidjan hi va jugar també l’ambigüitat de les autoritats iranianes. Històricament alineat amb Armènia, durant el conflicte, Iran va permetre que alguns combois carregats amb armes russes amb destinació a Erevan creuessin el seu territori. Però, en general, Teheran ha estat molt cautelós per a no molestar a gairebé 20 milions d’iranians d’ètnia azerbaidjanesa sensibles a la propaganda nacionalista panturca, que van sortir als carrers durant la guerra per a fer costat a Bakú. A més, els habitants de l’Azerbaidjan són en la seva majoria xiïtes, com els perses, i Iran espera, tard o d’hora, poder portar-los al seu costat després de disminuir la influència de Turquia.

Foto: Alter Locus


Encara que Israel mai va reconèixer el genocidi armeni dels turcs, el govern Pashinyan va establir relacions diplomàtiques amb Israel, alertant a Teheran. Erdoğan es fa passar per defensor dels palestins, però Turquia i Israel tenen molts interessos comuns, començant per l’hostilitat cap a l’Iran. De fet, Netanyahu ha obtingut permís de Bakú per a utilitzar el territori azerbaidjanès per a espiar a Teheran i llançar atacs contra les instal·lacions nuclears iranianes. A més, l’oleoducte Bakú-Tbilissi-Ceyhan subministra a Israel el 40% del seu petroli. A canvi, Israel va subministrar a Bakú drons suïcides Harop i míssils Lora que van escombrar les defenses armènies. Paradoxalment, en reacció al suport actiu d’Israel a l’Azerbaidjan, el govern armeni ha retirat al seu ambaixador de Tel Aviv.

Conclusions


La situació cristal·litzada per la treva del 9 de novembre és de tot menys estable. Ankara va sortir enfortida i podrà continuar instrumentalitzant al nacionalisme azerbaidjanès incitant a l’«alliberament» de tot Nagorno-Karabakh, l’estatus futur del qual l’alto al foc no aclareix. Per part seva, Moscou, obligada a una difícil convivència amb Ankara, haurà d’evitar que el fonamentalisme islàmic fomentat per Turquia es converteixi en una amenaça directa, com ja va passar en la seva zona d’influència, sobretot a Txetxènia i Daguestan.

Foto de portada: Wikimedia Commons – Serouj Ourishian
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Marco Santopadre (Roma, 1973) es periodista de ràdio i premsa, expert en política internacional, segueix sobretot els moviments d'alliberament nacional, els moviments socials i la geopolítica. Ha publicat assajos sobre el moviment català d'autodeterminació, el populisme d'esquerres a Grècia i la qüestió nacional a l'obra de Marx i Engels.

Comentaris

La soledat d’Armènia

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.