Música i comunitat a l’era de l’algorisme: una defensa del punk català

Què queda de les comunitats construïdes al voltant de la música a l'era de l'algorisme musical? Li queda alguna cosa a dir al punk català? Entrevistem Les Salvatges i Fetus per buscar algunes possibles respostes.

Música i comunitat a l’era de l’algorisme: una defensa del punk català

Què queda de les comunitats construïdes al voltant de la música a l'era de l'algorisme musical? Li queda alguna cosa a dir al punk català? Entrevistem Les Salvatges i Fetus per buscar algunes possibles respostes.

La relació entre la música popular i el món polític i ideològic sempre ha estat complexa i canviant i Catalunya no n’és l’excepció: Des dels anys del franquisme, la contracultura i la figura del cantautor folk reivindicatiu, seguit per l’Ona Laietana de finals dels anys 70 i 80, culminava en l’època «daurada» del rock català i el seu controvertit suport institucional; l’alternativa a aquests espais va ser liderada pel rock combatiu que, enmirallant-se del rock radical basc, popularitzava grups de hardcore, punk, oi!, ska i reggae, fins a l’entrada de l’escena hip hop a finals dels anys 90 i més tard el pop costumbrista i despolititzat de la primera dècada del s.XXI o el recent boom del trap.

Des dels seus inicis, un dels gèneres musicals més fortament lligat a escenes contraculturals ha estat el punk. Nascut als anys 70 a Anglaterra, als vorals de l’ascens polític de la Margaret Thatcher i de la mà d’una classe treballadora urbana, a Catalunya va trigar uns anys més en arribar i ho va fer fortament vinculat al moviment antifeixista, okupa i anarquista català i del país valencià. Amb ritmes frenètics i lletres provocadores, grups com Inadaptats, KOP i Obrint Pas componien himnes al crit de «Sols el poble salva el poble» o «Orgull de classe» i recorrien centres socials okupats d’arreu del territori. Des d’ençà, la imatge del punk català ha anat canviant, la ideologia mutant i els sons fusionant-se a través d’una infinitud de grups que, en gran mesura, responien a l’entorn social del moment.

Dos dels grups més interessants del punk actual són Fetus i les Salvatges. Aquest últim, format per l’Aitor, la Clara i la Gemma, sovint es presenten com un grup d’amiguis («el que som i és el que érem abans de tenir el grup de música») qui, després de conèixers als sopadors de la Carboneria del carrer Urgell, centre social actiu des de la tardor del 2008 fins a l’hivern de 2014, van impulsar Discos Pinya: una iniciativa de grups de punk i hardcore de Catalunya per, literalment, promocionar-se i fer pinya.

Les Salvatges

Fetus, d’altra banda, va néixer a l’any 2016 de la mà d’Adrià Cortadellas, acompanyat de Telm Terradas i Adrià Jiménez, qui «immers en l’epicentre d’un fangar personal, tenia un farcell de cançons que m’havien anat sortint de dins i veia que no encaixaven en el meu anterior projecte». Així, l’Adrià va decidir «anar buscant amics músics que poguessin ajudar-lo a fer-lo néixer, sumar-hi i configurar una banda estable».

Nascuts des de l’amistat però amb recorreguts artístics diferents, aquests referents del punk actual no han dubtat en incloure, dins el seu repertori, versos amb rerefons ideològic. I tot i no ser tan explícitament polítics com els seus predecessors, continuen denunciant mancances, dubtes i frustracions envers la societat actual, potser no a crits sinó amb reflexions sobre la «llibertat per mirar a un altre costat / quan la realitat té un regust esbiaixat» o «No vull portar collar ni que em tanquin la boca, no vull estar alerta tot el puto del dia». Tot i així, totes dues formacions confessen que recullen una majoria de cançons que apel·len a la quotidianetat i als problemes del dia a dia, amb lletres fortament inspirades en les seves pròpies experiències. Així, les Salvatges parlen de fanzines i d’okupar al Raval, Fetus descriuen els bars i locals de la nostra perifèria i ambdós inclouen cants al món rural i la Catalunya interior.

I es que potser no és casual que tant uns com altres sovint parlin de casals, locals i bars a les seves cançons, si és allà on hi passen el temps, on es reuneixen, on intercanvien impressions i experiències. I que potser tampoc és casual que les Salvatges hagin sorgit d’encontres a la Carbonera, un Centre Social Okupat, o que l’Adrià Cortadelles digui de les tavernes que «són temples plens de vivències, saviesa i espais on es comparteixen experiències i hi flueix la vida».

Si són aquests espais els que permeten que un grapat de músics es trobin, comuniquin i intercanviîn material musical, també seran els espais que facilitin les característiques, la forma i el contingut, de la música que produeixin. En un món actual caracteritzat per la deslocalització digital i la globalització, ens preguntem si aquests espais continuen existint i, sobretot, si continuen creant les coordenades geogràfiques polítiques i culturals que anteriorment havien vinculat els músics amb el seu entorn, la seva comunitat i amb una manera de fer política a través de la cultura. En definitiva, a tot allò que havia definit una escena musical i qui la constituïa.

Els components de Fetus i de les Salvatges coincideixen en que sí que existeix una escena musical tot i que no es trobi en el seu millor moment. Així, la Clara, que entén aquesta escena com allò més «underground», comenta que «cada cop hi ha menys espais per poder-hi fer concerts» i l’Aitor remata que «fa deu anys, a Barcelona, la cosa estava potser una mica més consolidada, hi havia alguns fanzines que sortien, hi havia coses fortes i hi havia bandes, fins i tot, que havien anat als USA. Sempre hi ha havia algun lloc on li podries montar algun grup de barna».

Potser aquesta falta de circuit alternatiu, aquesta escena que «va a marxes forçades [on] no hi ha una aposta col·lectiva», com diu l’Aitor, és una de les conseqüències de la gran inversió que s’ha fet, els últims anys i des de les institucions locals i regionals, en promocionar i potenciar un model de música en directe basat en els macrofestivals. Sempre patrocinats per grans companyies i multinacionals, encapçalen els seus cartells amb grups consolidats i del «mainstream», que reflecteixen les corrents musicals i culturals més àmplies del moment, sense deixar espai per grups fora de l’algorisme. «Els grups locals pràcticament no tenen cap tipus d’entrada en vies més grans i, al final, doncs és una merda, no només perquè aquests grups no tinguin oportunitats per tocar davant de gent d’un public potser més mainstream», comenta l’Aitor, sinó perquè acaben abocats a una invisibilitat que ja no és subterrània, que no va vinculada a un circuit propi alternatiu, autoorganitzat, a una guerra de guerrilles cultural amb capacitat per generar un nosaltres, un «we belong»; sino a un campi qui pugui d’autopromoció digital i quasi-emprenedorisme que funciona com a bessó malvat del DIY (do it yourself) original.

A més, continua l’Aitor, «aquestes grans marques, aquests festivals, treuen molts diners de grups de rock que porten quinze o vint anys tocant i mai no hi ha un relleu generacional… llavors, en certa manera és bastant matador perquè no estan donant l’oportunitat de que [sorgeixi] un nou grup, d’aquí uns anys, que sigui la ostia». En uns espais que només reprodueixen els sons del mainstream (i que només arriben a la butxaca d’alguns), on queda l’espai per l’experimentació i la creativitat? Quedaran en l’oblit les apostes més contestatàries? Fent ressò de les paraules de l’Aitor: Com apareixeràn nous grups locals?

Fetus

La comunitat i el teixit cultural autogestionat com a resistència

«La música és un reflex de la comunitat que la crea, la gaudeix i en fa ús», escrivia Edi Pou recentment a un article d’El Temps. Potser és per això és pel que els components de Fetus afirmen que si l’escena musical punk continua existint és «gràcies al ric teixit cultural popular d’aquest país» i que són «les entitats i el teixit popular qui faciliten que bandes com nosaltres puguin anar actuant arreu, fent circuit alternatiu i al marge dels grans festivals». Reflex d’aquesta manera de pensar, ambdues formacions no dubten en assenyalar el paper de diversos organismes que han ajudat a crear escena, com l’Atzavara, la mítica sala de concerts de Sant Feliu de Guixols, o l’Eclèctic de Torelló, per Les Salvatges; o una llarga llista d’aplecs que els membres de Fetus posen sobre la taula, incloent el Combat de Corrandes de Montagut, la Revetlla Popular Foc a la Feixa de Girona, el Cabré Rock de Jesús Pobre, la Fira de la Ratafia de Santa Coloma de Farners, el Punkugat de Sant Cugat del Vallès, el Polvorí de Cardedeu, la Calçotada Antifeixista de la Garriga, l’Aplec Modernista d’Osona a l’Esquirol o el festival Som del Montseny de Santa Maria de Palautordera, a més de sales i casals que resisteixen i multitud d’altres festes alternatives.

Tot i així, ens preguntem quina és la resposta a aquesta re-mercantilització de l’escena musical, que s’infiltra fins i tot als espais populars, a aquesta manca d’espais o d’una escena conjunta. I mentre que la Clara aposta per donar suport a iniciatives com «un bono de cultura que donen als menors de nosequants anys (…) perquè tothom pugui anar a molts llocs i s’ho pugui pagar (…)» ens preguntem si també es pot combatre a través de la música mateixa. Els membres de Fetus ho tenen clar, i ens responen amb un «sense dubte» i amb un «defensem que la música també ha d’actuar com a eina de transformació social i política. Si bé no ha de girar únicament al voltant de l’eix combatiu, no ha de quedar-ne mai al marge i cal prendre partit.»I és que ells pensen que la seva ideologia forma part de la seva vida i per això volen cantar el que pensen als quatre vents. Les Salvatges però, no ho tenen tan clar i mentre els hi demanem si (tot i estar escrites des d’un punt de vista personal i sense intencions de voler ser sempre moralment diametral) un desànim generacional impregna les seves cançons, coincideixen en que potser algunes d’elles resumeixen un estat d’ànim en el que «és com més fàcil imaginar-te la fi del món que imaginar-te com la propera revolució».

Volem pensar que és com a antídot a un cert desencant generacional i recuperant l’lessència més reivindicativa i guerrillera del folk, pel que Fetus han versionat, a mode punk, al cantautor Jaume Arnella al seu penúltim àlbum (Sota, Cavall i Rei). Un disc (no un single, no un EP, no un vídeo de youtube, un disc) que ens fa pensar en què passaria si un trobador català anés de parranda ininterrompuda amb els Pogues de Shane McGowan. Injectant al cançoner popular més nostrat una primera, una segona i una tercera dosis de punk destil·lat amb càntics (si ens permeteu, catàrtics) com l’imponent i infinitament corejable «Sé que venen pels camins» basat en un discurs de Fidel Castro. Com ells mateixos assenyalen, es tracta d’«un llegat, una trajectòria i un compromís que val la pena posar en valor. Ens va captivar la seva manera d’explicar històries i de fer romanços i vam fer una tria de les peces que més ens agradaven i que veiem adaptables al nostre sedàs garatger».

Estirant el fil cultural del llegat, i tot i que ambdues formacions se situen lluny d’una militància lingüística explicita, aprofitem per preguntar-los sobre el seu ús del català. Així, les Salvatges comenten que sempre han escrit en català «perquè és la nostra llengua amb la qual ens comuniquem entre nosaltres… no veiem una altra manera de fer-ho» i tot i que puntuin que es una decisió semi conscient «en el sentit de que som conscients de perquè és important cantar en català» puntualitzen que «no ho estem fent per una qüestió estratègica de la cultura que vagi per aquí… que ja ens es natural, no és quelcom ni que canviarem ni que pensem en una clau concreta». De la mateixa manera, Fetus parlen d’una «decisió conscient i natural. No voldríem ni podriem posar-nos-hi de cap altra manera. La nostra vida és en català i n’estimem la cultura popular. Cantem-la arreu!».

Així, cantem-la arreu, defensem-la arreu. Seguim reunint-nos, seguim col·laborant, seguim salvaguardant els pocs espais que queden que encara considerem nostres, trobem-nos, perquè només fent pinya podrem tornar a cantar primaveres.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Militant del Sindicat de Llogateres i del centre social L'Obrera de Sabadell.

Comentaris

Música i comunitat a l’era de l’algorisme: una defensa del punk català

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.