Una de les qüestions que més m’enerven quan parlo de literatura és la discussió sobre la seva implicació política i ideològica, o més aviat, la dels seus autors. Autors com Camilo José Cela eren clars col·laboradors del règim franquista, directors com Alfred Hitchcock, Woody Allen o Roman Polanski —recentment expulsat de l’acadèmia dels Oscar— s’han vist embolicats en escàndols relacionats amb maltractaments, violacions i comentaris misògins, a la vegada que l’obra de Pablo Picasso, tan venerada arreu del món, està sent més i més menyspreada davant el reconeixement que l’artista era un misògin i un maltractador. Però, podem o no valorar totes aquestes obres independentment dels seus creadors?

Aquesta dicotomia la trobem ara amb la recentment estrenada Lovecraft Country (HBO, 2020). Es tracta d’una revisió i una reescriptura lliure del que havien sigut els relats, històries i mites de l’autor estadounidenc H. P. Lovecraft, a partir del llibre de Matt Ruff amb el mateix nom (2016). Si bé és cert que l’origen de la novel·la i el títol se centren en Lovecraft, la sèrie se’n desentén estilísticament i pren un gir de crítica social molt més punyent que en els mites fundacionals. I és que Lovecraft, tant a la seva literatura com a la vida real encarnava una afèrrima animadversió cap als negres.

La sèrie, en aquest cas, capgira el racisme que envoltava l’autor, però segueix havent el dubte fonamental sobre si s’hauria de promocionar una literatura creada per gent racista, misògina, feixista. La meva resposta, que no és per no mullar-me, és que depèn. És una obra literària tan sols del seu autor? Reflecteix necessàriament la seva ideologia? O un autor que s’ho miri molt pot tenir un projecte d’ideologia que només reifiqui els seus personatges sense referir-se a si mateix?

Segons el meu parer, hauria de ser possible, potser a la inversa ens quedaríem sense gran part de la literatura universal que actualment ens envolta. Malgrat tot, el que no deixa de ser apassionant és aquest recent interès en parlar de temes relacionats amb conflictes racials. Tot i ser una necessitat imperant, no ens podem quedar amb la idea que parlar de qüestions de racisme queda bé. Precisament, això es fa palès en la posada en escena d’aquesta sèrie, i és que és l’adaptació a la pantalla per Jordan Peele, home negre, d’una novel·la de Matt Ruff, home blanc. La qüestió potser no rau en la manera com es tracten certes temàtiques a la sèrie, on bé s’evidencia la gran metàfora que els monstres no són els que crèiem sinó que el veritable monstre de la sèrie és el racisme. I tant un com l’altre ens els han ensenyat des de ben petits.

Al llarg de la sèrie es genera una sensació d’esgarrifança que, des de la sensibilitat postmoderna, pot ser que estigui alçant una quarta paret que havia caigut anys ençà, resultant en un “jo això no ho faria mai”. Les situacions al llarg de la sèrie són tan extremes com diverses: persecucions policials per linxar negres després de la posta de sol, aldarulls en voler mantenir el barri blanc, escabetxines, insults… Res que no s’allunyi de la realitat. Ara bé, el fet que aquesta novel·la —i conseqüent sèrie— estigui ambientada en una època que per l’espectador objectiu “pot ser remota” pot resultar un perill. Tal com expliquen Rahul Rao i Jasbir Puar, a l’actualitat d’Occident certs temes s’han convertit en estratègies per seguir mantenint una relació de superioritat respecte de personalitats que han estat estigmatitzades al llarg de la història, com és el cas de la gent negra. Mentre que per una banda, aquesta obsessió amb el discurs políticament correcte tampoc és que resulti un canvi respecte d’altres actituds racistes, el perill que presenta el punt de vista de Lovecraft Country és que tot i intentar despertar una consciència crítica, l’espectador ho pot rebre com si això no anés amb ell; això és el passat i jo penjo quadres negres a Instagram en honor a “black lives matter”. Malgrat tot, el que és realment interessant és com, tot i tractar temes irrevocablement reals i vigents, hi ha un allunyament per part de l’espectador.

El que és indiscutible, per tant, és la voluntat a la sèrie de ser una guia moral o un intent de politització a partir de la metàfora racisme-monstruós, a la vegada que fent un gir al gènere de terror fantàstic, on la perspectiva no havia sigut mai tan coral com en aquest cas. A partir d’un gènere que estava tan amotllat per una personalitat blanca, la sèrie fa palès la impossibilitat d’un protagonista, fent evident la necessitat de col·laboració, cooperació i suport entre protagonistes. En aquest mateix sentit, Audre Lorde parlava de la impossibilitat de desmantellar la casa de l’amo amb les eines de l’amo, i precisament, el que resulta interessant d’aquesta sèrie és que agafa aquestes eines i les amotlla segons els seus interessos. Peele agafa el relat d’un racista redomat com era Lovecraft i la culpa blanca de Ruff i en fa un relat meravellosament incomodant, on el discurs de la monstruositat s’enquista amb un recurs molt simple: el conflicte es genera sempre que hi ha contacte amb un enfora de la comunitat, no és fins l’aparició de l’home blanc a escena que apareixen els monstres, les al·lucinacions i el record d’un passat estancat i putrefacte.

El que no em passa per alt, però, és que aquesta sèrie fa equilibris amb la perfecta dicotomia entre honrar un autor amb una ideologia reprovable i no fer del trauma negre una història de màrtirs. Ja no es tracta ni d’un relat que glorifiqui el racisme epistèmic del segle passat, ni fa de l’home blanc un protagonista per redimir-se de la seva culpa. La història negra és al centre, com a protagonista i com a heroi, amb totes les contingències de la supervivència, la passió i la reticència de confiar en l’episteme del Gran Nord. Mentre que estratègicament la majoria de representacions aparentment antirracistes o novel·les que pretenen donar protagonista a la història negra només fan que posar una falca més a la diferència i la desigualtat, Lovecraft Country dibuixa uns personatges, sobretot encarnat en les dones, que podria arribar a dir que són avant-la-lettre, representació de l’autèntica força i, al cap i a la fi, d’un personatge com qualsevol altre, fora estigmes.

Que potser Lovecraft hauria d’haver caigut a l’oblit? Molts diran que sí, i en cremaran els llibres i faran moltes piulades per semblar més moderns, però hem d’anar al fons de la qüestió; salvant les distàncies del seu moment històric, el que ha fet aquest autor és crear una tradició i enriquir el panorama literari, panorama que pot donar lloc a obres molt més polèmiques i punyents a la nostra època. Si bé els humans no som els nostres pares, les obres tampoc, i l’evolució es fa evident en cada diàleg de la sèrie.

Foto de portada: Fotograma de la sèrie – Noa Noguerol