“La manera com es presenten les coses no és la manera com són; i si les coses fossin com es presenten la ciència sencera sobraria” ,Karl Marx

Possiblement, després de la primera fase de la vista oral i les declaracions dels acusats, una de les qüestions que més ha cridat l’atenció és l’actitud erràtica, confusa, imprecisa i vaga dels representants del Ministeri Fiscal, malgrat el currículum gens menyspreable de tots ells. Tant operadors jurídics com ciutadans hem observat unes intervencions de la fiscalia que no es corresponen a l’expectativa del que probablement sigui el procediment judicial més important per a l’Estat espanyol en el darrer segle. Seria naïf considerar que no s’ho han preparat, o que intel·lectualment estan per sota de les defenses o dels presos polítics. Els fiscals actuants són professionals amb una capacitat, una intel·ligència i un currículum sobradament acreditat, més enllà de les discrepàncies jurídiques i polítiques que s’hi puguin tenir. Això sí, probablement no estan trobant el judici que ells esperaven: deu minuts d’interrogatori a Cuixart sobre botifarres o l’afirmació de Turull de ser soci del RACC. Les cares de tota la sala en veure els vídeos parlaven per si soles.

Una de les qüestions que més ha cridat l’atenció és l’actitud erràtica, confusa, imprecisa i vaga dels representants del Ministeri Fiscal

Així doncs, seria un error analitzar en abstracte, o només de forma limitada a l’activitat judicial, l’actuació dels fiscals. Resulta interessant, en aquest sentit, el tractament de la repressió realitzat a l’informe El Minotaure del 78: sobre la violència institucional de l’Estat Espanyol contra el procés d’autodeterminació de Catalunya 2015-2017, on s’aborda la qüestió d’una manera àmplia: mediàtica, governamental, política, social i judicial. Qui sap si, quan Gramsci escrivia amb forma de conte adreçat als fills, hi havia la recerca de l’arrel d’aquesta qüestió:

“Hi havia una vegada un nen que dormia. A la tauleta, al costat del seu llit, tenia un got de llet. Però un entremaliat ratolí es va beure la llet i el nen, quan va despertar-se, va començar a plorar. Tenia gana. La mare va anar a buscar una cabra. Però la cabra li va negar la llet fins que no aconseguís herba amb la qual sadollar la seva gana. Llavors la mare va ordenar al ratolí que en busqués al camp. Però no en va trobar. El camp era sec. El ratolí va decidir llavors buscar una font. Quan la va trobar, no en rajava aigua a causa de la guerra. El ratolí va pensar que potser un paleta podria reparar la font. El va trobar en un petit llogaret, però aquest li va demanar pedres. Sense aquestes, no podria reparar la font. El ratolí va decidir llavors pujar a una muntanya. Quan va atènyer el cim, es va topar amb un erm terrible. La muntanya havia estat talada. L’ambició dels especuladors n’havia fet un lloc desagradable i fred. El ratolí, desesperat, va prometre a la muntanya que si li donava pedres, convenceria al nen perquè quan cresqués sembrés arbres. La muntanya va confiar en la paraula del ratolí i el nen va beure llet en abundància. Quan el nen va créixer, va complir la seva promesa i va plantar arbres. La vida llavors va tornar a la muntanya”

Diu el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans que l’Estat és una “formació social històrica, organitzada com a unitat política amb característiques pròpies” i, seguint el raonament de Gramsci, no seria rigorós analitzar l’actuació de la fiscalia durant el judici, i per tant aquest element de repressió, sense una mínima anàlisi dels diferents elements que componen l’Estat en sentit ampli.

És important, per tant, d’analitzar el paper que poden arribar a tenir els mitjans de comunicació com uns dels elements que configuren l’Estat en sentit ampli, en la repressió o, si es prefereix fer servir un terme més neutre, en l’aplicació del dret penal.

Per tal d’augmentar l’audiència, els mitjans de comunicació d’abast estatal, opten per mantenir la tensió mediàtica, fet que es tradueix en l’emissió de notícies per capítols, l’ús d’un llenguatge grandiloqüent, bèl·lic i bel·licista i l’exageració dels fets

Els mitjans de comunicació d’abast estatal, a excepció de RTVE (amb nombroses queixes de control polític durant el govern del PP), són corporacions privades amb un interès primigeni, que és el benefici econòmic. En aquest sentit, per tal d’augmentar l’audiència, opten per mantenir la tensió mediàtica, fet que es tradueix en l’emissió de notícies per capítols, l’ús d’un llenguatge grandiloqüent, bèl·lic i bel·licista, l’exageració dels fets i, a més a més, donar veu exclusivament a una part, en aquest cas l’unionisme, que interpel·la principalment a un sector de la societat, en aquest cas el que no viu a Catalunya. Això genera una percepció per desgast en la societat que, dia rere dia, és sotmesa a un missatge unidireccional en clau bèl·lica, que dibuixa els esdeveniments com un risc imminent per a l’Estat i fins i tot per a les vides dels propis espectadors. El missatge constant és que l’Estat es troba indefens davant de la pèrdua de sobirania i legitimació que, diuen, planteja el desafío independentista. I és amb aquesta construcció mediàtica que es fa assimilar a la societat la necessitat artificial d’utilitzar tots els mitjans necessaris per aturar un suposat cop d’Estat independentista, repetit fins a la sacietat com un mantra.

Cal entendre la lluita antirepressiva com quelcom que va molt més enllà de la defensa jurídica, i que ha de ser capaç de generar un efecte bumerang polític, i això demana també un esforç organitzatiu i mediàtic

L’amplificació mediàtica de la situació serveix directament a la ideologia i als objectius del govern i dels poders de l’Estat, especialment pel que fa al procés de recentralització. Sense aquesta tensió social artificialment generada no s’hauria pogut justificar l’a por ellos que va desembocar en les càrregues policials de l’1 d’octubre, i sense aquestes càrregues no haurien tingut justificació social per a aplicar el 155. I és el 155 allò que fa possible la persecució i empresonament de dirigents polítics i socials, i que genera el clima polític idoni per a la reclamació d’un 155 d’aplicació permanent o indefinida. I és això, al cap i a la fi, el què s’està jutjant al Tribunal Suprem: l’existència d’una violència imaginària que va justificar l’enduriment sobtat i profund del procés de recentralització i que només se sosté per boca d’alguns polítics i determinats mitjans de comunicació. Si tenim identificat el problema, ens cal ajustar la resposta, i en aquest sentit cal entendre la lluita antirepressiva com quelcom que va molt més enllà de la defensa jurídica, i que ha de ser capaç de generar un efecte bumerang polític, i això demana també un esforç organitzatiu i mediàtic.

Foto de portada: Òmnium