Michael Jordan era una icona capitalista. ‘The Last Dance’ és el seu anunci mitificador

The Last Dance, la sèrie altament publicitada sobre Michael Jordan, no és un documental. És un exercici de creació mítica de deu hores que dona una nova oportunitat a Jordan de vendre el producte corporatiu que li ha importat més sempre: ell mateix.

Michael Jordan era una icona capitalista. ‘The Last Dance’ és el seu anunci mitificador

Michael Jordan era una icona capitalista. ‘The Last Dance’ és el seu anunci mitificador

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

The Last Dance, la sèrie altament publicitada sobre Michael Jordan, no és un documental. És un exercici de creació mítica de deu hores que dona una nova oportunitat a Jordan de vendre el producte corporatiu que li ha importat més sempre: ell mateix.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

The Last Dance, l’anunci de deu hores de l’ESPN –disculpeu, documental- sobre l’últim any de Michael Jordan com a Chicago Bull el 1997-98, presenta una seqüència primerenca de 1984 d’un Jordan aleshores rookie escalfant abans d’un partit. És més prim, amb un cap ple de cabells. El seu tir en suspensió es veu estrany, no en la perfecció de forma amb què el vam conèixer més endavant. Li demanen al jove Michael sobre el futur. El seu futur. Fa tant de temps d’això que els dos encara no havien coincidit. Què espera de la seva carrera?

«Només vull la franquícia, i que [els] Chicago Bulls siguin respectats com a equip.»

The Last Dance passa entrevistes amb la família de Jordan, els seus companys d’equip, famílies, entrenadors, executius de l’NBA, rivals, amics, famosos i, de manera més destacada, el mateix Jordan per tal de mostrar només com ha triomfat més enllà de ser «respectat».

La sèrie de deu parts havia estat programada per una estrena el juny. Però l’ESPN –reconeixent un colós dels índexs d’audiència quan en va veure un- va moure la data de llançament al 19 d’abril, per tal d’aprofitar l’absència d’esports en directe. Els dos episodis finals s’emetran aquest diumenge.

Amb The Last Dance, l’ESPN i el mateix Jordan –MJ va mantenir el poder de decisió sobre la versió final- venen relacions públiques com a veritat, construcció de mite com a registre històric. La sèrie es promociona com a documental. No ho és. Després de guanyar al voltant de 2.000 milions de dòlars en patrocinis per a tota la vida, Jordan pregona tot el que li queda per vendre: ell mateix.

El material per a The Last Dance va estar gairebé vint anys en una biblioteca de Nova Jersey, sense fer servir. Quan va donar Jordan llum verda al projecte? El 23 de juny de 2016 –el dia que LeBron James i els Cleveland Cavaliers van fer la desfilada de la victòria després de guanyar el campionat de l’NBA. Atès que Jordan admet a la sèrie que té un «problema de competitivitat», no és difícil imaginar-lo donant el vistiplau a un projecte que impulsa la creació del seu mite just quan el seu rival històric construeix el seu.

Jason Hehir, el director, estava «impactat» suposadament pel fet que les imatges i històries entorn de les topades de Jordan amb els companys d’equip, com la vegada que va clavar un cop de puny a Steve Kerr, fossin incloses a The Last Dance. No n’hauria d’estar. No passa res per explicar aquesta història perquè no contradiu el mite Jordan –el recolza. Quan Jordan parla sobre com els Detroit Pistons l’apallissaven a finals dels 80, la implicació és clara: els Pistons eren violents, i aquella violència era dolenta per al bàsquet. Però quan Jordan li deixa a la pràctica un ull de vellut a Kerr, és un competidor heroic empenyent a ell i a tothom del seu voltant perquè li importa tant. El mite està sempre, sempre a la venda.

I aquí és on són més pronunciades les deficiències de la sèrie: quan Jordan està exempt dels mateixos estàndards que tota la resta. L’episodi cinc mostra talls d’una entrevista amb Kobe Bryant abans que morís en un accident d’helicòpter el gener. Bryant i LeBron són els únics successors de Jordan que han merescut comparacions amb MJ. Bryant prova d’invalidar el debat, dient: «El que veieu de mi ve d’ell. No guanyo cinc campionats… sense ell. Perquè em va orientar molt. Em va donar molts bons consells.»

És comú que fins i tot els millors jugadors de bàsquet citin les seves inspiracions. En un moment anterior de la sèrie, el lloctinent de Jordan als Chicago, Scottie Pippen, esmenta Julius Erving com el seu heroi. Però al llarg de les primeres vuit hores de The Last Dance no es fa cap menció de quins jugadors van inspirar Jordan. No hi ha descuit. Els mortals tenen ancestres. MJ no.

La manca d’objectivitat crea uns abismes enormes en el relat, sovint quan algú amb alguna cosa a veure amb l’èxit de Jordan prova de sonar creïble i hi fracassa. Quan presenta els Bulls amb el seu segon trofeu de campions després de les finals de 1992, l’aleshores comissari de l’NBA proclama: “Un és grandiós. Dos és gairebé impossible.» Encara que dos anys abans dels títols dels Chicago, Detroit guanyés campionats consecutivament. I que dos anys abans d’això, els Los Angeles Lakers també ho fessin. Però l’NBA depenia del mite Jordan per a l’explosió dels seus beneficis, així que què és una mentida descarada entre milionaris?

Després que l’equip olímpic masculí dels Estats Units de 1992 guanyés la medalla d’or, Jordan, el portaveu més famós de Nike, va tapar amb una bandera americana el seu pit per tal d’amagar el logotip de Reebok en la seva roba olímpica oficial. Willow Bay, que treballava a l’NBC quan aquesta televisava l’NBA durant l’apogeu de Jordan, diu: «Michael era tan particular en el seu impuls competitiu i l’impuls que estenia als seus col·laboradors, com Nike, que no podia suportar el pensament de portar el logo de Reebok en un escenari global… Així que va tapar el logo de Reebok amb la bandera dels Estats Units. És extraordinari.» Potser no tan extraordinari com el llegat de Jordan tant com a icona corporativa i buit apolític.

Una crítica de MJ que ha persistit al llarg de les dècades és el seu rebuig a donar suport a la candidatura al Senat de 1990 de la demòcrata de Carolina del Nord Harvey Gantt contra el republicà Jesse Helms, el racista al càrrec. (Jordan va créixer a Wilmington i va  anar a la Universitat de Carolina del Nord.) La infame defensa de Jordan va ser que “Els republicans també compren vambes.” Avui Jordan diu que va fer el comentari improvisant i de broma als companys. Tot i que continua defensant la seva no implicació: “No era un polític. Estava centrat en la meva professió. Que va ser egoista? Probablement. Però eren les meves forces. Era on posava les meves forces.» Nike, McDonald’s, Gatorade, Hanes, i una host de marques podrien contradir l’afirmació de Jordan. Estava centrat en la seva professió. Però també estava centrat en ajudar a les companyies a moure més mercaderia. Aquí també era on posava les forces.

Evidentment, The Last Dance no aprofundeix en això. Fins i tot els èxits corporatius estan ben conservats. David Falk (l’agent de MJ) i Sonny Vaccaro (l’home que va signar el primer contracte de sabatilles esportives amb MJ) són dos dels noms més famosos en l’ascensió de Jordan d’atleta a icona. S’entrevista i es parla de Falk tot sovint. Vaccaro no es menciona mai. Endevineu qui va acomiadar Nike el 1991?

Jordan reserva la màxima còlera en la sèrie per a Jerry Krause, l’antic director general dels Chicago que traspassà fa tres anys. “No deixaria mai que algú que no es vesteix l’uniforme i que vesteix tots i cadascun dels dies dictés què fem en una pista de bàsquet», diu MJ del fet que Krause ultrapassés ostensiblement els seus límits de direcció. A Jordan l’ofenien els intents de la direcció d’interferir en el producte sobre la pista.

Però què passa si apliquem les seves paraules en altres contextos? Nike no tenia res a veure amb la victòria de la medalla d’or del Dream Team de 1992. És evident que Jordan no va cobrir el logotip de Reebok desafiant els desitjos de Nike. Com pot ser que l’interès de la direcció per l’equip sobre la pista sigui menys apropiat que una marca de sabates afectant una cerimònia de lliurament de medalles?

Una de les ironies de l’èxit és com pot empènyer algú fora de les mateixes condicions requerides per a un èxit major. Jordan va ser implacable en el seu camí per a ser el millor jugador de bàsquet de la història, i va aconseguir aquest elevat estatus. Però aquest èxit en aquesta ocupació i les qualitats que el van portar a aquestes altures poden haver creat punts cecs en el Jordan jubilat i propietari dels Charlotte Hornets. En molts sentits, Krause és precisament allò que manca a l’agitada franquícia de Jordan.

Krause va ser nomenat director general després de la temporada de rookie de Jordan. Va orquestrar l’operació per a adquirir Pippen acabat de sortir del college. Va contractar Doug Collins, un entrenador que agradava molt a Jordan en part perquè estava d’acord amb ell que la millor estratègia era fer arribar la pilota a Michael tant com fos possible, i llavors va acomiadar Collins malgrat l’afecció de Jordan perquè sabia que als Bulls els calia una cosa diferent. El primer contractat de Krause va ser Tex Winter, que va dissenyar el reputat «triangle ofensiu» que els Chicago van emprar durant les sis temporades com a campions. Collins va ser substituït per Phil Jackson, que no estava al radar de cap altre equip i que va arribar al punt de guanyar onze títols, més que cap altre entrenador en la història de l’NBA.

Krause va fer entrar Toni Kukoč al drafta la segona ronda. Més tard, es va convertir en un membre clau dels darrers tres campionats dels Chicago. Potser de manera més impressionant, Krause es va oposar a la idea de negociar per Dennis Rodman, una personalitat difícil que havia estat amb els Detroit quan havien assetjat i apallissat els Bulls anys abans, però Krause va escoltar altres veus a la direcció i va confiar-hi prou per aprovar el fitxatge. (La llarga amistat de Jordan amb Charles Barkley va acabar fa uns anys, després que Barkley digués: «Tant com m’estimo en Michael, però fins que no pari de contractar llepaculs i els seus millors amics, no tindrà mai èxit.»)

Un dels moments més humans a The Last Dance té lloc quan Jordan es queixa del seguiment de Krause a Kukoč. «Krause… vol posar algú al capdavant dels seus nanos, que li hem donat tot el que podíem donar-li.» Molts de nosaltres tindríem problemes el comportament de Krause. Quan va incloure el croata al draft, els Bulls ja eren un dels millors equips de la lliga, i quan Kukoč va deixar Europa per anar a Chicago els Bulls ja havien guanyat tres campionats. I amb tot Krause rondava obertament un foraster i li pagava més que a Pippen. Per què arriscar-se a tocar les coses?

Krause no estava satisfet de formar part d’un guanyador. Havia heretat Jordan, la peça més significativa del trencaclosques, aquell a qui tothom assenyalaria sempre i diria: «És per això que han guanyat.» Una vocació implacable per guanyar, per fer-ho a la seva manera, per mostrar al món que no estava assaciat, fins i tot després de tres títols: això feia que Krause continués.

Si algú podia apreciar aquestes qualitats en un competidor, hauria de ser Michael Jordan. Però no encaixa amb el mite –i el mite, com l’home darrere seu, encara està ara i sempre en venda.

Article publicat originalment a Jacobin
Traducció d’Àngel Ferrero
Foto de portada: Wikipedia
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Matthew Miranda escriu sobre l’NBA i l’EPL per a SBNation i FanSided, i ensenya escriptura a la Universitat Stony Brook.

Comentaris

Michael Jordan era una icona capitalista. ‘The Last Dance’ és el seu anunci mitificador

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.