La política industrial torna a ocupar el centre dels debats sobre el desenvolupament econòmic. Més d’una dècada després de l’esclat financer, la reindustrialització continua sent una de les assignatures pendents de la nostra economia. Durant aquest temps s’ha establert un cert consens sobre la rellevància d’aquesta qüestió, però, tanmateix, continuem sense comptar amb un full de ruta amb el que abordar-la. S’ha escrit molt sobre les dificultats a les quals ens enfrontem: l’efecte nociu del tipus de canvi real a causa de l’euro, la dèbil inserció a les cadenes globals de valor de la indústria existent o la mateixa especialització de l’economia espanyola, per citar-ne algunes. En canvi, el debat sobre el «què fer» continua en un estat embrionari o, si l’acotem a la realitat industrial de l’economia valenciana, és pràcticament inexistent.

En l’actual context, amb l’anunci a bombo i platerets dels fons Next Generation UE, s’ha tornat a posar damunt la taula la necessitat que les forces emancipadores proposen un horitzó diferent del dibuixat per les elits econòmiques per a després d’aquesta crisi. Com ja s’ha assenyalat en diversos articles, tot fa pensar que darrere del relat hiperbòlic del NGEU s’amaga, una vegada més, un rescat als grans grups empresarials i financers de l’economia espanyola. L’aterratge d’aquest programa de rescat en el sector industrial suposaria la subvenció, sense cap contrapartida, de les inversions en digitalització i noves energies dels grans grups empresarials per part de les arques públiques. Una mesura que no solament suposaria un nou tancament oligàrquic d’una crisi econòmica sinó que, de forma indirecta, accentuaria l’escletxa econòmica entre Madrid i la resta de l’Estat Espanyol.

Exceptuant els casos d’Euskadi i Catalunya, a Madrid es troben quasi la totalitat de les seus i les instal·lacions dels grans grups empresarials. Per contra, l’estructura industrial predominant al País Valencià és diametralment diferent d’aquesta i, per tant, a l’esbossada com a destinatària principal dels fons NGEU. La columna vertebral de la indústria valenciana està conformada per sistemes de menudes i mitjanes empreses (PIMES d’ara en avant) que es relacionen horitzontalment entre elles cooperant i competint alhora. La producció ceràmica a les comarques de la Plana, les noves produccions derivades del plàstic a la Foia de Castalla o l’elaboració tèxtil a la Vall d’Albaida són alguns exemples de l’èxit d’aquests sistemes.

Aquesta realitat industrial, tan allunyada de les dinàmiques dels grans grups empresarials de l’IBEX35, sovint es menysprea com una causa directa de la debilitat econòmica del País Valencià. Res més lluny de la realitat, aquests sistemes industrials han estat els grans protagonistes del desenvolupament industrial de l’economia valenciana. És més, com es defensa en el present article, aquesta realitat industrial conté un gran potencial per erigir un nou model de desenvolupament pel País Valencià.

Amb tot, la crisi econòmica derivada de la COVID–19 amenaça greument les bases sobre les quals s’assenten aquests sistemes de menuda i mitjana empresa. D’una banda, la fallida de centenars de PIMEs i la seua adquisició per part de grans empreses ha accentuat la desigualtat interna d’aquests sistemes debilitant tant la seua capacitat innovadora com la flexibilitat per adaptar-se a noves produccions. D’altra banda, s’ha agreujat l’erosió de la cohesió social i el sentiment comunitari que, com veurem més endavant, és fonamental per a la dinàmica innovadora d’aquests sistemes.

A diferència de l’economia convencional, que celebra aquest procés com una mostra més de l’avanç inexorable del «progrés», en aquest article defensarem la importància d’enfortir i potenciar aquests sistemes industrials.

Les PIMES i els moviments transformadors, una relació complexa

Primer de tot, resulta imprescindible capgirar la forma de comprendre el paper de les menudes i mitjanes empreses en el desenvolupament econòmic. En aquest sentit, una gran part del pensament transformador ha assumit com a propis els postulats de la tradició historicista anglosaxona que entén el creixement industrial com un model d’una sola direcció i amb un únic final: la gran empresa. Una concepció que la història econòmica s’ha encarregat de demostrar com errònia o, com a mínim, força matisable. En els seus escrits, Marx argumenta de forma reiterada la inevitable substitució de la menuda manufactura en favor de la producció en grans fàbriques. D’aquesta manera, els negocis de mida reduïda es concebien com un residu amb els dies comptats davant l’imparable avanç del determinisme tecnològic que guiava el sistema capitalista.

Aquest menystenyiment s’accentuaria amb la publicació de l’obra Die Agrarfarge de Kautsky on es cataloga a la menuda manufactura com una activitat «parasitària» que obstaculitzava el desenvolupament de les forces productives. Els interessos dels menuts artesans i productors no eren més que una «falsa consciència» que emmascarava el seu destí proletari. Consegüentment, per a Kautsky la socialdemocràcia no tenia cap obligació respecte a ells a part de neutralitzar, mitjançant una política d’impuls als drets civil i socials, els seus impulsos conservadors que podien alienar-los amb els interessos de la burgesia. A la política transformadora, per tant, els menuts artesans solament podien aspirar a ser un annex del subjecte revolucionari per excel·lència: el proletariat.

No serà fins als anys posteriors a la Segona Guerra Mundial quan el socialisme italià contribuirà decisivament per fer un gir substancial a aquest abordatge de la qüestió. L’any 1946, a la regió d’Emilia Romagna, Palmiro Togliatti pronuncia el seu famós discurs Ceto medio e Emilia Rossa (La classe mitjana i l’Emilia roja) on declara que no hi ha cap conflicte entre els interessos que nosaltres —el PCI— defenem i aquells dels grups socials intermedis. Una intervenció que avançava l’estratègia consolidada en l’octau congrés del PCI, celebrat en 1956, basada en afermar l’aliança entre la classe treballadora i les considerades com «classes productives mitjanes» (camperols, menuts botiguers, artesans i menuts empresaris).

Deixant de banda les arrels culturals del socialisme italià que, sense cap dubte, influïren de forma determinant per donar lloc a aquesta compressió, el que els interessa és esbrinar la motivació política i econòmica d’aquesta estratègia. La resposta la podem trobar esbossada en l’obra Lezioni sul fascismo, del mateix Togliatti, on es remarca la importància política d’adscriure aquests segments socials a la causa revolucionària. D’una banda, Togliatti es mostra convençut que la dedicació exclusiva de l’esquerra a la defensa dels interessos proletaris havia empès a les classes mitjanes als braços del feixisme. D’altra banda, l’estratègia del PCI considerava a les menudes i mitjanes empreses com un aliat fonamental per impulsar el desenvolupament econòmic del país, obstaculitzat per les pràctiques monopolistes de les grans empreses. D’aquesta manera, les menudes i mitjanes empreses passaven de ser un element «parasitari» o «obstaculitzador» del desenvolupament econòmic a ser un catalitzador d’aquest. Tanmateix, aquesta posició política continuava entenent el desenvolupament industrial a través d’una trajectòria lineal que les menudes i mitjanes empreses havien de recórrer per convertir-se en una gran empresa. Es tractava, per tant, de fomentar el seu creixement per erosionar les posicions monopolistes ocupades pels gegants industrials del moment. A partir del final de la dècada dels anys seixanta, amb l’accentuació de la descentralització de la producció, es farà un nou salt qualitatiu en les posicions del socialisme italià respecte aquesta qüestió. A regions com l’Emiglia – Romagna o la Toscana, els sistemes de PIMES començaven a exhibir un dinamisme econòmic i uns nivells salarials comparables als de les grans empreses. No solament això, sinó que consolidaren una sèrie d’especialitzacions productives —el Made in Italy— que continuen sent fonamentals en l’economia italiana.

Aquelles experiències regionals demostraren les possibilitats d’un desenvolupament econòmic protagonitzat per sistemes de menudes i mitjanes empreses sense cap vincle de dependència amb una gran empresa. Aquelles xarxes empresarials, fins ara anònimes, serien batejades per l’economista Giacomo Becattini com districtes industrials.

Un nou paradigma per entendre les PIMES: els districtes industrials

Des dels seus inicis a l’Istituto Regionale Progammazione Economica Toscana (IRPET), Becattini va dedicar la seua tasca investigadora a mostrar les limitacions de l’ortodòxia acadèmica per abastar la complexitat i la diversitat dels processos de desenvolupament econòmic. Amb el concepte de districte industrial no solament va categoritzar un model de desenvolupament econòmic protagonitzat per menudes i mitjanes empreses sinó que, a més, va evidenciar la connexió que existeix entre la comunitat de persones que habita en un determinat lloc i el sistema productiu del mateix lloc. Una connexió que es materialitza en les nombroses interdependències existents als districtes industrials entre els àmbits socioculturals i els tecnoeconòmics. Totes aquestes característiques es condensen en la descripció elaborada per Becattini, d’acord amb la qual el districte industrial és: una entitat socioterritorial que es caracteritza per la presència activa tant d’una comunitat de persones com d’una població d’empreses en una àrea natural i històricament delimitada.

D’aquesta manera, la conceptualització del districte industrial és més àmplia que un altre concepte relacionat amb l’estudi de les menudes i mitjanes empreses: el clúster. A diferència d’aquest, el districte industrial incorpora i emfatitza el paper actiu de la comunitat en el bon funcionament dels sistemes de menuda i mitjana empresa. Aquesta rellevància de la comunitat es deriva del seu rol central en la creació, manteniment i desenvolupament de l’atmosfera industrial sobre la qual s’erigeix la competitivitat i la capacitat innovadora dels districtes industrials. Ens referim a les relacions de confiança i solidaritat basades en valors, creences i coneixements comuns propis de la comunitat que resideix en el lloc generen dinàmiques de competència i cooperació que complementen les relacions econòmiques basades en les dinàmiques del mercat. Per fer-nos una idea de la capacitat innovadora d’aquesta atmosfera industrial, entre 1991 i 2014, els districtes industrials mostraren una intensitat innovadora – en terme de patents per milions de persones ocupades – d’un 34% per damunt que la mitjana estatal. Una tendència que s’accentua si afegim a les patents altres tipus d’innovació tecnològica, el que eleva els districtes industrials a la tipologia productiva amb un major nombre d’innovacions tecnològiques produïdes. Aquest fet suposa un capgirament de les formes tradicionals d’entendre la política econòmica i, en concret, industrial. Les relacions no mercantils que les societats locals despleguen sobre el territori prenen un paper tan rellevant com qualsevol factor de producció tradicional —capital o treball, per exemple— de la ciència econòmica.

Tant l’organització com la política industrial han de comprendre no solament elements estrictament econòmics sinó, a més, elements de caràcter social i cultural. D’aquesta manera, les economies externes marshallianes (o atmosfera industrial) són més que simples relacions input–output en l’àmbit productiu i tecnològic: expressen l’existència de denses xarxes de comunitats epistèmiques i de pràctiques comunes que juguen un paper essencial en desenvolupar les capacitats humanes. Aquesta reconciliació entre l’esfera sociocultural i la tecnoeconòmica que realitza Becattini recupera la importància de la comunitat en el desenvolupament econòmic superant així el concepte tradicional d’indústria localitzada en favor del de lloc industrialitzat. Un canvi radical en la manera d’entendre el canvi econòmic, ja que trasllada el focus de l’anàlisi del sector al «territori» com a difusor dels avantatges competitius del districte industrial cap a les empreses individuals assentades en ell.4. Quina política del segle XXI pels districtes industrials? L’economia convencional fa dècades que oficia misses de soterrament pels districtes industrials i pronosticant la seua desaparició. En l’actualitat, aquest argument se centra en la hipotètica incapacitat dels districtes industrials per adaptar-se als nous paradigmes tecnològics de la indústria 4.0. Tanmateix, el pas del temps ha demostrat que aquests sistemes de menuda i mitjana empresa són una realitat persistent, capaç d’adaptar-se a les noves circumstàncies. D’acord amb la literatura acadèmica més recent, la característica rellevant a l’hora d’adaptar-se a les noves tècniques de la indústria 4.0. no és el volum empresarial sinó el model de negoci. En aquest sentit, els processos de servitització, és a dir, de progressiva conversió dels processos manufacturers en serveis d’empreses resulten fonamentals pel salt a la Indústria 4.0.

En el cas dels districtes industrials, aquest procés de servitització empresarial s’organitza a un nivell intermedi entre els processos productius encarnats en una sola empresa i el sistema productiu districtural en el seu conjunt. Es tracta d’una servitització territorial que comporta una interdependència entre les empreses manufactureres i les empreses de serveis a la indústria assentades en un mateix territori. És a dir, la capacitat de les empreses districturals per adaptar-se nous paradigmes de la indústria 4.0. depèn, en gran manera de la qualitat de l’atmosfera industrial del districte. Aquesta dependència es produeix perquè cada una d’aquestes menudes i mitjanes empreses orienta la seua inversió, en gran manera, d’acord amb la forma d’actuar de la resta d’empreses del districte. En conseqüència, l’adopció de noves tecnologies a l’interior del districte industrial no solament reforça el seu avantatge competitiu sinó que estimula noves formes de col·laboració dintre de la cadena de valor.

Al nostre territori, d’acord amb les dades disponibles, els districtes industrials mostren una tendència creixent cap a la servitització, però encara dèbil si la comparem amb la dels districtes industrials d’altres regions com l’Emilia Romagna. És molt probable que aquesta dèbil intensitat de la servitització als nostres districtes industrials siga el resultat de l’obsoleta política industrial executada en les darreres dècades. A la llum de tot el que hem explicat, quines són les principals conclusions que podem extraure per a elaborar una nova política industrial?

D’una banda, la política industrial ha d’orientar-se al foment de la servitització de base territorial impulsant el desenvolupament dels serveis complementaris a la base manufacturera dels districtes. D’aquesta manera, una política industrial orientada als districtes industrials hauria de: en primer lloc, analitzar les necessitats, bé siga d’innovació o de produccions intermèdies, no satisfetes de les empreses manufactureres en el seu districte; en segon lloc, fomentar el desenvolupament d’aquests serveis a empreses absents per generar noves economies externes a l’interior del districte; i, en tercer lloc, desenvolupar una sèrie de «béns i sabers comuns industrials» proveïts mitjançant centres públics de serveis avançats a tot el sistema productiu del districte per reforçar la seua atmosfera industrial.

D’altra banda, els encarregats del policy – making han de ser conscients que el comportament inercial dels districtes industrials és una espasa de doble fil que pot influir de forma positiva o negativa en l’adaptació d’aquests al canvi tècnic. Concretament, aquesta inèrcia es dóna per la forta convergència entre les pràctiques empresarials i les concepcions mentals compartides en un territori determinat, el que estimula l’emulació que explicàvem anteriorment. Per aquest motiu, les polítiques industrials orientades als districtes industrials han de tenir en compte el context local i les relacions socials que es donen al territori. Solament així seran capaces d’activar i capitalitzar el sentiment comunitari per orientar el sentir col·lectiu en favor del canvi tecnològic.

En aquest sentit, la comunitat que habita el districte industrial juga un paper fonamental en la política industrial com a element legitimador per accedir tant a les xarxes locals com al seu coneixement tàcit de la producció. Una política industrial ancorada al territori ha d’incloure també, per tant, a la societat civil existent en ell, especialment a les associacions professionals i empresarials d’aquest. La participació activa d’aquests actors col·lectius resulten fonamentals per afavorir tant l’acceptació com la col·laboració activa de les empreses districtural amb les institucions.

Tots aquests aspectes conformen un programa de política industrial ancorada al territori (place based form of industrial policy). Un programa amb el qual es trasllada el focus de la política econòmica de l’empresa al lloc o territori, que implica la necessitat de canviar el focus de les polítiques industrial de l’empresa singular al conjunt de l’organització del procés productiu. D’aquesta manera, amb aquest canvi d’unitat de referència, la política industrial s’executa en sintonia amb l’element essencial de la competitivitat dels districtes: l’atmosfera industrial del lloc.

Conclusió: del model d’industrialització al model de vida

Per tancar aquest article, farem èmfasi en l’element que, al parer de qui escriu, revesteix els districtes industrials com un element d’interès pels projectes transformadors: la centralitat de la comunitat en el desenvolupament econòmic. Com afirmava Gramsci, una forma d’organitzar la producció no pot afirmar-se com a model d’industrialització sense una forma coherent d’organització de la societat. En paraules del pensador italià: La nova forma de treballar i la forma de vida són indissolubles: no es pot assolir l’èxit en un camp sense obtenir resultats tangibles en l’altre.

Tant en el fordisme —i altres models basats en la gran empresa verticalment integrada— com en el model districtual la forma d’organitzar la producció es converteix també en una manera d’actuar i pensar la vida. En el primer cas, la gran empresa, integrada verticalment, és el punt central sobre el qual es vertebra tota la comunitat local, la qual ha d’ajustar-se als requisits del mètode de producció, i per tant està sotmesa a les estratègies corporatives. En canvi, en el segon cas, als districtes industrials, es produeix el contrari: és la comunitat local la que mitjançant una multiplicitat d’iniciatives productives —que donen lloc a la formació d’una població d’empreses especialitzades en diverses fases de la producció— controla en major mesura la producció, i això es veu afectat per les dinàmiques socials i institucionals, tant positives com negatives.

D’aquesta manera, els districtes industrials dibuixen un model de desenvolupament que fomenta la reconstrucció dels llaços tant cap a dintre, entre els membres de la comunitat que habita el districte, com cap a fora, entre la comunitat i el territori. Un procés que dóna lloc al ressorgiment del qual Becattini va batejar com consciència de lloc (Coscienza dei luoghi) i que, en la nostra opinió, pot ser un nou element central sobre el qual les forces transformadores del País Valencià articulen nous horitzons cap on avançar.

Foto de portada: pxhere.com