Memòria sense barrots: la repressió franquista sobre les dones a València

La guerra civil espanyola i l’Estat repressiu que es va imposar una vegada acabada la contesa, va tindre nombroses conseqüències específiques sobre les dones. En aquest article s’analitzen les peculiaritats de la repressió feixista sobre les dones i l’empresonament femení a la ciutat de València.

Memòria sense barrots: la repressió franquista sobre les dones a València

La guerra civil espanyola i l’Estat repressiu que es va imposar una vegada acabada la contesa, va tindre nombroses conseqüències específiques sobre les dones. En aquest article s’analitzen les peculiaritats de la repressió feixista sobre les dones i l’empresonament femení a la ciutat de València.

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

per Marta Sanchis Giménez

La memòria és una eina fonamental d’acció política i social que té un caràcter interpretatiu i relacional amb el passat, alhora que contribueix a la construcció d’identitats. La recuperació de la memòria de les dones represaliades durant el franquisme és clau perquè les seues vivències siguen incorporades en els processos històrics. Ens centrem en els testimonis de dones que han patit la repressió franquista aprofitant el material del llibre Testimonios de mujeres en las cárceles franquistas de Tomasa Cuevas i del projecte de recuperació de la memòria històrica de dones Mujeres y represión franquista dut a terme per investigadores de la Universitat de València sobre el que va significar la repressió franquista per a les dones a partir de l’estudi de la província.

La violència desplegada pels colpistes durant la contesa i el manteniment de l’Estat de Guerra després de 1939, feien pensar que el final de la guerra no implicava exactament la pau. De fet, l’ocupació militar de tots els pobles de la província de València es va produir durant el mes d’abril, amb la contesa ja finalitzada.

La repressió i el control social exercits per la dictadura van afectar a tots els aspectes de la vida quotidiana i van tindre nombroses conseqüències a llarg termini. A València, es va estendre el pensament que s’estava castigant a la ciutat d’una forma especialment virulenta per la seua llarga tradició democràtica i la seua fidelitat a la República, sent-ne l’última capital. La violència arbitrària dels soldats de Franco en la seua arribada als pobles valencians va afavorir que se’ls percebera com a «forces de l’ocupació».

Els canvis en la situació social i política que van tindre lloc entre la Segona República i la Guerra Civil, tingueren conseqüències significatives en les vides de les dones. Per este motiu una gran part de la societat espanyola va considerar que les dones republicanes amenaçaven les costums i provocaven la degradació de les relacions tradicionals entre homes i dones. L’alçament militar i la dictadura franquista es caracteritzaren per la seua voluntat de contrarestar aquests avenços, així com per qüestionar i castigar a aquelles dones que més activament n’havien participat, desafiant el rol de gènere que se’ls havia imposat.

La ideologia nacional catòlica caracteritzava els mecanismes franquistes de càstig cap a les dones: l’objectiu principal era reeducar i reconstruir la moral de les dones a través de la imposició d’un discurs de gènere basat en els models tradicionals de la feminitat, el catolicisme i l’estructura i jerarquia patriarcal.

No obstant això, la dictadura franquista no va inventar res de nou respecte del model de dona que pretengué imposar, ja que la família patriarcal i el model tradicional de mare i esposa estaven arrelats en la mentalitat de la societat espanyola. Les novetats es troben més bé en l’esforç perquè aquest model fora l’únic possible i en evitar les desviacions per mitjà de la intervenció política. Per aconseguir-ho la dictadura franquista va aprovar nombroses lleis que premiaven i protegien la institució de la família mentre es privava les dones de la independència com a individus i ciutadanes. La constant vigilància i control d’institucions com l’Església catòlica i la Secció Femenina van ser també clau en el procés d’imposició del model de gènere tradicional.

Així doncs, els models socioculturals es convertiren en normatius per al règim franquista, el que va produir una redefinició en clau maternal i «domèstica» de la dona, acompanyada d’una reducció de les seues funcions en l’esfera pública. Un procés que va ser essencial per a la construcció d’un Nou Estat, necessàriament catòlic, en una Espanya nacional i feixista.

repressió València
Placa Ajuntament de València en memòria de les dones preses de l_Antiga Presó Provincial de València. Foto: Wikipedia

Molts van ser els mecanismes utilitzats per a relegar a les dones a l’esfera privada, com per exemple la diferenciació sexual i l’orientació cap a allò domèstic, l’educació en espais no mixtes i l’ensenyament diferenciat, els intents per apartar a la dona del món laboral, augmentant així la seua dependència econòmica i situant a aquelles que treballaven en una situació de vulnerabilitat. Els mitjans de comunicació també estaven copsats per un discurs de gènere que promovia el perfil conservador de la feminitat i els valors polítics de la dictadura.

Entre totes aquestes imposicions es construïa alhora l’anomenat antimodel de dona. Aquest antimodel l’encarnava la dona «roja», paraula utilitzada pels repressors per referir-se a qualsevol dona a la que volgueren degradar o insultar, qualsevol dona que podia estar o no afiliada a un partit polític, a un sindicat o a una associació, qualsevol dona que podia ser mare, amiga, companya, germana, parella o amant. Una paraula que en la boca dels falangistes tenia un sentit ambigu. Ambigu perquè englobava en un mateix paraigües a dones diverses, només amb un nexe comú: la seua vinculació d’una forma o una altra amb el bàndol derrotat de la Guerra Civil.

Aquestes dones eren considerades l’antimodel de dona perquè transgredien les normes, envaïen l’espai públic participant en la vida política, es vestien d’una forma «masculina»  (pantalons, mono, pistola…) i a més marxaven com a voluntàries als diferents fronts a lluitar per la República.

La consideració heterogènia d’aquests grups de dones va suposar un càstig específic i desmesurat per la seua condició «femenina ». . Tot i que en termes numèrics la repressió franquista a nivell judicial va ser major en els homes que en les dones, hi ha aspectes qualitatius propis de la repressió dirigida a les dones que no poden ser obviats. A banda que les dones, en molts casos, van ser detingudes per la vinculació dels seus parents masculins amb el bàndol derrotat, elles, a diferència dels homes, no només van ser acusades de rebel·lió per la seua militància política, sinó que principalment van ser represaliades, jutjades i condemnades per la seua transgressió social i moral.

Elles havien aconseguit eixir de l’espai domèstic i privat, atacar al model patriarcal de la feminitat i havien expressat lliurement el seu posicionament polític i personal. El seu càstig es veia agreujat pel qüestionament i atac a la intransigent moral dels colpistes. És per això que la seua vida privada i la seua conducta moral havien estat presents en les acusacions.

Desfilar pels consells de guerra sense roba, la presó i la mort van ser algunes de les formes amb les que van ser torturades i castigades. També amb càstigs físics o mètodes de tortura específics com « “la rapada de pèl, la ingesta d’oli de ricí o la neteja dels llocs públics com la plaça del poble, l’església, vells edificis o casernes militars». De la mateixa manera, les agressions sexuals i les violacions formaren part de la peculiaritat de la seua repressió.

Històricament, l’empresonament femení ha estat enfocat des de la domesticitat, el càstig, el treball forçat i la moralització. Des de l’inici de la presó, tal i com la coneguem ara, les dones han sigut castigades doblement: per la seua condició d’infractores de la llei i per la transgressió a les normes heteropatriarcals que regeixen la condició de dona. Aquesta transgressió de la normativitat va ser clau en el procés de resistència però també de violència sobre les dones durant l’època franquista.

A València ciutat, les dones, en el moment en el que eren detingudes no solien ser conduïdes directament a la Presó Provincial de Dones o a la Presó Nova de Convent Santa Clara. Prèviament passaven pels espais més foscs recordats per tots els testimonis: les comissaries, les casernes de la Guàrdia Civil i altres dependències polítiques o militars o seus de la Falange. L’arbitrarietat que hi havia en aquells llocs era absoluta: podien no tindre oberta una causa judicial, romandre allà durant dies i setmanes i rebre càstigs físics que podien fins i tot acabar en la mort.

 La martirizaron (···) Llegó un momento en que mandó una notita para que le mandaran veneno porque ya no podía más. Estuvimos diecinueve días en la comisaría; a mí me pasaron por la sala de las corrientes pero no me las pusieron. Pero patadas, bofetadas y puntapiés, todos los que quisieron (···) estábamos en manos de un morfinómano y un loco (···) Bueno, yo perdí tres o cuatro veces el conocimiento. Por fin nos llevaron a la cárcel. Fue una sensación de libertad entrar en la cárcel).

Al mateix temps que l’exèrcit franquista procedia a l’ocupació de la província de València, milers de persones van ser detingudes, tant militars com civils. El nombre de preses era tan gran que fou necessari que habilitar espais perquè funcionaren com a centres penitenciaris: antigues escoles, convents, dependències municipals, places de bous, fàbriques…Eren centres improvisats en els que s’amuntegava la gent i on destacaven la falta d’higiene, la fam, les malalties i els abusos per part del personal penitenciari. La presó Provincial es va construir en l’any 1925 i estava pensada per a rebre a no més de cent preses. No obstant això, segons el llibre de filiacions, només entre abril i novembre de 1939 van ingressar en eixe centre unes mil cinc-centes preses. La Presó Nova Convent de Santa Clara va arribar a albergar fins a mil dos centes dones.

Desfilada de les tropes franquistes a la plaça de l’Ajuntament de València el 31 de març de 1939. Foto: Finezas, Biblioteca de València

Les reformes republicanes impulsades per Victoria Kent per millorar les condicions de les dones en les presons van ser ràpidament suprimides per la dictadura franquista. L’Església catòlica i les ordes religioses van recuperar la influència que sempre havien tingut en el àmbit penitenciari fins l’arribada de la República. En quant al personal de les presons, molts d’ells van rebre el seu lloc de treball com a «premi» per haver donat suport al colp d’Estat. Alguns testimonis de dones preses destaquen les actuacions de les germanes Brunete en la presó Provincial per la seua dura disciplina, menyspreu i mal tracte a les recluses.

«Aquella mujer era como un sargento; iba detrás de todo el mundo exigiendo cosas; entonces fue cuando empezaron a obligarnos a cantar con el brazo en alto después de las formaciones [···]. Todo esto era la labor de esa mujer, que era malvada. El paso de esta mujer por la cárcel fue funesto para todos; y durante bastantes años»

En les presons, negar-se a participar en els rituals catòlics podia ser motiu de greus conseqüències. En la mateixa línia, el treball de les preses estava orientat a les tasques que es consideraven pròpies del gènere femení, principalment relacionades amb la costura, la neteja o les cures.

Els xiquets i les xiquetes també van ser víctimes d’estes condicions vitals, ja que es veien afectats per les malalties, la falta de menjar o aigua, o bé eren separats de forma forçada.

No obstant, tot i que les presons es caracteritzaven per la seua massificació i per les condicions vitals miserables, moltes preses afirmaven que era millor entrar en la presó que estar en mans «d’aquells miserables».

A més, malgrat les dures condicions que imperaven en les presons franquistes, les dones preses van teixir xarxes de solidaritat i suport mutu, es van organitzar i van tractar d’enfrontar-se en nombroses ocasions al personal penitenciari. Moltes preses van boicotejar els actes de la dictadura i van mostrar la seua solidaritat amb les dones incomunicades, assumint les conseqüències que allò podria suposar per a elles.

La dictadura franquista va utilitzar nombrosos mecanismes de repressió específica cap a les dones, no només amb la intenció de castigar-les sinó també per a humiliar-les, violentar-les i desmoralitzar-les. La mera supervivència de les dones preses durant el franquisme ja era una forma de resistència davant la dictadura.

Aquestes dones van ser condemnades per pensar, expressar-se, sentir, ser i actuar conforme als seus ideals.

Ara, reivindiquem la memòria de les dones que van transgredir la normativitat i que van ser assassinades per defensar la llibertat i lluitar contra el feixisme i el patriarcat. Ara, reivindiquem la memòria de les dones que van patir la crueltat i la violència d’un sistema penitenciari violent i feixista a la ciutat de València, perquè la seua memòria puga sortir dels barrots en els que estava presa.

Foto de portada: Wikipedia
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

El col·lectiu Arada. Eina de feminismes i memòria és un projecte de reconstrucció i difusió de memòries amb perspectiva feminista. Treballem en tres àmbits:

-Creació d'un Arxiu on recollir la diversitat de veus dels col·lectius feministes del País Valencià, deixant constància del seu pas per la història.

-Divulgació de les memòries col·lectives de les dones i les seues aportacions a la història, a través de conferències, xarrades, rutes i jocs.

-Investigació per aprofundir en diferents àmbits dels feminismes.

Comentaris

Memòria sense barrots: la repressió franquista sobre les dones a València

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.