Max Zirngast, el comunista que passà de la presó a Turquia a l’Ajuntament de Graz

El col·laborador de Jacobin Max Zirngast, que va ser empresonat a Turquia pels seus articles, ha estat recentment escollit regidor de la seva ciutat natal, Graz, juntament amb altres membres del Partit Comunista d’Àustria (KPÖ).

Max Zirngast, el comunista que passà de la presó a Turquia a l’Ajuntament de Graz

El col·laborador de Jacobin Max Zirngast, que va ser empresonat a Turquia pels seus articles, ha estat recentment escollit regidor de la seva ciutat natal, Graz, juntament amb altres membres del Partit Comunista d’Àustria (KPÖ).

L’any 2018 el col·laborador de Jacobin Max Zirngast va ser detingut i empresonat a Turquia després que els seus articles periodístics no passessin desapercebuts al govern repressor d’Erdoğan. Zirngast va ser encarcerat a una presó d’alta seguretat durant tres mesos i alliberat després d’una campanya de solidaritat internacional. A un article publicat a Jacobin després del seu alliberament, un any després de la seva detenció, Zirngast va escriure que, malgrat que els governs de dretes intentin aïllar i intimidar a socialistes com ell, «no ens rendirem, continuarem la lluita per la democràcia i el socialisme, per un món lliure on no hi hagi més explotació dels éssers humans i de la natura, ni patriarcat ni racisme; la seva arma és la força bruta, la nostra és la solidaritat.»

Al seu retorn el 2019 a la seva ciutat natal de Graz, a Àustria, la política socialista de Zirngast va trobar una nova expressió al Partit Comunista d’Àustria (KPÖ). Al setembre del 2021, Zirngast, que formava part de la llista del KPÖ, va ser escollit al consell municipal de la ciutat. El KPÖ va aconseguir uns bons resultats a les darreres eleccions: va garantir la batllia, fer el sorpasso al partit conservador i acabar primer entre els votants de Graz, convertint la segona ciutat d’Àustria en una potencial «fortalesa vermella».

Adam Baltner va parlar amb Max Zirngast per a Jacobin sobre què significa presentar-se a les eleccions i resultar-ne escollit, el municipalisme radical en una societat capitalista i com aquesta fase de la seva vida política és una continuació dels principis que el van guiar a través del seu malson a Turquia.

Abans de les eleccions del 26 de setembre a Graz, les enquestes d’intenció de vot donaven un 20% al KPÖ i als conservadors del Partit Popular Austríac (ÖVP), al govern, al voltant d’un 30%, unes xifres semblants als resultats de les darreres eleccions a Graz del 2017. Per descomptat, les coses van acabar sent molt diferents el dia de les eleccions, amb el KPÖ aconseguint un 29% i el ÖVP un 26%. Us va sorprendre aquest resultat?

Com has dit, les enquestes públicament disponibles ens donaven al voltant del 20%, amb algunes excepcions. A principis del mes de setembre es va filtrar a la premsa que una enquesta interna del ÖVP ens situava al 25%, però òbviament no ens la vam creure, vam deduir que el ÖVP estava intentant mobilitzar la seva base. En qualsevol dels casos, no vam preveure res que indiqués que el ÖVP acabaria per sota del 32% o que nosaltres ho faríem per sobre del 25%. Pensàvem que aquest seria el millor resultat que podríem obtenir, fins i tot en el millor dels nostres somnis.

Una setmana abans de les eleccions va haver-hi una jornada de votació anticipada en la qual van presentar-se a votar nou mil persones. Com vam saber després, el ÖVP va fer una enquesta a peu d’urna que mostrava que els resultats anaven a ser molt més ajustats. Això els va portar a doblar la aposta en una campanya en la que van agitar el vell espantall de l’anticomunisme, publicant a les seves xarxes socials imatges d’antifeixistes amb un aspecte amenaçador i disturbis arreu del món, insinuant fins i tot, de manera absurda, que es construiria un nou Mur de Berlín al voltant de Graz. Fins i tot aleshores no consideraven la possibilitat que el KPÖ acabés primer, sinó que els tres partits a l’esquerra del centre (el KPÖ, Els Verds i els socialdemòcrates) poguessin obtenir una majoria al govern de la ciutat. Com ells deien, això faria possible que Els Verds i els socialdemòcrates ajudessin a «derrocar» al ÖVP elegint a la nostra candidata, Elke Kahr, com a alcaldessa. Com un partit que pren al poder a un altre en unes eleccions democràtiques constitueix un «derrocament» és un interrogant que els pertoca respondre a ells. Però el que demostra aquesta mena de retòrica és com el ÖVP ha arribat a creure’s que, d’alguna manera, el poder és patrimoni seu. I això ha estat un factor important en la seva derrota.

Font: Flickr: Douglas Sprott

Podríeu desenvolupar-ho? Ara que has disposat d’algun temps per reflexionar, quins creus que van ser els factors principals que expliquen els resultats de les eleccions?

Durant el seu regnat de 18 anys, l’alcalde conservador, Siegfried Nagl, va donar llum verda a un macroprojecte rere el altre, sense buscar cap mena d’aprovació popular. La gent ha acabat farta d’aquest comportament, fins i tot la base burgesa del ÖVP. Però Nagl, òbviament, va entrar en campanya fent exactament el mateix que havia estat fent.

A la primavera, el ÖVP va presentar els seus plans per construir un sistema de metro a Graz amb una enorme campanya publicitària per donar suport al projecte i ho va acompanyar d’il·lustracions artístiques. Ara bé, durant l’estiu, va sortir una enquesta que deia que només el 18% dels residents a Graz donaven suport a la idea, malgrat tots els diners dedicats per difondre-la a través dels canals oficials del govern, raonablement de manera il·legítima, per promoure el que era, en essència, una campanya electoral d’un partit polític.

Arribats a aquest punt, el ÖVP no tenia cap altre tema de campanya. Així que es van dedicar a posar cartells amb un retrat de Nagl i l’eslògan ‘Un vot per ell és un vot per Graz’, bàsicament un grau per sota de L’état, c’est moi. Més que mobilitzar als votants del ÖVP, aquesta mena d’arrogància els va ser contraproduent.

Dit això, els resultats de les eleccions no poden reduir-se a la pobre campanya del ÖVP. Sota l’eslògan ‘Una ciutat social i ecològica’ vam fer campanya a partir d’una demanda popular que emfatitzava la construcció de més habitatge social, la conservació dels espais verds contra la construcció que només busca el benefici i la creació d’un programa cultural més ampli, especialment per al jovent.

Però el nostre èxit també ha estat la conseqüència de trenta, quaranta anys de treball. Durant tot aquest anys hem fet el nostre propi camí i ens hem resistit a les tendències cap a campanyes de relacions públiques amb eslògans i candidats intercanviables. Passa sobretot amb el ÖVP, és com si tots els seus polítics haguessin sortit d’una mena de factoria: tots parlen igual, tenen el mateix aspecte, fins i tot els gestos són els mateixos. Nosaltres som bàsicament tot el contrari: no intentem ajustar-nos a cap estàndard en la manera com vestim i actuem, i no pensem que la política sigui una cosa que només hagi de passar en llocs oficials o en esdeveniments institucionals acompanyats de caviar i xampany. I el fet que en ocasions no parlem com cal, que Elke [Kahr] parli amb dialecte, que no sempre semblem perfectes, tot això troba ressò entre la gent.

Hauria d’afegir que de la mateixa manera que no pretenem ser allò que no som en la manera en com ens presentem, tampoc fem promeses que no podem portar a terme. Això ens ha ajudat a establir la nostra credibilitat, també entre els votants més burgesos. La gent sap que, després d’unes eleccions, farem el que vam prometre durant la campanya. Això ha esdevingut tan poc usual avui en dia que la gent ho troba increïble.

En política, no cal dir-ho, no sempre es poden realitzar totes les teves idees i projectes. Però la gent sap com a mínim que quan diem que lluitarem per una cosa, ho diem de debò.

Font: Wikimedia Commons

La resposta dels mitjans de comunicació establerts a la victòria del KPÖ ha estat incoherent: per una banda, s’ha parlat molt sobre el creixement del ‘populisme’ i el declivi del centrisme respectable, però, per l’altra, i potser de manera més interessant, molts comentaristes no han estalviat esforços per treure importància a la K del KPÖ, tot afirmant que els votants van optar pel partit no per la seva política radical, sinó per la confiança que transmetia la seva candidata o per qualsevol altra raó. Hi ha qui ha argumentat que el partit no és «realment comunista», sinó en realitat socialdemòcrata. Què en penseu, de tot plegat?

Abans que res, per a mi és sorprenent quants pocs periodistes en altres llocs d’Àustria realment entenen, o fins i tot fan un esforç per entendre, el KPÖ a Graz. He estat rebent trucades des de les eleccions de periodistes de tot el món, d’Itàlia, Turquia, els Estats Units, Taiwan… de tot arreu. En canvi gairebé ningú ha vingut fins aquí des de Viena, encara que és un viatge de dues hores i mitja en tren.

Què significa exactament ser un partit comunista en una ciutat dintre d’una societat capitalista és una bona pregunta, i si els mitjans de comunicació austríacs haguessin volgut explorar-ho de debò, seria molt interessant. Però la seva fixació són les motivacions ideològiques dels nostres votants, aquest és el seu joc, minimitzar la viabilitat d’una política d’esquerres a Àustria.

Per què quan el ÖVP guanya les eleccions els periodistes no es pregunten mai quants votants s’han llegit realment el programa del partit abans de fer generalitzacions sobre el conservadorisme inherent de la població general? Per què només amb el Partit Comunista tots i cada un dels nostres votants ha de ser un marxista instruït per tal que el nostre èxit a les urnes es consideri com un èxit de la nostra política? No tots els nostres votants són, és clar, gent d’esquerres compromesa ideològicament, exactament com no tota la gent que vota al FPÖ (Partit de la Llibertat d’Àustria, ultradreta) són nazis de cap a peus. El gruix dels polítics i votants del FPÖ simpatitzen amb el feixisme, però no és ben bé el cas de tots ells.

Una de les principals coses que em motiva, com a comunista i com a marxista, és la idea que la gent pot canviar. Si donéssim una ullada a les enquestes d’opinió actuals i acceptéssim que el 60% de la població a Àustria són conservadors o de dretes, sense més, aleshores no caldria fer política. Podria dedicar-me a alguna cosa més senzilla i tenir una vida més còmoda. Això no vol dir en cap cas que cregui que podem guanyar-nos a la majoria de quadres que són feixistes fins al moll de l’os, però cap partit amb unes certes dimensions té una base electoral que consisteixi principalment de quadres formats.

Un cop dit això, no crec que necessitem preguntar sobre els diversos motius pels qual la gent vota com vota. És més, penso que és una cosa que la majoria de partits han assumit com un hàbit a mesura que han desenvolupat una política més relacionada amb les empreses de relacions públiques que no pas amb la gent a peu de carrer. Davant d’això, nosaltres tenim una idea bastant precisa de qui ens vota i per què, perquè parlem amb els votants de tu a tu.

Per exemple, som conscients que hem guanyat un bon grapat de votants burgesos en aquestes eleccions, no necessàriament perquè esperin que Elke els ajudi personalment, sinó perquè estaven simplement cansats de Nagl o perquè volien una forma més verda i democràtica de desenvolupament urbà, o perquè volien que altres persones en Graz tinguessin més oportunitats econòmiques i socials.

Què responeu a les afirmacions que sostenen que el KPÖ es limita a fer una política socialdemòcrata? Són un altre intent de minimitzar la importància que un partit comunista hagi guanyat unes eleccions a la segona ciutat d’un país dominat per la dreta?

Pel que fa a l’afirmació que nosaltres som una versió millorada dels socialdemòcrates perquè no prometem derrocar el capitalisme a les nostres campanyes electorals o, de manera similar, que som una organització caritativa amb un braç electoral perquè donem una part dels nostres salaris a un fons social per a la gent que ho necessita, penso que aquestes afirmacions apunten a certs aspectes que expliquen el nostre èxit electoral i, al mateix temps, fan perdre de vista la imatge completa, que és molt més àmplia.

Quan els periodistes ens comparen amb una organització caritativa ignoren l’aspecte polític del nostre fons social. Moltes persones que venen a les nostres oficines buscant assistència financera no compleixen amb els requisits per rebre les ajudes públiques que existeixen perquè guanyen uns cèntims de més per hora. Escoltant-los, podem identificar els problemes estructurals de les institucions del benestar actuals i centrar les nostres reivindicacions en aquests àmbits. Si els diners són la millor manera d’ajudar algú, els proporcionem els diners. Però almenys des de la nostra perspectiva, els diners no són l’aspecte més important de la qüestió, el que importa és asseure’s amb la gent, estar en contacte amb ells, aprendre quins són els seus problemes reals, i un cop fet això, portar a terme la nostra política a partir d’aquesta experiència compartida. Si ens limitéssim a donar diners sense demanar canvis estructurals no seriem un partit comunista. Probablement tampoc seriem el partit més popular a la ciutat.

Com he dit abans, el que pot fer un partit comunista a càrrec d’una ciutat és una pregunta important que nosaltres, com a comunistes, hem de fer-nos més que ningú. No crec que ens hàgem de fer il·lusions sobre les dificultats que ens esperen els propers anys. Hi ha moltíssima gent que vol veure com fracassem i molts interessos alineats en contra de nosaltres. Necessitem un projecte sobre com podem tenir una forma de govern municipal més democràtica tenint tantes coses en contra. Aquest és un debat legítim, però que hauria de tenir lloc d’una forma que no sigui sectària. Qualsevol que digui «no sou comunistes de veritat perquè no aneu a proclamar una revolució comunista a Graz» està deixant de banda òbviament tot el context que ho envolta. Sempre hem dit que el nostre objectiu és millorar la vida de la gent mentre fem avançar certes demandes socials i, en darrera instància, alimentar la convicció que existeix una alternativa de base al sistema actual. I el que més ens engresca ara és que estem veient com el nostre èxit a Graz està motivant a altres a altres llocs, no només a Àustria, sinó a Europa i més enllà. Ha donat a la gent esperança per a un món millor i una forma diferent de fer política.

Per a bé o per a mal, estar sota els focus internacionals és una cosa amb la que esteu familiaritzat: el 2018 el vostre nom va fer titulars quan vivíeu a Turquia mentre estudiàveu. Després d’aparèixer al radar del govern dretà de Turquia pel vostre periodisme d’esquerres us van arrestar i encarcerar a una presó d’alta seguretat durant tres mesos per ser alliberat un any després només a causa de la pressió internacional. Què us va portar a treballar amb el KPÖ al vostre retorn a Graz?

Immediatament després de tornar a Graz el 2019 vaig entrar en contacte amb gent del KPÖ. Vaig fer amistat amb [el polític del KPÖ] Robert Krotzer i d’altres. A l’estiu del 2020 vaig començar a treballar al canal del partit a YouTube i em van preguntar si volia treballar a mitja jornada a les oficines del partit. Vaig acceptar de bon grat, i les coses han anat avançant a partir d’aquí.

El KPÖ a Graz és un projecte emocionant i participar-hi és realment una oportunitat única a la vida –bé, espero que no, que hi hagin altres, també–, però és una oportunitat que molta gent d’esquerres, per ser honestos, no té. Òbviament, les responsabilitats augmentaran. Però la meva experiència a Turquia m’ha proporcionat cert sentit de responsabilitat cap a la gent. La gent ara espera de nosaltres fets, i hem de fer tot el que estigui a les nostres mans. També hem d’intentar encendre la guspira de l’esperança en altres. No podem, és clar, canviar les lleis nacionals, però això no significa que no puguem proporcionar un exemple d’una altra forma de política que inspiri a actors a altres nivells i canvis en l’equilibri de forces al nostre favor.

Sou originari de Graz, però heu viscut a Turquia i escrit molt sobre política turca, també per a Jacobin. Com a ciutadà de Graz i austríac, què va motivar el vostre interès per Turquia? I com ha contribuït el seu pas per Turquia a la seva formació política?

El meu interès per Turquia es va desenvolupar una mica per casualitat. Mentre estudiava a Viena vaig entrar en contacte amb estudiants de Turquia. Em van inspirar les protestes al Parc Gezi, que em van fer interessar-me més i més per Turquia. En algun moment vaig decidir traslladar-me per estudiar i treballar al país i conèixer més de prop el país i la seva gent.

Vaig viure-hi del 2015 al 2019, un dels períodes més difícils de la història recent de Turquia: des de bombes fins a intents de cop d’Estat, referèndums, una guerra civil a l’Est del país i una guerra a la frontera amb Síria. Al país es vivia, no cal dir-ho, una situació molt tensa i complexa. Veure’m obligat a fer política en unes circumstàncies complexes i ràpidament canviants ja era molt formatiu en si mateix, fins i tot deixant de banda el fet que estava empresonat. La veritat és que no hi ha molt més que hagi pogut haver experimentat durant aquells anys. Penso que a Turquia vaig guanyar una mena de flexibilitat i habilitat per reaccionar molt ràpidament als nous esdeveniments. Així que, en aquest sentit, estic ben preparat davant la victòria del KPÖ. Fins i tot si, honestament, la victòria ens va arribar per sorpresa, la meva sensació és que hem respost molt ràpidament i que jo he contribuït, amb el meu granet de sorra, a aquesta resposta.

Tenint en compte tot el que vaig viure a Turquia, una part de mi, ara que fem treball polític a Graz, pensa: «Què és el pitjor que ens podria passar?» Potser algú ens escridassa o ens insulta al carrer, però això és tot, i fins i tot això no passa molt a sovint. Com a mínim no hi ha cap amenaça d’agressió física. Encara me’n recordo quan vaig treballar per primer cop a un estand informatiu del KPÖ i mirava a tot arreu buscant potencials amenaces –feixistes, gent violent, el que fos–, un hàbit adquirit a Turquia mentre feia una feina similar. Però basant-me en les respostes que hem obtingut de la gent, aviat vaig adonar-me que aquí caiem bé a tothom!

Article poublicat originalment a Jacobin, 14 de novembre del 2021.

Traducció d’Àngel Ferrero

Foto de portada: Jaccobin Magazine

Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Adam Baltner és professor i traductor a Viena. També és editor a mosaik-blog.at.

Comentaris

Max Zirngast, el comunista que passà de la presó a Turquia a l’Ajuntament de Graz

Deixeu un comentari

[bookmark]
Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email
Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.