Marxisme, infantesa i educació

Tenim unes concepcions errònies sobre els infants com a persones innocents, creatives, i lliures de preocupacions, i això és cada vegada menys així. Els infants en el capitalisme són consumidors, tant directament com indirectament –quan persuadeixen els adults que els comprin coses. El mercat global de jocs i joguines és un negoci absolutament enorme avui dia.

Marxisme, infantesa i educació

Marxisme, infantesa i educació

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Tenim unes concepcions errònies sobre els infants com a persones innocents, creatives, i lliures de preocupacions, i això és cada vegada menys així. Els infants en el capitalisme són consumidors, tant directament com indirectament –quan persuadeixen els adults que els comprin coses. El mercat global de jocs i joguines és un negoci absolutament enorme avui dia.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Aquesta peça és una transcripció d’una xerrada realitzada a Manchester rs21.

En aquesta xerrada intentaré de parlar de tres coses. Primer, de què entenem per infantesa, o quin era l’estat de la reproducció social pel que fa als nens en el precapitalisme i durant la transició al capitalisme? Sembla evident, però el context de la infantesa no és una cosa que hagi existit sempre. Segon, quin és l’estat i el paper de l’ensenyament avui pel que fa a la reproducció social? Finalment, com podem organitzar-nos entorn d’algunes d’aquestes qüestions avui?

Una breu història de la infantesa en el capitalisme

Primer de tot, què és la infantesa i què volem dir amb aquest terme? Sembla una qüestió senzilla perquè si heu arribat a aquest punt en la vida, vol dir que n’heu tingut. Citant el famós historiador de la infantesa Flemming Mouritsen:

«Tothom té una infantesa en el seu bagatge, amb els records i el coneixement, les actituds, les maneres de pensar que comporta. Alguns troben a faltar la infantesa, d’altres hi estan atrapats, alguns busquen treure-se-la de sobre. Sigui quin sigui el cas, ningú no es lliura del fet d’haver tingut una infantesa.»

I mentre que la infantesa és clarament un estadi de desenvolupament en les nostres vides, també n’és un que, potser més que no cap altre, es veu afectat per les posicions socials en què vivim.

Així doncs, tornem a la pregunta: què és la infantesa i d’on prové aquest concepte? L’historiador de la infantesa més famós, crec (i no ho llegiu acríticament), és l’historiador Phillipe Aries. Defensa que la infantesa és un concepte que fou construït al segle XVI, juntament amb la Il·lustració, i el situa en paral·lel a l’ascens del capitalisme. Abans d’això, argumenta, els nens es consideraven com a adults incomplets: així doncs, es veien de la manera que podríeu veure la diferència que hi ha entre una persona de vint anys i un quarantí; tenen una experiència diferent però cap desenvolupament qualitativament diferent. Aries fa servir l’exemple de l’art a l’època medieval, on els nens hi són retratats exactament igual que els adults, però en què simplement són adults petits en roba d’adults fent coses d’adults. També fa servir l’exemple dels drets dels nens, o de la manca d’aquests. Si no es tenien prou diners per cuidar un infant, es convertia simplement en un objecte funcional, un treballador extra. Si un nen no era una mà extra, només suposava una boca més per alimentar.

Font: Pxhere.com

Molts historiadors liberals també situen el començament de la idea d’infantesa a la Il·lustració. Defensen que el que creien els puritans abans de la Il·lustració era que els humans neixen simples, i com a conseqüència de la Caiguda de l’home, la infantesa era un període perillós que s’havia de controlar, perquè les ànimes dels infants s’havien de salvar. Aquest corrent de pensament sobre la infantesa esdevingué menys influent a mitjan segle XVIII, quan la infància va començar a associar-se amb els significats positius amb què podem associar-la avui: aspectes com innocència, llibertat, creativitat, emoció, espontaneïtat i, de manera més important per a aquells que s’encarregaven de criar i educar infants (en termes de reproducció social), la infantesa s’associà amb la idea de mal·leabilitat.

En els estadis primerencs del capitalisme en què, per als nens de classe alta, els conceptes de la infantesa comencen a canviar. Es comencen a considerar els infants lliures i innocents.

Malgrat tot, hi ha un problema a atorgar el mèrit als filòsofs de la Il·lustració d’aquest canvi en el concepte d’infantesa, en el sentit que és amb l’ascens del capitalisme quan és més intens i explotador que mai l’ús dels nens i del treball infantil al món. Això és cert per a la Gran Bretanya però també, és clar, per a les plantacions esclavistes a totes les Amèriques. Així doncs, és particularment irònic que molts historiadors liberals situïn el començament del que sovint anomenen l’Edat de la Innocència cap a la dècada de 1660, moment en què va començar la institució bicentenària d’escura-xemeneies infantils –literalment en aquella dècada, la de 1660. Llavors, es venien als escura-xemeneies sobretot nens de famílies pobres d’entre 4 i 10 anys d’edat, se’ls feia un contracte de servitud –servidors per contracte- i mantenien aquest rol fins a l’edat adulta. Els nens eren colpejats, privats de menjar, desfigurats; eren propensos a tenir complicacions de salut, i tenien tendència a morir resultat de quedar-se encallats en xemeneies. Evidentment, els hauria estat increïblement fàcil crear raspalls de xemeneia més llargs. Cosa que és exactament el que van haver de fer el 1875, moment en què finalment es prohibí l’ús d’escura-xemeneies. Així doncs, malgrat una visió romantitzada dels nens com a innocents, per a la gran majoria, aquesta no fou la realitat.

Barbara Ehrenreich escriu, quan compara el període colonial americà i els infants a l’Amèrica d’avui:

«...avui, un nen de quatre anys que pugui cordar-se les sabates és impressionant. A l’època colonial, les nenes de quatre anys teixien mitges i manyoples i podien produir un brodat elaborat. A l’edat de sis anys ja filaven llana. A una nena bona i industriosa se l’anomenava “Sra.” en lloc de “Srta.” en reconeixement a la seva contribució a l’economia familiar. No era, estrictament parlant, una criatura.»

El que observem és un període altament contradictori en els estadis primerencs del capitalisme en què, per als nens de classe alta, els conceptes de la infantesa comencen a canviar. Es comencen a considerar els infants lliures i innocents. Se cita sovint Alícia al país de les meravelles de Lewis Carroll, publicada el 1865, com la primera autèntica novel·la infantil. Això també es veu en l’obra dels escriptors romàntics com Wordsworth i Blake. I amb tot, per als nens de classe treballadora és el moment en què més que mai estan abocats a lesionar-se o morir a mans del sistema que els obliga a treballar.

Marx i Engels van escriure llargament sobre les condicions en què treballaven els nens a Anglaterra, però també de l’ús econòmic que la seva força de treball jugava per al sistema. Engels va escriure a La condició de la classe obrera a Anglaterra:

«La taxa de mortaldat es manté tan alta principalment per l’alta mortaldat entre els nens més petits en la classe obrera. El fràgil organisme d’un infant és menys capaç de suportar les influències desfavorables d’un mode de vida inferior; l’abandonament de què sovint són subjectes, quan els dos pares treballen o un és mort, no tarda a fer-se notar, i no cal sorprendre’s que a Manchester, d’acord amb l’informe citat, més del 57% dels infants de classe obrera morin abans de complir els 5 anys, per un 20% dels de les classes més altes; i un 32% dels nens de totes les classes moren abans dels cinc anys d’edat al camp.»

Font: National Child Labor Committee Collection

Karl Marx també fou un opositor declarat al treball infantil. En el discurs inaugural de la Primera Internacional el 1869, va dir que «Les indústries britàniques no poden sinó viure com a vampirs que xuclen sang, també la sang dels infants». Al volum I del Capital, parlava de com el capital dels EUA es finançava amb la «sang capitalitzada dels infants». Es va centrar en els infants en particular en parlar dels processos d’acumulació originària i l’esclavitud transatlàntica als EUA. Deia:

«… mentre la indústria artesanal introduïa l’esclavitud infantil a Anglaterra, als Estats Units donava un estímul per a la transformació de l’esclavitud primerenca, més o menys patriarcal, cap a un sistema d’explotació comercial. De fet, l’esclavitud encoberta dels treballadors assalariats a Europa requeria, com a base, la pura i simple esclavitud al Nou Món.»

Gradualment, així que acabava el període victorià es va anar instituint el salari familiar, amb el qual, en comptes que tota la família hagués de treballar, n’hi havia prou amb el salari d’un home, que bastava per reproduir socialment la família. Hi ha un exemple interessant d’un precedent que crida l’atenció a la dècada de 1840 a Preston, Lancashire, en què es poden veure unes dones que fan campanya a favor d’un salari familiar, que fan campanya perquè se les alliberi del lloc de treball a causa de les horribles condicions de les fàbriques d’aleshores. Això va en contra d’algunes de les percepcions que tenim al voltant de l’expulsió de les dones dels llocs de treball per part dels homes.

Si la funció dels infants en el capitalisme va canviar, crec que no ens hauríem de fer-nos-en il·lusions, és perquè el paper que feia aquí a la Gran Bretanya es va traslladar sovint a d’altres bandes. Què ho fa que els nens del Regne Unit ja no hagin de treballar? Perquè el capitalisme ho ha organitzat tot de manera que són, en el seu lloc, els nens de la resta del món els qui treballaran.

L’estat i el paper de l’ensenyament avui

Continuem: Quin és l’estat i el paper de l’ensenyament avui? Avui hi ha 15,58 milions de joves menors de 18 anys al Regne Unit. Aquesta xifra ha crescut cada any des de 2009. Més de la meitat dels infants en escoles finançades per l’Estat ara estan en academies o free schools[1]. Hi va haver un període, quan jo era a l’escola durant la dècada dels 2000, en què les academies encara no eren gaire freqüents. Ara no són gens estranyes, de fet, són la gran majoria d’escoles secundàries. El 20% dels nens del Regne Unit d’avui estan exposats a una llengua a casa diferent de l’anglès així que, de nou, hi ha hagut molts canvis d’ençà de la institució de l’educació estatal en acabar la Segona Guerra Mundial. Hi ha 3.400 escoles de secundària al Regne Unit, 24.000 escoles primàries, i mig milió de professors –cosa que significa que tenen un poder immens quan i si els professors entren en vaga, i que hi ha un impacte econòmic gegant relacionat amb els pares i mares que han d’agafar-se dies de permís a la feina. Amb tot, d’aquests professors, al voltant de 43.000 deixen l’ensenyament cada any. Actualment, el set per cent dels professors no estan titulats, així doncs, gairebé un de cada deu professors no ha obtingut cap mena de títol de professor; a les academies no cal tenir una títol de professor; aquesta és, doncs, una de les maneres amb què el govern ha intentat solucionar la crisi del professorat.

L’impacte dels nous exàmens en la salut mental dels alumnes és palpable. Els suïcidis estudiantils han augmentat un 56% la darrera dècada. […] «Si no obtenen aquesta nota, la seva vida quedarà arruïnada»

Pel que fa al gènere, una cosa important a tenir en compte pel que fa a les vagues de professors a Oklahoma és la concentració de dones en l’ensenyament, que és la mateixa al Regne Unit. Tres de cada quatre professors són dones, i quatre de cada cinc membres del personal escolar també ho són. També podem veure unes xifres enormes de professores en els equips de suport que treballen amb Necessitats Educatives Especials. Darrerament han aparegut informes que posen de relleu les indignants escletxes salarials a l’ensenyament, que són particularment greus a les academies.

L’ensenyament es troba en una greu crisi actualment, tant econòmicament com ideològicament. L’impacte d’aquesta crisi se centra entorn de tres batalles: la primera, al voltant de la càrrega de treball, en segon lloc, la batalla entorn dels recursos, i en tercer lloc, una batalla ideològica, que comentaré més endavant. Pel que fa a la càrrega de treball, el meu despertador sona a les 5:45 am cada dia, agafo el tren a la feina a les 6:30 am, hi arribo a les 7:15 am i en surto a les 6 o 7 pm cada dia. Per al personal que no té fills, un dia de 12 hores no es considera estrany. Per al personal que té fills, moltes de les hores de feina seran a casa, en lloc d’acabar la feina a l’escola, així que se’n tornen a casa, donen menjar als fills, els posen a dormir i reprenen la feina a les 9 del vespre. Rebre correus de companys a la 1 am sovint no és cap motiu de sorpresa. De 30 hores setmanals, en faig 25 de classe –per tant, s’espera que planifiqui 25 sessions de classe en 5 hores.

Per comparar-ho amb altres sistemes educatius socialdemòcrates o fins i tot d’altres sistemes educatius no socialdemòcrates: a Austràlia no s’imparteix classe més del 50% del temps de l’horari; així doncs, es fan 15 hores lectives de cada 30 setmanalment. Tinc un amic que acaba de traslladar-se a Amèrica a ensenyar, i ha començat a donar classes 20 hores amb 13 hores de planificació setmanals. Un estudi de l’Institute of Education del 2019 confirmava aquesta disparitat entre hores de treball al Regne Unit i en d’altres països. Per a molts professors, el salari va lligat al rendiment a les classes preparatòries per als exàmens. On no se segueixen els consells dels sindicats, els objectius marcats per a la gestió del rendiment poden ser irreals i conduir a problemes per ascendir en l’escala salarial. Això vol dir que una bona part de la gestió del rendiment pot convertir-se en la revisió de les teves «intervencions» a les classes que ajudin a explicar qualsevol resultat «per sota de la mitjana».

Font: Wikimedia.org

Durant els darrers anys també hi ha hagut canvis enormes en els Certificats Generals d’Educació Secundària i la manera com s’avaluen. En lloc d’avaluar-se a partir de l’assoliment (percentatge d’A* respecte de C, com en el passat), les escoles s’avaluen ara segons l’evolució –un sistema conegut com a Progress 8. La reacció immediata de molts a això és positiva. Segur que és millor ser avaluat segons l’evolució en comptes del grau d’assoliment final? El problema és que només el 51% de les escoles del país poden obtenir una evolució positiva, perquè les puntuacions dels tests es mesuren segons la mitjana, de manera que el 49% de les escoles del país sempre obtindran resultats negatius. Això significa que pots tenir un any en què els teus resultats són millors que l’any anterior, però si totes les altres escoles del país també ho han fet millor, acabes amb una «evolució negativa» i  les conseqüències que se’n deriven. S’han eliminat del tot els mesuraments basats en la relació de CGES amb una A* respecte dels que tenen una C –i els CGES es qualifiquen ara amb números. Els estudiants obtenen una nota entre 1 i 9. 9 és el màxim que poden obtenir, el qual és equivalent a una A**. La raó per què ho han estructurat així és que d’aquesta manera, a mesura que l’ensenyament millori i els estudiants obtinguin millors resultats als exàmens, s’hi pugui afegir un 10, un 11, i així successivament.

Pel que fa a l’avaluació de les escoles, la mesura de l’antic govern era el tant per cent d’alumnes amb una A en relació amb els que obtenien una C, així que el teu objectiu com a professor era assegurar que tots els alumnes assolissin una nota que els donés una comprensió adequada de la matèria. Ara que la mesura és l’evolució, significa tristament que l’ensenyament es pot convertir en una cosa bastant estratègica. Per exemple, un professor pot escollir dedicar més esforç a treballar amb un alumne avantatjat amb uns pares que li poden pagar un reforç i que pot treballar de manera autònoma a casa, i que per tant pot passar d’un 5 a un 7, en lloc de fer-ho amb un alumne desavantatjat que, amb unes circumstàncies més difícils, potser només pot passar d’un 4 a un 5.

L’impacte dels nous exàmens en la salut mental dels alumnes és palpable. Els suïcidis estudiantils han augmentat un 56% la darrera dècada. Hi ha una mitjana de 200 d’estudiants no universitaris que se suïciden cada any en aquest país. Així que en termes de crisi de reproducció social, aquests són uns aspectes que el Sistema de Salut Nacional (NHS) hauria d’haver abordat, aspectes en què els serveis socials s’haurien d’haver implicat abans. Ara s’ensenya als professors a ocupar-se d’estudiants que tenen pensaments suïcides. Unes qüestions per a les quals, en el passat, hauríem tingut un ventall de serveis a què recórrer.

Les lluites al voltant dels recursos i la càrrega de treball són importants, però actualment és igualment important la batalla ideològica entorn de l’educació. Les persones que treballen amb la mainada poden tenir concepcions prèvies sobre la seva feina que fan que organitzar-se políticament sigui bastant difícil. La mercantilització ha impactat tant en l’educació com mestres hi ha obsessionats amb els resultats en els exàmens en detriment d’una pedagogia més àmplia, en el fet que tens un tracte de base diària amb infants, i que tractes amb uns infants de qui realment et preocupes, uns infants que veus força més que ningú altre en la teva vida. Veig més la meva classe de nivell avançat que no la meva família. Constantment, sents la culpa de decebre aquests nens –et dius a tu mateixa, «Si no obtenen aquesta nota, la seva vida quedarà arruïnada». Quan t’organitzes políticament, tractar de persuadir els professors d’anar a la vaga un dia en realitat té a veure amb guanyar la batalla ideològica: convèncer-los que aquesta vaga és més important a llarg termini que ensenyar ara als teus Year 11 (últim any de la secundària). En la preparació per als exàmens, seria increïblement difícil guanyar aquesta discussió amb els professors.

Les lluites al voltant dels recursos i la càrrega de treball són importants, però actualment és igualment important la batalla ideològica entorn de l’educació.

Un dels problemes que el NUT (ara el NEU, National Education Union) s’ha trobat és que quan tiren endavant només una acció de vaga d’un dia, es fa molt difícil argumentar als professors que perdre un dia de feina suposa un ús més efectiu del seu temps que anar a ensenyar, perquè els professors tenen bastant clar que una vaga d’un dia no solucionarà el problema o aconseguirà els canvis que necessitem. Tristament, un dels arguments que he sentit dir a molts dels professors de per què que faran vaga un dia és perquè aniran a casa i es posaran al dia amb la feina, per tenir un dia per salut mental, o per corregir. Per depriment que sigui, aquesta ha estat una de les raons per les quals els professors han escollit fer vaga. En molts sentits, és aquest sentiment de culpa, aquest sentiment que per molta feina que hi posis, no serà mai prou per al sistema en aquell moment, motiu pel qual tants professors deixen la feina.

Organitzar les escoles: algunes lliçons del moviment

Per al capitalisme, institucions com la família nuclear i l’educació juguen un paper central a reproduir tant la classe obrera com la burgesia. Mentre ets a l’escola, aprens el currículum, però també hi ha un currículum ocult, relacionat amb l’uniforme, la puntualitat i el respecte a l’autoritat. Liz Truss, ex-ministra d’educació i atenció a la infància, va dir dels nens de dos anys de la llar d’infants:

Hi ha massa entorns caòtics on la canalla vagareja. No hi ha sentit de propòsit. Volem nens que aprenguin a escoltar un mestre i aprenguin a respectar una ordre, per tal que estiguin a punt per a l’escola.

Els marxistes americans Bowls i Gintis, que han escrit l’obra marxista fonamental sobre educació, resumeixen la contradicció subjacent al cor de l’educació d’aquesta manera:

Des de mitjan segle XIX, l’objectiu dual dels reformadors de l’educació –igualtat d’oportunitats i control social- s’han entremesclat, i la fusió d’aquests dos fils és gairebé tan completa que es fa impossible distingir-los. L’escolarització ha estat alhora una cosa que s’ha fet als pobres i per als pobres… El concurs desigual entre control social i justícia social es fa evident en el funcionament total de l’educació.

Aquesta contradicció es troba al bell mig del capitalisme –la d’acumulació i reproducció. Per tal de créixer, acumular més beneficis i desenvolupar els mitjans de producció, els capitalistes necessiten una força de treball altament preparada, més intel·ligent i autodirigida. Més joves que mai van ara a la universitat. I amb tot, al mateix temps, donar temps als treballadors perquè es reprodueixin representa un temps que se sostreu del procés del treball que produeix plusvàlua. Cada cop més, a causa de la mercantilització de l’educació (especialment de l’educació superior) es dona aquest solapament entre acumulació i reproducció, així que crec que és important que no pensem en això com dos processos diferents i separats. La infantesa és cada vegada més contradictòria i problemàtica per al capitalisme. Citant Susan Ferguson a Social Reproduction Theory: «[Els infants] es bleguen amb i contra l’impuls implacable del capital per accedir a força de treball explotable

Un dels grans encerts de l’educador soviètic Vigotski fou de subratllar la importància del joc en el desenvolupament dels infants. Això és una cosa que cada vegada és més impopular entre els ministres dels governs conservadors. Vigotski no va dir que la mainada fos inherentment no capitalista o inherentment pura, sinó que parla que els nens es troben en un procés d’alienació. Parla del famós exemple d’un nen que vol jugar amb un cavall. Abans dels tres anys, un nen que vulgui jugar amb un cavall mostrarà senyals de frustració perquè no serà capaç de comunicar que vol jugar amb un cavall. Al voltant dels tres anys, la relació d’un infant amb el món canvia i, després dels tres anys, pot agafar un bastó, posar-s’hi cama aquí, cama allà, i simular que munta a cavall prou feliçment. I amb tot, quan creixem, quan ens fem grans, posar-nos encamellats sobre un bastó i fer veure que muntem a cavall ens semblarà, en el millor dels casos, estrany, i en el pitjor, proper a la bogeria.

Font: Pxhere.com

Vull acabar parlant de com podem resistir algun d’aquests atacs a la infantesa, i fixant- en algunes de les campanyes que han tingut èxit darrerament. Quan parlem que les escoles formen part de la reproducció de la força de treball, hem de recordar aquesta contradicció: l’escola és una cosa que es fa als infants i per als infants. En altres paraules, les batalles pel currículum, sobre el dret a ensenyar a la classe allò que vol aprendre més que només allò indispensable per a l’examen, són unes lluites importants a curt termini.

En segon lloc, si mirem a les lluites dels sindicats que impliquen institucions que afecten els infants, les campanyes que han tingut més èxits són com les dels professors de Virgínia Occidental, que van obtenir 6.000$ d’augment salarial. Van lligar les seves lluites amb altres aspectes de la vida en la comunitat –el que Jane MacAlevey anomena «organització de treballadors completa». D’acord amb això, no només organitzes políticament uns professors, sinó que organitzes uns professors que són pares i mares, que fan ús d’un habitatge, que necessiten atenció mèdica, i totes aquestes preocupacions haurien de formar part de la campanya. Els professors de Virgínia Occidental van passar-se anys construint estructures, la clau de l’organització sindical: posant a prova l’estructura, no apostant per l’acció de vaga fins que no hi havia un 100% de suport del sindicat. Són tàctiques sobre les quals realment hem de pensar: no només mantenir una vaga, sinó guanyar una vaga. La gran lliçó dels professors d’Oklahoma i de Virgínia Occidental és que els treballadors, les seves famílies i comunitats van ser capaços, amb aquestes vagues, de guanyar més en un període més curt que cap lluita comparable en molt més temps. La raó per la qual van guanyar aquestes conquestes va ser que es van centrar en el lloc de treball, van fer vaga, van crear una crisi i, esclar, no hi ha manera millor de crear una crisi que un 100% de seguiment de la vaga. Els capitalistes han creat crisis per als treballadors durant dècades. El que poden fer les vagues és capgirar qui causa les crisis a qui.

Per acabar: la història de la lluita de classes és la història del conflicte entre treball i lleure i treball i joc. Fonamentalment, el marxisme i els arguments que hem de transmetre han de tenir a veure amb treballar menys, jugar més i crear un món en què el joc i la creativitat no estiguin limitats als infants, sinó que siguin una cosa que continua al llarg de la vida adulta i fins a la vellesa.

Traducció d’Oriol Valls
Foto de portada: National Child Labor Committee Collection

[1] Tipus d’escola que s’assemblen al model de concert de l’Estat espanyol pel que fa a titularitat, però amb més llibertat en el currículum. (n. del t.)

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Mestra al sud de Londres.

Comentaris

Marxisme, infantesa i educació

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.