Mark Fisher sota les palmeres

Les narratives sobre el final de les utopies i les alternatives al capitalisme han tendit a marginar les restes encara vives d’estats socialistes. En la recerca d’inspiracions que trenquin l’hegemonia capitalista, mirar al passat i al present és una necessitat.

Mark Fisher sota les palmeres

Les narratives sobre el final de les utopies i les alternatives al capitalisme han tendit a marginar les restes encara vives d’estats socialistes. En la recerca d’inspiracions que trenquin l’hegemonia capitalista, mirar al passat i al present és una necessitat.

«És més fàcil imaginar la fi del món que imaginar la fi del capitalisme». Amb aquesta cita, atribuïda alhora a Jameson i a Zizek, comença Capitalist Realism de Mark Fisher, un dels assajos anticapitalistes més llegits de les últimes dècades. Aquesta frase no només està encaixada en un moment històric molt concret fora del qual no s’entendria (qui l’hauria escrit una tarda de finals de 1917 o de 1949?), sinó que tampoc es podria entendre sense el context occidental en el que es va escriure.

Una llarga melancolia

L’esquerra marxista occidental, tal i com argumenta Enzo Traverso al seu Mélancolie de gauche, va ser la primera en veure la caiguda del bloc de l’est l’any 1991 com una derrota total. No en va Eric Hobsbawm va conceptualitzar el segle XX com un «segle curt» que començava amb la Primera Guerra Mundial i la Revolució d’Octubre i que acabava amb la suposada implosió dels estats nascuts de l’esperit de 1917. I és que, amb la gran excepció prèvia de la Comuna de París de 1871, tots els estats que s’han constituït com a socialistes al llarg del segle XX han estat, en essència, hereus del model leninista. El socialisme realment existent del segle XX rarament va desviar-se de la via oberta per Lenin i reinterpretada per altres líders més o menys originals com Mao o el Che Guevara i Fidel Castro. L’esquerra marxista majoritària ha tendit a igualar el socialisme amb aquest esperit de 1917, que a més quedaria bàsicament circumscrit a la Unió Soviètica, als estats que orbitaven al seu voltant i, en menor mesura, a la Xina de Mao. Un cop aquests tres espais van iniciar la seva pròpia restauració capitalista, l’esquerra comunista occidental, òrfena de revolucions exitoses pròpies, va abraçar el que Zizek ha anomenat el fukuyamaisme d’esquerres: la idea que no existeix cap alternativa sòlida un capitalisme que, per primer cop, havia unificat tota la humanitat sota un mateix sistema.

El retrat d’quest escenari de derrota va ser ampliat per Mark Fisher a Capitalist Realism, publicat per primera vegada el 2009. L’obra més coneguda del malaguanyat Fisher, que recentment està de revifada a Espanya amb les noves edicions de la seva obra que està fent Caja Negra, no necessita presentació. La seva tesi principal ha fet fortuna entre l’anticapitalisme occidental: l’hegemonia neoliberal no només implica que tan sols existeixi un únic sistema, sinó que també impedeix que es formulin alternatives coherents. El capitalisme hauria creat una atmosfera que inhabilitaria la nostra capacitat d’imaginar mons fora de l’imperant. Els successius governs del New Labour a Downing St. van crear les circumstàncies ideals perquè Fisher observés com l’esquerra, fins i tot l’anticapitalista, era absorbida per la pròpia atmosfera del capitalisme i vomitada com un producte més per consumir.

Mark Fisher

La tesi de Fisher busca ser, inherentment, d’abast global. La traducció del llibre a llengües com el turc, el japonès, l’àrab o el rus mostra l’interès pels seus arguments a països amb presents i passats molt diferents del britànic, avalant així aquesta buscada universalitat. L’anàlisi de Fisher, que en última instància és inseparable d’un crit a la superació d’aquest realisme capitalista a través del socialisme, inclou alguns exemples extrets d’un altre món, dels temps del socialisme realment existent. Ajudat per abundants referències a Zizek, Fisher despatxa ràpidament el socialisme realment existent com a «desgastat i corrupte»[p. 45]. En tot cas, roman una imatge passada, que en ser engolida pel capitalisme és esborrada del mapa. El cas és que, ja a les portes de la tercera dècada del segle XXI, encara hi ha països directament socialistes o amb governs hereus de revolucions socialistes. I és que, què pensaria un cubà si llegís que no es poden imaginar alternatives al capitalisme?

El socialisme persistent

Fisher, tot i que va escriure poc al respecte, es mostrava clarament crític amb les experiències socialistes del segle XX. La qüestió no és que Fisher no tingui en compte que hi ha països que han sobreviscut a 1991 mentre seguien intentant restar fora de les dinàmiques del capital: és hereu de la intel·lectualitat occidental d’esquerres que restava òrfena de model quan la URSS envaïa Hongria i Praga, quan els comunistes francesos eren incapaços d’entendre el que passava als carrers el maig del 68. Fisher podria haver escrit bona part de Capitalist Realism a l’època de Brezhnev, quan un Lyotard encara marxista deia que el sistema del capital era «natural»[i]. Tot i així, és més fàcil obviar experiències aïllades com la cubana que fer-ho quan un terç de la població mundial vivien a estats autoanomenats socialistes. La persistència i intensificació d’aquests discursos a partir dels anys 90, però, eviten que aquestes experiències socialistes no siguin presents en el debat teòric sobre les alternatives al capitalisme. El que abans era un discurs justament crític, ara és un discurs invisibilitzador.

I és que l’esperit de 1917 continua viu als governs d’un nombre discutible de països, però també existeixen governs menys clarament hereus de Lenin que assagen la seva pròpia forma de socialisme. El cas és que, per veure això, cal fixar-se en el Tercer Món.

Mentre que al nord i al pròxim occident d’Euràsia els anys 90 van ser els anys de la doctrina del shock i de l’apertura al multipartidisme, gran part dels països socialistes que es veien a si mateixos com a part del Tercer Món van continuar, al menys, sent liderats pels seus respectius partits comunistes. Si la Revolució Russa va ser per Gramsci «una revolta contra El Capital», ja que va invalidar la generalitzada idea aparentment marxiana que la revolució arribaria primer als països capitalistes i industrials més avançats, les revolucions a països com la Xina, Vietnam o Cuba serien una revolta contra el propi model soviètic: van ser productes de la lluita armada que, cal remarcar, contenia un fortíssim element d’alliberament nacional. Així, el socialisme al Tercer Món va tenir un doble rol: primer, el de canalitzar la lluita antiimperialista; segon, el de permetre evitar la fase capitalista i fer el salt de sistemes tributaris a la construcció del socialisme i la industrialització. Ja ben entrat el segle XXI, aquests han estat els únics partits comunistes que s’han mantingut al poder, amb el Partit Comunista Xinès, havent liberalitzat la seva economia, assolint un dels més grans miracles econòmics de la història. Independentment de la valoració dels seus programes, de totes les històries dels partits comunistes al poder, la més rellevant històricament parlant és la del Tercer Món. Tal i com Julia Lovell ha intentat fer amb el seu Maoism: A Global History, és l’hora que les grans històries del comunisme deixin de ser escrites amb els peus a Moscou.

Vijay Prashad

Una de les implicacions més importants d’això és el redescobriment del Tercer Món no només com a font de praxi, sinó també com a font de teoria. Autors com Vijay Prashad, que a través de l’editorial LeftWord ha coeditat un volum de discursos de Fidel Castro i editat unes obres selectes de Ho Chi Minh, envien un missatge clar en aquest sentit: els líders comunistes del Tercer Món també tenen un missatge per al món. La fetitxització de la teoria, reservada per intel·lectuals purs, i un cert eurocentrisme fa que figures com la del Che Guevara siguin associades immediatament a l’acció revolucionària i no a l’ingent corpus teòric que van deixar-nos.

Més enllà de 1917

El cor d’aquesta qüestió rau en la relació entre la praxi i el debat teòric. Gramsci, no podent escriure la paraula «marxisme» als seus quaderns de presó en ser sota estricta vigilància feixista, va empescar-se el terme «filosofia de la praxi» per substituir-la. L’esperit de no separar filosofia i praxi costa de veure en una esquerra marxista occidental que, sense la seva pròpia revolució a la vista, pot rememorar amb nostàlgia quan l’esperit de 1917 encara era viu a l’est d’Europa sense acabar d’assumir que, a certes regions del Tercer Món, encara és ben viu. Aquestes experiències revolucionàries, més o menys exitoses, haurien de formar part del debat anticapitalista occidental. Més enllà de si es vol o no renunciar a l’esperit de 1917 en favor d’un nou model o del fet que les diferents revolucions socialistes no puguin ser replicades mecànicament fora de les seves condicions materials particulars, l’esquerra occidental no està en condicions d’obviar ni de tractar amb condescendència els que han aconseguit el poder i estan intentant canviar la realitat. A part de la contínua solidaritat antiimperialista, el discurs sobre un país com Cuba sembla haver-se estancat en la realitat del bloqueig. Llevat d’algunes excepcions (Catarsi, per exemple, va publicar una sèrie d’anàlisis d’Albert Noguera), les reformes dels últims anys a Cuba, amb la nova constitució com a punta de llança, no han engegat cap debat substancial dins l’esquerra marxista occidental. Un país com Laos, un dels grans resistents a la gran restauració capitalista internacional dels 90, és un perfecte desconegut per l’enorme majoria de militants. La gran riquesa del marxisme indi, molt vinculat a estats amb dècades de govern comunista, com Bengala Occidental, pot sorprendre molts marxistes llegits però desconnectats de la realitat del subcontinent asiàtic. Sense tenir aquestes experiències en compte, l’herència històrica de 1917 no pot ser del tot copsada. Si entenem la interpretació de la història com la clau per comprendre el present, la història del comunisme després de 1991 és clara. Sense entendre el que queda del segle XX, encara no es pot imaginar un contraatac, ja sigui sobre models nous o vells.

Pensar que absolutament tot allò vinculat al socialisme del segle XX és desgastat i corrupte és directament fals, es vulgui o no reivindicar la seva herència. Un exemple clar és el que presenta el provocativament titulat Why Women Have Better Sex Under Socialism?, de Kristen Ghodsee. L’objectiu principal del llibre és deixar en evidència la gran tragèdia pels drets i la plenitud vital de les dones d’Europa de l’est que va suposar la restauració capitalista als seus respectius països. L’alliberament sistemàtic de les tasques purament domèstiques i la seva integració al mercat laboral, més enllà del seu efecte en la satisfacció sexual, va millorar les seves vides en comparació a les dècades següents de post-socialisme. Això és un fet reivindicable des de qualsevol àmbit de l’esquerra, que ha de formar part del seu propi projecte transformador independentment de l’opinió que es pugui tenir dels altres àmbits de la vida al socialisme del segle XX. Perquè això també és el socialisme realment existent.

Per tal de trencar el realisme capitalista que descriu Fisher, no refugiar-se en anàlisis locals derrotistes i observar atentament els que s’enfronten diàriament a un sistema que amenaça amb fer-se global del tot són vies que poden encaminar-nos al que Fisher mateix aspirava, a un «comunisme àcid», que sigui capaç d’erosionar la ubiqüitat del capitalisme i fer possibles nous futurs. I per entendre com altres han intentat això, l’interès per les revolucions del Tercer Món no pot acabar-se en la presa del poder. L’atenció per part de la intelligentsia d’esquerres que generaven els revolucionaris del sud global no ha fet més que anar desapareixent després del pic que van suposar la Guerra del Vietnam, la lluita per la independència d’Argèlia i els diversos intents de teixir el moviment tercermundista al llarg dels anys 50, 60 i 70. L’interès pel fusell s’hauria de convertir, també, en interès per les tasques diàries del revolucionari al poder, per com s’han d’adaptar a les condicions locals i per quines noves formes de coneixement generen aquestes revolucions. Els revolucionaris cubans ho van entendre quan van establir el seu concepte de revolució: la Revolució Cubana no és un fet puntual de 1959, és un procés que continua, que es va construint poc a poc i que arriba fins avui. No s’ha de tenir por a deixar de ser perfectes i d’observar el món des de la torre d’ivori de la superioritat moral: el món es canvia tacant-se les mans de fang.

Cal recuperar aquests esforços revolucionaris del que E.P. Thompson va anomenar «l’enorme condescendència de la posteritat» i integrar-los en l’imaginari de l’esquerra marxista. Sense ells, estem condemnats a tornar a la tabula rasa de principis del segle XX, a ser revolucionaris sense passat i sense present. Com va apuntar Walter Benjamin a la seva sisena tesi sobre la història, quan l’enemic venç, ni tan sols els morts estaran fora de perill. Ara que podem, salvem els vius.


[i] Lyotard, Jean-François. Libidinal Economy (Indianapolis: Indiana University Press, 1993), p. 149.

Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Historiador per la UAB i màster en història de l’imperialisme per la London School of Economics.

Comentaris

Mark Fisher sota les palmeres

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.