«Només 2 de cada 10 joves poden emancipar-se. I a costa de més del 60% del salari.» «Atur juvenil de més del 40% i temporalitat de gairebé el 70%.» Aquests són alguns dels missatges que omplien diverses marquesines d’autobús de Barcelona fa un mes, una acció reivindicada per Arran que posava sobre la taula part de les condicions de vida devastadores del jovent dels Països Catalans.  Les xifres que hi apareixen expliquen una realitat que ni les estadístiques poden amagar: la precarietat que viu el jovent en totes les esferes de la vida, una situació que abans de l’esclat de la crisi de la COVID19 ja era d’emergència, però que amb la pandèmia i la seva gestió s’ha intensificat encara més. El malestar augmenta davant l’increment de l’atur juvenil, la impossibilitat d’emancipació i accés a l’habitatge a través del mercat, la crisi ecològica i emergència climàtica que alerten que no hi ha planeta B i auguren un futur incert, l’ofensiva patriarcal i precarietat vital de les dones joves i, encara més, una dada que esgarrifa: actualment —així com abans de la crisi pandèmica— el suïcidi és la primera causa de mort no natural en les joves, una expressió individual però de problemes d’arrel social i estructural. I a nivell mundial, segons l’OMS, n’és la tercera causa de mort entre el jovent, mentre que la depressió és la quarta malaltia entre joves de 15 i 19 anys.

Tot això en un context de crisi global del capitalisme patriarcal, una crisi transició dins el mateix sistema —no és una crisi terminal del capitalisme— amb la pandèmia com a catalitzador d’una recessió econòmica ja anunciada. Aquesta crisi arriba amb l’herència de la recepta neoliberal iniciada al 2008 ben present, i ja té efectes socials i econòmics devastadors per a la classe treballadora: despossessió, desmantellament dels serveis públics, crisi de cures i, en definitiva, una ofensiva del sistema que demostra que el capitalisme és crisi i col·lapse.

Una era de malestar social i generalitzat, però també de malestar juvenil i de força subalterna, situant la superació del sistema com la via necessària per canviar-ho tot

Existeix, doncs, un vincle entre la precarització de les condicions de vida i l’etapa juvenil i, en conseqüència, uns malestars estretament relacionats amb la dinàmica social capitalista, que posa de manifest, un cop més, que és impossible el benestar individual i col·lectiu sense unes condicions de vida dignes.

Es parla de malestar juvenil, i la realitat és que amb la situació d’emergència que viu el jovent no és per menys: sotmetiment a vides de misèria sense cap expectativa de futur i una gestió de la pandèmia que posa massa sovint el focus en les joves, a qui es responsabilitza de l’augment de contagis —recordem, per exemple, les paraules de Ximo Puig dirigides al jovent: «Prou ja d’irresponsabilitats que posen en risc la gent gran, els col·lectius vulnerables, el personal sanitari»—, mentre no es destinen més recursos a transport, sanitat, educació i centres de treball ni s’apliquen mesures socials i efectives.  Es restringeixen llibertats, mentre les classes dominants mantenen privilegis. Es confina l’oci i, per tant, es limiten les relacions socials entre les joves, mentre l’explotació capitalista es manté sota la consigna de la necessitat de «salvar l’economia».

Totes aquestes conseqüències també estan impactant al sí dels moviments anticapitalistes, obligats a adaptar-se al context i a assumir el repte de polititzar el malestar per transformar-lo en lluita organitzada. Amb l’extrema dreta ensenyant les urpes, marcant agenda política i avançant als carrers i a les institucions, és necessària la convergència del combat antifeixista i l’emancipació social amb la lluita socialista. Hem de ser capaces d’evidenciar que «l’estat d’excepció en què vivim és la regla», tal com apuntava Walter Benjamin, i que «cal assolir una concepció de la història que correspongui a aquest estat», és només així que aconseguirem el vertader estat d’excepció —el nostre— i podrem reforçar la nostra posició davant del feixisme.

És l’era del malestar, i són moments d’esclat social. Per tant, és no només un repte sinó una obligació vehicular aquesta resposta a projectes polítics col·lectius, emancipadors i revolucionaris, així com una mobilització sota aquestes mateixes premisses. Les primeres passes són reconèixer la potencialitat del subjecte juvenil i organitzar i dinamitzar el malestar entre les joves, fent que el moviment juvenil sigui una eina forta i indispensable. Destacant cinc grans problemàtiques juvenils que actualment marquen l’agenda:

1. Accés a l’habitatge i emancipació juvenil.
2. La relació del jovent amb el mercat de treball. Precarietat juvenil.
3. La precarietat vital i la violència masclista patida per dones joves en context d’ofensiva patriarcal i capitalista.
4. La relació del jovent amb la crisi ecològica i l’emergència climàtica en la lluita ecologista i de defensa del territori.
5. Jovent i oci. De la distribució del temps d’oci en una societat capitalista a teixir espais d’oci alternatiu, passant per les mesures restrictives de la pandèmia.

Tanmateix, les problemàtiques exposades no són les úniques ni tampoc es poden entendre com a fets aïllats, sinó com cinc grans línies amb reivindicacions pròpies que afecten a un mateix subjecte polític —el juvenil— i tenen causes estructurals comunes. És per això que, com a tals, són problemàtiques que han de dotar-se d’organització i vehicular-se a projectes col·lectius i emancipadors. Construir alternatives en habitatge, treball, lluita feminista i defensa del territori son passes imprescindibles per articular un moviment juvenil fort i arrelat al conjunt dels Països Catalans. I no són les úniques problemàtiques juvenils ben latents en el dia a dia: l’actual context també està marcat per una forta crisi educativa, present des de fa anys a l’educació, però que s’ha accelerat amb la pandèmia, i també per un augment de polítiques regressives i de control social amb la gestió de la pandèmia. En l’àmbit estudiantil, la crisi educativa, que té l’arrel en el procés de mercantilització de l’educació pública, ha accentuat les conseqüències d’anys de retallades, l’aplicació del Pla Bolonya i les polítiques neoliberals que han fet de l’educació una mercaderia. En aquest sentit, també és necessari apuntar, tal com va fer César Rendueles a l’inici de l’emergència sanitària, que reduir la presencialitat també vol dir agreujar les desigualtats entre estudiants, no només per una qüestió d’escletxa digital sinó de capital cultural de les famílies.

Aquest ha de ser també un context de lluita col·lectiva, per enfortir l’alternativa política d’arrel antisistèmica amb la independència, el socialisme i el feminisme com a eixos indestriables. Perquè és l’única garantia de futur digne per a les joves i la resposta, com a classe, dones i poble, a l’ofensiva. Transformar el malestar social en lluita col·lectiva també ha de voler dir això.

Durant aquests mesos de crisi pandèmica s’han fet virals les paraules de fa uns anys de l’escriptor britànic Mark Fisher sobre l’augment en el jovent de problemàtiques relacionades amb la salut mental i emocional. Ell alertava, en primer lloc, que s’ha normalitzat una situació d’estrès, precarietat i depressió entre les joves, acompanyada d’una resignació a qualsevol possibilitat d’un futur (i present) millor i, en segon lloc, situava les causes en les «terribles» condicions de vida del jovent. El mateix autor també indicava fa uns anys que «la pandèmia d’angoixa mental que afecta el nostre temps no es pot entendre correctament, o no pot ser curada, si es veu com un problema privat patit per individus defectuosos.»

I és que la realitat és que vivim en l’era del malestar, tal com recullen les autores de l’últim número de Catarsi. Una era de malestar social i generalitzat, però també de malestar juvenil i de força subalterna, situant la superació del sistema com la via necessària per canviar-ho tot i el paper protagonista del jovent i, per tant, l’organització i dinamització de la lluita juvenil, com a eina indispensable.

Foto de portada: Arran