L’única resposta és mobilitzar les treballadores

Entrevista amb K. Hemalata, presidenta de la Central de Sindicats de la Índia.

L’única resposta és mobilitzar les treballadores

L’única resposta és mobilitzar les treballadores

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Entrevista amb K. Hemalata, presidenta de la Central de Sindicats de la Índia.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Entrevista amb K. Hemalata, presidenta de la Central de Sindicats de la Índia

A la Índia, una gran part de la mà d’obra treballa en el sector informal. Quins reptes representa això pel moviment sindical?

El moviment sindical mundial s’ha vist debilitat per les polítiques neoliberals. Els drets sindicals i els propis sindicats han sigut objecte d’atacs. A l’Índia, trobem que no s’han reduït els membres dels sindicats. No obstant, només el 10% de les treballadores índies està afilat a algun sindicat que estigui al seu torn afiliat a alguna de les centrals (federacions) sindicals. D’acord amb la Comissió Nacional d’Empreses del Sector No Organitzat, al voltant del 93% de la mà d’obra índia està en el sector no organitzat i la majoria són treballadores agrícoles.

Nosaltres, en el moviment sindical diferenciem entre el sector no organitzat i les treballadores no organitzades. Gran part del sector no organitzat està format per empreses petites que ocupen amb prou feines un o dos treballadores. Però les treballadores no organitzades no són només les que treballen en aquestes petites empreses, sinó també les que treballen en el sector públic o en grans empreses privades que encara no s’han organitzat. La tendència creixent del govern, així com de les grans corporacions a contractualitzar i informalitzar la seva força de treball fa que la tasca de sindicació sigui molt complexa. Cap dels governs de les darreres dècades ha sigut capaç de canviar les lleis laborals de la Índia, que són força estrictes. Però han emprat diferents mètodes per debilitar els drets laborals. El govern de de dretes del BJP ha estès l’ocupació a termini fix [equivalent al treball temporal o de durada determinada, NdT], modalitat en la qual les treballadores reben contractes que duren unes poques setmanes; a Haryana, les treballadores són contractades per amb prou feines una o dues hores amb contractes de durada determinada. La notificació del govern, perquè està limitat per les lleis laborals, diu que inclús les treballadores a termini fix reben els mateixos salaris i beneficis que les treballadores permanents. Però, quina treballadora a termini fix, que està ocupat per unes poques hores, lluitarà per un salari millor i beneficis? Les treballadores a termini fix no poden queixar-se ni reclamar els seus drets, no si volen que l’empresari els segueixi donant una hora de feina aquí i una altra allà. Les treballadores estan sota una pressió immensa per no demanar res. Però si les treballadores no lluiten, no aconsegueixen el que els correspon.

Font: Tricontinental

El govern ha creat moltes llacunes per a què els empresaris soscavin les lleis laborals. Una d’elles és a través dels programes d’aprenentatge. Les treballadores no són tractades com a tals sinó com aprenents que no guanyen un salari, sinó només un estipendi sense beneficis. El Programa Ocupació Nacional a través de l’Aprenentatge (NETAP per les seves sigles en anglès), és una joint venture entre el Ministeri de Treball i vàries organitzacions no governamentals. Les agències que subministren treballadores als ocupadors, com el portal indi de reclutament online Team Lease són part d’aquest esquema. L’agència firma un contracte amb l’empresa i proveeix treballadores que després són traslladades d’una empresa a una altra. Les treballadores poden romandre com aprenents tota la seva vida laboral. Si ets un “aprenent”, llavors no ets un treballador.

Les treballadores de vendes ara son conegudes com executives. Inclús a les treballadores del Projecte Nacional de Treball Infantil del Ministeri de Treball se’ls dona noms com «voluntaris», «amics» o «convidats» de manera que no se’ls consideri com a treballadores i, per tant, no puguin ser contemplats sota la protecció de les lleis laborals de la Índia. De forma rellevant, quan organitzem treballadores a contracte o als «aprenents» o als «amics», els trobem molt receptius als sindicats. Alguns «aprenents» contractes per Indian Railways, el major ocupador de la Índia, van formar una organitzación i van fer una manifestació a Delhi per exigir ser contractats de manera fixe. La dicotomia entre les treballadores permanents i les treballadores a contractes ha d’acabar i hem d’emprar els nostres limitats recursos per organitzar les treballadores a tot arreu.

Un dels elements clau de la classe treballadora avui és allò que es coneix com a treball precari, i a les seves treballadores, com al precariat, el proletariat precari. Com ha afrontat el moviment sindical els desafiaments que planteja aquesta evolució?

Creiem que hem d’organitzar a les treballadores a contracte amb les reivindicacions de les treballadores fixes. No hi ha d’haver cap diferència entre elles. Si els sindicats de treballadores permanents no estan convençuts que han d’incloure a treballadores contractades a termini fix, creem sindicats de treballadores a termini fix separats per enfortir-los. Trobem que les treballadores a contracte són molt militants. En les grans vagues generals de 2015 i 2016 prop del 40% de les que hi van participar no estaven a cap sindicat. Un dels millors exemples de la nostra feina es refereix a les treballadores dels anganwadi (llars d’infants, NdT). El 1989, vam començar el contacte amb les treballadores del Programa de Desenvolupament Infantil Integrat (ICDS per les seves sigles en anglès) també anomenades treballadores anganwadi. A Andra Pradesh, d’on provinc, vam anar d’aldea en aldea per localitzar els centres anganwadi. Quan ens reuníem amb les treballadores ens deien que la seva queixa principal eren els baixos salaris. A més a més, se les considerava «treballadores socials» i no treballadores com a tals. Vam trobar que les treballadores patien abusos amb freqüència –inclús sexual- a la feina. Van ser obligades a treballar a casa dels seus caps.  El seu enuig pels salaris baixos i l’assetjament les va tornar molt militants. Vam tenir reunions regulars on les dones construïen una agenda de lluita. Van ser molt valentes Davant les retallades i els atacs de la policia, van seguir lluitant. Es va exercir molta pressió política sobre aquestes dones, però no van poder trencar la seva confiança en el sindicat. Aquesta ha sigut una lluita molt exitosa entre les treballadores més precàries. Ens va ajudar a afinar la nostra anàlisi sobre la importància de treballar amb aquest tipus de treballadores i sobre la importància de prendre’ns seriosament les seves queixes i no només els baixos salaris.

Font: Izquierda Diario

Ara, el govern vol privatitzar l’ICDS, entregant els programes de cura infantil a organitzacions no governamentals i al sector privat. Vam decidir que no n’hi havia prou amb què el nostre sindicat s’oposés a aquesta privatització, sinó que havíem de mobilitzar a més comunitats dels pobles. Bàsicament, el govern ha erosionat l’ICDS, proporcionant aliments inadequats per als nens i deixant que la infraestructura –com el subministrament d’aigua- es deteriori. Les treballadores anganwadi i el nostre sindicat han començat a explicar als aldeans que les treballadores volen fer bé la seva feina, però no poden per manca de recursos. La privatització, en lloc de resoldre el problema, l’empitjorarà, atès que des d’ara els serveis es prestaran amb finalitats de lucre i no per al benestar de la comunitat. Hem estat mobilitzant a les beneficiàries d’aquests programes, pobles sencers, per a què vagin a protestar a les oficines del Projecte de Desenvolupament Infantil. Les funcionàries van haver d’admetre que no és culpa de les treballadores anganwadi que els seveis no fossin tan bons com podrien ser. Aquesta confessió ha donat fe als habitants dels pobles en les treballadores anganwadi i en el sindicat. De fet, ha donat als habitants del poble la idea del Sindicat. Les treballadores de la construcció i les treballadores de fàbriques en el poble, ara pensen que la sindicació és quelcom positiu. També ho consideren així les treballadores de la salut, la militància de les quals està vinculada a la militància de les treballadores anganwadi. Aquestes campanyes han sigut contagioses.

Les treballadores anganwadi són allò que anomenem «treballadores de programes», treballen en diversos programes del govern de la Índia. Les treballadores del Programa de Desenvolupament Infantil són treballadores anganwadi. La Missió Nacional de Salut, establerta el 2005 pel Ministeri de Salut i Benestar Familiar de la Índia, comptava amb personal acreditat com activistes socials de salut (ASHA per les seves sigles en anglès). Les treballadores anganwadi i els ASH són ambdós treballadores de programes, així com ho són les treballadores de l’àpat del migdia (que proporciona menjar al migdia als nens de les escoles) i les treballadores de Desenvolupament de Done si la Infància en Àrees Rurals (DWCRA, per les sigles en anglès). Les treballadores de cada un d’aquests programes pateixen salaris baixos, títols que els neguen drets laborals (com ara «ajudant» o «amic»). Al novembre de 2012 vam organitzar una mobilització massiva de treballadores de programes per informar a aquells que treballen en programes individuals que no estan sols i que necessiten unir-se tant en les seves plataformes separades com tots junts al voltant de lluites comuns pels seus drets. Prenem el cas de les infermeres llevadores auxiliars (ANM en anglès). Inclús els centres de salut dels pobles contracten una ANM. Ara el govern està contractant una segona ANM, però amb un nom diferent. La segona persona es dirà «treballadora social» i se li pagará una suma global en lloc d’un salari adequat. O prenem el cas de Sarva Shiksha Abhiyan, un programa d’educació primària. Existeixen sikshamitras o «professores convidades» i voluntàries vidya que reben una suma fixa sense beneficis en lloc de salari. La Missió Nacional de Salut contracta infermeres i personals pels seus hospitals i centres de salut. Els governs de la Índia i de Noruega han arribat a un acord per ampliar aquest programa, però les treballadores contractades com part de l’expansió no són tractades com treballadores a temps complert. Se les anomena yashoda mamata. Yashoda és la mare adoptiva de Krishna, un déu hindú. A aquestes yashodas que treballen per la Missión Nacional de Salut se’ls paga una misèria: 3000 rupies (38 €) al mes. Treballen les vint-i-quatre hores al dia, fent tot tipus de feines, des de l’ingrés dels pacients fins a parts, passant per les immunitzacions i el manteniment dels registres. Després de tres anys d’una feina així, una yashoda serà reemplaçada per una altra yashoda. Quasi deu milions de treballadores, en la seva majoria dones, treballen en aquest programa. En el Departament d’Agricultura del govern, hi ha ocupades permanents amb el títol de «funcionari d’extensió agrícola». Ara han sigut reemplaçats en moltes parts de l’Índia per treballadores precàries amb títols com adarsha rythu («agricultor model») i krishak sathi («amic de l’agricultor»). Són vistos com «assistents» i «amics», no treballadores. Se’ls dona 1500 rupies al mes (19€), com honoraris i no com a salari. El mateix tipus de cosa ha succeït amb el personal del Projecte Nacional de Treball Infantil. Totes aquestes treballadores –d’infermeres i llevadores fins a treballadores de cura infantil- han creat sindicats. La nostra tasca és consolidar aquestes lluites.

Font: Izquierda Diario

I què passa amb les treballadores de les tecnologies de la informació (TI), ja que probablement es perceben a sí mateixes més com a professionals de coll blanc en lloc de treballadores?

Les treballadores de TI van començar a perdre els seus llocs de feina després de la crisi de 2008. La situació als EUA –que era un destí clau per a les treballadores de TI indis- va canviar, i les possibilitats d’obtenir un visat estatunidenc s’esgotaren.

Abans de la crisi, les treballadores solien canviar de feina fàcilment i tenien moltes oportunitats. Però la crisi va significar que fos difícil anar-se’n a l’estranger, canviar de feina o inclús guanyar prou diners. La contractació i els salaris van disminuir. Va sorgir el sentiment de què necessitaven organitzar-se o almenys expressar les seves demandes. En aquest moment es va obrir un debat sobre si les treballadores de TI eren treballadores o professionals. Nosaltres vam assenyalar que són treballadores que tenen una relació entre ocupador i ocupat clàssica i que per tant han d’organitzar-se. Si volen formar sindicats o no, és un tema diferent. Si tenen dret a formar sindicats és clar: com a ocupades certament tenen aquest dret. L’Associació Nacional de Companyies de Software i Serveis (NASSCOM en anglès) va mantenir que els empleats de TI són professionals i, per tant, no són treballadores amb dret a sindicar-se. Ells, per descomptat, prendrien aquesta postura. Les treballadores de TI van començar a fer manifestacions i nosaltres les recolzem. Van expressar les seves reivindicacions i van començar a organitzar-se sobre aquesta base. Es van començar a formar i registrar sindicats a Kerala, Karnataka i Tamil Nadu. A partir d’aquestes lluites vam formar el Comitè Nacional de Coordinació de Sindicats d’Ocupats en TI i Treball Remot (National Coordination Comittee of IT and ITeS Employees Unions, en anglès). Durant la nostra feina ens vam adonar que els treballadors remots (Information Technology Enabled Services, ITeS) reben salaris molt baixos: al voltant de 10.000 rupies al mes (129€) sense seguretat laboral ni pensió. Són un sector de la força de treball molt explotat. Això no passa només en el sector privat. El govern ha desenvolupat un servei electrònic («e-seva») que digitalitza els serveis governamentals en un programa de portal en línia. Els milers d’operadaors informàtics que estan vinculats a aquest programa estan mal pagats i explotats. El Comitè de Coordinació treballa amb treballadores de TI tant del sector públic com del privat des d’Odisha a Tamil Nadu, des de Telangana a Karnataka. Esperem poder construir un moviment perquè les treballadores sentin que necessiten organitzar-se. És possible organitzar-los. Per cert, els dissenyadors gràfics han format un sindicat registrat que està afiliat a la CITU a Maharashtra. És un sindicat a nivell nacional.

Un dels elements que afecta a la classe treballadora és la discriminació social. Les jerarquies de casta, gènere, i les diferències religioses i regionals desenvolupen un paper en dividir a les treballadores. Quina és l’actitud del sindicat davant les distincions socials?

El nostre sindicat, CITU, compleix enguany 50 anys. El primer president de CITU – BT Ranadive – abordà el tema de la discriminació social a partir dels 70’. Però no podem pretendre que haguem abordat la qüestió amb la força suficient. Com gestionar el fet que les jerarquies socials de casta i gènere divideixen les treballadores? Lluitem contra aquestes diferències, particularment contra el comunalisme religiós, vinculat a les treballadores a través dels temes de la seva quotidianitat. Les polítiques entorn la religió i el fonamentalisme religiós divideixen les treballadores i creen conflictes entre ells. Tals polítiques debiliten el moviment de les treballadores. No ens oposem a la religió, però sostenim que és un assumpte personal i no del sindicat.

Font: Izquierda Diario

Però hem arribat a entendre que hem d’anar més enllà. Fer-nos càrrec de les lluites entorn la discriminació de castes. Això no és quelcom que s’hagi de deixar a les treballadores de les castes oprimides per a què s’hi enfrontin soles. Tot el sindicat i totes les treballadores han d’oposar-se a la discriminació de casta. No es pot unir la classe treballadora si no es consideren les divisions dins seu. Llavors, a menys que s’assumeixi com les castes i les tribus oprimides han sigut manllevades i dominades durant segles, no es pot desenvolupar una unitat de classe forta. Això s’ha d’explicar a les treballadores savarna (casta dominant). S’han de convèncer de la necessitat d’atacar les jerarquies de casta i han de mobilitzar-se en una lluita conjunta. Aquesta posició requereix paciència. Passa el mateix amb el gènere, un tema que hem abordat des de 1979. Organitzar a dones de la classe treballadora és part d’organitzar a la classe treballadora. Es poden crear plataformes per enfortir la confiança de sectors oprimits, però la línia general és crear una àmplia unitat de classe a partir d’aquest procés, no fragmentar la classe treballadora en funció de les opressions socials. Hem impartit formació política entorn aquests temes d’opressió de gènere i casta. Tenim sindicats que estan fragmentats per casta, com els sindicats de safai karamchari (treballadors sanitaris), que històricament han contractat a un cert grup de castes i a treballadores municipals que poden venir d’un altre grup de castes. Ambdós sindicats formen part de la nostra federació, però el vincle entre ells no és fort. Hem d’enfrontar les qüestions de la jerarquia de casta i gènere no només des de sindicats individuals sinó des d’una perspectiva política a nivell de la mateixa federació.

Com s’explica la militància de les treballadores índies en la darrera dècada? No només hi ha hagut grans vagues generals sinó també moltes lluites locals.

Certament, la militància ha augmentat, como ho demostren les vagues generals, la darrera de les quals fou la del 8 i 9 de gener de 2019. Milions de treballadores es van unir a la lluita. Aquestes vagues generals van articular a quasi totes les grans federacions de treballadores de la Índia, excepte Bharatiya Mazdoor Sangh (BMS), que és de dretes. Les treballadores i els sindicats generalment han formulat demandes que provenen de les seves pròpies queixes. Des de les vagues generals hi ha una major comprensió política de la lluita. Passem de cinc demandes a deu, i ara, a quinze. Aquestes reivindicacions han passat de la defensa dels drets sindicals a exigir majors reformes davant la crisi agrària. Hem demanat un salari mínim nacional, el reconeixement obligatori dels sindicats i una major distribució pública dels productes bàsics. També hi ha demandes claus que són específiques de les treballadores no organitzades, com l’abolició del treball amb contractes temporals, la demanda de regularitzar les treballadores de programes i la demande per la creació d’un fons de seguretat social per a la força de treball no organitzada. El març de 2019, deu centrals sindicals van llançar una carta de les treballadores. La classe treballadora va plantejar aquestes demandes en base a tota la classe, no només a un sector. Es tracta d’una evolució molt positiva. La causa d’aquesta militància és que les condicions de vida s’han deteriorat per les treballadores a la Índia, tant en el camp com en la ciutat. Els salaris estan estancats, l’agricultura en problemes. Les lluites en un sector han inspirat les lluites en un altre. Els pagesos que s’havien suïcidat en gran nombre producte de la crisi agrària ara estan marxant pels carrers. Vam veure això en la Gran Marxa Kisan (Camperola) a Maharashtra, en les lluites Kisan a Rajasthan i en altres sectors del centre i nord de l’Índia. Hem vist la lluita militant de dones treballadores que estan involucrades en diverses programes. A Andra Pradesh, quan qualsevol ministre va a pronunciar un discurs, usualment la líde local anganwadi o els membres de la seva família són arrestats abans d’hora. Tan aviat el ministre se’n va, són alliberades. Aquestes detencions són per impedir qualsevol protesta. A Haryana, el ministre principal va abusar de dones treballadores perquè tenia por de la seva militància. Més tard fou obligat a disculpar-se degut a l’acció de les dones i la creixent pressió pública. Les treballadores s’han ensenyat unes a altres que la lluita és l’únic camí per millorar la seva situació. Aquesta és la causa de l’onada de militància.

Font: Wikimedia Commons – Balogic

Aquesta militància ha sigut molt impressionant, però s’ha enfrontat a un bloqueig mediàtic i a la violència dels patrons. Ens podria parlar d’aquestes reaccions?

Ho veiem des d’una perspectiva de classe. Els mitjans estan controlats per les grans corporacions. No volen destacar els centenars de milers de treballadores a les manifestacions. Si una organització identitària o una organització voluntària fa una petita protesta els donen una gran cobertura. No és una qüestió de gestió de mitjans o de millors relacions públiques. És un bloqueig de classe a les nostres lluites. El mac neoliberal està dissenyat per destruir als sindicats. El silenci sobre nosaltres és una forma de pretendre que no existim. No ens sorprèn el bloqueig mediàtic, ens l’esperem. Nosaltres anem directament al poble i li expliquem el que fan els sindicats, què és el que fan les treballadores. El poble i les treballadores han de tenir una relació estreta. Hem de ser els nostres propis mitjans de comunicació. Hem estat fent això en el cas de les treballadores anganwadi i de les treballadores del transport. Quan les treballadores anganwadi es declaren en vaga, expliquen les seves accions al poble. Quan les treballadores del transport es declararen en vaga, van anar a explicar a la gent com la privatització i la llei de Vehicles Motoritzats desmantellaria les Corporacions de Transport Públic i els hi trauria beneficis a la gent. Les treballadores de l’electricitat a Haryana van explicar que la seva vaga contra la privatització també era una vaga contra l’alça de les tarifes per les consumidores, mentre les treballadores de la Federació d’Associacions de Representants Mèdics i Comercials de l’Índia es van dirigir al poble per explicar que la seva vaga era pel dret a l’atenció de salut, per baixar el preu dels medicaments i per millorar tota la infraestructura de prestació d’atenció d ela salut. Cal implicar a les persones. Aquesta és la nostra visió. La violència és un mètode normal per part dels patrons. Nosaltres diem saama daana bheda dandopaya: «primer intentes de subornar les treballadores, després les amenaces, després intentes dividir-les i després les mates». Els patrons intenten tot això. Moltes de les nostres activistes han sigut colpejades, torturades i assassinades. Els capitalistes són violents i després utilitzen les corts de justícia per acusar a les treballadores de violència. L’única resposta és mobilitzar a les treballadores.

Extret de l’entrevista originalment publicada al Dossier nº18 del Instituto Tricontinental de Investigación Social
Traducció d’Arnau Barquer
Foto de portada: Wikimedia Commons – Balogic
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Institut de Recerca Social

Comentaris

L’única resposta és mobilitzar les treballadores

  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.