L’odi contra els sense sostre: aporofòbia i sistema penal

Fets recents mostren la dura situació en la que es troben les persones sense sostre. Per acció o omissió, aquests poden explicar-se a partir del concepte d'aporofòbia.

L’odi contra els sense sostre: aporofòbia i sistema penal

L’odi contra els sense sostre: aporofòbia i sistema penal

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Fets recents mostren la dura situació en la que es troben les persones sense sostre. Per acció o omissió, aquests poden explicar-se a partir del concepte d'aporofòbia.

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Enmig de l’onada de fred provocada pel temporal ‘Filomena’, a la ciutat de Barcelona morien dues persones sense sostre de 32 i 38 anys. Durant el confinament, quatre n’eren assassinats mentre dormien al carrer. Per acció o per omissió, aquests fets són mostra d’un fenomen molt estès, però poc explicat: l’aporofòbia. Adela Cortina, catedràtica d’Ètica i Filosofia de la Universitat de València, va desenvolupar aquest concepte com el «rebuig, aversió, por i menyspreu al pobre», a través dels termes grecs áporos (pobre) y fobéo (espantar-se), és a dir, de manera literal seria espantar-se dels pobres.

Classisme i aporofòbia, dues cares de la mateixa moneda?

Es podria pensar que aporofòbia i classisme són la mateixa cosa, però Adela Cortina manifesta al respecte que el seu terme «és més profund que el classisme» i «suposa una mirada de menyspreu de la persona que es creu superior cap a aquella que es considera inferior». Ella assegura que l’origen de l’«odi de classe»és absolutament contemporani i que «quan parlem del pobre, estem parlant d’una persona desclassada».

No considero que el classisme i l’aporofòbia siguin termes incompatibles, sinó que es complementen. Ningú vol ser de classe baixa i/o pobre, pel fet que això suposa, en primer terme, acceptar un cisma a la societat, és a dir, la construcció d’un «nosaltres» —les persones que tenen recursos, almenys, per sobreviure— enfront d’un «ells» llunyà —les persones sense recursos, els pobres.

En aquesta tessitura, ningú vol formar part d’aquest «ells», amb independència del seu nivell de renda o d’altres criteris per a determinar la classe social; ningú vol formar part d’un estrat social que no pot ni assegurar uns recursos més bàsics. Per això, fins i tot persones que formarien part de la mateixa classe social en termes socioeconòmics, generen rebuig cap a persones que estan en pitjor situació que ells. Karl Marx anomenà aquesta categoria «lumpenproletariat»o «subproletariat», o sigui, elements marginats de les capes socials més baixes.

Per tant, el classisme seria l’odi, rebuig o menyspreu a una persona per raó de la seva classe social i l’aporofòbia, una forma de classisme envers les persones de d’aquelles estrats socials més baixos, és a dir, les persones sense recursos i en les pitjors condicions socioeconòmiques possibles.

Sensellarisme i aporofòbia: on som?

L’ Observatorio Hatento és un observatori de delictes d’odi contra les persones sense llar. Segons la seva definició, el sensellarisme és una «situació vivencial, complexa i multicausal, que porta amb si una ruptura relacional, laboral, cultural o econòmica».

En aquest sentit, s’admet que el fet de tenir un habitatge s’entén des de tres perspectives: física, és a dir, disposar d’un habitatge o espai adequat que pertanyi a la persona i la seva família; jurídica, pel fet que en tingui el títol de propietari; i social, des del punt de vista de tenir privacitat i gaudir de les relacions socials.

Jesús sense sostre. Foto: Wikipedia – Pjoposullivan

Per tant, des de la combinació d’aquestes tres perspectives podem despendre quatre grans categories bàsiques respecte de l’exclusió residencial, per ordre de més a menys severa: sense sostre (rooflessness), sense habitatge (houselessness), habitatge insegur (insecure housing) i habitatge inadequat (inadequate housing).

L’any 2015 realitzaren una profunda i exhaustiva investigació sobre sensellarisme i delictes d’odi. Segons les dades de l’estudi, el 45% de la població sense sostre es troba en especial risc de patir aporofòbia per la seva fàcil exposició i accessibilitat al lloc de pernoctació. Pel que fa a la victimització, un 47,1% assegura que ha estat víctima d’almenys un incident o delicte relacionat amb l’aporofòbia mentre ha estat en aquesta situació. Alarma especialment que, d’entre aquests, el 81,3% ha patit una experiència d’aquesta mena en més d’una ocasió.

És sorprenent que de les persones sense sostre victimitzades, és a dir, que han hagut de patir l’odi aporofòbic, el 49% l’hagi patit més de cinc vegades. En canvi, tan sols el 19% ha estat víctima un cop només. La tendència, com s’ha dit anteriorment, és que els sense sostre que pateixen aporofòbia la reben en més d’una ocasió, cosa que ens indica que és un odi estès socialment, perquè sense ningú que l’exerceixi no existeix l’odi.

Cal posar en relleu especialment que el 63,6% dels atacs que han patit tenen a veure amb odi o animadversió verbal o més subtil, amb insults o tractament vexatori com a primera opció (36,4%), en segon terme el tracte discriminatori (27,2%) i finalment les agressions físiques (un 23%). Això implica que aquestes conductes socialment reprovables en moltes ocasions no poden ser ni tan sols denunciades per manca de proves, per la seva subtilitat i pel fet que els testimonis acostumen a ser tan sols la víctima i els agressors.

L’aporofòbia al sistema penal espanyol, una mirada als articles 22.4 i 510 del Codi Penal

L’art. 22.4 del Codi Penal Espanyol és l’anomenat agreujant genèric, amb un contingut que considera més greus les circumstàncies d’un delicte per un ampli ventall de motius discriminatoris. S’hi plantegen una sèrie de motius de discriminació (racisme, ideologia, religió, ètnia, raons de gènere, entre d’altres) en format numerus clausus, és a dir, només es pot aplicar l’agreujant en els supòsits en què la llei ho expressa. En aquest sentit, no s’introdueix cap categoria específica o genèrica que pugui servir de paraigües per a l’aporofòbia.

Aquest agreujant té en compte l’element subjectiu respecte d’un ànim o mòbil discriminatori específic perseguit per l’autor i, per això, és essencial que aquesta motivació sigui determinant a l’hora de cometre el delicte. Per tant, en cas que s’inclogués l’aporofòbia a l’art. 22.4 CP, caldria provar sempre que el mòbil que va impulsar a cometre el delicte era una voluntat de discriminació envers una persona en situació de pobresa i, com s’ha comentat anteriorment, és una qüestió de molt difícil prova.

L’odi i discriminació contra les persones sense sostre és una realitat i sembla que la tendència no serà a la baixa. En aquesta línia, hi ha diversos col·lectius que lluiten actualment per a incloure l’aporofòbia en aquesta clàusula de l’art. 22.4 CP, pel fet que consideren que és necessària una resposta penal adequada i eficaç per acabar amb aquestes actuacions d’odi.

La jurisprudència en aquest àmbit no és molt àmplia, però la seva tendència és la de considerar, d’acord amb l’agreujant genèric, que el fet de ser una persona sense sostre no pot ser considerat un motiu agreujant per raó discriminatòria. Destaca, en aquest sentit, la STS 1160/2006, de 9 de novembre, principal font de jurisprudència en aquest sentit i que canvià el criteri que alguns Jutjats penals seguien al respecte.

L’alt tribunal admet que la motivació del crim analitzat és l’aporofòbia, però la literalitat de l’article no permet aplicar l’agreujant. Per això, proposa afegir un agreujant genèric que inclogui l’aporofòbia sota el paraigua de «qualsevol altra mena de discriminació». El TS alerta el legislador del perill de deixar fora altres modalitats de discriminació equiparables, com ara l’odi contra les persones sense sostre, des de la perspectiva de l’Estat social, democràtic i de Dret. De fet, conclou que s’estaria negant el principi d’igualtat (art. 14 CE) si no s’introdueix aquest canvi.

Aquest debat ha estat reprès per una moció presentada per part del grup parlamentari d’Units Podem-En Comú Podem-En Marea i aprovada per unanimitat l’any 2017, que pretenia que la Comissió de Justícia de la cambra alta exigís al Govern espanyol promoure un canvi en l’art. 22.4 CP per incloure l’aporofòbia com a circumstància agreujant.

Foto: pxhere.com

Posteriorment, es va remetre al Congrés dels Diputats per tal que aquesta modificació fos aprovada com a proposta de Llei orgànica. De moment, aquesta és la darrera notícia respecte d’aquesta proposta, que no ha estat aprovada i deu haver quedat al tinter després de les successives eleccions. Veurem si ara que Unides Podem forma part del Govern de l’Estat es reprendrà la iniciativa des de l’executiu.

Per altra banda, existeix la via dels anomenats «delictes d’odi» de l’art. 510 CP. La doctrina està dividida pel que fa a la penalització d’aquests delictes, especialment pel que fa al discurs d’odi—l’anomenat hate speech—, perquè podria suposar un límit i una vulneració de la llibertat d’expressió. En aquest sentit, val a dir que l’objecte de càstig no és l’expressió d’unes idees, per rebutjable que sigui, sinó que es faci de manera i circumstàncies que impliquin una provocació a l’odi, la discriminació o la violència, en contra de la dignitat humana i de la no discriminació.

És del tot necessari combinar les polítiques socials, educatives i penals per tal d’assegurar que la lluita contra l’odi venç

Encara que s’accepta que la situació d’exclusió social de les persones sense llar les fa especialment vulnerables, s’admet que no és possible l’aplicació d’aquest article, perquè només poden ser subjectes passius dels delictes els col·lectius i persones mencionats en l’article —pràcticament els mateixos que els de l’agreujant genèric—, sense que s’hi contempli el fet de la situació socioeconòmica de la víctima.

Per tant, segons el redactat actual, hem de descartar el fet que l’aporofòbia sigui considerat com a delicte d’odi. En tot cas, això no impedeix que es pugui imaginar i justificar la seva eventual inclusió més endavant. En aquest sentit, part de la doctrina considera necessari realitzar una investigació respecte del discurs d’odi aporofòbic per determinar si és necessari o no incloure’l en el numerus clausus actual.

Canvis penals i més enllà

Cal impulsar la inclusió de l’aporofòbia a l’agreujant genèric de l’art. 22.4 del Codi Penal, perquè d’aquesta forma es podrà considerar aquesta motivació a l’hora de jutjar els crims contra persones sense llar. A més, soc partidari d’aquest extens estudi per delimitar exactament què és l’aporofòbia i la seva relació amb el discurs i els delictes d’odi. A priori, trobo necessari que es protegeixi a les persones sense llar, un col·lectiu especialment vulnerable i exclòs socialment, a través de la menció de l’aporofòbia a l’art. 510 CP.

En tot cas, aquesta inclusió no serà suficient, perquè al final un discurs d’odi es crea d’acord amb unes creences producte d’un constructe social que les sustenta. En aquest sentit, és del tot necessari combinar les polítiques socials, educatives i penals per tal d’assegurar que la lluita contra l’odi venç, en el cas que ens pertoca, l’odi aporofòbic.

Necessitem polítiques socials per tal de posar fi a la situació d’exclusió de les persones sense llar, és a dir, ajudar-les a sortir del carrer, oferir-los un habitatge digne i, allò que és més important, que es normalitzen a la societat, aconsegueixen vincles socials i s’insereixen en el món laboral. D’altra banda, són del tot necessàries per a assegurar els recursos necessaris per aconseguir vides dignes per a tothom, més enllà de pal·liar la situació extrema que viuen els sense sostre.

Foto: Wikimedia Commons

També ens calen polítiques educatives per ensenyar a la canalla que a la nostra societat no hi ha lloc per a l’odi cap a persones més vulnerables que ells, que no han de tenir por a l’indiferent i que no han de discriminar mai en funció de la situació socioeconòmica, ni per cap altre motiu. Al contrari del moment actual, els valors que se’ls hauria d’ensenyar haurien de ser la solidaritat, la companyonia i el suport mutu, és a dir, entendre que hem d’ajudar-nos i assistir-nos entre nosaltres si volem ser una societat socialment responsable.

I, finalment, ens calen polítiques penals que ens permetin materialitzar tots aquests canvis socials i educatius, perquè no podem obviar el paper de les normes penals en la construcció d’un sentit comú i del discerniment entre el bé i el mal. Per tant, hem de virar el sentit comú i la consideració del mal cap a considerar que les persones sense llar tenen els mateixos drets que nosaltres i, per tant, l’odi cap a elles és socialment —i també penal— reprovable.

Per a saber-ne més, podeu consultar el treball L’odi aporofòbic al sistema penal espanyol: una mirada crítica al present i futur (Genís Vives Cantero, 2020) al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona.
Foto de portada: pixabay.com
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Militant i activista vallenc. Estudiant de Dret a la Universitat de Barcelona.

Comentaris

L’odi contra els sense sostre: aporofòbia i sistema penal

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.