Què fer mentre roda la ruleta en un casino en flames, o sobre l’Obrera i les tasques de les comunistes

Què pot aportar a la tasca que tenim per davant les comunistes el projecte de L'Obrera? Una hipòtesi contra la secta política i contra la militància discursiva, i una aposta per la condició de possibilitat del socialisme: la construcció de classe treballadora.

Què fer mentre roda la ruleta en un casino en flames, o sobre l’Obrera i les tasques de les comunistes

Què pot aportar a la tasca que tenim per davant les comunistes el projecte de L'Obrera? Una hipòtesi contra la secta política i contra la militància discursiva, i una aposta per la condició de possibilitat del socialisme: la construcció de classe treballadora.

El més fàcil serà començar per una escena. Som en una vetllada d’arts marcials del Rukeli, el gimnàs de l’Obrera, un dissabte de novembre. Sota els focus, i entre les cordes, un parell de boxejadores intercanvien jabs i directes; unes tres-centes persones, de diferents edats i unes quantes ètnies, criden, animen: l’ambient es alhora intens i distès.

Tot i així, l’haurem d’abandonar: el que ens interessa ara, en realitat, és un petit grupet de joves que s’ha escapolit, un minut, per treure diners. Mentre enfilen l’Avinguda de Barberà, xerren animadament. Un d’ells, el Jose, intenta convèncer un amic seu, que mai havia vingut a l’Obrera, perquè s’apunti al gimnàs. Deixem-lo parlar:

-No te tienes que imaginar un gimnasio como el resto, tío. El Rukeli es una gran familia. Nadie te vacila, nadie va del palo… Te lo juro, yo es entrar al Rukeli y no sé qué me pasa, que me relajo.

El Jose, de vint-i-tres anys, és un veí de la Concòrdia, un barri popular del Nord de Sabadell. En la seva adolescència, havia estat amic, de la plaça, de nazis, i si ara se n’ha distanciat ha estat per atzars de la vida, no per una decisió en ferm. Com li agrada recordar-nos, ell passa de política. Això sí, sempre que s’hagi d’aturar un desnonament, l’hem d’avisar, perquè això no s’ho pensa perdre. Tampoc es perdrà una jornada d’adequació de l’espai de l’Obrera: al cap i a la fi, robant-se unes horetes d’aquí, i unes d’allà, ell mateix ha acabat muntant, al taller on treballa, l’estructura metàl·lica del ring del gimnàs.

-En el Rukeli todo lo hacemos entre todos –segueix explicant a l’amic-. ¿Nadie cobra nada, sabes? No es de nadie, el Rukeli, es de todos. Todo lo que ves, lo hemos hecho nosotros.

El Jose enllesteix la seva operació bancària i espera els diners amb la mà davant la ranura.

Si todo el mundo funcionara como el Rukeli –conclou, finalment, sacsejant el bitllet de 20 davant dels nostres ulls-, el dinero no existiría.

Costa afegir alguna cosa al discurs del Jose. Com un acupuntor, ha localitzat els punts exactes dels principis de l’Obrera.

Quan va néixer el Centre Social, fa 7 anys i escaig, encara mancats d’un nom, ens identificàvem amb un lema: recuperem l’espai comú. Això és el que es podia llegir a la primera pancarta que vam desplegar des del balcó, el dia que vam okupar l’espai; i [email protected] és, també, des d’aleshores, i encara a dia d’avui, la nostra adreça de correu.

Des que vam començar a pensar l’Obrera, ens vam rebel·lar contra una forma de fer política fonamentada en la discursivitat. No per pintar un lema més precís, per escriure un manifest més lúcid, per cultivar un discurs més encertat, crèiem, els nostres projectes polítics havien de deixar de caminar de quatre grapes. Feia anys que molts de nosaltres, militant en aquell esperit, no deixàvem de fotre’ns de morros contra la paret: malgrat les hores, malgrat l’energia, sempre, al final, acabàvem sent pràcticament els mateixos. I és normal: al cap i a la fi, no érem més que un grup d’amics amb l’agenda plena de reunions al fons d’un cul de sac.

Per això vam capgirar el mètode. Molt abans dels discursos, molt abans de les proclames, havíem d’escometre una tasca més urgent: la de reconstruir els fonaments d’una comunitat, en la qual, després, i mentrestant, podríem, si tot anava bé, parlar.

En una societat neoliberal com la nostra, l’espai comú ha estat progressivament desmantellat. Les ciutats, al cap i a la fi, s’organitzen segons els interessos dels seus amos. La ciutat industrial, en què el capital es valoritzava, principalment, a partir de la producció de mercaderies, havia de comptar, per força, amb grans aglomeracions obreres, farcides d’espais de socialització directa. La nostra ciutat post-industrial, en canvi, orientada als serveis i a l’extracció de rendes, ha atomitzat progressivament la ciutadania, i ha substituït els espais tradicionals de les nostres comunitats per una àmplia oferta d’oci mediada pel mercat.

El resultat, el coneixem: alienació, individualisme, consumisme, infelicitat.

D’aquí, doncs, el nostre lema, i d’aquí que, al llarg d’aquest 7 anys, haguem prioritzat la recuperació pràctica de l’espai comú front a altres formes de fer política. Com deia un company, «sense espai comú no hi ha experiència col·lectiva, sense experiència col·lectiva no hi ha subjecte polític, sense subjecte polític no hi ha revolució, sense revolució no hi ha socialisme.»

M’agrada el discurs del Jose perquè és difícil contenir més en menys paraules.

A l’Obrera, un espai comú de Sabadell, tot ho fem entre totes. Unes dues-centes persones, de mitjana, passem cada setmana pel Centre Social. No paguem una quota a un propietari, a canvi de la qual podem exigir unes instal·lacions en bon estat i uns serveis en condicions. Al contrari: nosaltres mateixes, els dissabtes, després de les nostres setmanes laborals, entreguem el nostre treball, de manera voluntària, a la millora del Centre Social.

Curiosament, també era els dissabtes que, a la Rússia bolxevic, es van popularitzar els subbótnik, les jornades de treball voluntari, els dissabtes comunistes. El propi Lenin, en un fulletó de 1919, subratllava la importància d’aquestes jornades: «És l’inici d’una revolució més difícil, més essencial, més radical i més decisiva que l’enderrocament de la burgesia, perquè és una victòria sobre la nostra pròpia rutina, el nostre relaxament, el nostre egoisme petit-burgès, sobre aquests hàbits que el capitalisme ha llegat a l’obrer i al camperol.»

Com Lenin, nosaltres també subratllem el principi del treball lliure i voluntari en el projecte del nostre Centre Social. És través del treball -paradoxalment, de la mateixa activitat, en aparença, que al llarg de la setmana ens esgota i ens xucla- que a l’Obrera ens recuperem a nosaltres mateixes. En poques ocasions som tant nosaltres com quan entreguem la nostra energia, lliurement, sense coaccions, a una tasca determinada. Quan pengem uns sacs a la paret del gimnàs, quan pintem les aules de la Madrasseta, quan reparem les teules que han volat amb l’última ventada… no estem només penjant uns sacs, pintant unes parets, reparant unes teules. Estem,  també, afirmant-nos a nosaltres mateixes i, alhora, impregnant tot un espai de la nostra voluntat conscient. Precisament per això, la identificació i el vincle que desenvolupem amb aquest espai esdevé tan difícil de destruir.

A aquest procés pel qual, en treballar sota condicions lliures, ens identifiquem amb el fruit del nostre treball i, en fer-ho, transformem alguna cosa de nosaltres mateixes, la filosofia l’ha anomenat desalienació, és a dir, alliberament. A diferència del treball alienat que duem a terme durant la nostra jornada laboral, en les jornades de treball lliure i voluntari ningú ens pot ordenar fer les coses d’una forma o d’una altra, ningú es pot apropiar del fruit del nostre treball, i ningú ens pot obligar a relacionar-nos amb els nostres iguals a través de cap bateria de jerarquies invisibles. Lenin, el 1919, es referia als subbótnik com a «brots de comunisme». El Jose, fa uns mesos, deia que si tot el món funcionés com el Rukeli «no existiria el diner».

Té sentit el que hem dit fins ara, o tot plegat s’excedeix en l’optimisme?

La lectora, amb la mosca al nas, aixeca la mà, arribats a aquest punt, i objecta que, de brot en brot, el món era molt més a prop de convertir-se en un jardí francès de comunisme el 1919 que no pas d’organitzar-se, el 2022, segons el model de relacions socials propi del Rukeli. No li falta raó: «brots de comunisme», en efecte, podia resultar una expressió feliç i plena de vida a la vista dels culs dels aristòcrates russos batent-se en retirada a la vora del Volga, però fa enrojolar una mica quan algú la pronuncia en un món en flames com el nostre. El capital destrueix el planeta i la societat a un ritme, i el nostre sindicalisme comunitari crea xarxes a un altre. De brot en brot, el comunisme no aconseguirà omplir ni un petit parterre abans que la guerra i les temperatures acabin definitivament amb els brots, els parterres i, ja que ens hi posem, la pràctica de la boxa.

No, no farem una revolució socialista a base de sembrar Obreres pels barris, per la senzilla raó que no es pot fer una revolució sense revolució. Quan Marx i Engels definien el comunisme com «el moviment real que anul·la i supera l’ordre de coses existent» (que crea, com al Rukeli, malles de relacions socials no mediades pel diner, sinó per la fraternitat) no consideraven que aquest moviment hagués de ser progressiu, ni amable, ni lineal, sinó que, sacsejat per explosions i fogonades, havia de ser capaç d’enfrontar problemes com el del «derrocament de la dominació burgesa [o el de la] conquesta del poder polític pel proletariat». Davant de qüestions d’aquesta naturalesa, més pròpies d’un partit, l’Obrera calla, desproveïda d’idees. Així doncs, quin sentit té -i més en un context d’emergència social i ecològica com el nostre- seguir militant en un projecte que no sap pensar a gran escala, enlloc de llançar-nos a organitzar el «derrocament de la dominació burgesa» o la «conquesta del poder polític pel proletariat», és a dir, la revolució?

Si completem la citació del Manifest del paràgraf anterior, constatem que Marx i Engels fan precedir en el text, als dos objectius comunistes presentats (derrocament de la dominació burgesa i conquesta del poder polític pel proletariat) un d’aparentment més humil: el de la «formació del proletariat en classe.» Callada davant l’enunciació dels altres termes, aquí l’Obrera demana la paraula. Contribuir a la «formació del proletariat en classe» és exactament la seva tasca. Ho fa sense estridències, amb naturalitat: sense consignes obreristes, sense mitologia revolucionària; però ho fa, en la mesura que, any rere any, a l’abric de les seves parets, centenars de persones es troben, es reconeixen com a iguals i acorden, en l’afirmació d’una solidaritat al marge del mercat, un programa comú de mínims.

Hal Draper, en un article fulgurant com la fulla d’un ganivet, explica que, en absència d’una classe obrera madura per a un desenvolupament històric independent, tot partit comunista, fins i tot aquell avituallat de les millors intencions, pren, necessàriament, la forma política d’una secta. No totes les sectes són negatives, aclareix; hi ha companyes –afegim nosaltres- que, des del seu partit, realitzen una labor encomiable; però la forma de la seva organització és, inevitablement, la de la secta, i no la del partit revolucionari, entès com a instrument per a l’auto-emancipació de la classe treballadora. Quin paper pot jugar un partit en el si (o pitjor encara: des de l’exterior) d’una classe dispersa i estripada? Quin poder social aspira a dirigir, el partit, avui, contra la dominació del capital? No és intenció d’aquestes línies negar tres cops, com Pere, la idoneïtat, en el nostre context, de la militància de partit, sinó tan sols subratllar que la constitució en classe de les treballadores del món és, des del 1848, el primer dels objectius de les comunistes, en absència del qual totes les oliveres creixen bordes.

La contradicció, en resum, està servida. El món s’aboca a la crisi més greu de la història i la nostra classe no arriba madura a la cita. La tasca de les comunistes és constituir-nos-hi a marxes forçades, per poder seure, abans no sigui massa tard, a la taula dels grans, tot just un segon, abans de tombar-ne tots els plats i cremar el restaurant sencer. Sabedores que se’ns acaba el crèdit, juguem totes les fitxes que ens queden al vermell i ens aferrem a la idea de Lenin segons la qual «hi ha dècades on no passa res, i hi ha setmanes en què passen dècades», i ho fiem tot al moviment agònic de la ruleta. «Esclatarà una crisi terrible, viurem protestes massives i podrem aspirar a articular políticament el malestar.» A Itàlia, de moment, en absència d’una classe treballadora formada i conscient, la crisi terrible ha dut, suaument, com una onada cap a la sorra, Meloni a la presidència. En virtut de què ho farem diferent nosaltres? 

El paper de l’Obrera

La ruleta gira, i cal tenir-hi els ulls posats i, si és possible, fotre una puntada a la pota de la taula, sense que se n’adoni el crupier, per fer-la girar dos dits més quan sembla que cau negre. Mentre roden els colors, però, hi ha certeses que, sostretes al destí, sí que podem construir amb les nostres mans, i una d’aquestes certeses és un projecte com l’Obrera.

L’Obrera és un espai en el qual, els darrers 7 anys, centenars de persones s’han trobat i han articulat, a partir del treball col·lectiu i lliure, relacions humanes plenes, tot fent de l’expressió fulletonesca «formació del proletariat en classe» un procés real, mesurable en gotes de suor, rounds d’sparring i pots de pintura. A l’Obrera, aquest fer-se classe de les treballadores ha volgut dir, entre altres coses, que veïnes nascudes a mitja hora a peu del Centre Social han establert llaços horitzontals amb companyes que han hagut presenciar l’horror de la mort per tal de poder trepitjar sòl europeu, o que catalanes naturals de les dues ribes del conflicte nacional s’han reconegut (en el sentit literal, de tornar-se a conèixer) i han fet del programa democràtic la seva bandera comuna. Repartidora de Glovo, dependenta d’Ikea, treballadora domèstica, aturada, recollidor de xavalla, paleta i menor tutelat, a l’Obrera s’han mirat als ulls i s’han sabut part d’un tot, possiblement per primera vegada. «Cavalleria!», escriu el terrorista rus Sazónov, citat per Camus; «la nostra cavalleria estava penetrada d’un tal esperit, que la paraula germà encara no tradueix amb prou claredat l’essència de les nostres relacions recíproques»; i les membres de l’Obrera senten la temptació de sumar-se a aquest galop, sense saber encara cap on porta.

No sabem cap on ens impulsarà aquest accelerador de la Història que és la crisi. El que sabem és que, amb accelerador de partícules o sense, mentre no ens constituïm com a classe correm el risc que ens constitueixin com a alguna cosa pitjor. Projectes com l’Obrera (i com tants d’altres: l’Antiga Massana, la Malgirbada, l’Analògica…) que, a partir de la recuperació de l’espai comú, fan possible la construcció d’una identitat compartida, són institucions per obrir-nos pas en un món cada vegada més hostil.

Aquest dissabte 8 d’octubre, a partir de les 18:00, una manifestació recorrerà els carrers de Sabadell per exigir la supervivència de l’Obrera contra el capital especulador més ranci i més nostrat. Una assistència massiva a aquesta marxa enrobustiria la moral de l’Obrera  i impactaria com una pedrota a la finestra de NEDAX, la constructora propietària de l’immoble. Se sap allò que és i allò que no és l’Obrera, allò que pot i no pot fer. Es fa difícil de mesurar en un sentit objectiu si, en un context de crisi, guerra i catàstrofe climàtica com el nostre un projecte com aquest resulta més aviat molt o més aviat poc. Les categories relatives s’inclinen davant les absolutes quan aquestes brillen amb llum pròpia, i es dona el cas que, per moltes de nosaltres, l’Obrera és tot el que tenim. Enfortir-nos, hibridar-nos amb altres moviments, nascuts o per néixer, créixer com una parra fins a cobrir tota la pèrgola, i fer-ho ràpidament, a contracorrent, amb les condicions cada vegada més en contra i el viatge cada cop més sotsobrant, heus aquí un projecte per als propers anys. No ens podem permetre fer passos enrere, només mossegar el bucal i galopar cap al futur.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Daniel Bastús (1991) és militant del Centre Social l’Obrera de Sabadell.

Comentaris

Què fer mentre roda la ruleta en un casino en flames, o sobre l’Obrera i les tasques de les comunistes

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.