Rojava: balanç, autocrítica i perspectives  

Durant més d’una dècada, Rojava ha estat molt més que una geografia enmig de la guerra siriana. Ha estat l’escenari on el moviment d’alliberament kurd ha qüestionat l’estat-nació, ha impulsat l’alliberament de les dones i ha desafiat les formes tradicionals de centralització del poder. Des de 2012, la construcció de comunes, consells, cooperatives, institucions de dones i estructures d’autodefensa ha configurat una experiència que, amb totes les seves contradiccions, ha convertit la guerra en una oportunitat de transformació social.

Fa temps que el moviment d’alliberament Kurd reflexiona al voltant de la seva praxi. Però el 2026 ha obligat el moviment a accelerar aquest procés. Les ofensives de principis d’any, la pèrdua de bona part dels territoris administrats durant anys per les Forces Democràtiques Sirianes (SDF) i el procés d’integració amb Damasc han obert una nova etapa. El mateix Mazloum Abdi va definir aquest moment com el pas «dels camps de batalla als camps de construcció».

La qüestió és què queda de la revolució quan canvia radicalment una part essencial de l’arquitectura militar i administrativa que la protegia i, sobretot, què ha après el moviment de quinze anys de construcció política sota condicions de guerra? Per entendre els encerts i errors de la Revolució de Rojava i la seva voluntat d’entomar la pau cal situar-la en el context històric del moviment d’alliberament kurd. Per això ens cal viatjar breument a la realitat del poble kurd des dels anys vint.

La crua realitat de la resistència kurda per la seva existència 

El genocidi armeni, la persecució de comunitats gregues i assíries i els processos d’homogeneïtzació demogràfica van formar part de la base sobre que la República de Turquia va néixer, sobre les ruïnes de l’Imperi Otomà i en un procés de transformació forçada d’un espai multiètnic en un estat-nació. La nova República va impulsar una identitat nacional turca única, mentre la població era sotmesa a polítiques de repressió i assimilació. Especialment, després del cop militar de 1980, milers de kurds, quadres del PKK i de l’esquerra turca han estat empresonats i torturats sistemàticament; en destaca aquí la presó militar de Diyarbakir (Amed) i la seva respectiva resistència. En resposta a això l’any 1984 començava la lluita armada del PKK contra l’estat turc.

A l’Iraq, la població kurda va patir una violència estatal devastadora sota Saddam Hussein, especialment durant la campanya d’Anfal i l’atac químic contra Halabja el 1988. A Síria, el règim baasista va aplicar polítiques de repressió i discriminació, incloent-hi restriccions a l’expressió cultural i política i la negació de la ciutadania a molts kurds. El moviment kurd va desenvolupar, per tant, una cultura organitzativa capaç de sobreviure a l’empresonament, la repressió militar i l’aïllament polític. L’arribada d’Abdullah Öcalan i de quadres del PKK a Síria el 1979 va permetre establir-hi una important infraestructura política i transmetre formes d’organització i una cultura política pròpies, tot i que la prioritat política i militar continuava sent la lluita a Turquia. La construcció política de Rojava s’ha d’entendre dins d’aquesta trajectòria més àmplia i de la cultura política desenvolupada pel moviment kurd a les diferents parts del Kurdistan. És amb aquest recorregut i aquesta història en el que la societat al Nord i l’Est de Síria, després d’una sagnant guerra civil, que ha deixat més de 15.000 morts pel que fa al cantó revolucionari en catorze anys de conflicte qui més busca i demana pau.  

Una crònica del darrer any a Rojava.  

Entre 2025 i principis de 2026, el nord i l’est de Síria van quedar atrapats en una tenalla. Turquia mantenia la pressió militar sobre les SDF i els seus aliats de l’Exèrcit Nacional Sirià, mentre Damasc exigia la dissolució de les estructures militars i polítiques de l’autogovern kurd. Washington, que durant anys havia presentat les SDF com el seu principal aliat contra l’Estat Islàmic, va passar a pressionar-les perquè acceptessin cedir el territori de majoria àrab, per empènyer tendències nacionalistes a les zones kurdes i tractar d’acabar amb la revolució al Nord i l’est de Síria. La retirada de Manbij i la batalla de Tishreen van ser els primers senyals d’un canvi de correlació de forces: Ankara colpejava sobre el terreny, Damasc reclamava el territori i els Estats Units actuaven com a mediadors, però cada cop amb menys voluntat de garantir l’autonomia kurda.

Mentrestant, Europa obria les portes diplomàtiques al nou poder de Damasc. França, el Regne Unit i la UE van establir contactes amb les noves autoritats dirigides per Ahmed al-Sharaa, antic dirigent de HTS, força d’origen jihadista. El contrast era difícil d’ignorar: les forces kurdes que havien combatut l’Estat Islàmic amb suport occidental eren empeses cap a la dissolució de la seva autonomia, mentre els antics combatents jihadistes de HTS passaven de ser una força insurgent a interlocutors legítims de les cancelleries occidentals. La diplomàcia europea, presentada com una aposta per la transició siriana, contribuïa així a consolidar el nou centre de poder de Damasc.

El gener de 2026, les peces van acabar encaixant. Contactes i reunions entre representants sirians, turcs, nord-americans, israelites i europeus van precedir l’ofensiva contra les zones kurdes d’Alep i, posteriorment, contra el nord-est de Síria. Des d’aquesta perspectiva, el que havia semblat una suma de decisions separades revela una mateixa trajectòria: Turquia pressionant militarment, Damasc preparant la reconquesta territorial, els Estats Units retirant progressivament les seves garanties i Europa normalitzant el nou poder sorgit de l’antiga insurgència jihadista. El resultat va ser el desmantellament de bona part de l’espai polític i territorial construït per les SDF. Un resultat que, des d’una lectura política, difícilment pot separar-se de la trama d’interessos i complicitats que va envoltar la nova configuració de Síria.

Una mirada enrere: autocrítica, transformació i els límits de la revolució 

Les institucions de Rojava, desenvolupades a partir del 2012, s’han consolidat en un context profundament advers. La propaganda i la guerra lliurada perquè Rojava abandones les seves aspiracions socialistes es van fer notar des d’un bon principi. En aquest context l’Administració Autònoma Democràtica del Nord i l’Est de Síria ha hagut de crear serveis públics i estructures administratives en una regió marcada per la destrucció d’infraestructures, els desplaçaments de població i una economia debilitada per anys de conflicte. La guerra ha afectat els equipaments bàsics, però també les xarxes productives, comercials i laborals, limitant la capacitat de desenvolupament i estabilització del projecte polític.

Aquesta dificultat és especialment visible en l’àmbit econòmic. Les cooperatives han estat concebudes com una eina central per construir una economia basada en la producció col·lectiva i la participació comunitària, però el seu pes dins l’economia regional continua sent reduït. Alhora, es manté una tensió entre l’objectiu de descentralitzar l’activitat econòmica i el paper de l’Administració Autònoma en el control de sectors considerats estratègics.

Les mateixes limitacions afecten la consolidació d’una cultura política basada en la participació comunitària. Els desplaçaments, la precarietat i les urgències socials han obligat sovint les institucions a prioritzar la gestió quotidiana per davant de la consolidació d’un model transformador. Això no nega la importància de les estructures creades, però diferencia entre la seva existència institucional i el seu arrelament social. Rojava ha impulsat un projecte polític amb una ambició profunda de transformació, però les condicions materials i temporals del seu desenvolupament han dificultat la plena consolidació dels seus objectius.

El projecte polític de Rojava es va plantejar com una alternativa a l’estat-nació. El confederalisme democràtic, inspirat en els plantejaments d’Abdullah Öcalan, proposava una organització basada en la democràcia de base, les comunes, l’alliberament de les dones, l’ecologia i la participació directa. Tanmateix, la guerra va obligar aquest projecte a conviure amb exèrcits, forces de seguretat, administracions especialitzades i estructures cada vegada més complexes.

Aquesta tensió forma part d’un debat més ampli dins del moviment kurd sobre les conseqüències polítiques de dècades de guerra. El document Red Lines and Opportunities: Overcoming War in Kurdistan, publicat per RiseUp4Rojava, interpreta la dissolució del PKK anunciada el 2025 com una oportunitat per revisar críticament les formes organitzatives desenvolupades durant el conflicte i adaptar-les a una nova etapa.

Una de les qüestions centrals d’aquesta revisió és l’impacte de la militarització sobre la cultura política. Dècades de guerra han format generacions de militants sota una forta influència de la lògica militar, fet que pot afavorir que les estructures armades i de defensa adquireixin més pes que altres formes d’organització social, com les cooperatives, les comunes o els centres de joves.

El problema, per tant, no és només institucional, sinó també polític i social: una revolució basada en la participació necessita evitar que les estructures creades per defensar-la acabin substituint els espais de decisió popular.

Aquesta reflexió connecta amb la crítica d’Öcalan al socialisme real exposada a La sociologia de la llibertat. Öcalan analitza com els soviets, concebuts inicialment com a instruments d’organització democràtica, van acabar subordinats a estructures estatals centralitzades i burocràtiques. Aquest plantejament permet entendre una tensió present també a Rojava: després de la creació el 2015 de l’Administració Autònoma Democràtica del Nord i l’Est de Síria (ADNES), algunes funcions inicialment desenvolupades per assemblees i comunes van passar progressivament a estructures institucionals més especialitzades.

Les comunes, concebudes com espais de participació política des de baix, han assumit en alguns casos funcions més administratives i tècniques, reduint la seva capacitat deliberativa. El repte actual és recuperar-les no només com a mecanismes de gestió de necessitats quotidianes, sinó com a espais de decisió política i construcció comunitària.

En aquest recorregut també cal considerar la relació amb la coalició internacional. La cooperació militar amb Washington va proporcionar a les Forces Democràtiques Sirianes (SDF) capacitats decisives en la lluita contra l’Estat Islàmic i en la supervivència de l’administració autònoma, però també va generar una dependència difícil de conciliar amb el discurs emancipador i antiimperialista del moviment. Aquesta contradicció forma part del desenvolupament d’un projecte condicionat per la guerra, però no explica per si sola les seves tensions internes.

Aquestes qüestions —la militarització, el pes de les estructures especialitzades, la relació entre moviment i societat i les dependències creades durant el conflicte— són anteriors al procés d’integració actual. Durant els darrers mesos, pobles i ciutats han acollit reunions d’avaluació, crítica i autocrítica entre quadres del moviment kurd i sectors de la societat. També s’han impulsat debats al voltant del nou manifest d’Öcalan, Manifest per la pau i la societat democràtica, amb l’objectiu de repensar les formes d’organització a partir de l’experiència acumulada.

El procés de pau i la relació amb l’Estat sirià i la mirada cap al futur 

Després de més d’una dècada de guerra, autogovern i confrontació amb l’Estat Islàmic, Rojava entra en una nova etapa. L’acord d’integració entre les SDF i el govern transicional sirià obre un procés que pot transformar les estructures polítiques, militars i administratives construïdes al nord i l’est de Síria.

L’acord del 29 de gener de 2026 preveia la integració de les estructures de les SDF dins del nou sistema sirià i abordava qüestions com la seguretat, l’administració local, el retorn dels desplaçats i els drets de les diferents comunitats. Tanmateix, la seva aplicació ha generat disputes sobre la reducció de forces militars a les ciutats kurdes, el futur de les YPJ, la representació política kurda, el reconeixement de la llengua kurda i el control dels recursos econòmics.

La qüestió central és què significa realment aquesta integració: una incorporació amb garanties d’autonomia o una absorció progressiva dins de les institucions estatals. Per a un projecte construït sobre l’autogovern local i la participació directa, aquesta diferència és fonamental.

El futur de les SDF i especialment de les YPJ representa un dels punts més sensibles. Les YPJ no són únicament una força militar, sinó també un dels símbols polítics i socials més importants del projecte de Rojava pel que fa a l’organització autònoma de les dones i la seva participació en l’autodefensa. L’agost de 2026, les SDF van anunciar formalment la seva integració amb Damasc, deixant oberta la qüestió de com es preservaran aquestes estructures.

El mateix dilema apareix en l’àmbit civil. El reconeixement de la llengua kurda, la representació política, l’administració local i el control dels recursos determinaran el marge d’autonomia real que conservarà la regió. El debat no és només si les institucions continuaran existint formalment, sinó quines competències mantindran i fins a quin punt la societat podrà continuar participant en les decisions.

La Comuna Internacionalista de Rojava, en la seva anàlisi del setembre de 2026, assenyala les dificultats del procés i la pèrdua de capacitat negociadora després de la guerra, però també interpreta les concessions com una estratègia per evitar una nova escalada i protegir les conquestes socials mentre el moviment es reorganitza.

El moment actual combina dues qüestions inseparables: una autocrítica acumulada durant anys sobre els efectes de la guerra en l’organització política, i un procés d’integració que obliga Rojava a definir què pot cedir, què vol preservar i quin grau d’autogovern pot mantenir dins de la nova Síria.

Segons ciutadans de Rojava, la situació respecte del 2012 ha canviat profundament: per primera vegada, el reconeixement de l’existència del poble kurd i de la seva llengua forma part obertament del debat polític sirià. Però aquest reconeixement no resol les qüestions centrals sobre autonomia, participació política i capacitat d’autogovern.

Rojava va néixer amb la voluntat de superar la lògica de l’estat-nació. Ara, per preservar part del que ha construït, ha de negociar amb l’Estat que el seu projecte pretenia transcendir. El resultat dependrà tant de les condicions de la integració com de la capacitat del moviment per afrontar les contradiccions acumulades durant la seva pròpia trajectòria.

Tanmateix, la societat kurda a Rojava no ha deixat de resistir. La integració de les SDF no significa necessàriament la desaparició de la mobilització que ha sostingut el projecte durant quinze anys. Les protestes recents contra la reducció de l’ensenyament en kurd, l’augment dels preus del combustible i els abusos contra la població mostren que la disputa continua també en l’àmbit social i polític.

Aquesta resistència es manifesta en la capacitat de la societat per mobilitzar-se davant dels atacs i les provocacions, però també en la defensa de la llengua, de les institucions locals i dels drets conquerits durant els anys d’autogovern. Rojava entra així en una nova etapa: pot haver perdut bona part de la seva estructura territorial i militar, però la seva continuïtat dependrà de si la societat kurda és capaç de convertir allò que va construir durant la guerra en una força política i social capaç de resistir dins de la nova Síria.