Habitatge, classe social i reproducció de la força de treball

A Como en casa: por una nueva política de vivienda (2026, Verso), argumentes que l’habitatge és fonamental per a la reproducció de la força de treball i, per tant, per a la reproducció del mateix capitalisme. Què canvia en la nostra manera d’entendre l’habitatge quan deixem de veure’l simplement com un bé de consum o com una qüestió d’accés i comencem a pensar-lo com una part de la infraestructura que sosté la producció i la reproducció?

Per a mi, es tracta d’intentar allunyar-nos de la idea que l’habitatge és una mena de decisió personal o una qüestió individual sense gaire significat polític. Però també crec que és una manera de replantejar les qüestions relacionades amb l’habitatge integrant-les més en la nostra comprensió del capitalisme i dels diferents models de capitalisme.

I hi ha un risc en la manera com sovint parlem de l’habitatge, almenys al Regne Unit, perquè ens centrem molt en l’Estat del benestar. Hi ha la idea que, fa cinquanta anys, quan encara existia l’Estat del benestar, teníem un sistema d’habitatge millor. Tot anava bé perquè hi havia molt habitatge públic i els lloguers eren baixos. Però volia abordar aquest argument des d’una perspectiva més política i defensar que, en el passat, quan existia l’Estat del benestar, no teníem una mena de bon sistema d’habitatge apolític al qual simplement poguéssim tornar. Continuava sent una organització capitalista de l’habitatge, però el capitalisme s’organitzava d’una altra manera. Se centrava més a produir un tipus concret de relació laboral i un tipus concret de relació domèstica. Totes dues estaven integrades. Per això crec que és útil pensar-hi des de la perspectiva de la força de treball, en lloc de fer-ho des de l’argument de la financiarització, que se centra en el cost de l’habitatge i en els diners que hi circulen. Així, el focus se situa realment en l’habitatge com a espai de reproducció social i de reproducció de la força de treball.

En relació amb això, podríem pensar com s’està transformant la producció, la concepció de la classe treballadora i, per tant, la reproducció de la força de treball. Adkins i Cooper han argumentat que una transformació important de l’estructura de classes contemporània té a veure amb la importància creixent dels ingressos procedents de la propietat, en contraposició als ingressos procedents del treball. Com canvia això la nostra manera d’entendre l’habitatge com una qüestió de classe? Fins a quin punt la divisió entre les persones que posseeixen actius i les que depenen principalment d’un salari s’ha convertit en una divisió central?

Sí, crec que això està redefinint les diferències de classe en certa manera. I és interessant pensar-hi en relació amb la família, oi? Perquè la família pot transmetre propietats, però, sota el capitalisme, normalment no heretes la feina dels teus pares. Així, la família esdevé un aspecte més important de la societat de classes, també, en part, per aquest vincle amb la propietat.

I crec que això també canvia la manera com les persones entenen la seva pròpia posició de classe. En certa manera, els pot dificultar participar en algunes lluites, perquè poden pensar: «Bé, ara no tinc gran cosa, però potser heretaré en el futur».

Això també pot tenir una mena d’efecte psicològic en la manera com entens el teu lloc en la lluita. Però no és una cosa inevitable i crec que és interessant observar les lluites de les persones llogateres en diferents llocs. He començat a veure com aquestes lluites poden qüestionar aquesta concepció de classe i crear una subjectivitat política vinculada al fet de ser llogater, que és, crec, una mena d’aliança entre persones més joves, tradicionalment de classe mitjana, i potser persones tradicionalment de classe treballadora.

Així podem començar a qüestionar altres percepcions de classe molt individualitzades. Crec que això pot contribuir a superar una concepció de classe basada en la transmissió de la propietat a través de la família i, en canvi, fer especialment visible la distinció de classe entre qui té un habitatge en propietat actualment i l’explotació que es produeix a través del lloguer.

Per això crec que és una lluita política interessant i important: perquè pot aprofitar algunes d’aquestes noves formacions de classe i traduir-les en un tipus diferent de subjecte polític.

Vagues de lloguers i lluita de classes

Volíem preguntar-te per la relació entre les reconfiguracions de classe i el repertori d’acció dels sindicats de llogateres. 

A mesura que l’habitatge esdevé un element clau de l’estructura de classes, els sindicats de llogateres creixen i reivindiquen la lluita per l’habitatge com una part fonamental de la lluita de classes. Destaques el paper que les vagues de lloguers han tingut en la història de l’esquerra i del proletariat que no formava part de la classe obrera industrial, com ara la vaga de lloguers de Glasgow de 1915. El 1931, durant l’inici de la Segona República, també n’hi va haver una de ben important a Barcelona i, avui, se n’organitzen arreu del territori.

Quin potencial veus en aquesta mena de lluita de classes? I fins a quin punt ens porta a repensar la història de l’esquerra a la llum de les lluites de persones que no formaven part del proletariat industrial tradicional?

Una part del meu interès per la història de les vagues de lloguers és que recuperen un tipus de vaga sorgit de la tàctica més tradicional de lluita de classes dins dels sindicats, però l’apliquen a una altra esfera de la vida: l’habitatge o el lloguer.

Històricament, i crec que també avui, sovint han estat les dones les que han liderat aquestes lluites. Per això crec que tenen el potencial de reescriure la nostra comprensió de la lluita de classes des de la perspectiva de persones que mai no s’han organitzat en sindicats ni han format part de partits polítics, o que no necessàriament s’han vist a si mateixes com a participants en la lluita de classes en aquest sentit més tradicional.

I crec que això és interessant avui, especialment perquè tenim un mercat laboral molt fragmentat i és difícil aplicar les vagues massives que vam veure al segle XX, precisament pels canvis en les formes de treballar.

Per tant, sembla que hi ha molt potencial a l’hora de redescobrir o repensar aquests altres elements de la lluita de classes, que no depenen tant d’anar al mateix lloc de feina i organitzar-se amb els companys i companyes, sinó d’utilitzar altres àmbits o espais on la gent es troba.

I no cal limitar-ho específicament a l’habitatge. Crec que hi ha molts espais diferents que podríem considerar polítics i que podrien esdevenir llocs de lluita.

Llars, intimitat i vida quotidiana

Has assenyalat que el moviment per l’habitatge s’ha centrat molt en qüestions de tinença —qui és propietari, qui lloga i quant costa— i menys en què fem dins de casa i en quines relacions pressuposa l’organització de l’habitatge. Quines qüestions de la vida quotidiana queden fora quan reduïm la política de l’habitatge a aconseguir més habitatges i fer-los més assequibles?

Crec que la majoria de les qüestions que m’interessen tenen a veure amb la configuració de les llars, amb qui hi viu i amb la relació entre aquestes persones.

Quines relacions de cura poden tenir? També cal pensar-hi críticament, i no només des de la perspectiva de «Que bé que la gent es pugui permetre un habitatge i així pugui formar una família». Crec que això està relacionat amb el disseny dels habitatges, l’arquitectura i totes aquestes qüestions sobre la forma de l’habitatge, no només el seu cost. Molts dels habitatges contemporanis d’Europa parteixen de determinades idees sobre la família, però també sobre qui fa què a casa. Sovint es basen en la idea que hi haurà una o dues persones que assumiran principalment les cures i que es cuinarà en una cuina individual dins del pis. Donem moltes d’aquestes coses per descomptades, com si fossin la manera natural de fer les coses. De vegades ni tan sols ens adonem de fins a quin punt els nostres habitatges estan modelats per aquestes idees sobre un tipus concret de llar.

Pensar-hi críticament i qüestionar la idea de la llar i qui hi fa la feina podria permetre’ns anar més enllà i avançar cap a idees d’una altra mena de vida domèstica.

En investigar l’amor, la família i el neoliberalisme, m’he trobat amb una pregunta que sembla connectar aquests problemes: com podem estimar-nos si no tenim cap lloc on fer-ho? I com ens estimarem a les llars del futur?

Quina relació veus entre la crisi de l’habitatge, si podem fer servir aquest terme, i la crisi de les formes d’intimitat? En certa manera, estic connectant el teu últim llibre amb el primer.

Crec que la manera com les persones es relacionen amb l’habitatge i amb les seves relacions sentimentals està força connectada. A mesura que l’habitatge s’encareix, augmenta la pressió sobre les relacions sentimentals i sobre les famílies. També hi ha pressió perquè les persones es casin, de vegades perquè volen aconseguir una hipoteca i accedir als beneficis materials de determinats tipus de relació. Per això crec que la crisi de l’habitatge —o el fet que sigui tan car i tan difícil d’aconseguir-ne un— pot, en certa manera, empènyer les persones cap a determinades relacions o fer que sembli més desitjable formar una parella sentimental, per exemple.

Però també ho pot dificultar en alguns sentits. En el meu context, a Londres, hi ha persones que viuen en pisos compartits en lloc de casar-se als vint anys i formar una família. Per tant, pot anar en totes dues direccions. I crec que hem d’anar amb compte amb un altre argument nostàlgic: que, si l’habitatge fos més barat o fos més fàcil trobar-ne un de bo, les persones podrien tenir una vida més tradicional, tenir fills i viure a la casa familiar.

Així, també s’articula a través de l’habitatge aquest argument nostàlgic que reclama tornar a la família. En contraposició, el que vull fer és destacar que un sistema d’habitatge més just, amb moltes opcions diferents i en què l’habitatge no sigui tan car, podria permetre que les persones triessin com volen que sigui la seva llar i quins tipus de relacions volen establir, sense estar tan condicionades per la idea que la família és la forma de llar més desitjable.

Neoliberalisme, feminisme i reorganització de la reproducció social

Aquesta idea de nostàlgia connecta amb les qüestions de gènere i amb la idea de l’amor i la família com a refugi, però també com a espai de violència. Una de les promeses del neoliberalisme ha estat que les dones podrien ser independents, treballadores i mares alhora, mantenint la família al centre. Però aquesta autonomia aparent sovint depèn de subcontractar part del treball reproductiu a altres dones, que acostumen a estar pitjor remunerades i racialitzades.

Com encaixa aquesta figura de la dona propietària de si mateixa, associada al feminisme liberal, amb la teva anàlisi de la reproducció social? I fins a quin punt el neoliberalisme no ha eliminat la divisió sexual de la reproducció, sinó que l’ha reorganitzada, mantenint la família al centre?

Crec que el feminisme liberal no s’ha interessat gaire per les qüestions de la llar o de la reproducció, o bé només les ha considerat un obstacle perquè les dones poguessin desenvolupar una carrera professional. Així, es converteixen en una preocupació secundària i potser reorganitzes una mica la llar perquè el marit o la parella masculina hi participi una mica més, de manera que les dones puguin participar més fàcilment en el mercat laboral.

L’objectiu sempre és aconseguir una igualtat formal en l’esfera pública, en lloc d’una reorganització radical de les llars. Per això crec que és interessant que, en certa manera, aquest projecte s’hagi assolit. En molts països, les dones tenen igualtat legal, participen formalment en el mercat laboral en les mateixes condicions que els homes i s’ha prohibit la discriminació de gènere a la feina. En certa manera, s’han aconseguit moltes de les reivindicacions del feminisme liberal. Però això no ha canviat gaire les dinàmiques de la llar. Crec que el motiu és que al projecte feminista liberal li ha costat arribar a les causes profundes de les dinàmiques de gènere. I, fins i tot quan el repartiment de les tasques domèstiques és més igualitari, sovint continuen sent les dones les responsables de la llar en conjunt o de la família com a tal.

Això és el que explico al primer llibre [Ellos lo llaman amor: una política de las emociones, 2023, Verso] quan parlo de la responsabilitat emocional i mental de totes les cures que es duen a terme a casa, que ha estat molt més difícil de transformar. En les famílies més benestants, una manera de redistribuir parcialment aquesta càrrega ha estat, com dius, contractar mainaderes o persones de neteja, sovint dones migrants i dones amb un estatus social més baix. De vegades assumeixen la major part del treball reproductiu, però no reben el reconeixement social associat a aquesta feina. Aquest reconeixement simbòlic continua reservat a la mare o l’esposa.

Herència, família i discursos reaccionaris

En un context en què cada vegada és més difícil accedir a l’habitatge a través dels salaris, l’herència familiar adquireix una importància creixent. Quins efectes té això sobre l’estructura de classes i la nostra relació amb la família?

Crec que, en algunes famílies, l’herència ha reforçat la importància de les relacions familiars. La casa familiar sempre ha tingut aquest estatus idealitzat com el lloc on tothom es reuneix i on han crescut els fills, i per això té un significat afectiu molt profund per a moltes persones. Això vol dir que la propietat no es pot desvincular tan fàcilment dels aspectes emocionals de la vida familiar.

Per a les famílies que tenen una propietat, és molt important poder transmetre la casa familiar quan morin. Això comporta la promesa que els fills tindran una certa seguretat econòmica o residencial en el futur. En canvi, les famílies que no tenen cap propietat poden tenir la sensació d’haver fracassat o de no haver pogut deixar res als fills. Per això, viure de lloguer té un estatus inferior, en part perquè no deixes res que es pugui transmetre als fills.

Crec que aquestes qüestions estan molt relacionades. Ara tenim un sistema en què la posició econòmica i la seguretat residencial depenen molt de si la família té propietats o no. Això ha esdevingut més important a mesura que ha augmentat la dificultat perquè els joves aconsegueixin una hipoteca només amb els seus ingressos.

Crec que ara ens trobem en una situació en què la majoria de les persones joves que poden comprar un habitatge també depenen del suport de la família. Tenim un sistema d’habitatge molt dividit: el fet que la teva família tingui una propietat, o n’hagi tingut en el passat, pot fer que tu també arribis a ser propietari, tinguis accés a seguretat residencial i puguis formar la teva pròpia família amb més facilitat.

I com es relaciona això amb la idea de la família com a refugi econòmic davant la inseguretat? Hi ha la idea que la família sempre hi serà i que hi podràs comptar. També ens sembla rellevant per entendre l’atractiu actual dels discursos reaccionaris sobre la família. Quan es presenta la família com el principal refugi davant la inseguretat econòmica i social, defensar-la també pot significar defensar una manera concreta de distribuir la propietat, les cures i la seguretat. Per què hauríem de parar més atenció a aquesta dimensió material dels discursos antifeministes i de l’extrema dreta vinculats a la família, la propietat i l’habitatge?

Potser la dimensió material no és tan important, però crec que hi ha un vincle molt clar entre l’imaginari de l’extrema dreta, que concep la nació com una mena de llar, i la idea del poble com una família. Crec que aquests dos discursos —la família i el poble, la nació i la llar— estan interconnectats en bona part de l’extrema dreta actual.

Crec que és important parar atenció als aspectes afectius d’aquest argument. Es tracta del paper de la família en la transmissió de la propietat i de la seguretat que això comporta, però també de la dimensió afectiva o emocional i de la idea de seguretat a la llar o, en un sentit més ampli, de seguretat vital dins de la nació, així com de la possibilitat d’excloure’n les persones desconegudes que no són benvingudes. Crec que això reapareix una vegada i una altra en els discursos reaccionaris.

Lluites per l’habitatge i horitzons de futur

Per acabar, volíem preguntar-te pels horitzons de futur en la lluita per l’habitatge. En aquest moment d’ofensiva, pren especial rellevància l’èmfasi que poses en la idea que no n’hi ha prou de reclamar habitatge públic, sinó que hem d’exigir més i millor. A Berlín és molt popular la proposta de socialitzar l’habitatge, aquí i arreu es multipliquen les cooperatives d’habitatge i creix l’interès per la planificació democràtica a l’hora d’universalitzar l’accés a l’habitatge assequible. Quins precedents històrics o quines lluites contemporànies ens poden orientar en aquesta tasca d’exigir més i millor?

Per a mi, la qüestió no és tant trobar una forma concreta de propietat de l’habitatge que sigui ideal. I és interessant que hagis esmentat que hi ha diferents maneres d’organitzar l’habitatge. De vegades sento dir: «Només necessitem més habitatge públic», sense fer distincions, però en realitat hi ha moltes maneres d’organitzar-lo. I què vol dir, habitatge públic? És important que no ens limitem a dir que volem més habitatge de propietat estatal, sinó que pensem com es relacionen les persones amb l’habitatge d’una manera menys basada en l’estructura de la llar individual i en la riquesa i la seguretat familiar privatitzades, és a dir, en l’habitatge com una cosa que només comparteixes amb les persones de la teva pròpia llar. L’habitatge públic podria anar més enllà de les unitats domèstiques individuals? M’interessen molt els experiments d’habitatge gestionat de manera més democràtica, tant si és en una cooperativa com d’una altra manera.

Al Regne Unit tenim el que s’anomena associacions d’habitatge, que sovint es van fundar com a experiments força radicals d’organització democràtica de l’habitatge, diferenciats de l’Estat o situats, d’alguna manera, fora de l’Estat. Era habitatge públic, però no era propietat estatal. Amb el temps, es van comercialitzar més i sovint les associacions d’habitatge es van fusionar fins a convertir-se en organitzacions molt grans. Però al principi eren petits experiments, sovint gestionats per comunitats migrants excloses del sistema general d’habitatge, que volien crear alguna cosa pròpia.

Per tant, fins i tot en aquestes formes d’habitatge que amb el temps no han mantingut la seva finalitat original, podem entreveure intents d’organitzar l’habitatge d’una altra manera i de trobar formes que vagin més enllà de la idea de la propietat individual de l’habitatge. Crec que això pot adoptar moltes formes diferents. Per a mi, és més important lluitar perquè hi hagi la possibilitat de disposar de moltes formes d’habitatge. Potser no hi ha una única forma que funcioni en tots els contextos, sinó una varietat de tipus d’habitatge. 

No hem parlat gaire de l’ocupació, però també és una manera de recuperar materialment l’habitatge i transformar-lo. L’ocupació s’ha il·legalitzat en molts contextos, i potser també hauríem de plantejar-nos qüestionar-ho més dins del moviment per l’habitatge. Almenys a Londres, on visc, aquesta tradició radical d’ocupació s’ha anat perdent. Però també podem pensar-hi com una manera en què les persones autogestionaven l’habitatge: no volien limitar-se a esperar que l’Estat els n’oferís més, sinó que van decidir actuar immediatament per organitzar l’habitatge d’altres maneres.

Aquesta entrevista s’ha editat per fer-la més clara i concisa.