Lluita de classes, la garant de l’alliberament de les dones

En el present article, reflexionarem sobre el lligam entre l’emancipació de les dones i la lluita de classes. Per ressituar el subjecte revolucionari, la classe treballadora, ens cal analitzar quins són els elements que el divideixen i alenteixen la seua presa del poder.

Lluita de classes, la garant de l’alliberament de les dones

Lluita de classes, la garant de l’alliberament de les dones

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

En el present article, reflexionarem sobre el lligam entre l’emancipació de les dones i la lluita de classes. Per ressituar el subjecte revolucionari, la classe treballadora, ens cal analitzar quins són els elements que el divideixen i alenteixen la seua presa del poder.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

per Mónica Chirivella

Deia l’Alexandra Kollontai que una forma de relacions socials entre els éssers humans, siga la que siga, exigeix, per ser sòlida, l’existència de causes econòmiques que, en la seua època, han fet nàixer justament eixa forma de relacions socials i no altra. Què ens voldria dir, amb això, a les dones? Malgrat ens vulguem ancorar al pensament utòpic que som les propietàries de les nostres decisions, el cert és que cadascuna de les relacions socials que naixen –i moren– estan estretament condicionades per la societat en què vivim i pels subjectes que la conformen, així com per les dinàmiques imperants dissenyades i controlades per la classe dominant de cada etapa històrica.

En aquest sentit, hem d’observar el sotmetiment de les dones com un fenomen històric, que ha patit modificacions amb l’avenç de la lluita de classes i les diferents formes que ha pres la societat classista (recordem-ho: esclaus i patricis; senyors i serfs; burgesos i proletaris). Aquestes modificacions no han suposat necessàriament un augment de les nostres quotes de llibertat, sinó un canvi en les dinàmiques de coerció de les dones de les classes sotmeses. Un cop finalitzat el cicle de revolucions burgeses al s. XIX –que va garantir un augment en el poder de comandament de les dones de la burgesia–, la immensa majoria de dones, les treballadores, ens mantenim sota el jou misogin i sembla que ens costa prendre partit. Aquesta dificultat ha coincidit amb l’ensorrament dels projectes revolucionaris d’arreu i amb la intensa propaganda anticomunista i liberal que la burgesia ha propagat des de tots els seus fronts.


Fa poc, l’Amets Sarasua desenvolupava aquesta idea: totes tenim lligams, vulguem o no, i el que hem de decidir és, com a dones treballadores, a qui ens unim i perquè ens unim. Mentre la lògica dels «aliats-opressors» i la multiplicitat de subjectes ens dificulten saber qui són els nostres camarades i de quina manera hem de prendre partit, la història ens demostra que la lluita de classes ens uneix a la voluntat i la necessitat col·lectiva. La història contemporània i del món actual, doncs, ens mostra un escenari sòrdid però encoratjador, on només hi ha dos bàndols: el bàndol de la burgesia o el de la classe treballadora. On hem de situar, doncs, l’alliberament de les dones treballadores?

En aquest article venim a parlar sobre la relació entre l’alliberament de les dones treballadores i la lluita de classes. Dos fenòmens que, malgrat estar íntimament lligats, s’han volgut mostrar com quelcom separat des de l’Acadèmia i altres espais de reproducció ideològica. Des d’Arada hem afirmat sempre que no treballem perquè hi haja més reines o més dones aristòcrates als llibres de text, sinó que lluitem i militem perquè el gran gruix de la població, les treballadores, tinguem referents històrics des dels quals aprendre. I no parlem d’aprendre com a exercici de fília epistemològica, sinó com a exercici de presa de consciència revolucionària.

L’alliberament de les dones durant la Guerra Civil no es feia a través dels cartells propagandístics amb figures femenines «emancipades»


Situem-nos en 1937: Guerra Civil espanyola. El govern de Largo Caballero ha decretat l’expulsió de les dones de les milícies populars per enviar-les a la rereguarda. Ho fa per dos motius: la pressió socialdemòcrata i centrista que afirmava que cap exèrcit amb dones podria guanyar una guerra i, sobretot, per enviar les milicianes a la rereguarda (on ja hi havia milers d’homes i dones treballant incansablement per sostenir la vida). Les dones milicianes, en la immensa majoria anarquistes i comunistes, acataren l’ordre i marxaren a la rereguarda: a treballar en fàbriques i camps, als hospitals, a les duanes, a les escoles. I allà, no acabava la seua persecució: alguns dels seus camarades, presos per l’ideari reaccionari, no trobaven bé que les dones formaren part dels sindicats i partits obrers que organitzaven la rereguarda. Però la CNT i el PCE enviaren clares directrius a la seua militància: tots els braços dedicats a guanyar la guerra, tots els braços dedicats a organitzar la revolució, sense distinció de gèneres.

Fou d’aquesta manera, amb disciplina revolucionària i perseverança militant, que les dones anarquistes i comunistes donaren una lliçó històrica als seus camarades, que només podien contestar amb un aclaparador silenci. Havien pres els fusells, havien dinamitat trens plens de tropes feixistes, havien creuat la península i ho havien deixat tot pels seus principis, que eren els mateixos que els dels seus companys homes. L’alliberament de les dones durant la Guerra Civil no es feia a través dels cartells propagandístics amb figures femenines «emancipades». Tampoc no es feia amb quotes de portaveus femenines com la Frederica Montseny o la Passionària. No es feia exercint drets civils concedits –després de molta lluita– per l’Estat capitalista. Només fent l’exercici pràctic revolucionari es va normalitzar la legítima igualtat entre dones i homes: controlant el procés de producció, expropiant i col·lectivitzant la propietat privada; prenent les armes en les milícies populars; agermanant-se amb les brigadistes internacionals d’arreu del món sota l’internacionalisme proletari i despullant-se dels prejudicis xovinistes, etc.


Posem aquest exemple perquè és el més nostrat, però la història ens ofereix diversos episodis on les dones treballadores ens hem anat alliberant a mesura que assumíem, com a part del proletariat conscient, la lluita de classes. A Cuba, el programa revolucionari presentat un mes després de la presa del poder contemplava com a una de les primeres mesures la lluita contra la discriminació de les dones i contra la discriminació racial. Amb la Revolució d’octubre de 1917 i la presa del poder per part dels soviets, les condicions de les treballadores canviaren a millor: la Unió Soviètica es va convertir en el primer territori del món on una dona va ser triada com a membre del Govern (Alexandra Kollontai) i també en qualsevol dels nivells de representació obrera i camperola; la introducció del treball obligatori va trencar amb la dependència econòmica de les dones envers els seus marits; els soviets van crear una xarxa d’escoles infantils per alliberar a les dones dels treballs reproductius que es podien assumir col·lectivament. La participació de les dones en la guerra revolucionària, lligada amb els ferms principis bolxevics, havia començat la llarga tasca d’enderrocar els prejudicis masclistes. Més desconegut –per silenciat– és el cas de les dones naxalites del Partit Comunista (maoista) d’Índia: superen als homes en alguns espais de comandància i suposen el 60% del moviment insurgent; han convençut i vençut les principals reticències dels seus companys; són part activa i imprescindible de cada avenç de la guerra popular perllongada.

Oprimint a les dones, la burgesia anul·la les capacitats polítiques de bona part de la classe treballadora

Així doncs, cal que situem l’opressió de gènere dins d’una perspectiva històrica i també dins del tauler polític present. A partir de l’ofensiva de la burgesia, es crea una subjectivitat econòmica que permet devaluar a les dones treballadores i la nostra força de treball, augmentant així l’extracció de plusvàlua i el poder de comandament sobre nosaltres. Això és possible gràcies a un clima ideològic que també ve de lluny i afavoreix als de sempre, a la burgesia internacional: la misogínia dins dels aparells jurídics, legislatius i administratius; l’androcentrisme en el coneixement i els estudis; la pressió estètica que ens converteix en objectes de consum; la violència masclista en tots els seus nivells, etc. Oprimint a les dones, la burgesia anul·la les capacitats polítiques de bona part de la classe treballadora, endarrerint el procés revolucionari i fragmentant el subjecte capaç de subvertir-ho tot: la classe obrera. Les diferents societats classistes que hem experimentat fins als nostres dies han demostrat la seua incapacitat –i falta de voluntat– per alliberar a les dones del jou del masclisme.

Girl volunteers of the People’s Self-Defense Force of Kien Dien, a hamlet of Ben Cat district 50 kilometeres north of Saigon, patrol the hamlet’s perimeter to discourage Viet Cong infiltration. (USIA) EXACT DATE SHOT UNKNOWN NARA FILE #: 306-MVP-17-3 WAR & CONFLICT BOOK #: 398


Així i tot, les militants revolucionàries tenim un gran repte al davant. No hem d’entendre, com s’ha fet en algunes ocasions, que la classe és un ens monolític i homogeni. Algunes organitzacions es van ancorar en la idea de classe obrera prototípica de l’home-blanc-proletari, i avui constatem que aquest n’és només un segment. Les diverses subjectivitats que s’han creat al llarg del temps referents al gènere, l’orientació sexual, la procedència geogràfica o la racialització, entre altres, configuren i evidencien la classe treballadora com un subjecte viu, amb contradiccions intrínseques i amb diverses problemàtiques particulars que necessiten atenció, estudi i estratègia. Lluny de convertir-se en el que voldrien els nostres enemics –identitats immutables que ens allunyen–, les hem d’afrontar com una realitat que, mitjançant la lluita, es pot canviar. Sense les dones no hi ha revolució, déiem, i tampoc no hi ha classe treballadora. Si volem construir un procés revolucionari, hem d’aprendre dels errors o insuficiències d’aquelles experiències que ens han precedit.

Els processos revolucionaris ens ensenyen que posar la classe al centre és posar la vida al centre: per garantir una vida sense explotació ni opressió, ens caldrà saber quines són les relacions que han de morir amb el nostre accionar emancipador. La dependència de la nostra classe envers la burgesia, hauria de ser la primera. La unió de treballadores i treballadors, com ja pronosticava Flora Tristán, ens ajudarà a despullar-nos de les xacres que ens separen, enemisten i enfonsen. Sense dubte, tenim molta feina. Comencem-hi!

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

El col·lectiu Arada. Eina de feminismes i memòria és un projecte de reconstrucció i difusió de memòries amb perspectiva feminista. Treballem en tres àmbits:

-Creació d'un Arxiu on recollir la diversitat de veus dels col·lectius feministes del País Valencià, deixant constància del seu pas per la història.

-Divulgació de les memòries col·lectives de les dones i les seues aportacions a la història, a través de conferències, xarrades, rutes i jocs.

-Investigació per aprofundir en diferents àmbits dels feminismes.

Comentaris

Lluita de classes, la garant de l’alliberament de les dones

  Notificacions  
Notificació per rebre
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.