L’Iran no és cap amenaça, Trump sí que ho és

Les ganes de Trump de començar una guerra amb l’Iran son irresponsables, irracionals i homicides. L’Iran no és cap amenaça.

L’Iran no és cap amenaça, Trump sí que ho és

L’Iran no és cap amenaça, Trump sí que ho és

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Les ganes de Trump de començar una guerra amb l’Iran son irresponsables, irracionals i homicides. L’Iran no és cap amenaça.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Què hi ha al darrere de les ganes de guerra de Trump? Quins aliats té a la zona que donen suport a aquesta escalada? I per què l’Iran segueix sent un home del sac a l’imaginari de les elits dels EUA?

En aquesta entrevista, el col·laborador de Jacobin, Daniel Falcone, parla amb Richard Falk, professor emèrit de Dret Internacional a la Universitat de Princeton i exdelegat especial de l’ONU sobre la línia dura de Trump en política exterior, la complicitat dels grans mitjans de comunicació animant la guerra i també dels motius per l’optimisme enmig del soroll de sabres.

Quines opcions reals hi ha que el govern de Trump comenci una guerra contra l’Iran? Hi ha motius per l’optimisme?

Hi ha molts motius per estar realment preocupats per aquesta deriva guerrillera en les relacions EUA-Iran. La política exterior dels EUA a l’Orient Mitjà s’ha vist afectada les últimes dècades per la relació especial amb Israel i l’Aràbia Saudita. Aquestes relacions s’han portat fins a extrems perillosos durant la presidència de Trump, en especial per la seva actitud punitiva i bel·ligerant contra l’Iran.

L’objectiu d’aquesta diplomàcia coercitiva és induir l’Iran a acceptar unes restriccions majors en el seu programa nuclear

L’objectiu d’aquesta diplomàcia coercitiva és induir l’Iran a acceptar unes restriccions majors en el seu programa nuclear de les que va acceptar en el tractat de 2015, un acord que Trump ha repudiat des del seu primer dia a la Casa Blanca. Un segon objectiu menys expressat és causar una pressió econòmica al país a través de les sancions que causí descontent a la població iraniana amb l’esperança que provoqui un canvi de règim a Teheran. A més, cal tenir en compte els interessos israelians i saudites contra el suposat expansionisme iranià a la regió: Israel apunta a amenaces per la seva seguretat i els saudites a la seva rivalitat regional.

Foto: President of Russia

Hi ha escenaris més esperançadors, tot i que potser són més desitjos que fets basats en el realisme. La retòrica del govern dels EUA i els líders de l’Iran insisteix en evitar una guerra i mantenir els seus propis drets intactes. Però aquestes interaccions són presa fàcil de la mala interpretació i la manipulació, i més quan els dos bàndols tenen faccions disposades i preparades per anar a la guerra.

Reconforta una mica que els gabinets polítics del Pentàgon i el Departament d’Estat vegin la confrontació amb l’Iran com una distracció del que realment consideren els principals reptes geopolítics dels EUA: La Xina i Rússia.

Aquest model de governança iraniana no és ideal, però brilla en comparació amb el model dinàstic de Riyad o la repressió del govern secular d’Egipte

Suposant que cap dels dos bàndols comenci sense voler una escalada militar, és pràcticament impossible predir com evolucionarà aquest conflicte. La seva intensitat i inèrcia actuals apunten a un ambient així no pot durar gaire. O bé hi haurà una desescalada important de les tensions o bé aniran en augment; en aquest cas, és gairebé segur que incloguin l’ús de la força i pèrdua de vides, a més de circumstàncies en les que es poden donar més conseqüències no desitjades.

Quin paper juguen Mike Pompeo i John Bolton en tot això? Fins a quin punt estan buscant que hi hagi guerra?

Sembla que Bolton i Pompeo volen forçar l’Iran a triar entre respondre violentament o rendir-se. Els últims incidents semblen una primera presa de contacte. Bolton en especial sembla incitar Trump a allunyar-se d’una solució diplomàtica. Alhora, tampoc és fàcil discernir si el presumpte assessor en matèria exterior del president té cap influència. És ben sabut que Trump fa el que li diu el seu instint i tolera que passi el que hagi de passar.

Pompeo defensa postulats religiosos d’oposició a l’Islam i també sembla que busqui excuses per causar la caiguda de la República Islàmica de l’Iran, l’únic estat teocràtic islàmic que té una part de legitimitat en eleccions i constitució redactada. Aquest model de governança iraniana no és ideal, però brilla en comparació amb el model dinàstic de Riyad o la repressió del govern secular d’Egipte, que va arribar al poder a través d’un cop d’estat militar contra els líders elegits per sufragi.

Mike Pompeo. Foto: Flickr – Gadge Skidmore

Com tracten els mitjans de comunicació de masses la possibilitat d’una guerra? Sembla que els grans mitjans hi posin de la seva part com han fet altres cops?

Tal i com veiem sovint en els casos de remors de guerra, els mitjans principals als EUA segueixen disciplinadament els camins marcats pel Pentàgon i WallStreet. El que significa això a la pràctica és que es tendeix a acceptar sense dubtar de la seva credibilitat els missatges de les fons oficials de Washington sense tenir en compte cap altra versió o posició que sigui contrària a la guerra, ni tan sols es dona veu a les versions del règim adversari com és, en aquest cas, l’Iran.

La ciutadania dels EUA hauria d’haver après la lliçó de quan se la va arrossegar a un atac il·legal i desastrós contra l’Iraq el 2003. Prèviament a aquesta guerra injusta els mitjans van donar suport als missatges opacs, manipuladors i falsos que la justificaven. En aquestes situacions els mitjans impresos i televisius funcionen com a membres del govern, limitant-se a reproduir els missatges d’alts càrrecs militars retirats o els portaveus d’Estat i Defensa.

Dubto que Trump, encara que ho volgués, pugui mostrar la coherència i consistència per considerar-lo un neocon

El quart poder, terriblement necessari avui en dia, no genera confiança per controlar o documentar l’abús de poder en el context de guerra i pau, sinó que funciona com un element de propaganda.

Trump va passar gran part de la campanya del 2016 desmarcant-se de l’intervencionisme i la ocupació que practicaven Busch, Clinton i Obama. Podria descobrir-se finalment a Trump com a un neocon?

Dubto que Trump, encara que ho volgués, pugui mostrar la coherència i consistència per considerar-lo un neocon. De fet, ni tan sols per considerar res del que faci com a cap «doctrinaTrump».Si hem d’etiquetar Trump d’alguna cosa, prefereixo dir-li «alt-right», que té una connotació més caòtica i reaccionària que «neocon».Principalment perquè els neocons defensaven ideològicament l’expansió de l’hegemonia de la globalització americana després de la caiguda de la URSS i la generació d’un «món unipolar». Els neocons tenen en comú amb Trump una relació especial amb Israel, però ho feien a través de la «promoció de la democràcia» i «l’exhibició de força» més que el suport buit de l’expansionisme israelià que fa Trump.

A més, la percepció que Trump pot ser pro-rus o pro-Putin és un cop letal a la imatge de neocon. De fet, fins i tot va en contra de la l’estratègia neocon de l’imperi global adoptant postulats, polítiques i missatges ultranacionalistes o el rebuig als tractats de lliure comerç, el paper dels EUA en la seguretat a l’OTAN o a la diplomàcia occidental.

Malauradament, Trump no és l’únic que parla de l’«amenaça» que suposa l’Iran. Què pot dir de la resta que defensen aquesta idea?

Aquesta hostilitat cap a l’Iran per part del bipartidisme crec que ve de la crisi dels hostatges de 1979, que va humiliar els EUA a ulls del món. Això va crear un ressentiment i unes ganes de revenja que encara duren, encara que això no ho explica tot. El rebuig a l’Iran es fonamenta també en l’antisionisme dels líders del país, expressat especialment en el llenguatge incendiari i provocador de Mahmoud Ahmadinejad. L’Iran ha estat sempre en contra de la creació d’un estat exclusivament jueu. (Ahmadinejad mai ha defensat cap neteja ètnica dels jueus israelians, tot i que les seves paraules es van traduir malament per contribuir a la seva imatge d’extremista.)

Foto: Cancilleria de Ecuador

Aquestes dues idees son les principals: EUA com una força militar global i el sionisme com l’element vertebrador d’Israel com un estat jueu. Aquestes dues idees s’han qüestionat des de l’inici de la República Islàmica i la caiguda del Tsar. Això ha portat el bipartidisme a creure que Iran és una amenaça i no és un actor polític legítim. Hi ha discrepàncies en el to i l’enfocament, però hi ha aquest marc de consens en el que només ballen l’ús de la força, el risc d’una guerra, el lideratge als EUA i la situació a Orient Mitjà.

Per la part iraniana, els mals records dels EUA són els que alimenten l’ideari dels líders del país. Aquests records van, com a mínim, fins a 1953, quan la CIA va participar en un cop d’estat per impulsar el retorn del Sah, a més de l’oposició nord-americana al moviment revolucionari que va desembocar en el lideratge islàmic de l’Iran. A més, s’ha de tenir en compte el greuge que causa la vara de mesurar diferent que es fa servir entre Iran i Israel pel que fa a l’armament nuclear.

Quin paper té Israel en el conflicte amb l’Iran?

Israel va pressionar molt fort el 2014 per intentar tombar el pacte nuclear amb Iran que es va negociar amb l’administració Obama. Un exemple és el discurs de Netanyahu al Congrés, on va criticar fortament l’Iran i va exagerar una possible amenaça del programa nuclear iranià. La millor idea segurament fos la que hi havia sobre la taula abans de Trump, la creació d’una zona lliure d’armament nuclear a Orient Mitjà. Una mesura, per cert, a la que eren favorable tots els països de la regió excepte Israel.

Crec que si Israel renunciés al seu armament nuclear, no hi hauria cap conflicte ni amenaça de guerra a la regió.

Tot i no ser cap panacea, aquesta proposta semblava la manera més efectiva de donar una estabilitat a la regió. Israel se’n va sortir en fer creure que aquesta opció mai havia estat sobre la taula o s’havia discutit obertament. A més, li va estalviar el debat sobre com ha arribat a tenir el monopoli en l’armament nuclear de la zona, amb secretisme i ajuda occidental.

S’ha de destacar que aquesta oportunitat no tenia a veure amb la seguretat a Israel (la principal objecció que hi havia), ja que EUA li va garantir seguir amb una primacia estratègia i armamentística en armament convencional. També confirma la hipocresia denunciada per l’Iran, que tenia prohibit desenvolupar un armament perillós que el seu adversari pot tenir i produir lliurement. Crec que si Israel renunciés al seu armament nuclear, no hi hauria cap conflicte ni amenaça de guerra a la regió.

Foto: David B.Gleason

Durant el govern Trump s’han aplicat polítiques més dures que amb altres governs anteriors i igual de bel·ligerants. Trump ha promogut de forma acrítica qualsevol directriu política que beneficiï Israel, fins i tot quan podia tenir costos polítics immediats, com en el cas del trasllat de l’Ambaixada dels EUA de Tel Aviv a Jerusalem el 2018. Hi ha motius per pensar que el govern israelià dona suport a una confrontació de màxima intensitat amb Iran, però fa poc que mostra reticències a arribar al punt d’una guerra. Israel té present que un conflicte armat podria representar-li costos greus, fins i tot la possibilitat de rebre míssils de Hezbollah des del seu veí del nord, el Líban.

Pot ser que Trump faci servir l’amenaça d’una guerra per sumar punts de cara a una reelecció? I hi ha la possibilitat que li sortís el tret per la culata?

Si les aspiracions a una reelecció pinten magres en alguns moment, pot ser que tingui la temptació de fer servir el patriotisme com a recurs. En aquest sentit, una guerra contra l’Iran podria servir com a combustible polític, però sembla difícil que sigui una estratègia efectiva. En el millor dels casos, una guerra contra l’Iran tindria riscos de girar-se en contra de la seva campanya. Per exemple, hi hauria reminiscències de l’afirmació de Bush de «missió complerta» a l’inici de la invasió d’Iraq el 2003. El recordatori dels costos i el fracàs polític i la resistència iraquiana a l’ocupació anglo-nord-americana, entre altres efectes secundaris va portar al naixement de l’ISIS i els casos d’Abu Ghraib. 

A la Primera Guerra del Golf (1992) i a la Guerra de Kosovo (1999), es podia aplicar una força molt superior i en el bàndol més feble no hi havia el risc d’una identitat que l’unifiqués.

Tal i com va passar amb la guerra del Vietnam, els líders dels EUA no han sabut respondre adequadament als canvis geoestratègics de la història. No han sabut llegit en reiterades ocasions que després de la Segona Guerra Mundial, la superioritat militar només aconsegueix victòries polítiques en circumstàncies molt especials. A la Primera Guerra del Golf (1992) i a la Guerra de Kosovo (1999), es podia aplicar una força molt superior i en el bàndol més feble no hi havia el risc d’una identitat que l’unifiqués.

En aquests conflictes, així com en altres, el més fort va guanyar. Les intervencions militars en format habitual –a Vietnam, Afganistan i Iraq–  es van basar en una primacia militar per part del bàndol interventor, cosa que va generar una mobilització nacionalista de resistència per part del bàndol militarment inferior.

Foto: Flickr – Manhhai

La superioritat tècnica-militar pot matar i destruir sense cap limitació, però no pot guanyar una guerra si la mobilització nacionalista és robusta i perseverant. Aquesta lliçó la van aprendre els països europeus amb colònies després de la Segona Guerra Mundial, a vegades d’una manera dura. En alguns llocs es va forçar a la retirada (Regne Unit) o la derrota militar (França), però és un fenomen desconegut pels EUA. Trobar-se en una situació així implicaria un esfondrament dels seus principis de seguretat global basades en la militarització i una erosió de l’hemogia buròcrata de l’exèrcit, serveis d’intel·ligència i la indústria.

Trump ha mostrat avinences amb el militarisme des que va arribar a president, fins al punt que el pot fer pensar que la millor oportunitat per «keeping America great» és anar a una guerra amb l’Iran

Aquesta limitació de l’estratègia militar ja ha passat en altres països. L’URSS mai es va recuperar de la seva desfeta política a l’Afganistan; la desfeta de l’Iraq a l’Iran malgrat tenir avantatges militars va ser el principi del fi de Saddam Hussein i el seu règim dictatorial.

Trump ha mostrat avinences amb el militarisme des que va arribar a president, fins al punt que el pot fer pensar que la millor oportunitat per «keeping America great» és anar a una guerra amb l’Iran i navegar en una onada d’entusiasme patriòtic fins a una victòria a les eleccions de 2020.  Sabem que el Pentàgon no accepta limitacions en la força militar del país per por a veure reduït el seu pressupost. Però que hi diu la gent? Espero que els ciutadans dels EUA, fins i tot els partidaris de Trump, puguin veure l’estratagema d’una guerra com a a propaganda electoral i que li girin en contra.

Article originalment publicat a Jacobin
Traducció de Frederic Muniente
Foto de portada: PXfuel.com
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Periodista. Col·labora en diversos mitjans com The Nation, Jacobin, Counterpunch o teleSUR

Comentaris

L’Iran no és cap amenaça, Trump sí que ho és

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.