L’Índia ha sucumbit a la COVID-19 i Modi n’és el culpable

L’esgarrifosa crisi causada per la COVID-19 a l’Índia no és només el resultat de l’acaparament criminal de vacunes i propietat intel·lectual dels països rics. El govern ultradretà de Narendra Modri, que ha prioritzat els beneficis privats per sobre la salut pública, també n’és culpable

L’Índia ha sucumbit a la COVID-19 i Modi n’és el culpable

L’Índia ha sucumbit a la COVID-19 i Modi n’és el culpable

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

L’esgarrifosa crisi causada per la COVID-19 a l’Índia no és només el resultat de l’acaparament criminal de vacunes i propietat intel·lectual dels països rics. El govern ultradretà de Narendra Modri, que ha prioritzat els beneficis privats per sobre la salut pública, també n’és culpable

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Si una cosa és el primer ministre de l’Índia, Narendra Modi, és un showman. El seu culte a la personalitat i l’estil de governar del seu partit ultradretà, el Bharatiya Janata Party (BJP), posen l’accent en l’espectacle i la gestió de la imatge pública. Durant molts anys semblava com si Modi aconseguís escapolir-se de tota controvèrsia en la que es veiés implicat o dels pobres resultats del seu partit a les eleccions per sortir-ne més popular que mai. Això és el que ha passat des que Modi entrà en la política nacional, quan va espolsar-se de sobre el malnom de ‘carnisser del Gujarat’ (a causa de la seva suposada complicitat en els aldarulls contra els musulmans del 2002) i canviar de pell per presentar-se com a paladí del desenvolupament econòmic, amb l’ajuda d’una empresa de relacions públiques estatunidenca.

Recentment, durant els primers dies del confinament decretat pel coronavirus, Modi va introduir un nou look: l’home savi, l’hindú de barba llarga, el filòsof esdevingut governant. Però ara l’Índia —i el món— veuen altres imatges i escolten històries que estan enfonsant el calculat canvi d’imatge de Modi: les ciutats han hagut de construir improvisadament crematoris als parcs i buidar els aparcaments per fer front a una pujada dràstica de les morts per COVID-19; hi ha escassedat d’equipaments mèdics, en particular d’oxigen; multituds enfurismades a les portes dels punts de vaccinació en els quals falten dosis; i una infinitat d’històries que es publiquen a les xarxes socials i a les notícies i que es comuniquen a cau d’orella de sofriment i mort intolerables.

Com arribat l’Índia a aquest punt? Per saber-ho és útil llegir les primeres reflexions de Mike Davis sobre la pandèmia, escrites al març del 2020. Davis observava que a la pandèmia del 1918-1919, el 60% de les morts del món van tenir lloc a l’Índia, aleshores sota domini colonial. «Aquesta història —especialment les conseqüències desconegudes de les interaccions amb la malnutrició i les infeccions existents— deuria servir per alertar-nos que la COVID-19 podria agafar un altre camí diferent i molt més mortal als barris pobres (slums) de l’Àfrica i el Sud d’Àsia, amb una elevada densitat de població.»

No havia de ser així, però. Quan l’Índia va obtenir la seva independència, el 1947, els líders nacionalistes van fixar-se com a exemple en el Servei Nacional de Salut (NHS) recentment creat al Regne Unit, com «un objectiu clar, la consecució del qual, en el moment més aviat possible, és vital per al progrés de la nació.» No obstant, fins i tot durant el període àlgid del socialisme de Nehru (un nom, digui sit de pas, equívoc si tenim en compte la força del capital privat), el Partit del Congrés governant va fracassar a l’hora de construir un sistema de salut públic universal.

A l’inici dels vuitanta, amb el gir al neoliberalisme, aquest model es va abandonar per complet, a mesura que el sector públic abandonava gradualment les seves responsabilitats com a subministrador del sistema sanitari. En els darrers anys, i en comparació amb els països veïns, la despesa pública de l’Índia en salut ha estat espantosament baixa: al voltant d’un 1% del PIB.

Des que va arribar al poder el 2014, el govern de Modi no ha fet més que agreujar aquesta tendència. Fins i tot si el govern hagués volgut afrontar la crisi de la COVID-19 amb previsió i cura, s’hauria vist considerablement limitat per la infraestructura del sistema sanitari estatal. Potser sabent com n’era, de vulnerable, el país, Modi semblava prendre’s seriosament la pandèmia en els seus primers dies, especialment quan se’l comparava amb els seus equivalents ultranacionalistes, com Donald Trump i Jair Bolsonaro.

Mentre aquests pretenien fer veure que la pandèmia no existia, Modi va aprovar un dels confinaments més durs del món. Aquesta resposta ràpida i proactiva va estar marcada, malgrat tot, per la inclinació de Modi cap als gestos de cara a la galeria més que no pas per una planificació detallada. Va avisar de la mesura només quatre hores abans d’aplicar-la, de manera que al voltant de 120 milions de treballadors migrants van veure’s, de sobte, sense feina i lluny dels municipis d’on procedien. I el govern amb prou feines va posar proteccions o suports públics a disposició d’aquesta classe treballadora excepcionalment mòbil i extremadament precària. Els treballadors migrants que intentaven tornar a casa—i que tot sovint recorrien centenars de kilòmetres a peu— van esdevenir objecte de la violència policial i l’apatia de l’Estat.

A banda de l’innecessari sofriment humà que va causar, el confinament ni tant sols va aconseguir el seu objectiu de salut pública principal. Els experts mèdics van observar aleshores que, encara que exitós a l’hora d’alentir temporalment la propagació del virus, «el confinament, en si mateix, es va convertir en la solució més que no pas en una manera de guanyar temps per reforçar els serveis públics de salut.» Modi va començar a creure’s el seu propi èxit aparent a mesura que les xifres de la COVID-19 es reduïen en els primers mesos del 2021, i les declaracions de Modi i el seu govern van esdevenir cada vegada més trumpianes. Mentrestant, el govern va fer molt poc per preparar-se per a una segona onada, fins i tot a mesura que arribaven informacions sobre mutacions potencialment preocupants ja a l’octubre del 2020.

En els darrers anys, i en comparació amb els països veïns, la despesa pública de l’Índia en salut ha estat espantosament baixa: al voltant d’un 1% del PIB

Aquesta confiança malaguanyada continuà ben viva després de l’arribada de la segona onada. Com mostrava una il·lustració àmpliament difosa a Twitter, el ministre de Sanitat del BJP declarà el 7 de març que el país estava a punt de fer «escac i mat» a la COVID-19, i el 17 d’abril Modi es vantava a un acte que mai havia vist tants assistents com aleshores. Aquests comentaris trumpians deixaven veure quines eren les vertaderes prioritats del govern: en comptes de centrar-se en la imminent crisi sanitària es va dedicar a invertir totes les seves energies a les eleccions de Bengala occidental, un Estat on el BJP mai ha estat al poder, però on la seva agenda nacionalista hindú està guanyant ràpidament terreny.

Aquesta mateixa agenda va ser evident a la decisió del govern de permetre una enorme peregrinació hindú anomenada Kumbh Mela fa unes setmanes i que va convertir-se ràpidament en un esdeveniment supercontagiador (superspreader event), però—tenint en compte les inclinacions ideològiques del règim— no va trobar-se amb la mateixa resposta agressiva i estigmatitzadora que va tenir el grup islàmic Tablighi Jamaat, que va organitzar una commemoració durant els primers dies de la pandèmia. Com en molts altres països, la pandèmia no ha fet més que eixamplar les fractures de la societat, i a l’Índia aquestes esquerdes s’han obert per motius religiosos, de gènere i de casta.

Però la segona onada ha acabat sent impossible d’ignorar, i el govern de Modi ha començat a fer el que sap fer millor: intentar desviar responsabilitats i silenciar per la força als seus crítics. El govern central ha demanat recentment a Twitter treure desenes de piulades que criticaven la seva gestió de la pandèmia, i el dimecres Facebook va blocar temporalment un ‘hashtag’ que demanava la dimissió de Modi.

De manera més inquietant, Yogi Adityanath, el primer ministre de l’Estat d’Uttar Pradesh, un home de línia dura, ha ordenat a les autoritats expropiar a aquells que «difonguin rumors» (és a dir, que diguin la veritat) sobre l’escassedat d’oxigen a l’Estat. Mentre això ocorre, el govern ha liberalitzat la seva política de preus dels vaccins, permetent als fabricants de vaccins cobrar preus més elevats als governs dels estats i les clíniques privades i, d’aquesta manera, embutxacar-se els beneficis que exigien al mateix temps que les feien prohibitives per a molts indis de classe treballadora.

Per descomptat, del desastre a l’Índia no pot responsabilitzar-se exclusivament al BJP. L’ordre global actual, caracteritzat pel nacionalisme de vaccins i l’apartheid de vaccins, també hi té a veure. Encara que els casos a l’Índia van a més, els Estats Units han rebutjat aixecar la seva prohibició d’exportar els materials necessaris per a la producció de vaccins; una mesura de la que s’han fet enrere només sota una pressió significativa. I els EUA i altres països continuen blocant la petició de l’Índia i Sud-Àfrica, que demanen que l’Organització Mundial del Comerç (OMC) suspengui les patents i altres restriccions de propietat intel·lectual sobre els vaccins contra la COVID-19.

Veient tota aquesta negligència nacional i internacional, la gent a peu de carrer, grups d’activistes i diverses organitzacions de la societat civil de l’Índia s’han afanyat a omplir el buit, organitzant amplis esforços d’ajuda mútua formals i informals. Per exemple, fins i tot si el govern de Modi segueix demonitzant les protestes dels camperols que han acampat a les portes de Delhi (en resposta a les lleis agrícoles neoliberals que van ser aprovades a corre-cuita al legislatiu durant els primers dies de la COVID-19), els seus organitzadors s’han ofert per fer servir les acampades per proporcionar ajuda als treballadors migrants que ara es veuen lluitant contra les conseqüències d’un segon confinament.

Aquests esforços apunten a un sentiment de solidaritat i decència humana elementals que brilla per la seva absència a l’horrible resposta del govern a la COVID-19. La ràbia cada cop major contra els «crims contra la humanitat» del govern es barreja amb una sensació de dol per l’enorme cost humà d’aquesta crisi. Com la poetessa Meena Kandasamy va escriure fa uns dies, «ens dolen els morts, ens dol el nostre entumiment, ens dol l’orgull perdut, que ens permet dir cada dia ‘l’Índia és el meu país’, una frase a la qual, gairebé sense forces, afegim: el meu país és un crematori.»

Article publicat originalment a Jacobin
Traducció d’Àngel Ferrero
Foto de portada: Wikimedia Commons – Phadke09
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Escriptor afincat a Delhi

Comentaris

L’Índia ha sucumbit a la COVID-19 i Modi n’és el culpable

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.