L’impossible somni europeu de Varufakis

La Unió Europea és l'enemic de l'esquerra internacionalista, no el seu amic.

L’impossible somni europeu de Varufakis

L’impossible somni europeu de Varufakis

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La Unió Europea és l'enemic de l'esquerra internacionalista, no el seu amic.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

No és immediatament obvi per què algú està encara interessat en els punts de vista del fracassat ministre de finances grec Gianis Varufakis, però com a líder del moviment transnacional “Democràcia a Europa” (DiEM25), sembla retenir certa influència a l’esquerra europea. Al seu últim article reitera els seus punts de vista cada cop més contradictoris sobre per què la política progressista és suposadament incompatible amb abandonar l’Unió Europea.

Al seu favor cal dir que Varufakis com a mínim reconeix que l’esquerra progressista “no té alternativa” sinó un “enfrontament directe amb l’establishment europeu”, donat que la Unió Europea simplement no pot ser reformada per fer-la més democràtica. Això no obstant, insisteix que l’esquerra no ha de donar suport a les consultes per abandonar la Unió Europea.

Si l’esquerra refusa encapçalar les consultes per abandonar la Unió Europea, per descomptat la seva gestió serà abandonada a la dreta. tweet

N’ofereix dues raons confuses. La primera, donat que els referèndums per abandonar l’UE són “moviments que han estat ideats i encapçalats principalment per la dreta”, és “poc probable” que sumar-s’hi “ajudi a l’esquerra a bloquejar l’emergència política dels seus adversaris.”

Aquest derrotisme d’esquerres és, senzillament, una profecia autocomplerta. Si l’esquerra refusa encapçalar les consultes per abandonar la Unió Europea, per descomptat la seva gestió serà abandonada a la dreta. I donat que l’esquerra tampoc pot defensar convincentment la Unió Europea, això deixa a la dreta beneficiar-se’n.

Font: Flickr – Sunjo

En segon lloc, Varufakis suggereix que restaurar la democràcia nacional significaria la fi del lliure moviment de “treballadors”. “Donat que la Unió Europea ha establert la lliure circulació, la sortida implica el reconeixement —si no el suport— al reestabliment dels controls de frontera nacionals, complets amb filferro d’arç i guardes armats”

Deixant de banda el fet que el lideratge d’esquerres teòricament podria persuadir l’electorat a acceptar fronteres obertes, aquesta defensa de la Unió Europea és ben estranya. La Unió Europea està lluny de ser “sense fronteres” (en les seves paraules). Ha creat la lliure circulació no de “treballadors”, sinó de ciutadans comunitaris, i limitada als ciutadans dels països en procés d’entrada.

Però per als treballadors no comunitaris, la Unió Europea ha establert la “fortalesa europa”: “el filferro d’arç i els guardes armats” envolten el continent, resultant en milers de morts de l’Àfrica i l’Àsia al mar Mediterrani, i centenars de milers consumint-se a les minses condicions a l’Europa sud-oriental (incloent el propi país de Varufakis, Grècia) i Turquia. A més, la crisi migratòria ha conduït a la restauració del “filferro d’arç i els guardes armats” a tot el continent.

Lluny d’impulsar un sentiment cosmopolita el règim migratori de la Unió Europea ha donat ales a una reacció de dretes contra les fronteres obertes. tweet

La idea que la Unió Europea salvaguarda alguna mena de paradís dels treballadors de fronteres obertes contra el revengisme de dreta és ridícula.

La destrucció del control democràtic sobre la política migratòria ha erosionat simultàniament la seva legitimitat i portat les elits polítiques a evadir el consens guanyador per a fronteres obertes. Lluny d’impulsar un sentiment cosmopolita, doncs, el règim migratori de la Unió Europea ha donat ales a una reacció de dretes contra les fronteres obertes. És per això que el populisme nacional floreix arreu d’Europa.

Varufakis només cita dos altres “programes que val la pena defensar” de la Unió Europea: “les polítiques contra el canvi climàtic” i “el programa Erasmus”. Això fa riure. El sistema de comerç d’emissions de la Unió Europea és àmpliament considerat com una benedicció per al capital financer i industrial mentre no fa res per reduir les emissions de diòxid de carboni. Mentrestant, Erasmus no és ni tant sols un programa de la UE, i fins i tot si ho fos, un projecte d’un any acadèmic difícilment pot considerar-se una bona raó per neutralitzar la democràcia nacional. 

Tanca de Melilla. Font: Flickr – Stéphane M. Grueso

L’opció preferida de Varufakis és “un moviment paneuropeu de desobediència civil i governamental”. Espera que els governs progressistes puguin ser escollits i aleshores refusar implementar les “normes inaplicables de la UE als nivells municipal, regional i nacional sense fer cap mena de moviment per abandonar-la”. La Unió Europea intentarà sancionar, amenaçar i coercir els estats membres recalcitrants, però si els governs resisteixen, la Unió Europea serà forçada a canviar o a “desintegrar-se”.

Com ha de funcionar això exactament no s’especifica enlloc. La Unió Europea “veurà la llum” i, com per art de màgia, “serà transformada”. Això, aparentment, preservarà “l’esperit d’internacionalisme”, la demanda “d’una acció paneuropea” i diferenciarà l’esquerra de la “dreta xenòfoba”. Varufakis cita a Marx, Engels i Gramsci per rebutjar aquells que demanen la restauració de la democràcia nacional-popular, defensant una “república transnacional”.

Tot plegat no és més que una versió reescalfada de la desastrosa estratègia “good EU” de Varufakis, que va conduir el govern de Syriza a la seva derrota i als seus partidaris a la ruïna.

Varufakis segueix donant curs a la fantasia que els governs progressistes poden aparèixer simultàniament a tota Europa i ajudar-se els uns als altres per canviar la Unió Europea. Donades les variacions nacionals i el nivell de mobilització que això requeriria, aquesta és una proposta ridícula. Com l’experiència de Syriza a Grècia i de Podemos a Espanya demostra, és realment difícil escollir un govern progressista o populista ja a un estat europeu, i encara més que resisteixi les forces combinades de l’eurozona.

La contradicció aquí és òbvia. Varufakis dubta de l’habilitat de les forces de l’esquerra per contrarestar les de la dreta al seu propi país si haguessin donat suport a les demandes d’una consulta per abandonar l’UE, però, alhora, pensa que l’esquerra europea és suficientment forta com per trascendir les institucions de la democràcia nacional, esclafar la Unió Europea i establir una “república transnacional”.

Brussel·les no necessita fer complir el fiat de la UE directament: els sistemes legals “nacionals” a Europa se n’encarregaran. tweet

En aquest sentit, la ideologia de Varufakis serveix de mirall de la seva pròpia biografia: havent fracassat completament en la seva revolta anti-UE entre un demos real, l’eleva a un plànol europeu imaginat.

Varufakis també revela una ignorància de la natura i la importància de l’actual estat europeu contemporani. És ingenu suggerir que les normes de la UE són “inaplicables” i que un govern i un poble poden simplement “resistir”. La pròpia experiència de Grècia ho demostra.

La seva perspectiva passa per alt la transformació dels estats europeus en “estats membre”, on els aparells de cada estat estan imbricats profundament a través de les fronteres, incloent els tribunals i la policia. Brussel·les no necessita fer complir el fiat de la UE directament: els sistemes legals “nacionals” a Europa se n’encarregaran.

Seu de la Comissió Europea. Font: Flickr – TPCOM

Varufakis també rebutja el fet que l’únic lloc on existeix veritablement un demos real és a nivell nacional, no a nivell europeu, com els euròfils suggereixen. No n’aporta cap prova i seria impossible, donat que totes les proves suggereixen que, més enllà d’un prim cosmopolitanisme de mercat popular entre les elits urbanes, la immensa majoria d’europeus romanen vinculats i interessats sobretot en les polítiques democràtiques nacionals.

Varufakis simplement ho rebutja retòricament en favor d’un internacionalisme del segle XIX. I malgrat això, el mecanisme per aconseguir aquesta solidaritat internacional a múltiples nivells és que els governs —governs nacionals— són capaços de resistir el diktat de la UE. Varufakis simultàniament necessita i menysprea els estats nacionals i la seva ciutadania, i es refugia en la fantasia d’un “republicanisme transnacional”.

Malgrat la crida de Varufakis a una anàlisi històrica evolutiva, la seva política de fantasia passa per alt pràcticament tot el que ha ocorregut a l’esquerra des de finals del segle XIX: la seva fragmentació d’un moviment internacionalista en un moviment segmentat en nacions durant les dues guerres mundials, la seva cooptació en projectes desenvolupacionistes i nacionalistes per la classe capitalista després del 1945, i la seva aclaparadora derrota en les lluites de classes que van seguir les crisis dels setanta i vuitanta. Això ha produït la mateixa feblesa que Varufakis tem quan es preocupa perquè abandonar la Unió Europea pugui reforçar únicament la dreta.

Però en comptes de confrontar aquesta feblesa directament, i reflexionar sobre com ressuscitar l’esquerra, esquizofrènicament presenta una esquerra suficientment poderosa com per unir-se a través de les fronteres i revolucionar la Unió Europea.

La trista veritat és que l’esquerra no pot revolucionar res enlloc a Europa. Això només deixa un únic curs d’acció: combatre les forces, institucions i ideologies que tracten de suprimir el seu renaixement. I la principal de totes elles és la pròpia Unió Europea.


Traducció: Àngel Ferrero
Foto de portada: Flickr – Pedro Ribeiro Simões

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Comentaris

L’impossible somni europeu de Varufakis

Registra't per comentar
  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris

El primer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Scroll to Top

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.