Part u: El capitalisme i el col·lapse

Una de les aportacions més notòries del marxisme és la descripció del capitalisme com un “sistema de crisis endèmiques”. És a dir, que conté en el seu propi mecanisme de funcionament les contradiccions que el col·lapsen. I aquest col·lapse és inevitable. Moltes són les propostes que han abordat aquesta autodestrucció sistèmica, la més important segurament sigui la de Hegel a Filosofia del derecho (1967):

Este autor examina el desarrollo interno de la población y de la industria dentro de la sociedad civil y, como Marx, detecta una “dialéctica interna” que produce una creciente acumulación de riqueza en un polo y una creciente acumulación de miseria en el otro.

Harvey, 1990

L’afany de producció permanent i infinita en base a l’explotació i l’acumulació desigual (osigui, despossessió) s’encarna en la lluita de classes, però (i aquí és on es posa interessant la situació) també s’encarna en crisis periòdiques de sobreacumulació, sobreproducció i subconsum. Tanta circulació de capital a un ritme estratosfèric genera massa plusvalor, que en part es torna a reinvertir i recircular, però l’acumulació per l’acumulació, sense pla, i l’afany de lucre cada cop major porta a reduir costos de producció precaritzant la classe treballadora i a esgotar els mercats d’inversió, que tenen, òbviament, un límit físic, de necessitats i desitjos. Ens trobem en situacions on un excés de capital tan gran sense possibilitat d’inversió cau en devaluació, doncs el capital sense moviment és capital sense utilitat ni valor. D’altra banda tenim una massa proletària tan empobrida per les condicions explotatives que és incapaç d’absorbir les mercaderies i el capital “ha de” cremar l’stock sobrant. Això ens deixa amb una crisi de Sobreacumulació de capital devaluat, una de Sobreproducció de béns immòbils i una de Subconsum, i, per tan, ni es genera plusvalor ni es permet al capital recircular.

D’aquestes crisis n’hem viscut moltes en les últimes dècades, als anys ‘30, als ‘60, als ‘70, als 2000. I està clar que no són crisis definitives, oi? Perquè ja desde Hegel també hi ha “solucions” als col·lapses financers, el que Harvey anomena “solució espacial”.

Part dos: La solució espacial

La sociedad burguesa […] se ve obligada a buscar alivio externo. “Esta dialéctica interna de la sociedad cívica impulsa así… a abalanzarse más allá de sus propios límites y buscar mercados, y consecuentemente sus medios necesarios de subsistencia, en otras tierras, donde escaseen los bienes que ella ha producido en exceso o donde en general esté atrasada en su industria.” […] Hegel propone, en pocas palabras, soluciones imperialistas y coloniales a las contradicciones internas de una sociedad civil fundada en la acumulación de capital.

Harvey 1990

El colonialisme és, doncs, un producte de la sobreacumulació que necessita trobar nous espais per a reduir la pressió de l’excés i poder recircular el capital estancat. La capitalització de territoris externs aporta diverses coses importants per a la burgesia:

1. D’una banda permet una reducció dels costos de producció degut a les condicions laborals molt més explotatives, l’utilització de perfils no productius com menors i, antigament, dones, i la permisivitat administrativa amb l’abús capitalista i l’espoli. 

2. També obre nous mercats que augmenten la capacitat d’absorció de béns, donant sortida a l’excés de producció que col·lapsava el circuit Europeu. A més que, un cop solucionada la distància temporal de rotació de les mercaderies amb els mitjans de transport, el mercat Europeu tindria molta més capacitat d’absorció degut a la possible baixada de preus per la reducció de costos de producció. 

3. I la més important pel que treballem avui: el colonialisme obre nous mercats d’inversió capaços de fer circular el capital estancat i, sobretot, fer-ho a ritmes més lents per “superar” la crisi de sobreacumulació. I aquesta és la clau de tot el tema: el ritme de circulació del capital. En un sistema descrit per l’acumulació i la producció infinites que cau en crisis inevitables, la clau serà aprendre a controlar quan apareixen aquestes crisis i sota quines condicions geogràfiques. 

D’aquí que podem dir que la “solució” espacial no és una solució, és un aplaçament. Més aviat o més tard el capitalisme entra, sempre, en crisi de sobreacumulació, 

Simplemente se vuelven a crear las condiciones originales que dieron lugar a los problemas. […] A la larga no hay solución externa para las contradicciones internas del capitalismo.

Harvey 1990

Part tres: Com s’inverteix a un ritme lent?

Com dèiem, tot aquest excés d’acumulació que col·lapsa el sistema necessita “fixar-se” en circuits lents, que facilitin la creació de plusvàlua però puguin absorbir aquest capital que, d’altra manera, quedaria quiet i, per tan, devaluant-se. Així doncs, quins són aquests circuits lents?

El més clàssic és el que es coneix com a Capital Fix, que són els diners incorporats en forma de capital (circulant) a la “màquina” que facilita i potencia la generació de plusvàlua. Exemples en són el tractor, el teler o la carretera, que no produeixen en sí mateixos benefici, però són el canal que facilita la realització del valor. Un dels principals problemes del Capital Fix és el seu desgast i, sobretot, el seu risc d’obsolescència degut al desenvolupament tecnològic. En l’exemple del tractor, si cau en l’obsolescència perd valor en sí mateix, i llavors el capitalista ha d’aconseguir compensar-ne la inversió abans de que quedi fora de joc, fent-ne un ús a ritme accelerat, cosa que entra en contradicció amb la premisa d’alentir la circulació. El territori, però, sí que és un capital fix clau per al sistema! El sòl i el parc edificat, ara, són Capitals Fixos dels quals es pot controlar molt bé el seu valor, ja que no depèn tan de seva pròpia materialització com del seu entorn i les qualitats que contingui. El context urbà, doncs, permet “jugar” a la devaluació i revalorització per a cicles especulatius permanents alhora que ofereix un circuit de circulació lent per a aplaçar la crisi de sobreacumulació.

Al circuit de Capital Fix Harvey l’anomena “Circuit Secundari”, diferenciant-lo del “Primari” que seria el de béns de consum de circulació ràpida. Per a nosaltres més que primaris i secundaris, és qüestió de ritme de circulació, i en aquest sentit han començat a proliferar moltes hipòtesis de nous mercats d’inversió que ofereixen aquest aplaçament de la crisi alhora que oportunitat de plusvàlua:

La inversió en fer habitables espais, fins ara, inhabitables (deserts, pols gelats, oceans, etc.), fins i tot planetes com els projectes de ciutats a Mart llançats per la Mars Society al ‘20-’21. La investigació espacial és un altre mercat de circulació gegant i de ritme lent, igual que la quantitat ingent de tesis doctorals i recerques finançades per tot el món que el seu fi és la pròpia investigació, no els resultats. Un dels circuits que clarament ha destruït la geografia com l’enteníem fins ara és el de la Realitat Virtual, una “geografia abstracta” que ha obert un camp aparentment infinit d’inversió, el cas més flagrant és el dels NFTs o el Metavers. Un altre que és bàsic és el crèdit: tot aquest excés de capital es “cedeix” a la classe proletària per a que el capital circuli molt més lent (hipoteques a 30 anys vista) mentres es construeix la ficció de la classe mitja que pot tenir un pis “en propietat”, vacances de creuer a Venècia o un cotxe híbrid. Però en realitat és un moviment financer molt complet de domini poblacional a llarg plaç, segrest del benestar i aplaçament de la crisi de sobreacumulació.

El cas del territori urbà, i en concret l’habitatge, és el que, de moment, més ens afecta. Doncs dintre dels circuits que hem presentat és l’únic que s’entén com una necessitat bàsica que mai podrà deixar de rebre inversió. Alhora en territoris com Espanya, per polítiques de propietarització, gairebé tot el sòl residencial i el parc habitacional és privat, cosa que facilita moltíssim els moviments especulatius de fons voltor i capital estranger. El parc immobiliari és una “sortida” a tot el capital sobreacumulat, això explicaria, en part, perquè molts fons voltor com BlackStone deixen buits els seus béns immobles. Podem llegir aquí com la producció i reproducció del capital financer respon a les mateixes lògiques primàries que el propi capitalisme, i que tan l’acumulació com la crisi de sobreacumulació són dues cares de la mateixa moneda.

Part quatre: Què fem amb tot això?

Un dels grans esforços del neoliberalisme s’obre amb M. Thatcher i el “there’s no alternative” [al capitalisme]. És el que tan Keynes com Negri i Hardt ja van identificar: la proposta fora de la lògica capitalista és difícilment imaginable, ja no parlem de desenvolupable. M. Fisher va anomenar Realisme Capitalista a aquesta falta d’esperança social i la caiguda en la “realitat” on el capitalisme no és un sistema positiu (ni per nosaltres, ni pel medi ambient, ni per sí mateix) però és l’únic possible i “és el que hi ha”. Estudis entorn aquesta pèrdua de futur el situen al “final de la història” amb la caiguda del mur de Berlín al ‘89 o amb l’anomenat Horitzó d’Extinció que trobem en Haraway o Berardi. Si bé els panorames de col·lapse ecològic són molt més definitius, des del nostre punt de vista en viurem diversos de financers abans que el definitiu ecosistèmic. Si el col·lapse del capitalisme és qüestió de temps i, sobretot, és cíclic, ens hem de preparar estratègicament per irrompre l’espai i la norma. És en aquestes esquerdes on hem d’aprendre a lluitar:

1. La crisi portarà ruïna, abandó i segur que molt dolor, i tot aquest malestar que quedarà a la vista és una oportunitat d’or per organitzar-lo i resignificar-lo com anticapitalista i emancipador. Molts d’aquests malestars ja existeixen, però sense la crisi no hi podem accedir, ja que es troben segrestats, o bé per la precarietat que asfixia les possibles accions militants i d’associació, o bé a partir del segrest del benestar, situacions “a priori” còmodes social i econòmicament que cauran en la crua realitat de la crisi i es trobaran, de sobte, desamparades. Tots aquests perfils que “no poden” qüestionar el sistema del que viuen, la ficció del paternalisme administratiu i la creença que tot es pot solucionar políticament, quedaran davant una realitat destruida i tot el malestar que encarnaran serà molt potencial per construir una insurgència més ample. 

2. Una altra estratègia que cal organitzar és la de recuperar territoris que el capital s’ha apropiat incansablement. La necessària devaluació que vindrà per curar la crisi de sobreacumulació ens permetrà accedir a geografies fins ara impossibles. Es va veure ben clar a la crisi del 2008: blocs d’habitatges abandonats, obres sense acabar, parcel·les buides i sense projecte planificat, i, sobretot, una retirada del capital d’inversió que no podem deixar passar. Què passarà amb tota la superfície d’oficines del 22@ quan vingui la crisi i s’abandonin els edificis? I amb les naus industrials del Bonpastor? I amb tots els pisos que quedaran buits per la baixada inevitable del turisme? Ocupar i alliberar sòl, per tots els mitjans, serà la nostra tasca. 

Aquí tindrem, amb sort, un capital ferit, una massa poblacional encarnant malestars enormes potencialment organitzable, i espais devaluats i a tocar per a la recuperació autogestionària i social. Analitzar els patrons de recessió del 2008 i preparar-nos per la propera onada, produir dades que ens indiquin els punts dèbils i potencials del nostre territori a partir del mapeig i la identificació, i crear la base autogestionària que haurà de contagiar-se el més ràpid possible quan col·lapsi el sistema. Aquesta és la clau d’ús de conèixer com funciona el circuit de circulació capitalista i la seva relació amb la geografia urbana.