El passat 11 d’abril, fins a 6 candidats van concórrer a les eleccions generals del Perú amb opcions, segons les enquestes, de passar a una segona volta. El més sorprenent no va ser la quantitat de candidats, o no tan sols això: un altre dels trets que defineixen les eleccions és que solament un d’ells, Yonhy Lescano, forma part d’una estructura partidària històrica —Acció Popular, fundada per l’expresident Fernando Belaúnde el 1956—. Si d’alguna forma cal acostar-se a l’actual política del Perú, ha de ser des de la certesa de la inexistència d’un sistema de partits definit. Les candidatures solen articular-se entorn de figures personalistes que, en alguns casos, i solament de manera retòrica, diuen pertànyer a un partit. Com gairebé sempre, per a entendre l’actualitat és necessari tirar la vista enrere i observar, en perspectiva, com s’ha arribat a la situació de tenir un «sistema de partits sense partits».

El 1989, Francis Fukuyama va proclamar «la fi de la història» en un article publicat en la revista nord-americana The National Interest. La caiguda del Mur de Berlín i la posterior dissolució de l’URRS van esgotar la trajectòria històrica del socialisme; com apunta Enzo Traverso a Malinconia di sinistra, aquesta derrota soferta per l’esquerra el 1989 «va suposar la condensació d’un viratge simbòlic, una seqüència acumulativa de revessos que va acabar desembocant en una muntanya de ruïnes». Un país allunyat, tant geogràfica com sentimentalment, d’Europa com el Perú també va sentir les conseqüències d’aquesta «derrota històrica». Esquerra Unida va ser una coalició política creada al Perú el 1980 en la qual van confluir diferents moviments, partits i personalitats de l’esquerra: el seu objectiu era transcendir l’horitzó electoral i convertir-se en un front revolucionari de masses, actor d’una revolució socialista al país andí. Malgrat els bons resultats en les eleccions municipals de 1980 i 1983 —van arribar a guanyar l’alcaldia de Lima amb Alfonso Barrantes—, les disputes internes van ser habituals durant tota la trajectòria política del front. Diferents faccions, especialment les de projecte reformista i revolucionari, van torpedinar el projecte en no trobar una línia partidista comuna a seguir. Un altre factor d’importància que ajuda a explicar el fracàs d’Esquerra Unida com a alternativa política va ser la indefinició davant les accions de Sendero Luminoso, no es va produir una condemna ferma ja que, en un cert sentit, la facció revolucionària no coincidia en les formes però sí en els objectius finals que enarboraven els senderistes. Els anys 80 al Perú van estar marcats per allò que l’Informe Final de la Comissió de la Veritat i Reconciliació va definir com a «conflicte armat intern». L’actuació senderista —en l’autodenominada «guerra popular»— va xocar de ple amb un Estat inert que va acabar delegant, en un primer moment, en les Forces Armades la responsabilitat en la gestió del conflicte: el resultat va ser una violació massiva dels Drets Humans per part de les Forces Armades que va provocar que importants sectors de la població rural decidissin prestar el seu suport a Sendero Luminoso. A la incapacitat de l’Estat per a controlar aquesta situació en la serra peruana s’unia una crisi econòmica galopant —i recurrent— que va sumir al país en una situació extrema.

El president en els primers anys del conflicte, Fernando Belaúnde, va pagar la seva incapacitat de reconduir política i econòmicament el país a les urnes. Després de les eleccions de 1985, Alan García, el candidat del APRA —Aliança Popular Revolucionària Americana, històric partit fundat per Haya de la Torre— va sortir victoriós. Però la gestió política del conflicte a penes va variar, produint-se actes de terrorisme d’Estat, com la «Matança dels Penals», que van marcar el període presidencial de García. Amb el govern de Belaúnde es van establir les bases d’una sort de proto-neoliberalisme que García va pretendre reconduir donant una major presència i poder a l’Estat en l’economia. El pla va acabar sent un fracàs, i es va traduir en la cessió de poder i sobirania davant els grans capitals estrangers. El Consens de Washington, projecte neoliberal impulsat des dels Estats Units, «va recomanar» la implantació d’unes reformes estructurals que no trigarien a aplicar-se al Perú. En aquest sentit, no és forassenyat afirmar, que fins i tot avui dia, el Perú arrossega una sèrie de fissures de caràcter estructural que poden ser rastrejades fins als temps colonials.

Els cinc anys de García en el poder van estar marcats pel «conflicte armat intern», la crisi econòmica i la corrupció, per la qual cosa l’APRA va concórrer molt afeblit a les eleccions de 1990. Per part seva, Acció Popular va decidir no participar en les eleccions amb una candidatura única. L’esquerra partidista havia implosionat el 1989 durant la celebració del primer congrés d’Esquerra Unida. Les postures entre les seves faccions es van tornar irreconciliables; la impossibilitat que s’articulés una línia i un programa comú va fer que el front es dissolgués, l’esquerra va començar a patir una crisi orgànica que s’estén fins al present. En aquest context, les opcions dels «outsiders» o figures externes, i estranyes, a l’establishment polític peruà guanyaven molts suports. Per això, es pot datar 1990 com a moment fonamental per a entendre l’escenari electoral actual al Perú: l’any en què les estructures partidistes tradicionals van cedir el protagonisme en favor de candidatures de caràcter personalista i tendències populistes.

I així, Mario Vargas Llosa, amb el Front Democràtic (Fredemo) i Alberto Fujimori, amb Canvi 90, van sorgir com a alternatives polítiques per al Perú. Fredemo era un partit dissenyat per a poder aplicar els «ajustos estructurals» proposats pel Consens de Washington. Alberto Fujimori era en aquells dies un enginyer agrònom que, gràcies a una campanya marcadament populista, va aconseguir convertir-se en una alternativa a l’establishment —representat, en aquest cas, per Vargas Llosa—. Fujimori va sortir elegit president en segona volta, gràcies en part a la mobilització del vot d’esquerres. Després de la seva arribada al poder va aplicar, fil per randa, el programa econòmic de qui fou el seu oponent polític. El neoliberalisme feia la seva aparició al Perú.

El 1992, el president Fujimori va donar un autocop d’Estat: dissolent el Parlament i en conveniència amb les Forces Armades es va fer amb plens poders, instaurant un règim autoritari. El seu objectiu era aplicar de manera ràpida i contundent les mesures proposades des del Consens de Washington. Una de les claus del programa neoliberal va ser la privatització de les empreses estatals: entre 1990 i 1998 més de 180 empreses públiques van ser privatitzades. Les mesures antilaborals impulsades des de l’Executiu van provocar un profund canvi en l’estructura de classes. El treball es va informalitzar i va fer la seva aparició la figura de l’«emprenedor» lligada a la «llibertat de mercat». El programa d’ajust neoliberal va destruir les forces revolucionàries i reformistes de l’esquerra peruana, al moviment proletari i a les organitzacions pageses: l’oposició va deixar d’existir.

A la incapacitat, per part de l’esquerra, de desenvolupar una estratègia adequada i una resposta des de la lluita de classes durant els anys 80 se li va sumar una repressió brutal per part del règim fujimorista. En l’escenari electoral de 2021 apareix l’hegemonia ideològica de la socialdemocràcia com a expressió d’aquella derrota, que no ha permès l’acumulació de forces amb una perspectiva d’organització revolucionària. D’aquí ve que el buit polític deixat per l’esquerra pugui ser ocupat per candidatures alternatives com la que avui dia representa Castillo que, lluny de tenir una proposta progressista i/o revolucionària, està marcada per una retòrica heretada del «gir a l’esquerra» de la dècada dels 2000, a més de per unes polítiques socials més pròpies dels sectors més conservadors i retrògrads del país, i fins i tot del seu rival en la segona volta, Keiko Fujimori.

Els anys en el poder de Fujimori van ser definits per Carlos Iván Degregori com «La dècada de l’antipolítica»: caracteritzats per una instrumentalització de la por que va donar origen a un «consens autoritari», redefinint la utilització de la violència com un element reordenador de la societat. No van existir alternatives polítiques; els escassos intents d’oposició van ser ràpida i implacablement neutralitzats. La utilització de la premsa sensacionalista, la policia política o la repressió per part de les Forces Armades van ser algunes de les estratègies que el fujimorisme va utilitzar per a perpetuar-se en el poder. La construcció d’un «relat salvador» on l’Estat havia derrotat al «terrorisme senderista» va ser hàbilment utilitzat per a deslegitimar de manera recurrent als diferents alternatives d’esquerres que pretenia emergir en un «país en ruïnes». Qualsevol intent opositor que el règim titllava d’esquerra era automàticament assenyalat com a «senderista». L’esquerra partidària va claudicar el 1989, i durant els 11 anys següents va haver de suportar una campanya de repressió i deslegitimació que avui dia encara pot notar-se al país andí.

Si d’alguna forma cal acostar-se a l’actual política del Perú, ha de ser des de la certesa de la inexistència d’un sistema de partits definit

Acorralat per un context social marcat per les protestes contra la violació de Drets Humans i una elit de Lima que va deixar de veure-la com a funcional als seus objectius, Fujimori fuig l’any 2000. A partir d’aquest moment, el Perú va iniciar un període de transició a la democràcia que va finalitzar amb la presentació del ‘Informe Final’ per part de la Comissió de la Veritat i Reconciliació l’any 2003. El govern d’Alejandro Toledo, instaurat després de les eleccions de 2001, va declarar la intenció de combinar polítiques orientades al mercat amb projectes d’inclusió social que incrementessin el benestar de la població i reduïssin la pobresa. No obstant això, aquests projectes van quedar en un segon pla davant la necessitat d’un desenvolupament econòmic i l’absència d’una situació fiscal adequada per a la seva implementació. Toledo va considerar més important acatar les «recomanacions» del Fons Monetari Internacional (FMI) que complir les promeses que li van fer arribar a la presidència de la República. Malgrat ser un període de relativa estabilitat política i econòmica, el manteniment i aprofundiment de les polítiques neoliberals i nombrosos casos de corrupció i tràfic d’influències van marcar el final del mandat de Toledo, deixant-lo en una posició feble per a la reelecció en 2006. En aquests nous comicis, Alan García va tornar a ser elegit president del Perú, gràcies al boom de l’exportació de matèries primeres que vivia tota la regió el país va experimentar un creixement macroeconòmic, però que no va tenir un efecte estructural en la millora de les condicions de la major part de la població. García va continuar amb les polítiques del govern de Toledo, secundant-se en la labor de destacats partidaris del neoliberalisme, com Luis Carranza, Ministre d’Economia i Finances, o Julio Velarde, president del Banc Central del Perú.

Seguint la pauta marcada pels anteriors presidents, Alan García només va estar en la presidència els 5 anys d’un primer mandat al Perú, fet que deixa clar que la inestabilitat política és un factor fonamental a l’hora d’entendre la història del país en els últims 40 anys. El triomf de les eleccions de 2011 va ser per a Ollanta Humala, que al principi es va vincular a Mercosur —projecte de mercat comú llatinoamericà impulsat per Hugo Chávez— però finalment va modificar la seva estratègia electoral i va acabar desenvolupant un pla econòmic en línia amb allò implantat des de la dècada dels 90. El seu govern va estar marcat per la corrupció, com el Cas PRONA A, la compra d’actius de Repsol o la mala gestió d’un cas de segrest per part d’un suposat grup terrorista. Cap al final de la legislatura els índexs de popularitat d’Humala estaven en mínims històrics per a un president del Perú. Pedro Pablo Kuczynski va sortir victoriós en les eleccions generals de 2016. Amb experiència prèvia en la banca internacional i en els governs de Belaúnde i Toledo, Kuczynski es va veure esquitxat per l’escàndol Odebrecht, que va provocar que en 2018 hagués d’abandonar la presidència. Martín Vizcarra va prendre el relleu en un context marcat per la crisi i la incertesa política. Al novembre de 2020 va finalitzar el seu mandat, després de la decisió del Parlament de declarar la seva «permanent incapacitat moral». La crisi política es va aprofundir encara més, trobant un president que solament va durar en el seu lloc 5 dies: del 10 al 15 de novembre de 2020, Manuel Merino va exercir com a president del Perú, decisió que no va ser acceptada d’una banda significativa del poble peruà, que la va titllar d’inconstitucional, provocant que prengués el carrer, les protestes i una pèssima gestió de les mateixes van obligar a renunciar al president. A Merino li va substituir en el càrrec Francisco Sagasti, polític de llarga trajectòria al Perú i ex-alt càrrec del Banc Mundial, que fins a la segona volta de les eleccions del primer diumenge de juny es mantindrà, presumiblement, com a president d’un govern que s’ha autodenominat «de transició i emergència».

Aquest sintètic repàs a la història política del Perú dels últims 40 anys pretén presentar el marc històric i polític en el qual es produirà la segona volta de les eleccions generals, on els dos candidats que van superar la primera volta, Keiko Fujimori i Pedro Castillo, no deixen de ser conseqüències de la història dels últims 40 anys del país andí. Keiko representa l’herència del seu pare, Alberto Fujimori, lligada a l’autoritarisme, la «memòria salvadora» i la sustentació dels poders fàctics, tant econòmics com mediàtics. Molt més interessant és la figura de Pedro Castillo, identificat amb l’extrema esquerra —encara que la seva figura transcendeix aquesta caracterització—. És evident que Castillo comparteix l’ímpetu dels processos de canvi social que van marcar el «gir a l’esquerra» a Amèrica Llatina, especialment als governs i les figures polítiques de Rafael Correa i Evo Morales. No obstant això, existeixen notables diferències que col·loquen a Castillo en una dimensió diferent: on Morales i Correa van buscar aliances entre sectors urbans marginals, treballadors i indígenes, Castillo es recolza en personalitats regionals o lligades al gremi de mestres, del qual ell procedeix. A Castillo cal tractar d’entendre’l des de la perifèria, des dels marges del Perú, un país marcadament centralista i amb una crisi que pot ser caracteritzada com a estructural. Aquí és on la figura de Pedro Castillo, professor i dirigent sindical de la zona de Cajamarca, que políticament es va donar a conèixer durant la vaga general magisterial de 2017, pot recollir el malestar històric del poble peruà i convertir-se en una alternativa de govern viable. Castillo ha de ser identificat com una figura política eminentment pragmàtica, amb experiència en el que al Perú coneixen com la «intriga» i la negociació, i sense menysprear la possibilitat que la seva figura sigui capturada i fagocitada per les elits governamentals i econòmiques. Davant la seva candidatura, i el model que pugui tractar d’impulsar, només hi cap, avui dia, la incertesa, tret del que el Perú no ha deixat de ser aliè durant tota la seva història. Les eleccions que es resoldran el primer diumenge de juny no deixen de ser una altra baula en la cadena de la història del país.

Foto de portada: Flickr – Presidencia Perú