L’esquerra i la immigració. Una reflexió al voltant de «Els salaris de la ira»

Quina és la relació entre els corrents migratoris massius dels darrers anys i el deteriorament dels salaris i condicions laborals a les economies occidentals? Quines implicacions té això per als programes d’una esquerra amb intenció de governar per canviar les coses?

L’esquerra i la immigració. Una reflexió al voltant de «Els salaris de la ira»

Quina és la relació entre els corrents migratoris massius dels darrers anys i el deteriorament dels salaris i condicions laborals a les economies occidentals? Quines implicacions té això per als programes d’una esquerra amb intenció de governar per canviar les coses?

Quina és la relació entre els corrents migratoris massius dels darrers anys i el deteriorament dels salaris i condicions laborals a les economies occidentals? Quines implicacions té això per als programes d’una esquerra amb intenció de governar per canviar les coses? En les darreres dècades, els discursos d’esquerres s’han mostrat generalment favorables a la migració o, si més no, crítics amb les polítiques migratòries repressives i restrictives. Però periòdicament apareixen veus que qüestionen aquests plantejaments com a ingenus i poc realistes. Les dificultats que molts governs d’esquerra o centre-esquerra han trobat a la pràctica per fer res massa diferent de la dreta en qüestions migratòries vindrien a reforçar aquesta imatge.

A Catalunya, la recent publicació del llibre Els salaris de la ira, de l’economista Miquel Puig pretén reobrir la discussió al respecte. L’objectiu d’aquest article és discutir alguns dels pressupostos i les implicacions d’aquest plantejament, essencialment des d’un punt de vista d’economia política. Cal dir, abans de res, que el llibre de Puig és una lectura molt recomanable; per la rellevància i actualitat dels temes que tracta, així com pe seu estil pedagògic, àgil i eficaç. S’agraeix especialment l’esforç per recolzar una argumentació que contradiu nombrosos dogmes de l’economia liberal amb una combinació d’anècdotes, estadístiques, referències a treballs destacats, i amplis coneixements d’història econòmica.

El llibre de Puig posa el focus en el creixement de la desigualtat en les darreres dècades: el principal combustible dels populismes de dretes, davant una esquerra incapaç d’oferir-hi solucions realistes i creïbles. Per fer-ho, analitza els condicionants de l’evolució dels salaris durant el període que l’autor anomena la Gran Congelació Salarial i que s’hauria iniciat als anys setanta. Dues tendències paral·leles expliquen la creixent desigualtat en aquestes dècades: d’una banda, el contrast entre l’augment sostingut de la producció per treballador i l’estancament dels salaris; de l’altra, les disparitats entre salaris.

La hipòtesi central de Puig és ben clara al respecte: «si els salaris s’han estancat és perquè hi ha massa treballadors». Segons l’autor, l’excés de treballadors respondria sobretot a tres fenòmens: el canvi tecnològic; la globalització comercial i productiva, i la immigració. És difícil no coincidir amb bona part dels seus arguments. El que a ací m’interessa és discutir la relació entre els fenòmens migratoris i les transformacions econòmiques del període neoliberal.

Font: Wikimedia Commons

Baby boom, crisi i reestructuració a l’inici de la Gran Congelació Salarial

Tal i com reconeix l’autor, els fenòmens migratoris massius no expliquen per ells mateixos el canvi de trajectòria dels salaris que es va produir a partir dels anys setanta: en aquells moments, de fet, hi hagué una frenada dels corrents migratoris cap a les economies industrialitzades d’Europa. La immigració massiva adquiriria especial importància a partir dels noranta, i especialment en els primers dos mil, i vindria doncs a sumar-se a altres causes de la Congelació Salarial ja en funcionament des d’almenys dues dècades abans.

Quins són doncs, segons Puig, el factors que explicarien el pas d’un període de creixement dels salaris durant els anomenats Trenta Gloriosos, a un d’estancament o contracció? Per a l’autor, la crisi del petroli i les turbulències econòmiques dels anys setanta i vuitanta no hi jugaren un paper rellevant: hi dedica mitja pàgina). Donat que en anys posteriors, els preus del petroli van descendir, la caiguda continuada del poder adquisitiu dels treballadors cal dria atribuir-la a les deslocalitzacions i a factors demogràfics de fons: la incorporació de la generació baby boom al mercat laboral, principalment.

Contrastem aquesta explicació amb l’evolució de l’economia espanyola, que va emergir de les crisis dels anys setanta i vuitanta com a campiona indiscutible de l’atur. Fins al 1996, les entrades i els estocs d’immigrants van ser pràcticament insignificants. Si bé a finals dels setanta es va produir el retorn de milers d’emigrants, els saldos migratoris tornaren a ser negatius en els vuitanta. Tanmateix, l’economia espanyola assoliria xifres rècord d’atur el 1994 (23,9%). En aquell any, el nombre d’ocupats era equivalent a la de trenta anys abans: gairebé un milió de llocs de treball menys que el 1974. En canvi, la població activa era més de 3 milions i mig superior a la de mitjans dels seixanta. Fins ací, l’explicació que ofereix Puig sembla raonable. Ara bé, l’ingrés de la generació baby boom difícilment n’era la principal explicació: la població activa femenina espanyola havia augmentat en tres milions, la masculina en poc més de mig. Més que d’un fenomen demogràfic, parlem de canvis sociològics profunds. Canvis que no devien ser totalment aliens a les dificultats generals en el mercat laboral: l’atur masculí i la caiguda del poder adquisitiu dels salaris reforçava els estímuls a l’ampliació dels ingressos familiars a través del treball assalariat de les dones.

Malgrat el seu retard relatiu en termes de desenvolupament i d’inserció laboral de les dones, el cas espanyol no va ser excepcional. A França, en el període 1974-1989, la població activa masculina es va reduir lleugerament, mentre que la femenina augmentava en 2,3 milions (un 28,7%), també en un context de ràpid augment de les taxes d’atur. Al Regne Unit entre 1965 i 1990, la població activa masculina es va contraure en uns 50.000 efectius, mentre que la femenina augmentava en 3,8 milions (un 43%). Quelcom semblant es pot dir d’Alemanya, Itàlia, Suècia o Dinamarca, entre altres. L’excepció van ser els Estats Units on, tot i el gran augment de la població activa femenina (24,5 milions), la població activa masculina es va expandir també en un moment en què les entrades d’immigrants s’acceleraven.

Però per què la incorporació massiva de treballadores al mercat laboral és rellevant per a la qüestió que ens ocupa? En primer lloc, perquè tal i com insinua l’exemple nord-americà, existeixen complementarietats i influències entre les possibles reserves de mà d’obra assalariada barata (dones i immigrants, en aquest cas). En segon lloc, perquè ens recorda que els intents de limitar l’entrada de nous contingents de treballadors poden ser políticament molt més espinosos que no ho sembla: de fet, l’exclusió de les dones de determinades feines i sectors ha estat una pràctica habitual en la història dels sindicats i l’esquerra.

Per últim perquè el fet que aquesta incorporació massiva de treballadores al mercat coincidís amb un moment d’atur i estancament, ens obliga a considerar el paper que els canvis en l’estructura productiva hi poden haver jugat. El període 1970-1990 va estar caracteritzat per una gran transformació dels mercats de treball, per un transvasament de les oportunitats de treball entre sectors i tipus d’ocupacions extraordinàriament ràpida, que difícilment es pot atribuir a tendències demogràfiques de fons.

Tot i que Puig li atribueix una importància molt menor, la crisi dels setanta va ser molt més que un xoc derivat de l’augment dels costos del petroli. La sobreproducció i els problemes de rendibilitat s’havien fet palesos als Estats Units des de finals de la dècada anterior. El sistema monetari internacional s’havia ensorrat, donant lloc a una era de crisis canviàries. I el pacte social característic de les dècades prèvies va entrar en un atzucac. La política econòmica va fer també un gir sobtat: des de la promoció de la plena ocupació a les polítiques que assumien la destrucció de llocs de treball com una de les penyores a pagar a canvi de l’estabilitat de preus. El resultat, a banda de l’augment de l’atur i l’afebliment dels sindicats i l’esquerra, va ser, a llarg termini l’accentuació de la dualitat dels mercats laborals.

Mercats laborals segmentats

El mercat laboral no és en realitat un sol mercat. A la pràctica està molt segmentat. Des dels anys seixanta i setanta sabem que, a les economies capitalistes avançades, els mercats de treball tenen una estructura dual, formada per un mercat intern i un mercat extern. El mercat intern es caracteritza per salaris comparativament elevats i creixents; per l’estabilitat, i per les possibilitats d’ascens i desenvolupament d’una trajectòria laboral o carrera professional. Aquest mercat laboral intern comprendria, al seu torn, un mercat intern primari, composat per professionals i noves classes mitjanes, i un de secundari, conformat per bona part de la classe obrera industrial, amb alts nivells de sindicació. El mercat laboral extern, pel seu compte, es correspon amb ocupacions molt més precàries, amb un estatus inferior, major temporalitat i inestabilitat, i remuneracions més baixes.

Les transformacions que en les darreres dècades han viscut les antigues economies «industrialitzades» han accentuat aquesta dualitat. El mercat intern secundari (el de la classe obrera fordista i sindicalitzada) s’ha empetitit dràsticament, en favor dels altres dos. En el cas espanyol, les branques d’activitat que van créixer més per hores treballades per branques en 1995-2008 van ser: construcció, hostaleria i serveis auxiliars, per un costat; activitats científico-professionals i dels negocis immobiliaris, per l’altre.

No resulta difícil anticipar quins segments del mercat laboral han atret bona part dels nouvinguts en aquest període. Les causes són més o menys conegudes: menors oportunitats i recursos, major disposició a acceptar baixos salaris i pitjors condicions. A això cal afegir-hi, en molts casos, les barreres legals: l’economia informal sempre és difícil de quantificar, però s’estima que a Espanya podria representar un 27,3% dels llocs de treball. És important tenir en compte, a més, que l’emigració va lligada, en moltes ocasions, a estratègies familiars d’acumulació de capitals o compensació d’ingressos mitjançat les remeses. Per això, sovint té una durada limitada; de manera que les ocupacions que ofereix el mercat laboral extern són concebudes com a temporals. Abans de la crisi, per exemple, a Espanya les sortides d’habitants nascuts a l’estranger representaven més d’un 40% de les arribades. Des de la recuperació dels grans influxos migratoris el 2016, la ràtio ha oscil·lat entre el 40% i el 72%.

Foto: Sandor Csudai. Creative Commons

Causes i efectes de la recent onada migratòria

L’economia convencional planteja que la immigració i la competència entre treballadors disminueix els salaris, però…I si són els baixos salaris els que generen immigració? La pregunta pot semblar contraintuïtiva. Quan ens referim a la migració econòmica, l’estímul principal acostuma a ser, no cal dir-ho, la possibilitat d’obtenir majors remuneracions en el país o regió de destinació.

Amb tot, és ben simptomàtic que, en els anys anteriors a la crisi, Espanya se situés en primeres posicions del continent europeu pel que fa a la recepció d’immigrants. En 2000-2005, per exemple, va concentrar un terç de tots els immigrants a Europa en termes nets (descomptant sortides i retorns). De fet, tot i partir de nivells molt baixos als noranta, l’any 2009 se situava en posicions capdavanteres al continent pel pes de la població d’origen estranger sobre el total (13,4%): en un nivell similar al de Suècia, i per davant d’economies de salaris alts com Alemanya, Noruega, Dinamarca, Països Baixos, França o Regne Unit.

Això es pot explicar, en part, per la proximitat lingüística i geogràfica als països d’origen d’alguns dels principals contingents migratoris (no tots: la immigració romanesa, n’és un clar contraexemple). Però cal no oblidar el paper de la demanda. Durant una dècada i mitja, les xifres d’immigració a territori espanyol havien avançat en paral·lel a la reducció de les taxes d’atur. A partir del 2009, les entrades netes es frenaren en sec i, en 2010-2014, centenars de milers d’habitants d’origen estranger van retornar o marxar a altres països, generant un saldo negatiu en els corrents migratoris que amplificava les sortides de treballadors nascuts a l’estat.

El sentit de la pregunta formulada més amunt és, en tot cas, qüestionar les relacions de causalitat. Per enunciar-la de manera més convincent: i si el creixement dels sectors laborals precaritzats i de baixos salaris fos la causa, més que no la conseqüència, de la immigració? Aquesta lògica no sembla tan allunyada de l’evolució de l’economia espanyola en els anys previs a la Gran Recessió. M’estic referint, principalment, al model de creixement i les transformacions del mercat de treball des de finals del segle XX. Si s’observen les autoritzacions de treball concedides a estrangers en els anys previs a la crisi, quatre branques d’activitat destaquen molt per damunt de la resta: el treball domèstic, l’agricultura, la construcció i l’hostaleria.

Centrem-nos en les dues primeres, molt menys vinculades als sectors que lideraven el model de creixement espanyol. Sabem amb certesa que la disponibilitat de força de treball autòctona en aquests àmbits s’havia reduït dràsticament durant dècades. En el primer cas, pel creixement de la taxa d’activitat femenina, que havia contret l’oferta de treball domèstic no remunerat. El segon és, simplement, el sector que ha perdut una major proporció d’efectius laborals en el darrer mig segle (també entre 1995 i 2009). Curiosament, l’agricultura és també el sector en què ha crescut més la taxa d’assalariats: un pas del petit i mitjà productor a la mà d’obra migrant assalariada. De manera que l’accés de població immigrant a aquests segments del mercat de treball responia principalment a fenòmens de mobilitat laboral de la població autòctona, i al progressiu abandonament de totes dos sectors.

Pel que fa les altres dues branques d’activitat destacades (construcció i hostaleria), un informe de Miguel Pajares de l’any 2007 per a Catalunya i Espanya, mostrava: I) que aquests sectors s’havien situat en posicions mitjanes i baixes quant a la incorporació de treballadors no estrangers en els anys 2001-2006; II) que això havia coincidit amb mínims històrics de la taxa d’atur de la població no estrangera; III) que en aquests mateixos anys, l’escala laboral més baixa («treballadors no qualificats») era la única que havia perdut treballadors no-estrangers, mentre les intermèdies creixen molt; IV) que era en categories com peons i oficials de tercera on els treballadors estrangers estaven sobrerrepresentats.

La incorporació massiva de treballadors d’origen estranger doncs, havia anat acompanyada d’un fenomen de mobilitat laboral massiva, tant en sentit horitzontal (entre branques) com vertical. Però això no exclou que hi hagi hagut competència entre població no estrangera i nova immigració. Tal i com assenyala Miquel Puig, els impactes negatius sobre els salaris de la immigració internacional han estat objecte de discussió, i el consens general és que són molt petits o ambigus si es consideren de manera agregada. Però hi ha sectors afectats, i corresponen generalment als estrats de població treballadora caracteritzats per pitjors condicions i remuneracions. No pretenc relativitzar la gravetat d’això, sinó discutir la lògica del fenomen, per remarcar la importància de les transformacions econòmiques i la demanda de treball a dins de les economies receptores.

De fet, existeixen nombrosos exemples històrics de grans moviments migratoris guiats pel requeriment d’un tipus específic de mà d’obra als països receptors: des dels programes de captació i acollida de diversos països centre i nord-europeus cap a treballadors del sud d’Europa durant els Trenta Gloriosos; a l’experiència dels Estats Units amb el Programa Bracero o, encara posteriorment, un cop les reserves internes de mà d’obra afroamericana van començar a esgotar-se i a rebutjar determinades ocupacions especialment dures.

Ara bé, el fet de conferir rellevància al creixement o transformació de la demanda a les economies receptores no hauria de portar-nos a lectures simplistes, segons les quals la immigració simplement s’adapta als requeriments laborals dels països de destinació. Les decisions migratòries no obeeixen només a un càlcul cost-benefici. La presència d’una àmplia comunitat d’immigrants d’un mateix origen pot estimular noves arribades, via reagrupaments familiars, imitació o facilitats d’arribada. D’altra banda, quan les estades s’allarguen o es fan permanents, les aspiracions laborals dels antics immigrants canvien i poden augmentar la competència amb sectors de població autòctona. Més encara en contextos de crisi i atur.

Prendre en consideració els factors de demanda doncs, no implica que no hi pugui haver «excés» de treballadors, ni que els seus impactes hagen de ser innocus. Però sí que permet repensar la relació entre la Congelació Salarial i la migració laboral, a partir dels profunds canvis en l’economia dels països receptors.

Implicacions polítiques

Quines implicacions polítiques pot tenir aquesta visió alternativa?L’enduriment de les restriccions a la immigració xoca, no cal dir-ho, amb principis de l’esquerra i amb consideracions elementals de justícia. Com que els plantejaments de Puig i altres partidaris d’esquerres de limitar la immigració es dirigeixen justament a qüestionar aquests principis, que consideren ingènuament benintencionats, no està de més afegir-hi algunes consideracions pràctiques.

Els intents en abstracte d’erigir altes barreres a la mobilitat laboral entre països no sols exigeixen enormes recursos en policia i burocràcia, sinó que topen amb la realitat dels fenòmens migratoris a casa nostra: gran part dels treballadors d’origen estranger arriben com a turistes o contractats temporals i estenen la seua estada més enllà del visat. La proposta sembla poc coherent amb la posició de potència turística internacional de Catalunya i Espanya (posició que en tot cas, per altres raons, és necessari replantejar). Si, en conseqüència, l’èmfasi es posa en limitar l’accés al mercat de treball, més que no en frenar les arribades, els resultats poden ser contraproduents. Per un costat, poden contribuir a ampliar les reserves de treballadors en una situació molt precària i sense drets, disposats a acceptar condicions de treball molt més dures i a expandir l’economia informal. Per altre costat, existeixen evidències que dificultar l’accés als permisos legals de treball i residència allarga, en molts casos, les estades: com una via per amortitzar els costos de la legalització. Abans de la crisi, la proporció de treballadors estrangers a Espanya que tenien previst tornar a mitjà termini als seus països d’origen era sistemàticament molt més alta entre els vinguts de l’espai Schengen o Amèrica Llatina, que entre els provinents d’Àfrica i Àsia.

Potser per això, Miquel Puig no ofereix receptes ni indicacions clares sobre com es concretarien les propostes per limitar la immigració. En canvi, el seu llibre està farcit d’exemples històrics sobre com les tradicions d’esquerra han reequilibrat en favor seu la balança. Per citar-ne alguns: els augments del salari mínim; els salaris mínims per a determinats mercats laborals precaris (feminitzats o amb predomini de població afroamericana); les limitacions de la jornada laboral o a l’edat de treball. S’hi podrien afegir d’altres: ampliar i millorar l’eficàcia de les inspeccions de treball; reduir la dependència del mercat laboral, garantint mínims de subsistència, o apostar per transformar el model productiu cap a un desenvolupament no guiat pels sectors de baixos salaris. Totes elles semblen compatibles amb l’ideari de les esquerres, i amb un gir laborista com el que defensa Puig.

Implica això fugir d’estudi, renunciar a formular una política migratòria coherent amb els plantejaments de l’esquerra? No necessàriament. El sistema institucional i les polítiques migratòries espanyoles responen a un model guiat per la demanda, que supedita (o estimula) els fluxos migratoris a les necessitats concretes d’un empresariat sovint ineficient. És aquest entramat i la seua lògica el que resulta prioritari desmantellar. Però en el seu lloc no es pot erigir un model liberal, deixar la regulació en mans de les forces d’oferta i demanda globals.

L’esquerra necessita una política migratòria, que siga capaç de partir del fet que les fronteres són tan una font de vulneració de drets humans universals, com de delimitació de drets col·lectius. Aquest model però, ha d’anar supeditat a noves estratègies sindicals (en què els treballadors migrants, per cert, juguen un paper clau) i a un programa ambiciós en legislació laboral, drets socials i transformació del model de desenvolupament. És potser en l’articulació de les forces necessàries i les aliances per tirar-lo endavant, partint de la realitat heterogènia (cultural, d’identitats, laboral) dels treballadors avui on es concentren els grans reptes.

Foto de portada: Flickr: Victoria Pickering

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Comentaris

L’esquerra i la immigració. Una reflexió al voltant de «Els salaris de la ira»

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.