L’esquerra ha d’apostar per obrir les fronteres

Aquest article adverteix sobre els perills i deficiències de certs discursos dins del pensament d’esquerres respecte la immigració i les fronteres. D’una banda el discurs del «pragmatisme» que crida a ordenar el flux migratori. De l’altra, el que clama pels drets de les persones migrades de manera secundària i desvinculada de les lluites obreres.

L’esquerra ha d’apostar per obrir les fronteres

L’esquerra ha d’apostar per obrir les fronteres

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Aquest article adverteix sobre els perills i deficiències de certs discursos dins del pensament d’esquerres respecte la immigració i les fronteres. D’una banda el discurs del «pragmatisme» que crida a ordenar el flux migratori. De l’altra, el que clama pels drets de les persones migrades de manera secundària i desvinculada de les lluites obreres.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Des de principi de segle, quan l’Estat espanyol començà a ser un territori receptor de migració en lloc d’una terra d’emigrants, hem escoltat dins de l’esquerra diversos posicionaments respecte al fenomen migratori i la regulació de fronteres.

Hem cantat en les mobilitzacions per la regularització de migrants el «nadiua o estrangera, la mateixa classe obrera»; hem escoltat a part de l’esquerra cridar al «pragmatisme» i raonar que «aquí tampoc hi cabem tots» i, en els últims anys, persones migrants i racialitzades han corejant el «nadiua o estrangera, no és la mateixa classe obrera» posant més l’atenció a descriure la realitat desigual que sofreixen els treballadors migrants que en la reivindicació a aconseguir.

En aquest article tractaré dues postures teòriques de l’esquerra respecte al fenomen migratori parant esment als perills i deficiències que adverteixo en determinades postures des de la meva experiència militant i professional sobre el racisme com un mecanisme regulador de la força de treball.


La primera d’aquestes postures és la que crida al «pragmatisme» a aquesta part de l’esquerra que coreja «el papers per a tots/as», titllant la reivindicació d’infantil i bonista a parts iguals.


La segona postura, molt menys perillosa, però encara deficient al meu criteri per a abordar la problemàtica, és la que advoca pels drets de les persones migrants en igualtat de condicions amb els treballadors autòctons però col·locant aquesta reivindicació en una pla secundari, merament humanista i desvinculada de les lluites obreres.

Als «pragmàtics»

El primer que crida l’atenció de l’esquerra que enarbora el «aquí no hi cabem tots» o el «primer els nostres obrers» és que coincideix en el plantejament amb el discurs neoliberal. Parteixen de la idea d’una escassetat de recursos i la necessitat d’ordenar el flux migratori segons les necessitats reals del mercat salvaguardant els drets socials dels treballadors autòctons en primer lloc: Que vinguin els migrants que veritablement necessitem i res més.

Pretendre enunciar un discurs anticapitalista per a abordar el problema migratori des d’un plantejament neoliberal de la qüestió comporta irremeiablement caure en fal·làcies. Deixo aquí apuntades almenys dues:

Mobilització RegularizaciónYa a Almeria (2020)

Primera, el capitalisme necessita des de la seva creació fins a l’actualitat una heterogènia mà d’obra, un catàleg de persones treballadores amb diferents preus. La divisió internacional del treball entre homes i dones ha estat un d’aquests recursos històrics que ha situat a les dones en una borsa de treball més explotables, abaratint el preu de la seva força de treball i restant reconeixements socials i salarials al treball que l’ordre global li ve encomanat, el treball reproductiu.

El colonialisme és un altre dels recursos per a atorgar un preu diferent a la força de treball que porten les persones depenent del territori que habiten. El salaris i les condicions laborals de les persones que habiten els territoris colonitzats històricament, allò que pot anomenar-se el Sud Global o els països no-occidentals, han tingut i continuen tenint un preu inferior. El fenomen de la deslocalització d’empreses al qual es van haver d’enfrontar les lluites obreres des de finals del segle XX va evidenciar la conveniència del capital en aquesta multiplicitat de preus de la mà d’obra segons el territori. Era possible abaratir costos salarials triant una mà d’obra més barata fora de les fronteres d’occident.

El fenomen migratori porta a l’interior de l’Estat-nació occidental aquesta mà d’obra heterogènia i abaratida. El capital no sols pot deslocalitzar-se i triar territoris on la gent treballi més per menys, també pot accedir aquesta mà d’obra més barata i servicial dins del territori occidental recorrent a la mà d’obra migrant.

La frontera és un mecanisme essencial per a la creació i reproducció del capitalisme.

Així, la producció de fronteres com a mecanisme per a jerarquitzar la força de treball, que porten les persones, dins i entre els mercats de treball és una cosa intrínseca a l’ordre econòmic capitalista. L’organització política del treball, com diu Mezzadra, ha de ser construïda en un sentit irreductiblement múltiple. No podrien donar-se les ingents quantitats d’acumulació de capital en mans d’uns pocs, i la conseqüent despossessió de molts altres, si la força de treball de totes les persones treballadores, homes i dones, occidentals i no occidentals, autòctones o estrangeres, valgués el mateix.

La frontera és un mecanisme essencial per a la creació i reproducció del capitalisme. L’anticapitalisme que planteja propostes de transformació social sense qüestionar la funció econòmica de l’actual política de fronteres, i encara més, reconeixent-li alguna utilitat per als interessos de les persones treballadores, s’equivocava estrepitosament. Subvertir l’ordre econòmic capitalista resulta del tot impossible mentre els amos del capital puguin accedir a una àmplia carta de força de treball i els treballadors siguin fàcilment intercanviables i substituïbles per uns altres més barats. Si la conflictivitat sindical augmenta i «incomoda» a la patronal, sempre podran buscar una força de treball menys problemàtica a la carta. L’any 2006 el contingent de jornaleres contractades en origen per a treballar en la campanya de recol·lecció de la maduixa a Huelva va deixar de provenir dels països d’Europa de l’Est i va començar a realitzar-se la contractació amb el Regne del Marroc. La patronal i el Govern el van considerar «convenient». Sens dubte, la conflictivitat sindical que començaven a protagonitzar treballadores que havien ascendit a la categoria de nacionals de la Unió Europea va ser el principal motiu. Enguany ja han començat a anunciar que valoren un altre canvi del contingent de treballadores per a substituir a les marroquines. Els escàndols d’explotació laboral tenen impacte en el sector i ja es troben a la cerca de treballadores «menys conflictives».

Potser aquesta capacitat de substitució de treballadores conflictives per altres més vulnerables mentre es recorre a una jerarquia racial i colonial sigui més evident en els sectors més precaritzats com ara el camp, l’hostaleria o les cures, però progressivament la tendència és afectar la major nombre de sectors possibles.

Jornaleres en lluita a Huelva (2020)


Apel·lar a la política de fronteres no és només fal·laç des de posicions anticapitalistes, fins i tot des de posicions reformistes que advoquen per un capitalisme més humà i social és inviable. Considerar que la política de fronteres servirà en última instància per a la salvaguarda dels drets socials d’una part de la classe treballadora és igualment fal·laç. Davant la impossibilitat de subvertir les desigualtats que genera el capitalisme i garantir la vida digna de tota la humanitat, hi ha els qui advoquen per almenys garantir la d’algunes persones, les autòctones, les que habiten Occident. La realitat diària demostra la inviabilitat de la proposta. La divisió colonial del món i les fronteres no suposa cap garantia de bon viure per a tota la classe treballadora occidental. Cada dia són més persones dins dels estats occidentals les que cauen del vaixell del suposat benestar, condemnades a la precarietat laboral i a la pobresa. Les lluites per conquerir millors condicions laborals i socials sempre es veuen coartades per la facilitat de substitució de treballadors i l’immens exèrcit de mà d’obra de reserva del qual disposen. Àdhuc amb una política de fronteres més fèrria continuarien existint treballadores més barates  i, encara que no arribessin a la costa i als aeroports del món occidental, el capital podria recórrer a ells allà on fossin.

No es tracta, per tant, que no vinguin persones migrants, es tracta que no existeixi una mà d’obra extremadament explotable assetjada per la impossibilitat d’accedir als béns bàsics per a la vida digna.

Finalment, una segona consideració més a fer sobre el discurs dels «pragmàtics»: Advocar pel reforçament de la política de fronteres per a contenir el flux migratori i salvaguardar així els drets laborals i socials de les poblacions autòctones és en darrera instància apel·lar a la violència física com a solució. Mentre existeixin profundes desigualtats en el repartiment de la riquesa a escala mundial i no estigui garantida la reproducció de totes les vides en condicions dignes continuarà existint migració. Les persones migrants continuaran venint encara que es facin més altes les tanques, s’externalitzin les fronteres o es dobli la militarització de l’Estret. Les necessitats dels mercats dels Estats occidentals no frenaran les aspiracions d’una vida digna de dos terços de la humanitat. El reforçament de fronteres no serà un dissuasiu per una aspiració tant legítima, l’única cosa que serà, com ja és, és una maquinària d’empresonament, tortura i mort en majors proporcions.


Als «merament humanistes»

La segona de les posicions, molt menys perillosa que l’anterior però no obstant millorable, és la que reivindica un tracte igualitari en drets per a les persones migrants, però desvinculant la mateixa de les lluites obreres i per tant atorgant-li un estatuts de segon ordre.

Fa un parell de mesos vaig assistir a una assemblea on s’organitzava una mobilització sota el lema «regularització ja». El lloc on se celebrava era un territori dedicat a l’explotació agrícola gairebé exclusivament i amb uns altíssims percentatges de persones treballadores migrants. A aquella assemblea preparatòria participaven col·lectius de treballadors marroquins, un grup de joves afrodescendents, fills i filles de migrants subsaharians, i membres d’un sindicat de base. Quan el representant del sindicat autòcton va prendre la paraula va anunciar el següent: «compteu amb tot els recursos del sindicat per a donar suport a aquesta mobilització, comptareu sempre amb el nostre suport, no obstant això també hem d’intentar fer mobilitzacions per les qüestions laborals perquè els incompliments del conveni en el camp són cada vegada més alarmants».

Es percep la lluita de les persones migrants pel reconeixement dels seus drets com a aliena a les reivindicacions laborals

Vegeu la disjuntiva: (i) les reivindicacions de les millora de les condicions laborals dels treballadors enfront de (ii) la justa reivindicació del reconeixement dels drets dels treballadors migrants com dues realitats separades i diferents. L’exemple es repeteix una vegada i una altra en el si de l’esquerra i el sindicalisme de classe: es percep la lluita de les persones migrants pel reconeixement dels seus drets com a aliena a les reivindicacions laborals i encara que se secundin se li concedeix una lloc secundari en el full de ruta. Els sindicats de classe fan costat als treballadors migrants en «les seves lluites».
Per descomptat, la falta de reconeixement de plens drets a les quals la política d’estrangeria condemna a les persones migrants la pateixen principalment elles en els seus cossos i vides, però ni el problema ni la seva solució poden recaure únicament en les seves espatlles, perquè la situació directament ens afecta a tota la classe treballadora. Com vinc mantenint al llarg d’aquest article, la situació de vulnerabilitat en la qual situa la retallada de drets a la persones migrants les converteix en una mà d’obra més barata sempre amenaçada per la por a la pèrdua dels permisos de residència i treball i a l’expulsió. La por sempre es tradueix en un abaratiment salarial, la força de treball i per tant la vida de les persones amenaçades sempre és més barata. Mentre existeixi una jerarquització de la classe treballadora estaran limitades les cotes de conquestes de drets que es poden aconseguir perquè els treballadors seran fàcilment intercanviables i la conflictivitat sempre trobarà una contenció.

Mobilització del 8M a Huelva (2020): Col·lectiu de Treballadors Africans, Kellys i Las Jornaleras caminen juntes en la manifestació


Els baixos salaris del conveni del camp, o els incompliments del mateix en l’exemple de l’assemblea a la qual vaig assistir, difícilment es podran combatre amb èxit quan una part dels treballadors que ho sofreixen són persones migrants que habitin infrahabitatges sense aigua corrent per no tenir «papers» i amb una capacitat de conflictivitat sindical molt minvada per la seva vulnerabilitat vital.

Per descomptat el reconeixement de plens drets a les persones migrants és principalment una qüestió bàsica de drets fonamentals, però també és una qüestió essencial per a l’enfortiment de les lluites obreres. És com això del virus, la salut d’una ens afecta a totes, el risc que corri una el correm totes. Mentre ens divideixin posant diferents preus al nostre treball i les nostres vides depenent del cos i el territori que habitem ens estaran vencent. Una equiparació en drets de les persones treballadores independentment del seu origen, gènere, raça o condició administrativa repercutirà en les conquestes socials i en última instància en una major acumulació de forces per la transformació social.

Traducció d’Arnau Barquer
Foto de portada: Flickr – Fotomovimiento
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Advocada i activista en la defensa dels humans. Antirracista. Membre del Sindicato Andaluz de Trabajadores/as

Comentaris

L’esquerra ha d’apostar per obrir les fronteres

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

All articles loaded
No more articles to load

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.