L’Esquerra contra la Unió Europea

El nou llibre de Costas Lapavitsas planteja una nova posició de l'esquerra vers la Unió Europea que es resumeix en la priorització de la presa de posicions del treball en contra del capital.

L’Esquerra contra la Unió Europea

L’Esquerra contra la Unió Europea

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El nou llibre de Costas Lapavitsas planteja una nova posició de l'esquerra vers la Unió Europea que es resumeix en la priorització de la presa de posicions del treball en contra del capital.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Des de la derrota del programa comú de l’esquerra francesa l’any 1983, majoritàriament l’esquerra ha acceptat la creixent evidència de que sense un projecte polític que superi les barreres tradicionals de l’Estat-nació, la negociació a l’alça de l’Estat del Benestar resulta impossible. Així doncs, qualsevol estratègia guanyadora passa pel desenvolupament d’una agenda social europea que gradualment superi els pactes socials nacionals de postguerra.  

La recent evidència, els tràgics episodis a la perifèria sud de l’Eurozona amb Grècia al capdavant i el vot favorable a la sortida de la UE per part de Regne Unit, han reeditat de nou el debat sobre la vigència de l’Estat-nació i el rol de l’UE. Partidaris i detractors del consens progressista construït de les cendres del Programa Comú francès del 1981, usen els fets recents per a confirmar les seves posicions polítiques preexistents.

Costas Lapavitsas a «L’esquerra contra la Unió Europea» (Tigre de Paper, 2020) presenta un assaig contra aquest consens. En aquest assaig analitza el cas grec, les particularitats del lideratge econòmic alemany, la transformació europea en el procés de Maastricht i el funcionament de l’Eurozona amb l’objectiu de convèncer al lector de la necessitat de que l’Estat-nació recuperi competències respecte la UE.

La idea principal del llibre és que l’UE i l’EMU són instruments que han promogut irremeiablement  el neoliberalisme i, que per tant, la sortida d’aquests o l’amenaça de sortida és condició sine qua non per a l’esquerra que vulgui dirigir-se al «socialisme».

Foto: Catarsi Magazin

El  llibre es recolza massa en la teoria econòmica, molt popular als anys noranta i que en el seu text té com a fil conductor un article de Hayek titulat «The Economic Conditions of Interstate Federalism» (1939), on s’afirma que la promoció de reformes institucionals pro-mercat a nivell europeu irremeiablement incrementaria la competència entre economies nacionals, fet que restringiria notablement el marge de maniobra per aplicar polítiques públiques no «(neo)liberals».

Aquest plantejament té algunes limitacions. En primer lloc, el llibre no mostra que la no-entrada a l’Eurozona d’altres països desenvolupats hagi implicat una aplicació menys severa del neoliberalisme. En segon lloc, part d’aquesta narrativa xoca amb l’evidència de que allà on la presència de relacions laborals basades en la concertació social -i per tant, menys «liberals»- és on la introducció de l’euro ha estat menys problemàtica. 

El neoliberalisme no és tan influent en la creació de l’UEM com popularment es pensa

Altrament, Lapavitsas accepta que pel període 1951-1970, la integració europea va ser un instrument que va reforçar als Estats-nació permetent la negociació a l’alça de pactes socials, el que popularment s’ha conegut amb el lema «Keynes at Home, Smith Abroad». Lapavitsas no detalla amb exactitud què passa entre París i Maastricht per a que el que fou una manera de reconstruir la prosperitat nacional de postguerra es convertís en l’enemic intern de la sobirania dels Estats. Dit d’una altra manera, per què el text de Hayek no té vigència amb el Tractat de París o de Roma i sí per a Maastricht?  

El neoliberalisme no és tan influent en la creació de l’UEM com popularment es pensa, entre altres raons, perquè el memorial de greuges dels països deficitaris acostumen a ser molt similars independentment de l’auge ideològic de moment (vegeu, per exemple, les discussions prèvies als acords de Bretton Woods o a la creació de la Unió Europea de Pagaments). Més aviat, la creació de la UEM es veu influïda per les grans preocupacions econòmiques del moment, que eren les conseqüències socials de l’excessiva inflació i el baix creixement econòmic. Els líders polítics del moment van emmirallar-se en aquells models institucionals que amb més encert havien lidiat amb les dificultats del moment i van intentar la convergència institucional a través de la cooperació monetària europea. 

Lapavitsas argumenta, encertadament, que Alemanya ha usat la seva capacitat institucional per produir contenció salarial per generar superàvits comercials en detriment dels seus socis de l’euro que ja no podien usar (o amenaçar en usar) la devaluació de les seves monedes nacionals per a reduir els dèficits comercials respecte Alemanya. Tot i que tracta amb detall les externalitats negatives d’aquesta particularitat institucional, no té en compte les més que significatives externalitats positives que van suposar per a la perifèria sud els dèficits per compte de capital alemanys produïts pels seus propis superàvits comercials.

L’abaratiment del crèdit produït pels desequilibris exteriors, a part de ser problemàtics en el llarg termini, donaven en el curt i mig termini una oportunitat històrica a les institucions i agents socials dels països perifèrics per a realitzar nous pactes socials per adaptar l’economia a la nova realitat. Malauradament, mai sabrem quant de diferent hagués estat la història econòmica de l’Eurozona si els governs de la perifèria sud haguessin posat tots els nous recursos econòmics generats per l’abolició de les monedes nacionals a acordar socialment un canvi de l’estructura econòmica en favor d’un creixement sostingut de la productivitat.

Foto: Catarsi Magazín

En altres paraules, la creació de l’Eurozona va donar a alguns països de la perifèria sud -Espanya i Grècia especialment- una extensió de la lògica «Keynes at Home, Smith Abroad» per mitjà dels baixos costos de finançament del crèdit públic i privat entre 1999-2009. L’única dificultat es trobava en que els països receptors de crèdit havien de prioritzar a través de la política econòmica que el creixement econòmic i el de la productivitat anessin en paral·lel i havien de preparar les institucions per a polítiques no-acomodatícies del cicle econòmic. Increments sostinguts de la productivitat haguessin aigualit la política de contenció de salaris a Alemanya, i haguessin reduït els desequilibris exteriors a la llarga i, conseqüentment, s’haguessin incrementat els incentius alemanys a coordinar els targets nacionals d’inflació.

Aquesta agenda política alternativa, que resumeixo molt vagament, resultà altament complicada donada l’enorme quantitat de beneficiaris d’un model basat en el creixement extensiu del sector no-comerciable de l’economia (sector públic, real estate i construcció, principalment) que van garantir salaris aliens a la competitivitat internacional davant la desídia de la institucions nacionals en posar ordre a la fixació de salaris, beneficis i prioritats de despesa i gestió pública. En aquest sentit, queda poc clar si l’autor es refereix com a ‘bloc històric’ aquesta aliança entre treballadors beneficiats per una agenda no-reformista i les classes dirigents nacionals. En cas afirmatiu, l’autor obre una línia d’investigació que valdrà la pena seguir llegint.

La idea principal del llibre és que l’UE i l’EMU són instruments que han promogut irremeiablement  el neoliberalisme

Fins a cert punt, l’autor es fixa en excés en les limitacions en política econòmica que implica la UE i l’euro -per exemple, les restriccions a les ajudes d’Estat o l’acquis communautaire en general- i no contempla les oportunitats que es van originar. Això es fa particularment palès, quan a les conclusions fa menció a la necessitat de rebutjar l’euro per millorar determinades àrees de la política social, com l’habitatge, competències que han romàs essencialment nacionals i on la principal explicació al seu mal govern és la mala gestió nacional a pesar d’haver gaudit d’una dècada d’amplis recursos públics gràcies a la integració monetària.

Lapavitsas qualifica de «mediocre» a Alemanya pel desenvolupament de la productivitat laboral, a pesar de ser un país que ha mantingut xifres baixes de desocupació i una cohesió social raonable. Si apliquem els mateixos criteris, quina qualificació mereix Espanya on la productivitat anual va créixer de mitjana un 9% menys que la d’Alemanya amb 7 vegades més creixement mitjà de la inversió i taxes desocupació més elevades?

Lapavitsas no entra en aquest punt, desentenent-se de la gestió «neoliberal» de les economies del sud durant el període. No obstant, com la tesi del llibre es el retorn de l’Estat-nació com a vector principal de la gestió econòmica, una pregunta pertinent és quines reformes necessitarien les institucions nacionals per a no tornar a cometre equivocacions del passat? En curt, el llibre no concreta quines reformes institucionals son necessàries per a que allò no es va poder fer amb els mercats internacionals a favor entre 1999 i 2009 es podria fer ara amb els mercats internacionals en contra i una més que probable crisi política a la UE després de decretar el sorgiment d’una «alternativa socialista realitzable».

Foto: Catarsi Magazín

Segons Lapavitsas, la condicionalitat de l’hegemonia alemanya s’ha vist en assumptes polítics en que aquesta ha hagut de cedir, com és el cas de la fi de clàusula de no-rescat o la política monetària del BCE. Això és especialment interessant perquè, el que Lapavitsas identifica de manera més clara com la corretja de transmissió del neoliberalisme, el MEDE, que va fer detonar el principi de no-rescat entre països, és una institució creada a contracor pels països creditors i en contra dels criteris marcats a Maastricht. Una mostra més del relatiu grau de responsabilitat del disseny de l’UEM com a institució promotora del neoliberalisme.

En resum, l’autor durant tot el llibre intenta convèncer al lector de l’error que cometé la major part de l’esquerra europea als anys vuitanta. Per això, descriu en detall la quantitat de passius que té la integració europea (la limitació de les polítiques contracícliques, el famós «dèficit democràtic» europeu, la particularitat institucional d’Alemanya, entre d’altres) i obvia els actius que va generar per a molts països, especialment, entre 1999 i 2009. Tot plegat, ho combina amb un al·legat en favor d’una nova posició de l’esquerra en assumptes europeus, que es resumeix en la priorització de la presa de posicions del treball en contra del capital i a l’increment de productivitat a través de la inversió pública.  

Foto de portada: Flickr – ijclarck
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Albert Medina és economista especialitzat en integració europea. És analista econòmic d'Ekona-Centre d'Innovació Econòmica. Col·labora amb l'European Research Network on Social and Economic Policy (EReNSEP).

Comentaris

L’Esquerra contra la Unió Europea

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.