L’Esquerra alemanya té una nova direcció, però no una estratègia

Després d’anys d’estancament a les enquestes i resultats a la baixa, Die Linke espera que el nou equip de direcció retorni a la formació a la promesa que va ser els anys 2000. Però a mesura que la seva base social a l’antic Est es fragmenta, el partit de l’esquerra no només necessita una altra estratègia de marketing polític, sinó reconstruir les seves arrels a la classe treballadora.

L’Esquerra alemanya té una nova direcció, però no una estratègia

L’Esquerra alemanya té una nova direcció, però no una estratègia

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Després d’anys d’estancament a les enquestes i resultats a la baixa, Die Linke espera que el nou equip de direcció retorni a la formació a la promesa que va ser els anys 2000. Però a mesura que la seva base social a l’antic Est es fragmenta, el partit de l’esquerra no només necessita una altra estratègia de marketing polític, sinó reconstruir les seves arrels a la classe treballadora.

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El 27 de febrer, el partit socialista alemany, Die Linke, va celebrar finalment el seu congrés, ajornat diverses vegades. Janine Wissler, una estrella emergent de l’ala esquerra del partit, i Susanne Hennig-Wellsow, dirigent del partit a Turíngia, on Die Linke governa al capdavant d’una coalició de centre-esquerra, van substituir als fins aleshores co-presidents del partit, Bernd Riexinger i Katja Kipping.

Els gairebé nou anys al càrrec de Riexinger i Kipping es van concebre originalment com un matrimoni de conveniència entre l’extrema esquerra nominal del partit i el gruix del seu sector més moderat. Tots dos supervisaren un grau d’estabilització al partit, però també un innegable estancament. Cap dels dos es demostrà particularment carismàtic o atractiu a ulls de l’opinió pública, i el seu lideratge va ser desafiat repetidament als mitjans de comunicació per l’antiga presidenta del grup parlamentari Sahra Wagenknecht, que va engegar un intent infructuós de bastir una formació populista, Aufstehen, el 2018. Les xifres de Die Linke a les enquestes s’ha mantingut entre el 6% i el 9% durant anys, sense veure’s afectades per les seves pròpies relliscades ni haver estat capaç de capitalitzar les d’altres, portant al setmanari alemany Der Spiegel a preguntar-se si el partit no havia esdevingut «escleròtic».

Wissler i Hennig-Wellsow, en conseqüència, han estat raonablement considerades com una oportunitat per reverdir el partit. El congrés online que les ha escollides ha estat remarcablement tranquil en comparació amb anteriors, amb molts poques topades públiques i un consens general que, amb una sèrie d’eleccions als Estats federats i a nivell federal enguany, és el moment de la unitat i de construir partit. A desgrat de tots els gestos d’acord, el problema de quina mena de partit cal construir ha romàs més aviat vague.

Passant el relleu

L’ascens de Wissler i Hennig-Wellsow, que no van tenir cap mena d’oposició, marca la consolidació d’un nou centre del partit que difereix considerablement de les forces que es fusionaren per fundar Die Linke el 2004-2007.

En aquell moment, el Partit del Socialisme Democràtic (PDS) —successor del partit governant a l’Alemanya oriental i una mena de representant dels interessos dels alemanys orientals després del 1990— havia fracassat a l’hora de superar el llindar del 5% per entrar al parlament i començava a témer per la seva supervivència. Mentrestant, el Partit Socialdemòcrata (SPD) al govern i Gerhard Schröder marginaren la seva ala esquerra, representada per l’ex-ministre de Finances Oskar Lafontaine, i començaren a aprovar una sèrie de dures reformes del  mercat laboral que alienaren una part significant de la seva base, portant a una escissió (Treball i Justícia Social — L’Alternativa Electoral, o WASG), encapçalada per Lafontaine i altres prominents membres de l’ala esquerra del SPD.

Amb el PDS fora del parlament i el SPD abandonant aparentment les seves polítiques socialdemòcrates, va obrir-se un espai per a una nova força d’esquerres. Els dos partits van formar ràpidament una aliança electoral el 2004 que va esdevenir Die Linke el 2007. Als principals components del partit en la seva fundació se’ls uniren altres grups més petits que veien Die Linke com una oportunitat per portar les idees de l’esquerra radical a un públic més ampli. Encara que representaven una minoria en termes numèrics, la seva joventut i la seva capacitat per a un activisme a ple rendiment, en comparació, significaven que tenien una habilitat descomunal per donar forma al partit sobre el terreny des de bon principi, mentre que les generacions fundacionals del PDS i WASG tot sovint tenien problemes per reproduir quadres.

Quinze anys després és just dir que dels components fundacionals de Die Linke, només el PDS ha aconseguit el seu objectiu sense reserves: Die Linke és, sense dubte, una força política a nivell nacional, que compta amb més membres de l’antiga Alemanya occidental que l’oriental per primera vegada en la seva història. Però aquesta fita s’ha aconseguit al preu de perdre la identitat germano-oriental del partit i la seva base social. Die Linke està perdent ràpidament terreny en els Estats federats orientals a mesura que la seva militància tradicional s’extingeix i el partit perd la seva condició de vot protesta dels ciutadans de l’Est en favor d’Alternativa per a Alemanya (AfD). Tot i que no hi ha pocs dirigents de l’Alemanya oriental a la cúpula del partit, la majoria són massa joves per haver viscut la major part de les seves vides a la República Democràtica Alemanya (RDA), i una identitat específica oriental no té un paper especial a la seva política.

alemanya
Oskar Lafontaine. Foto: Die Linke Nordrhein – Westfalen

La WASG, no obstant, ha vist com el seu objectiu de pressionar al SPD per tal que retorni a les seves velles polítiques —o fins i tot reemplaçar-lo com al principal partit del món del treball— s’ha allunyat encara més al seu horitzó. El suport a Die Linke dintre dels sindicats alemanys, que encara són alguns dels més forts d’Europa, no ha augmentat des de la seva fundació, i si alguna cosa ha canviat, és per anar a menys. Encara que el suport al SPD s’ha esquerdat a tot el heartland industrial d’Alemanya durant la darrera dècada, i ara es troba a un 15% a les enquestes, Die Linke no ha registrat a la pràctica cap guany d’aquests canvis.

A favor seu, cal dir que l’ex-president del partit, Riexinger, durant anys funcionari del sindicat Ver.di (sector serveis), va parlar abrandadament de construir un «partit que connecti», vinculant el món del treball amb altres moviments socials. Die Linke ha fet alguns avenços entre els treballadors del sector de cures, però en general aquest missatge no sembla haver trobat eco entre la base tradicional socialdemòcrata, que més aviat s’ha tornat políticament passiva o, pitjor, ha desertat a la dreta. Com a resultat, i malgrat les millors intencions de Die Linke, el partit és, cada cop més, un de joves urbanites progressistes, amb una presència cada cop menor entre la força de treball del sector industrial o les zones rurals.

Un partit transformat?

Amb el declivi del sindicalisme i la política identitària germano-oriental, aquests medis de joves activistes han acabat sent, en molts sentits, els guanyadors en el desplaçament de la composició interna del partit, una realitat personificada en les pròpies co-presidentes. Tot i que les seves trajectòries ideològiques difereixen considerablement —Wissler era membre fins no fa gaire del grup trotskista Marx21, mentre que Hennig-Wellsow havia dirigit el partit a Turíngia mentre aquest era al govern— totes dues van començar la seva carrera política com a activistes estudiantils a inicis dels 2000 i han passat la major part de la seva vida adulta com a funcionàries a jornada completa del partit i diputades.

Estan flanquejades per una executiva del partit que es recolza, cada cop més, en polítics joves d’una procedència semblant. Malgrat que la nova direcció és més jove i aparentment més diversa del que ha estat mai, es compon, en gran mesura, per funcionaris que començaren les seves carreres com a activistes universitaris. Per a molts d’ells, el partit i les seves organitzacions juvenils són l’única experiència política que han conegut mai. Com el degà del PDS André Brie va senyalar el 2018, encara que Die Linke atreu a la gent jove, la seva escassedat general de membres actius significa que els militants joves ascendeixen tan ràpidament a les files del partit que «saben com organitzar majories als congressos del partit, però ja no se senten propers a la gent normal». Aquesta tendència s’evidencia a l’estètica de subcultura i ‘hip’ que el partit ha intentat proporcionar a la seva imatge pública en els darrers anys, però que, francament, sembla més aviat forçada.

Wagenknecht i els seus partidaris van plantejar dubtes sobre el desplaçament del partit cap als progressistes joves i urbans, però van tendir a caracteritzar aquest desenvolupament com el resultat d’una decisió conscient per part de l’anterior direcció de convertir-se en un partit del que anomenen, despectivament, «esquerra de latte macchiato», retratant-los com urbanites de classe mitjana més preocupats per una diversitat en forma de quotes i emprar els pronoms adequats més que no pas en la redistribució de la riquesa. Encara que Kipping en particular ha buscat posicionar el partit com «el primer referent per als joves que volen canviar el món», és dubtós que això expliqui les seves dificultats en els ambients més tradicionals. Finalment, tots els partits polítics necessiten militants joves i entusiastes per portar les campanyes i, en general, mantenir el partit en marxa.

Fins i tot si hi ha un gra de veritat, el sector al voltant de Wagenknecht no aconsegueix fer justícia a la complexitat de la situació real. Recorre a estereotips del que és i el que vol «la classe treballadora» (una mica més de llei i ordre, una mica menys de feminisme) i, el que és més important, ignora el context històric més ampli en favor d’explicacions simplistes. En darrer lloc, confon causa i efecte, culpant al que ha estat en la majoria de casos una direcció bastant feble per transformacions fonamentals que van més enllà de l’abast de qualsevol partit, i encara més d’un que amb prou feines voreja el 10% a les enquestes en els bons temps.

El desplaçament a la classe mitjana urbana ni és un fenomen exclusiu de Die Linke ni va començar sota la direcció de Kipping i Riexinger. El trencament dels lligams de l’Esquerra amb la seva base històrica treballadora ha estat un procés que ha durat dècades, arrelat menys en un canvi en les preferències estètiques o la política institucional que no pas en un declivi relatiu de la manufactura i el creixement simultani del sector serveis i els treballs de coll blanc. Aquests desenvolupaments acceleraren la fragmentació dels ambients de classe treballadora que començà després de la Segona Guerra Mundial, un procés d’evisceració de les comunitats que havien estat adés un bastió de l’esquerra. En el moment en que el SPD adoptà un gir neoliberal a finals dels noranta, el procés ja es trobava gairebé completat.

En termes pràctics, l’erosió de la classe treballadora organitzada ha significat que la política és cada cop més el terreny de joc les classes mitjanes i altes. Històricament, aquesta ha estat sempre la realitat de la majoria de forces polítiques. Però no ho era, i de manera crucial, per a l’esquerra, que va aconseguir que milions de treballadors fossin conscients dels seus interessos de classe i els va organitzar en un bloc amb força i capaç de fer valer els seus interessos mitjançant vagues, campanyes electorals i en ocasions fins i tot revolucions. Això fou particularment cert a Alemanya, almenys fins el 1933.

Però en els nous partits d’esquerres europeus com Die Linke o el Partit Laborista liderat per Corbyn, els recents intents per reviure el moviment socialista han estat protagonitzats en bona mesura per activistes benintencionats reclutats de manera aclaparadora de la classe mitjana instruïda. Això encara val més per al 2021 que abans. En termes de militància activa al partit, els treballadors probablement mai van ser un dels principals components i ara ho són menys que mai. Els membres de Die Linke, en conseqüència, tenen problemes a l’hora de parlar el seu llenguatge perquè, senzillament, no és el seu.

En els partits històrics de classe treballadora, els joves intel·lectuals d’esquerres estaven orgànicament vinculats a una base proletària i educada en ella. Aquest, per descomptat, ja no és el cas. Per a molts en la generació jove del partit, els treballadors formen part del seu imaginari polític simplement com un grup oprimit que busquen representar entre molts d’altres. Una afirmació abstracta del poder dels treballadors apareix de tant en tant en la seva retòrica, però a la pràctica la classe treballadora no juga un paper particularment important com a subjecte. I com podria fer-ho? L’existència d’un moviment obrer socialista és una cosa que només coneixen dels llibres d’història, com a molt.

La política identitària no és el problema

En comptes de l’espantall de la «política de les identitats», un terme pobrament definit utilitzat usualment com a calumnia, el que sembla afectar a Die Linke i moltes altres noves formacions d’esquerres és una política que pot descriure’s com a «identitària», una política que es deriva no d’un dels interessos econòmics objectius, sinó més aviat d’una sèrie de conviccions morals. Entesa d’aquesta manera, la política té ara menys a veure en desenvolupar una estratègia per guanyar majories i més amb transmetre els principis ètics correctes i projectar les sensibilitats estètiques adients, una tendència criticada per el diputat sortint de Die Linke Fabio De Masi.

Aquest habitus polític també ajuda a explicar per què el missatge central que semblava emanar del congrés de la darrera setmana no era cap posició específica del programa de Die Linke, sinó més aviat la diversitat de la nova direcció i les seves impecables credencials a favor del col·lectiu LGBTQ, feminista i antiracista. Certament, un partit socialista hauria de ser totes aquestes coses, i seria reduccionista suggerir que aquestes coses repel·leixen per si mateixes als votants de classe treballadora, que només es preocupen dels salaris i la sanitat pública. Dit això, és just preguntar-se si aquesta mena de missatge troba ressò més enllà dels suports immediats de Die Linke, per no preguntar-nos si els dóna una raó per votar-los.

Sahra Wagenknecht. Foto: Flickr – Die Linke Nordrhein – Westfalen

Aquesta elaborada imatge de Die Linke amb freqüència lluita per distingir entre els principis morals i les prioritats estratègiques, fomentant una aproximació que diu, essencialment, que totes les qüestions són igualment importants: la tasca d’un partit socialista modern és funcionar com a «moviment de moviments», o com el partit es descriu a si mateix, com «un partit en moviment». Però que significa això en concret? Quina mena d’eines estratègiques pot identificar i reforçar amb l’esperança de prendre el poder algun dia i donar una nova forma a la societat?

Aquí Die Linke ha optat per deixar la seva resposta sense concretar, oferint formulacions vagues sobre fer campanya a favor d’un canvi de progrés tant «als carrers com al parlament», «donant suport a Fridays for Future (Jovent pel clima), Black Lives Matter i els sindicats per igual», i emfatitzant un focus borrós en «l’organització». Més que invocar explícitament a la classe obrera, el partit parla «d’una societat de molts», una frase manllevada directament del manual (abandonat) de Corbyn que sona encara menys inspiradora en alemany que en anglès.

Si els darrers sis anys ens han ensenyat alguna cosa, és que aquesta aproximació està fatalment poc preparada per fer front a les considerables pressions polítiques i econòmiques a les quals han d’enfrontar-se els socialistes quan es troben a molt poca distància de guanyar unes eleccions nacionals, la qual cosa, tenint en compte les pobres perspectives d’una insurrecció revolucionària a curt termini, és l’única manera que Die Linke pot aspirar de manera realista a un canvi real.

El partit de l’esquerra grec Syriza, bastant semblant a Die Linke en la seva composició, va aprendre aquesta lliçó a bastonades el 2015 després d’arribar al poder en una onada de sentiment anti-austeritat i frustració popular cap als prestadors europeus del país. Després d’arribar a la institució, Syriza es va trobar incapaç de fer res més que convocar als seus militants i simpatitzants a protestes i manifestacions. El partit es demostrà indefens contra el xantatge institucional de la Unió Europea i no tardà en capitular en tots els fronts. Syriza és encara la segona força política a Grècia, però el «partit dels moviments» ara es troba més a prop del partit socialdemòcrata neoliberal que va reemplaçar, mentre que els celebrats moviments que va portar al poder han de recuperar-se encara de la derrota.

Jeremy Corbyn mai va tenir l’oportunitat de sentir el que significa tenir poder polític, però és molt probable que s’hagués vist abocat a una situació semblant. Encara que gaudia d’un suport real als sindicats, darrere la seva campanya hi havien els mateixos militants joves i entusiastes, molts dels quals van estrenar-se al moviment estudiantil del 2010. Les seves intencions eren, sense cap mena de dubte, nobles, però la seva manca d’arrels profundes a la societat britànica o les organitzacions del moviment sindical va suposar que, tan aviat com Corbyn va ser derrotat, l’onada radical va retrocedir, i només va ser qüestió de mesos que l’esquerra laborista fos esclafada, deixant al seu pas desmoralització i desconcert.

Les vagues formulacions estratègiques que sortiren del congrés del partit de Die Linke estan dissenyades per evitar picabaralles públiques, que són probablement inevitables en un any electoral. Però també conjuren una malaltia estratègica més profunda que afecta a tota l’esquerra, que sembla incapaç d’anar més enllà de les manifestacions de protesta i l’ocasional victòria sorpresa a les eleccions. No hi ha respostes fàcils ni dreceres a la construcció d’una majoria socialista a Alemanya (o a qualsevol altre lloc), però el fet que el que és raonablement el partit socialista més important d’Europa sembli repetir les panacees que ja han fracassat a tot arreu és qualsevol cosa menys reconfortant.

Picant pedra per la classe treballadora

Quina mena de futur li queda, doncs, a Die Linke? Amb els tres partits de centre-esquerra combinats amb una mica més del 40% a les enquestes, les perspectives del partit d’entrar a un govern a la tardor semblen baixes. A l’hora de la veritat, Die Linke seria el partit més feble en qualsevol coalició i probablement es veuria forçat a abandonar la major part del seu programa.

Partint del fet que el partit guanyarà suficients vots com per continuar al parlament, no obstant, haurà de pensar com pot reinventar-se com a oposició efectiva i atreure de nou l’atenció pública com ho féu breument el 2009, quan aconseguí el seu millor resultat.

Per aconseguir-ho necessitarà molt més que picar a les suficients portes o organitzar les suficients manifestacions, com una ala del partit sembla creure. L’organització i l’activisme són dos components meritoris i necessaris d’una estratègia socialista, però els organitzadors i els activistes, per ells mateixos, no constitueixen una base social suficient a partir de la qual construir un moviment de masses. La majoria de les persones no estan necessàriament interessades en «l’activisme» i no volen ser «organitzades»: un partit socialista ha d’acceptar això fins a cert punt i pensar com arribar a aquests votants en qualsevol dels casos. Al cap i a la fi, la majoria de la gent avalua un partit no per si marca les caselles adequades, sinó pel seu valor pràctic.

Die Linke només serà capaç d’estar a l’alçada dels seus objectius a llarg termini si aconsegueix convertir-se en un partit de treballadors de masses, amb arrels profundes en el moviment sindical, encara avui poderós. Això permetria, i aquesta és una qüestió crucial, mobilitzar la mena de suport que cal per enfrontar-se als interessos capitalistes. Això significa fer bandera de temes universals sobre l’habitatge i els salaris, que suposen una diferència entre Die Linke i els partits de l’establishment, mentre demostra la seva habilitat per guanyar millores concretes per a la classe treballadora, com la limitació dels lloguers a Berlín. Això també significa desplegar la mena de retòrica agressiva, però seriosa, en la qual han excel·lit Wagenknecht i De Masi durant anys. Que mantinguin una posició hostil amb el partit és una qüestió, com a poc, a lamentar, tenint en compte que molts polítics de Die Linke podrien aprendre unes quantes coses d’ells pel que fa a donar  discursos públics convincents.

Foto: Flickr – Die Linke

No obstant, això no significa, com afirmen alguns crítics, que el partit necessiti ignorar qüestions com el sexisme, el racisme i altres formes d’opressió per tal de ser percebut com un partit dels treballadors. Els partits obrers històrics van ser sempre organitzacions que lluitaren pels drets de les dones i les minories, i van tenir amb freqüència un paper pioner en aquestes mateixes lluites. Però a diferència dels partits d’esquerres actuals, podien argumentar convincentment que l’únic camí a l’emancipació universal era la lluita per un ordre socialista, i que la via al socialisme necessàriament passava per construir un moviment obrer fort dirigit per un partit socialista fort.

No existeix avui un moviment o partit d’aquesta mena, però cal afanyar-se a dir que no existia cap moviment socialista quan es fundà. Cal crear-lo. La bona notícia és que hi ha pocs països que ofereixin millor condicions per fer-ho que Alemanya, amb sindicats forts i un robust Estat del Benestar que defensar i a partir del qual construir. Si Die Linke té el potencial per convertir-se en un partit de masses com aquest és una qüestió oberta. Però com a l’única organització socialista digna de menció a Alemanya, només podem esperar que així ho faci.

Article publicat originalment a Jacobin
Traducció d’Àngel Ferrero
Foto de portada: Flickr – Die Linke
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Loren Balhorn forma part del consell editorial de Jacobin i coeditor, juntament amb Bhaskar Sunkara, de Jacobin: Die Anthologie (Suhrkamp, 2018).

Comentaris

L’Esquerra alemanya té una nova direcció, però no una estratègia

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.