Les vagues de França demostren que els sindicats són vius

Les vigílies de la crisi financera, Nicolas Sarkozy es vantava que «quan hi ha una vaga, ningú ja ni tan sols se n’adona». Però mentre França encara la vaga més llarga en dècades, el treball organitzat mostra novament el seu poder – i els seus límits.

Les vagues de França demostren que els sindicats són vius

Les vagues de França demostren que els sindicats són vius

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Les vigílies de la crisi financera, Nicolas Sarkozy es vantava que «quan hi ha una vaga, ningú ja ni tan sols se n’adona». Però mentre França encara la vaga més llarga en dècades, el treball organitzat mostra novament el seu poder – i els seus límits.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El 17 de novembre de 2018 França va veure el naixement d’un moviment sense precedents d’ençà del Maig del 68, quan centenars de milers de persones es mobilitzaven contra la pujada dels impostos als carburants anunciada pel govern d’Emmanuel Macron. Tot i que França ha estat històricament un país de protesta, aquesta mobilització semblava alguna cosa nova, inusual tant en la composició sociològica com en els mitjans d’acció. Els manifestants, que lluïen les seves armilles grogues –els famosos gilets jaunes, que tots els conductors han de tenir al cotxe-, venien de sectors de la població rarament mobilitzats en moviments socials. Anaven des de treballadors pobres a dones de llars de classe treballadora i joves d’àmbits rurals.

Aquí hi havia una paradoxa. Malgrat que els gilets jaunes se centraven fonamentalment en inquietuds materials –a primera vista, similars a les que plantegen els sindicats-, es mostraven desconfiats respecte de les organitzacions del treball tradicionals, o fins i tot les repudiaven obertament. Tot i esforços tebis per a establir relacions més properes, un mes després de les primeres protestes, i la implicació personal i individual de molts sindicalistes, l’anhelada convergència no va tenir mai lloc. Avui, els gilets jaunes continuen a dur a terme nous actes (jornades d’acció). Però s’han eliminat les seves ocupacions de rotondes i les seves protestes de cada dissabte ara apleguen uns centenars de manifestants ací i allà per tot França.

Foto: Flickr – Marcovdz

Per a alguns, el moviment dels gilets jaunes constituïa un motiu per a assenyalar l’afebliment i aïllament dels sindicats de França. Guanyant gairebé 10 miliards d’euros en augments de salaris indirectes com a concessions del govern de Macron, els gilets jaunes van obtenir guanys que les confederacions sindicals no havien estat capaces d’heure des de fa uns trenta anys. El sentiment d’humiliació d’aquestes darreres encara era més palpable perquè arribava al final d’una dècada de derrotes de les seves pròpies mobilitzacions. En efecte, les estratègies dels sindicats s’han mostrat invariablement inefectives, enfrontades amb l’agenda neoliberal aplicada per un seguit de governs diferents, tant d’esquerra com de dreta. El 2008, el president de dreta Nicolas Sarkozy podia afirmar exultant que «quan hi ha una vaga a França, ningú ja ni tan sols se n’adona».

El país ha estat paralitzat per l’onada de vagues contínues més llarga de la història de França de l’actualitat.

Tanmateix, avui França se n’adona de ben segur. Atès que d’ençà del 5 de desembre de 2019 el país ha estat paralitzat per vagues contra una reforma projectada del sistema de pensions –i és l’onada de vagues contínues més llarga de la història de França de l’actualitat. Iniciades pels sindicats principals, amb la confederació CGT al capdavant de tot, aquest moviment ja és històric pel nivell de suport i la seva composició i durada. Malgrat que aquesta vaga té totes les característiques clàssiques d’una mobilització social francesa, també té lloc en un context de crisi social. I dibuixa una varietat d’actors nous –fins i tot alguns que sorgeixen del mateix moviment dels gilets jaunes.

La reforma de les pensions

El sistema de pensions que els treballadors lluiten per defensar està profundament arrelat, en efecte. L’actual sistema basat en la Seguretat Social fou creat al període posterior a la Segona Guerra Mundial per Ambroise Croizet, un ministre comunista i antic membre de la Resistència, que també establí el sistema de Seguretat Social del país.

Durant setanta anys, les pensions han operat amb el principi de solidaritat intergeneracional, de manera que els treballadors en actiu financen els pagaments a la gent gran. Alguns grups de treballadors gaudeixen de «règims especials» que els permeten retirar-se més d’hora, en virtut de les condicions més difícils en què treballen –des de ferroviaris a operaris d’instal·lacions de sanejament i ballarins d’òpera.

L’increment de l’esperança de vida de la població francesa ha donat motius, tanmateix, a diversos governs francesos per transformar aquest sistema. D’ençà dels primers 90 s’han implantat força mesures per a estendre el període en el qual els treballadors cotitzen. Amb tot, també han hagut de fer front a resistència.

El 1995, l’anunci que els «règims especials» s’abolirien va inflamar el país: durant tres setmanes, vagues a l’administració pública i als transports, així com manifestacions massives (amb una participació de dos milions de persones, segons el sindicat CGT) portaren França a un punt mort. Finalment, aquesta reforma fou abandonada.

Els treballadors de tots els sectors hauran de cotitzar durant el mateix període de temps, i el càlcul de la seva pensió es basarà en la totalitat de la seva vida laboral.

Durant els 2000 s’implantaren altres plans, fins i tot amb una important oposició en contra. Tot i així, aquestes mesures només afectaven qüestions tècniques –particularment tenien a veure amb el període en el qual els treballadors havien de cotitzar- i no els principis del sistema de pensions com a tal.

Això canvia amb el pla que promou actualment el Primer Ministre Édouard Philippe, inspirat àmpliament pel lobbisme actiu practicat per actors financers internacionals i que apunta a transformar radicalment la manera com opera el sistema. Els treballadors de tots els sectors hauran de cotitzar durant el mateix període de temps, i el càlcul de la seva pensió es basarà en la totalitat de la seva vida laboral, incloent-hi períodes d’atur (contràriament al càlcul actual, basat en els vint-i-cinc anys millor pagats, en el sector privat, o els darrers sis mesos, en el sector públic). I hauran de continuar treballant fins a, com a mínim, seixanta-quatre anys per tal de rebre una pensió completa.

Foto: Flickr – Jeanne Menjoulet

El juliol de 2019, després dels primers anuncis del projecte de llei per l’Alt Comissionat per a les Pensions Jean-Paul Delevoye –qui fou obligat a dimitir el 16 de desembre després que sortís a la llum un conflicte d’interessos relacionat amb els seus lligams amb companyies d’assegurances-, s’organitzà un primer dia de vaga el 13 de setembre a la xarxa de transport públic de París. Deu de les dotze línies que depenen de conductors van tancar.

Unint-se a la vaga

Malgrat aquest advertiment, el govern va continuar endavant amb el seu pla. La principal confederació de sindicats decidí fer una crida a una vaga nacional «renovable» -un mandat de vaga continu que pot fer-se servir al llarg del temps, sense haver de declarar totes les dates de vaga per avançat.

L’excepció en va ser la CFDT –la confederació sindical més gran de França. D’ençà dels anys 80 ha emprès un gir reformista acusat, defensant el «diàleg social» com a forma predominant de compromís tant amb les companyies com amb l’estat, i poques vegades ha cridat a la vaga. En el passat ha subscrit legislació controvertida, cosa que ha provocat profundes crisis internes i la marxa de milers de membres (com el 1995, per exemple).

La CFDT ha defensat durant anys un sistema «universal» com el que proposa el govern, tot i que no està d’acord en alguns detalls del pla de Macron, que tenen a veure amb els treballadors amb condicions de treball més dures i l’«edat pivot» de pagament de la pensió completa. La confederació s’ha unit només a un dia de mobilització, i no ho ha fet a la crida intersindical a l’acció.

Les jornades d’acció, el 5 i el 17 de desembre, entre 615.000 i 1,8 milions de persones es van manifestar, fins i tot en moltes ciutats petites i mitjanes.

El primer dia de vaga, el 5 de desembre, veié tanmateix una poderosa mobilització de vaga. Incloïa els sindicats que cobreixen la RATP (el metro i bus de París), la SNCF (els ferrocarrils nacionals), les escoles públiques, Air France, els controladors de trànsit aeri, electricistes i instal·ladors de gas, les refineries de petroli, el sistema de justícia i la policia –però també els treballadors del sector privat, i professionals com els advocats. El 90% de trens foren cancel·lats i onze línies de metro, tancades, mentre el 70% del personal escolar també anà a la vaga.

A més d’això, també hi va haver manifestacions massives: les jornades d’acció, el 5 i el 17 de desembre, entre 615.000 i 1,8 milions de persones es van manifestar, fins i tot en moltes ciutats petites i mitjanes. Això, fins i tot en un context en què la recent violència policial havia desanimat molts potencials participants d’unir-se a les marxes.

Fins i tot la segona setmana de gener, la vaga encara continua. Sens dubte, després d’un mes, la mobilització s’ha atenuat, donats els costos que comporta una vaga a llarg termini. Però roman a un nivell elevat –gairebé la meitat de tots els treballadors ferroviaris estaven de vaga el 31 de desembre, i les línies de metro han sofert una enorme alteració.

Caldria assenyalar, aquí, que la «renovació» de la vaga afecta principalment el sistema de transport de París: mentre que els altres sectors estan afectats per les vagues –com les escoles, per exemple-, el seguiment de la vaga s’ha demostrat molt més incert i sobretot afecta els dies en què també hi ha convocades manifestacions. Al sector privat, les vagues són més infreqüents i es concentren bàsicament en les companyies més grans.

Foto: Flickr – Philippe Leroyer

Més important encara, malgrat la considerable ofensiva mediàtica i la molèstia que suposa per a milions de treballadors, les vagues continuen gaudint d’un suport públic indefectible. Des del primer moment, els polítics i els mitjans han intentat fer passar la vaga com un moviment corporativista, alhora que han fet concessions a molts grups individualment (policies, controladors de trànsit aeri, bombers, auxiliars sanitaris, ballarins d’òpera, etc.).

Si bé l’opinió pública sembla favorable a abolir els règims especials, el govern simplement és incapaç d’explicar com les reformes que pretenen beneficiar-la beneficien la resta de la població. Un mes després que comencés, el 63% de la població encara dona suport el moviment i el 75% vol que el pla de reforma de les pensions sigui abandonat parcialment o completa.

Cultura de vaga?

En un dels països d’Europa amb les relacions laborals més conflictives, potser és que els francesos simplement s’han acostumat que les vagues els alterin les vides quotidianes? Allò que els analistes antivaga anomenen «cultura de vaga» també involucra els usuaris dels serveis públics -encara que els mitjans insisteixin a presentar-los com a «ostatges» dels vaguistes?

Les accions de vaga també han perdut impuls. Els treballadors prefereixen formes de lluita més curtes o més indirectes.

Evidentment, no tothom participa igualment a la vaga. Des de finals dels 70, amb l’extinció gradual de les denominades «fortaleses obreres», com la planta automobilística de Billancourt de Renault, les vagues han estat, sobretot, una força en llocs de treball del sector públic. En un context en què les condicions de treball s’han precaritzat i l’economia s’ha terciaritzat, els treballadors francesos es mobilitzen poc –i com més petita és l’empresa on treballen, menys propensos són a anar a la vaga.

De fet, avui només un 8% dels treballadors del sector privat francesos estan sindicats; d’acord amb el sociòleg Jean-Michel Denis, el nombre de dies de vaga al sector privat caigué des de més de 3 milions als anys 70 a entre 250.000 i 500.000 els anys 90 i 2000. Les accions de vaga també han perdut impuls: creixen les aturades de menys de dos dies mentre que les de més de dos dies disminueixen. Els treballadors prefereixen formes de lluita més curtes o més indirectes, com ara aturades, peticions, vagues a la japonesa o slowdown, o vagues de zel.

Amb tot, encara que l’activitat de vaga s’hagi tornat marginal en la totalitat dels conflictes laborals, els treballadors continuen lligats a aquesta forma d’acció col·lectiva i, més àmpliament, als sindicalistes que les organitzen. També val la pena notar que l’opinió pública és avui similar a la que hi havia durant l’últim gran conflicte que va portar França a un punt mort –el moviment de vaga de 1995, que va forçar que es descartés la reforma de les pensions planejada.

Aleshores es parlava molt de «vaga per poders» -una vaga de certs treballadors amb el suport d’altres treballadors que no estan en vaga, els quals tenen més dificultats per a aturar la feina. En la disputa actual, aquesta acció per poders sembla haver pres proporcions més àmplies, atès que les caixes de resistència alimentades a través de les xarxes socials atenyen sumes sense precedents. La més gran ha, a hores d’ara, recollit més de 2 milions d’euros en un mes.

Foto: Flickr – Jeanne Menjoulet

Aquesta pràctica ha generat alguna controvèrsia –sobretot en la mesura que serveix com un mitjà per a «tranquil·litzar les consciències» d’alguns treballadors que donen diners, però que potser haurien pogut participar més directament en el conflicte. De totes maneres, això dona testimoni de com una multiplicitat de greuges han confluït entorn de la qüestió de les pensions.

Punt de convergència

Encara que el pla de «reforma» no aconsegueix posar totes les pensions al mateix pla, serveix com a punt de convergència de molts dels greuges que diversos grups de treballadors han expressat els darrers mesos.

Un exemple destacat en són els treballadors d’emergències, que han lliurat unes vagues fortament secundades d’ençà de mitjans de març de 2019. A les seves accions els han fet costat, cosa molt infreqüent, tant un col·lectiu transversal com diversos estrats de la jerarquia hospitalària.

Aquests conflictes semblen l’expressió d’una crisi social més àmplia, caracteritzada per un increment espectacular de la pobresa a França.

També hi ha hagut dues grans discussions escolars els mesos recents: després del rebuig d’un nou pla d’accés a la universitat que penalitzava els estudiants amb menys recursos, els professors de secundària van lliurar una batalla molt dura –refusant de posar nota als exàmens- contra un nou sistema d’ensenyament que hauria trencat els estàndards comuns per al baccalauréat (l’examen final de l’institut) a tot França.

Més recentment, les escoles franceses van quedar traumatitzades pel suïcidi al lloc de treball d’una directora d’escola primària. En una carta lúcida, justificava la seva acció emfasitzant com estava desgastada per l’explosió en el nombre de tasques a fer i la manca de recursos de l’escola.

Aquests conflictes semblen l’expressió d’una crisi social més àmplia, caracteritzada per un increment espectacular de la pobresa a França. En aquest context, no és cap sorpresa que una reforma que afecta els assalariats globalment produeixi una solidaritat molt estesa amb els vaguistes, sigui en termes d’opinió pública o a les línies de piquet mateixes. De fet, hi ha molts casos de professors, personal hospitalari i estudiants que s’uneixen als bloquejos a l’alba a les cotxeres dels busos. Encarats amb aquesta mobilització generalitzada, els mateixos gilets jaunes ràpidament s’hi han sumat. Però què és exactament allò que els ha permès fer front comú amb els sindicats?

Foto: Flickr – ActuaLitté

A la recerca de nova energia?

Amb aquesta vaga, els sindicats de França ja han obtingut un èxit. Perquè iniciant un moviment popular i transversal de vaga amb un suport generalitzat, les confederacions –especialment la CGT i Sud- han mostrat clarament que aquesta forma de lluita social continua sent rellevant a França.

Això sol no reverteix les tendències poderoses a la crisi dels sindicats. És, tanmateix, un gran destorb en les profecies que els condemnaven a una mort propera –i també posa en qüestió l’aproximació desdenyosa del govern, que negava el paper de «col·laboració» dels sindicats en la regulació laboral i social amb la reforma del codi laboral de 2017.

¿Aquest senyal de la rellevància dels sindicats, però, revela que s’han convertit en part d’un espai mobilitzat comú –els moviments més amplis creats fora dels rengs dels sindicats, notablement pels gilets jaunes, però també pel moviment antiglobalització, per activistes mediambientals o organitzacions civils?

La resposta a aquesta qüestió és lluny de ser clara. Mentre que part dels gilets jaunes va fer una crida pública als seus partidaris d’afegir-se a l’acció sindical, la «convergència» entre les diferents dinàmiques de mobilització i lluita no sembla una prioritat per als sindicats.

El 3 de novembre de 2019, gilets jaunes de tot França reunits en «assemblea d’assemblees» van aprovar una resolució que cridava a la participació a la vaga multisectorial del 5 de desembre. Aqueta crida no era completament sorprenent: durant el darrer any, molts gilets jaunes han adoptat eslògans sindicalistes, des d’increments salarials fins a postures antiprivatització. De fet, també han experimentat repressió laboral per part de caps que amenaçaven d’acomiadar-los pel seu suport al moviment.

El moviment dels gilets jaunes que va començar el novembre de 2018 s’ha fragmentat, tant en temes polítics com territorials.

Però si el secretari general de la CGT Philippe Martinez considerava «bones notícies» aquesta crida, això no conduí a cap expressió real d’interès en un diàleg entre els sindicats i els gilets jaunes. Es van establir relacions més properes a nivell local, sobretot a ciutats mitjanes, la jornada d’acció del 28 de desembre. Però no sembla haver-hi cap canvi fonamental a nivell nacional. Dos factors complementaris poden contribuir en certa mesura a explicar això.

Per una banda, el moviment dels gilets jaunes s’ha fragmentat en múltiples forces activistes. Algunes s’han aventurat en un projecte «comunalista» d’inspiració llibertària, guiats pel grup de la vila de Commercy. D’altres han anunciat la creació d’un «lobby de ciutadans» que coordini les lluites locals que lliuren col·lectius de ciutadans independents. Encara unes altres continuen en el marc de coordinació conegut com «assemblea d’assemblees», continuant amb més formes de lluita acreditades (manifestacions, ocupacions de rotondes).

Foto: Flickr – Philippe Leroyer

Moltes han deixat de vestir les seves armilles grogues, encara que participin en la mobilització actual. Així, no és sorprenent que les coalicions entre sindicats i gilets jaunes siguin més visibles i coherents en algunes ciutats que en d’altres. Al capdavall, el moviment que va començar el novembre de 2018 s’ha fragmentat, tant en temes polítics com territorials.

Per altra banda, les confederacions sindicals encara semblen trobar-se incòmodes amb l’ampli ventall de causes i grups que s’han mobilitzat en la lluita si bé els sindicats criden alegrement a d’altra gent que se sumi a les grans jornades d’acció, continuen dividits (cosa que no és menys important donada la incapacitat de la CFDT per a posar-s’hi seriosament) i en general són poc actius a l’hora d’aglutinar diferents lluites. Les confederacions no financen caixes de resistència, no conviden especialment els seus activistes a implicar-se en altres batalles, i es mantenen en les demandes que ells mateixos han definit.

En un temps en què les aspiracions sindicalistes a una vaga general creixen de nou, les diferents mobilitzacions socials semblen «coexistir» més que no pas federar-se

Així, el període actual és ric en preguntes. Si bé després de més d’un mes de conflicte entorn de les pensions, el moviment sembla frenar, també hi ha altres signes de mobilització renovada, com treballadors de les refineries de petroli i professionals com els advocats anunciant que s’uniran al moviment. Dues grans manifestacions convocades el 9 i l’11 de gener haurien d’aplegar grans nombres.

En un temps en què les aspiracions sindicalistes a una vaga general creixen de nou, les diferents mobilitzacions socials semblen «coexistir» més que no pas federar-se. Tot i que s’enfronten a una mateixa força neoliberal autoritària –un govern gens disposat a fer cap concessió social. Encarats amb aquesta ofensiva comuna, només podem esperar que els sindicats es demostraran capaços de reinventar el seu paper.

Article publicat originalment a Jacobin
Traducció d’Oriol Valls
Foto de portada: Flickr – Ithmus
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Comentaris

Les vagues de França demostren que els sindicats són vius

  Notificacions  
Notificació per rebre
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.